Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 31 de maig del 2018

Ji-geum-eun-mat-go-geu-ddae-neun-teul-li-da d'Hong Sangsoo


Un director de cinema famós i prestigiós en certs ambients es troba un dia sense fer res en una ciutat on, l'endemà, es projectarà una pel·lícula seva i on coneix una jove pintora.

Ji-geum-eun-mat-go-geu-ddae-neun-teul-li-da (Right now, wrong then). Corea del Sud, 121 minuts. Direcció i Guió: Hong Sangsoo. Amb Jeong Jae-veong i Kim Min-hee (que també vaig veure a The Handmaiden).

Catalogació: no m'emociono gaire amb les pel·lícules que parlen de fer pel·lícules o del món del cinema, són bucles inevitables del gènere i que, generalment, ens expliquen ben poques coses del món real. He de reconèixer, però, que aquesta és una bona pel·lícula del detall i de les possibilitats que apareixen segons com entrem a la realitat.

dimecres, 30 de maig del 2018

Kiseki d'Hirokazu Kore-Eda


Dos germans separats per la separació dels seus pares volen formular el desig de tornar a viure junts en el moment que els dos primers trens bala d'una línia es creuïn, tal i com sembla que passa segons una superstició en la que creuen.

Kiseki (Miracle). Japó, 129 minuts. Direcció i guió: Hirkazu Kore-Eda. Amb: Ohshirô Maeda i Koki Maeda.

Catalogació: tothom en parla molt bé i el 2011 va guanyar el premi al millor guió del Festival de San Sebastian. Servidora s'ha avorrit com una ostra. Ves a saber per què.

dimarts, 29 de maig del 2018

Snowpiercer de Bong Joon-ho



Aquest blog es titula "El món s'acaba" perquè, entre altres coses, sóc filla de la generació de les ucronies de fi del món. Per això, no ho puc evitar, sempre m'enganxo a allò que em va fer créixer, des de Wells, Asimov fins a Pedrolo. Segle XX en vena. I, és clar, com no pot ser d'una altra manera en aquest gènere: "el món s'acaba, però s'acaba bé".

Snowpiercer (Trencagels). Corea del Sud, 2013. 126 minuts. Direcció: Bong Joon-ho. Guió: Bong Joon-ho i Kelly Masterson, basat en el còmic Le Transperceneige de Jean-Marc Rochette i Jacques Loeb. Amb Chris Evans (molt poc Capità Amèrica), Song Kang-ho, Tilda Swinton, Jamie Bell, Octavia Spencer, Ewen Bremmer, Ah-sung Ko i John Hurd i Ed Harris.

Catalogació: Un blockbuster que no hagués passat de veure-la per la TV si no fos pel director, un dels meus preferits: Bong Joon-ho, perquè en el fons, en aquest tipus d'obra sempre estàs veient la mateixa història, repetida una i mil vegades en formats diversos, però exactament igual. Però, és clar, hi ha el director i, pel que fa a mi, això ja és motiu d'interès. Cal reconèixer que aquest home en sap, de fer cinema i d'explicar històries, amb l'afegitó d'en John Hurt -sempre miro les pel·lícules on surt- i Ed Harris, que potser no m'agrada tant i té un paper menys reeixit, és difícil competir amb algú com en Hurt que porta una mà postissa que és un pom de paraigües. El final, un clàssic del gènere, "tot està molt malament i ha anat a pitjor però ens en sortirem" també m'ha agradat. Potser perquè jo sóc dels que sempre espera que guanyin els indis a les pel·lícules de John Wayne.

dilluns, 28 de maig del 2018

L'ordre del dia d'Éric Vuillard

d'aquí
"Aquest és doncs el nom autèntic del Quandt, el seu nom de demiürg, perquè ell, Günther, no és res més que un petit munt de carn i ossos, com tu i com jo, i després d'ell els seus fills i els fills dels seus fills s'asseuran al tron. Perquè el tron es queda, quan el petit munt de carn i ossos s'agreix sota terra. Així, doncs, els vint-i-quatre no es diuen ni Schnitzler, ni Witzleben, ni Schmitt, ni Finck, ni Rosterg ni Heubel, tal com ens incita a creure l'estat civil. Es diuen BASF, Bayer, Agfa, Opel, IG Farben, Siemens, Allianz, Telefunken. Amb aquests noms, els coneixem. I els coneixem molt bé. Són aquí, entre nosaltres. Són els nostres cotxes, les nostres rentadores, els nostres productes de neteja, les nostres ràdios despertador, l'assegurança de la nostra llar, la pila del nostre rellotge. Són aquí, pertot arreu, en forma de coses. El nostre dia a dia és el seu. Ens cuiden, ens vesteixen, ens il·luminen, ens transporten per les carreteres del món, ens bressolen. I els vint-i-quatre paios presents al palau del president del Reichstag, aquell 20 de febrer, no són res més que els seus mandataris, el clergat de la gran indústria; són els sacerdots de Ptah. I s'estan allà impassibles, com vint-i-quatre calculadores a les portes de l'infern."
Catalogació: a l'Allau no li va fer gaire el pes aquest premi Goncourt 2017 i, si és cert que té raó en gran part, no puc dir que no m'hagi agradat. Potser per aquest paràgraf, perquè, en conjunt, és una peça curta i de fàcil digestió -i les meves circumstàncies m'hi obliguen. En qualsevol cas no em sap greu haver-lo llegit, ara bé, guanyar el Goncourt amb un anecdotari una mica desenvolupat ho trobo una mica -més- exagerat. Toc-toc, hi ha algun novel·lista a la França francesa?

dimarts, 22 de maig del 2018

Tant li fot LXXXI

No acceptar la derrota en una batalla és no aprendre a guanyar les guerres.

dimarts, 8 de maig del 2018

Diari de bord 2. Data estelar: 080518. Dia 7

Avui m'havia sentit la reina de l'univers fent l'etapa completa i en molt poques hores. Les cames responen la mar de bé fins a Santo Domingo de la Calzada. Fins i tot he visitat les gallines de la catedral i m'he enfilat a les defenses. Però hi havia quelcom que no em quadrava i he anat al centre mèdic. Bé, o quatre dies al pairo esperant que el meu peu dret es recuperi -la dreta sempre és el problema, arreu- o prenc un autobús que surt a la 1:20 de la matinada cap a l'Estació del Nord de Barcelona.

Barcelona sempre és la resposta correcta. Imagino que l'any vinent Santo Domingo de la Calzada i les seves gallines continuaran al mapa. Ha estat divertit.

dilluns, 7 de maig del 2018

Diari de bord 2. Data estelar: 070518. Dia 6

Avui he tingut la força moral per posar-me el calçat i he caminat només 18 dels 28 quilòmetres que em tocaven. Després, en un ata d'intel·ligènia agut, he pres un autobús fins a Najera, final d'etapa.

Najera és el primer poble que m'ha agradat de debò, si al damunt l'ajoarriero no l'haguessin fet amb salsa de tomàquet Solís, hagués estat perfecte.

Personatges? Els de sempre, afegim-hi un oriental, algun català (fuig!) i un noi irlandès que m'ha assegurat que al seu país ningú ha llegit mai Joyce.

Jo insistiré, però, ara ja ho he encetat. Que no sigui dit.

Repòs i bons desitjos per demà.

Temps d'espera en un parc

diumenge, 6 de maig del 2018

Diari de bord 2. Data estelar: 060518. Dia 5

Avui tampoc m'he pogut calçar a causa de la ferida del peu. Prenc el bus fins a Logronyo amb un noi brasiler, enginyer de ferrocarrils de 30 anys. La seva dona ha seguit a peu, ell té els genolls fets pols Em sento forta només havent de parar per culpa d'una ferida. Parlem de Lula, de la cosa pública i de la seva curiosa teoria de què el camí només el fa gent d'esquerres, perquè està convençut que un capitalista mai passaria pels inconvenients que passem nosaltres. No sé que pensar, sobretot perquè no m'agrada fer-me l'espavilada davant d'una persona jove. Ja està bé que reflexioni i afaiçoni el seu pensament.

Aconsegueixo una habitació barata a Logronyo, que està a petar de gent. Mentre me la preparen vaig a provar de dinar. Aquest és el paradís de les "tapas" i jo sóc la persona més anti-tapas que he conegut mai. M'agrada menjar asseguda i, tot i que no em desagrada menjar variat, quan veig totes aquelles bombes calòriques fregides entro en col·lapse i no me'n surto. Malauradament tots els restaurants tenen el menjador a vessar. Finalment, en un del carrer Portales, les dues noies que el porten em tenen misericòrdia i m'entaforen entre dos torns, a canvi hauré de fer el cafè a la barra. Cap problema.

A fora no s'hi pot estar de calor, com fa dos dies no s'hi podia estar de fred, per això agraeixo estar dins, amb una parella anciana que demanen un vermut blanc i un vermut negre i, després, se'l barregen a la taula. No sé si sóc capaç de comentar una cosa tan absurda, però ja se sap, els gustos són com el cul, cadascú el seu. I aquests dos fan cara de compartir ... els gustos, de fa anys i panys.

Al moment que la cambrera engega l'aire condicionat entra Lev Tolstoi per la porta, i juro que encara no he arribat a la meitat de la copa de verdejo. Un ancià alt i amb barba blanca, una cassaca baldera que voleia i els pantalons ficats per dins d'unes botes de neu, mentre Slowhand toca Tears in Heaven i una mare amb els cabells empobrits per l'estrés -o no, potser és genètic- desa un bolquer en una bossa i dues àvies es barallen per petonejar la seva criatura que ploriqueja aviciada.

Tots els plats porten all. Tolstoi decideix menjar fora, a ple sol, i la taula on hi ha el bebè, plena de gent ja prou gran, celebren la seva felicitat de tenir, potser per fi, una criatura que signifiqui el seu compromís familiar.

Dutxa i repòs. Afortunadament a migdia he pogut caçar alguns grafits. Hi ha un tal Mosca que m'ha agradat prou. Després de tanta gentada ja no crec que tingui humor per tornar a provar de sopar. Beure aigua també alimenta, algun dia. Al protagonista de Gana, de Knut Hamsun, era l'únic que l'alimentava dia rere dia. Veig que veure el zombi d'un gegant de les lletres russes a Logronyo m'ha noquejat.

À demain.

dissabte, 5 de maig del 2018

Diari de bord. Data estelar 050518. Dia 4 (bis)

Ja em disculpareu, això és un filó. Al pati, al davant de la roba estesa es comença a congregar la comunitat. Brasilers, francesos, coreans. Una brasilera amb veu de cassalla i que no para de fumar, ensenya les fotos dels seus fills a una coreana que s'ha posat un vestit. Un dels coreans beu una cervesa rere una altra mentre fa estiraments. Em pregunto si això té relació, o no. A la cuina, un alemany molt xiroi, talla ceba per guisar algun plat. Per a mi que es creu un xef italià, amb tant d'escarafall. A la llitera del meu davant una dona californiana plena de nafres als peus. Provo d'ajudar-la amb els meus remeis -això és un clàssic, tothom sempre treu la farmaciola a la mínima-, només parla anglès.

Ho rumio, tots, poc o molt xampurregem anglès o espanyol, els que no xampurregen res, només parlen una llengua, són els fills dels tres imperis colonialistes per excel·lència: angloparlants, francòfons i castellanoparlants. Aquests només parlen o el seu idioma i t'adaptes, o l'idioma d'un dels altres dos. Saber anglès et pot obrir moltes portes de feina, d'aeroports, d'algun hotel, però pel poc que he observat en quatre continents, l'anglès, com el francès o el castellà, no t'obre la porta a cap de les cultures que visitis. I és que hi ha coses que només s'expressen en la llengua en què han estat creades, quan canvies de llengua canvies de paradigma i de manera de veure el món, i res té el mateix sabor. És com anar a París a menjar seques amb botifarra i pa amb tomàquet, que sí, que són molt bones, però no té ni cap ni peus ooure's per no aprendre.

I ara ja paro, que això és un filó.

Diari de bord 2. Data estelar: 050518. Dia 4

M'he llevat amb el petit plaer que proporciona saber que avui faràs "trampes". He esmorzat una mica bé, per cinc euros la cosa quedava coixa per la banda dels sucs i del tall, inexistent. Ja em diràs amb què es menja el pa aquí, amb muesli?

Calçada amb les xancletes, encara no hi ha ovaris de posar-se el calçat reglamentari, he passejat per Estella. No sé perquè però porto quatre dies pensant-me que sóc a Camprodon. Res, coses meves. He anat a comprar un bitllet d'autobús que em durà a Los arcos, el proper poble final de tram. En Simone, un noi italià la mar de simpàtic -ara me n'adono que gairebé només acabo parlant amb nois de l'edat dels meus fills-, em va preguntar que perquè volia acabar el tram. Li vaig dir que és perquè és on hi havia més gent i més diferent, així tenia més on mirar. A veure si al final, volent fugir de la gent, només estava provant de trobar gent més diferent!

A Los arcos, amb obra feta pel Felip V (ecs), em fico en l'alberg municipal. Sóc la segona, al darrera d'un sard i al davant d'uns d'Easo. L'alberg el porten una parella en la setantena que, pel que parlen o són alemanys estranys o holandesos força normals. Ahir vaig conèixer una dona de Sud-Àfrica que tenia un accent força boër i aquests dos me la fan recordar. Ara, on escric amb el meu fantàstic teclat plegable amb blutut i el mòbil, apareix un matrimoni japonès que sembla que tingui mil anys (o dos mil) i que em fan recordar el meu admirat Basho.

Una noia australiana, gallegs i més italians, que semblen una pesta -per variar-, els coreans de sempre i imagino que els bessons nòrdics apareixeran aviat, al seu pas idèntic, com si fessin un ballet, apareixeran d'un moment a l'altre, tots plegats em fan creure que m'he afegit a un circ. Fet i fet, ara que estic escrivint al menjador, mirant per la finestra, confesso que estic esperant veure aparèixer algú fent malabars i un elefant.

...

No, aquests encara no arriben.

Vaig a visitar l'Ulysses.

dijous, 3 de maig del 2018

Diari de bord 2. Data estelar 040518. Dia 3 (endarrerit)

El camí és llarg. Allà, lluny, els escocesos caminen amb les faldilles voleiant, com un grup de col•legiales massa altes, massa rosses, massa calbes i amb els panxells massa grossos. Un d'ells té varices prominents, espero que s'ho estigui tractant. Al meu davant unes coreanes talla xs. Ens passen dos nòrdics de dos metres. Al darrera ve una colla d'italians passejant el tòpic, xerren, criden i gesticulen. Això és el més a prop que he estat del bar d'Star Wars. Em sento Solo (sempre he volgut ser Solo, la de les ensaimades a les orelles em semblava massa figa-flor).

Després ens anem perdent, un suís que em parla del procés, un anglès, William, que no me'n parla, ni falta que em fa, un alemany, una parella holandesa en la seixantena, massa dones com jo que ens pensem que tenim vint anys menys, i dones com érem nosaltres vint anys enrera. L'àcid làctic em visita i comencen els penjaments i s'alenteix la caminada. Al taló dret una bombolla creix, madura i explota "en aquella alegria, xe" (no accentuo el xe per allò de què els que el diuen es barallen entre oberta o tancada, el meu avi la feia oberta).

Tot això provoca que arribi a Estella en un estat més que lamentable i m'entafori en el primer cau que em promet llit. El que porta l'alberg em canta les meravelles del pis inferior on hi ha la cuina i la sala comuna. Miro les escales i unes llàgrimes de desesperació em surten dels ulls. També m'explica com funcionen les habitacions a la sala superior. Torno a mirar les escales i ara ja no són llàgrimes, sóc Niagara Falls (bé, potser exagero una mica, amb el salt d'aigua de Vidrà ja faig). Aleshores veig com, lentament, una aura de llum i bondat va envoltant l'encarregat, conforme em canta les meravelles de la porta que hi ha al costat, habitació individual, bany propi, peu pla, tovalloles, llençols ... ara, a toro passat, no sé pas si li vaig veure una lira, o la vaig sentir, no ho sé pas.

Com què aquest apunt es endarrerit, us l'acabo avui

Em vaig arrossegar miserablement els dos metres i mig que em separaven del paradís, em vaig dutxar ... SOLA ... vaig anar al lavabo ... SOLA ... i vaig demanar una pizza de quatre formatges ... no, sola no, que vaig haver de caminar, en xancletes, el camí del Calvari, 300 metres a peu pla fins a la pizzeria. Vaig refer el Calvari que ara ja no ho semblava tant, fins a l'habitació, amb endolls a la tauleta de nit i wi-fi gratis, em vaig acotxar amb l'edredó i vaig estar veient pel·lícules absurdes fins que em va caure el cap de son.

L'Ulysses sempre pot esperar.

Diari de bord 2. Data estelar: 030518. Dia 2

Surto de Pamplona, em perdo, trobo una brasilera perduda, també, i deduïm que si estem les dues perdudes anem bé. I sí, anem bé.

Em parla del procés i de Lula. Més endavant la perdré. Un grup d'escocesos -si sis homes alts, rossos i amb faldilla de quadres són escocesos, estimat Watson- estan prenent un cervesa en un bar. Tòpic imprescindible i real. De l'edifici del davant surt una nena que va a col·legi amb uniforme amb faldilla ... escocesa. Motiu de comentaris i rialles per part dels originals.

Se m'ha fet una butllofa i paro en un banc amb uns coreans. Fa fred i comença a plovisquejar. Entro en un alberg a fer una cervesa, per allò de baixar la temperatura corporal i no notar tant el fred. Entra un israelià i demana llit i dinar. "Chicken or pork" li diu el veneçolà que porta l'alberg. "Fish" respon l'altre. Bé, imagino que així deuen començar les guerres. "Adiós", "shalom" i segueixo cap a Puente de la reina. M'he dutxat al costat de dos hongaresos, un cuiner italià i una dona sudamericana que no ha especificat origen. Tampoc és que l'hagi preguntat, però tothom anavia dient d'on era.

Ara buscaré un lloc on berenar un bistec, o una vaca sencera.

À demain.

dimarts, 1 de maig del 2018

Diari de bord 2. Data estelar: 020518. Dia 1

Ep! no ens confonguem, avui no és el cadell sinó jo que, acompanyada de mi mateixa, agafo un tren cap a Pamplona des d'on xano-xano, tota soleta, m'arribaré fins a Burgos si puc.

Necessito 10 dies per carregar-me les piles, i espero poder fer de soul-hunter i "aprendre dels que saben", conèixer o aïllar-me segons em plagui, i no dependre de ningú més que de mi mateixa i les meves cames.

Ja us ho aniré explicant si s'escau.

Tant li fot LXXX

En aquest nostre món l'heroïsme sempre va per barris.

L'estret camí de l'interior de Matsuo Bashô

d'aquí

"Després d'anys de contemplar amb recança els núvols solitaris avançant pel cel, vaig cedir a la invitació del vent i vaig vagar per la costa fins a la tardor de l'any passat, quan vagi tornar a la meva cabana, que dóna a un riu, i en vaig treure les teranyines llargament instal·lades. L'any va tocar la seva fi, i quan la primavera va omplir el cel de boirines em va assaltar la idea d'anar més enllà de la barrera de Shirakawa i ja no me la vaig poder treure del cap: la crida dels déus que guarden els caminants era massa poderosa i m'impedia pensar en cap altra cosa."

Bashô, Matsuo. L'estret camí de l'interior. Barcelona, 2012 (2). Edicions de 1984

Catalogació: a en Girbén li dic germà, perquè ningú com un germà sap què és allò que t'arribarà a dins per quedar-s'hi. És ell qui em recomana aquest llibre, i tants d'altres impagables, un llibre pop-up, encara que gairebé ningú no ho vegi i que deso a primera filera per, quan torni del camí, tornar a assaborir les jornades d'aquest poeta del XVII i fer recerca de tants i tants fils que pengen de les seves pàgines. No cal dir que em tempta prendre un avió i anar-me'n a fer un tomb per la seva ruta, llibre en mà i Fukushima inclosa.