Bon Nadal!

... i l'escudella i la carn d'olla!

Bon Nadal!

Diari de bord. Data estelar: 191218. Dia 76

Per fi a casa!

Hem estat esperant més de mitja hora a la T1. Jo m'havia deixat el mòbil a casa (m'ho hauré de fer mirar, últimament me'l deixo molt. Ves a saber que m'està dient l'inconscient) i son pare se l'havia deixat al cotxe. Finalment, va al cotxe. Ens havia estat trucant, ha arribat a la T2. No comment.

Ha passat la nit en un autobús cap a l'aeroport de Frankfurt, avió fins a Palma de Mallorca (normal) i avió cap a Barcelona. Arriba cansat i afamat. S'ha rapat el cabell. No sembla massa prim. Ha estat cuinant, en un equip de 8, per a 300 persones i, en un equip de 2, per a 150. Cuina vegana. De tant en tant diu que s'escapava a menjar un kebab.

Novetat d'aquesta vegada: sarna. Diu que curada.

Comencem a posar rentadores i assecadores a 60º, tovallola unipersonal i observació de la pell, que ja se sap.

Diu que al gener se'n va a Còrdoba a ajudar a un amic a arreglar una vella casa familiar. Després anirà a Grècia a acompanyar un amic siri en l'apel·lació de la seva sentència.

Definitivament, sense ell la vida seria molt avorrida.

Menys estrès, menys hagstags

Passats uns dies de feina intensa (cap de la que es cobri, malauradament) i problemes mèdics diversos, ara ja solucionats, segueixo amb la consecució del TFG (Treball final de grau), vaja, acabar la carrera d'Humanitats d'una punyetera vegada, que no sé pas perquè, amb la felicitat que em donava a mi anar estudiant coses, sense pensar en títols, però, pel que sembla, ja tenia massa crèdits i optatives. El TFG el faig com a estudiant en pràctiques al CERHISEC, una entitat de recerca del barri del Poble-sec a Barcelona, fent de documentalista en una exposició sobre la Festa Major que es preveu fer l'any vinent, el 2019, en les celebracions del 150è aniversari de la creació del barri. Això vol dir moltes hores d'hemeroteca i fer un blog de seguiment dins la UOC. Avui, faig aquesta entrada:

Fent recerca en les pàgines de La Vanguardia sobre els actes de la Festa Major al Poble-sec, em trobo en data 30 de juliol de 1943, un breu que diu:

“FIESTA MAYOR DEL PARALELO (durant uns quants anys la FM del Poble-sec era del Paral·lel). Sábado, noche, concierto por la Banda Municipal. Dirección Mtro. Bonell. programa español (T. Olímpia). Se reservan invitac. oficinas de la Comisión.”

Aquest breu el trobo sota dues notícies:

“Capitulación sin condiciones”, dice Roosevelt refiriéndose a Italia” i

“La Cruzada contra el comunismo. Duros combates defensivos en Orel, terminados para los alemanes” des del “Guartel General del Fuhrer” i

abans de l’anunci de “Barachol contra la sarna” i “Dolores de muelas se quitan con dentil Foskalia”.

No em digueu que aquesta no és la millor feina del món!

Al final, tots els freaks trobem el nostre camí.

més #putoshastags

porto tota la tarda escoltant #putesimfonies de #putobeethoven a #putomozart fa uns minuts m'he descobert a mi mateixa mirant amb #ullsvidriosos l'obra completa del #putowagner en una espècie d'#immersió folla en les #zonesdeconfort #putoestrésmàxim

què estaré tramant?

ai ai ai

Hastag #putosfiltres

avui m'he despertat i el primer que m'ha vingut al cap ha estat #putodostoievski m'he llevat i he anat al lavabo amb un #putoskaramazov #putesmemoriesdelsubsòl després de rentar-me la cara m'he mirat al mirall #putotolstoi gairebé caic posant-me els mitjons bo i dreta #putaannakarenina i és que hi ha dies en que voldries deixar de veure la teva vida sense el #putofiltre de les #putesnovellesrusses que has llegit tota la vida

a veure si demà em llevo amb el #putofiltre dels #putosvictoriansanglesos i hi poso una mica més de salsa amb un #putodhlawrence

Estimats Lluc i Joana. Contes des de la presó d'Oriol Junqueras

d'aquí

Junqueras, Oriol. Estimats Lluc i Joana. Contes des de la presó. Barcelona, 2018.Sàpiens

Catalogació: No es fa difícil imaginar-se l'Oriol amb els seus fills explicant-los aquestes històries. No són historietes fantasioses sinó històries fantàstiques per a fer aprenentatges reals. M'han agradat perquè són de l'estil de les històries amb les que hem fet créixer els nostres fills. M'han agradat perquè hi ha l'obstinació d'un pare que no renuncia a res, ni a allò que creu ni a la seva família. M'han agradat perquè ens recorden l'enorme injustícia que estan vivint les dones i els homes empresonats per defensar una idea que compartim tants. Si l'Oriol fos mon pare només podria sentir orgull. I ràbia, també.

La clau de Junichiro Tanizaki

d'aquí

"1 de gener
Aquest any que encetem començaré a escriure sobre un tema que sempre m'havia guardat de tractar en aquest diari. Fins ara havia evitat de dir res sobre la relació que antinc amb la meva dona i sobre la nostra vida sexual per por que ella ho pogués llegir d'amagat i s'ofengués. Ara bé, com que estic segur que sap perfectament en quin claix del despatx amago el diari, he decidit que d'ara endavant ja no em preocuparé de si el llegeix o no."

Tanizaki, Junichiro. La clau. Barcelona, 2018 (2). El cercle de Viena.

Catalogació: al febrer d'enguany un llibre m'enviava a Tanizaki, i, és clar, res millor que retrobar-me amb l'autor de bo de veres. L'erotisme japonès és com tota la seva estètica, un joc de llums i ombres, pàl·lids reflexes, mirades, dubtes, suposicions. Res és descarat ni descarnat. Ell escriu un diari, ella escriu un diari. Ell llegeix el diari d'ella? Ella el d'ell? Fins i tot quan s'escriu el que es pensa en pensa en allò que s'escriu, en allò que llegiran? Si s'ha llegit Elogi de l'ombra ja s'ha fet el primer pas per comprendre millor La clau, que mai es pot llegir sota el filtre de la nostra cultura.

Diari de bord. Data estelar: 021218. Dia 59

Fa uns dies, son pare:

- Hola fill, què tal? com va tot?

- Ei, pare! tot bé. Cuinant encara, però d'aquí a 3 dies desmuntem la cuina i aniré a passar un parell de setmanes amb la Hanna que ja acaba de treballar. Per casa tot bé?

- Sí, fill, tot bé. La mare pregunta si per Nadal vindràs?

- Hum! no ho crec, però potser sí.

I ara què? poso el cobert o no el poso? No sé pas de què m'estranyo.

L'acusació de Bandi

d'aquí

Al lector

Cinquanta anys en aquesta terra del Nord

tot vivint com un autòmat

tot vivint com un humà sotmès al jou

he escrit aquestes històries

no encoratjat pel talent

sinó per la pura indignació

no amb tinta i ploma

sinó amb els ossos xops de sang i de llàgrimes.

Les meves històries

són àrides com el desert

rudes com una prada salvatge

ferides com un invàlid

tosques com eines de pedra.

Lector,

et prego que llegeixis els meus mots!

Bandi

Bandi. L'acusació. Relats prohibits de Corea del Nord. Barcelona, 2017. Edicions del Periscopi

Catalogació: dels que cal llegir si es té una mica de consciència política, no tant per allò de què es pugui dir mal del comunisme, sinó per allò de què cal ser molt conscients d'on pot anar a parar la humanitat - rusc. I és que, siguis del parer polític que siguis, te n'adones que, en el fons, els humans no canviem gens ni mica. El filldeputisme és un esport universal i fotre al veí és molt més fàcil que fotre al que t'oprimeix. L'odissea que han viscut aquests texts per arribar al nostre món, allò que ens expliquen, talment una ucronia que s'ha fet realitat, no legitima res nostre, però si que ens explica en com d'aberrant pot arribar a ser la conducta humana.

Diari de bord. Data estelar: 091118. Dia 36

- Hola fill, què tal? com va tot? aquí tots bé.

- Hola pare, tot bé, cuinant des d'una casa a Buir i distribuint-ho pel bosc :) una abraçada.

Bé, ara ja sabem com funciona part de la intendència dels que viuen al capdamunt dels arbres a Hambach.

Matar De Gaulle d'en Joan Daniel Bezsonoff

d'aquí

"La senyora Marie-Thérèse també participava en les activitats d'un club. hi organitzaven excursions fins a Chartres o als penya-segat de Normandia. Els vells s'ensenyaven amb orgull les fotos dels néts. Escoltaven discos de François Deguelt, Jacqueline François i Jean-Claude Pascal, aquell minyó tan ben educat i tan elegant. Menjaven massa. Jugaven a cartes i, quan havien begut un xic més, Déu meu, explicaven acudits. Els dies passaven. Els vells anaven perdent, de mica en mica, noves facultats. El cercle de les passejades s'anava reduint, però estimaven la vida, com una gavina que vola en el cel.

- I tu, Anatole? Com va la bota?

- Com la sabata, tia. Tot m'iria prou bé si De Gaulle hagués pas decidit d'abandonar l'Algèria ...

- Comencis pas a me parlar de política ... Ja sabes que m'interessa pas cap bri."

Bezsonoff, Joan-Daniel. Matar De Gaulle. Barcelona, 2014. dgt. Empúries

Catalogació: Grup 62 la té com a novel·la negra i potser sí que en té l'estructura, hi ha una possible víctima, uns victimaris, el seguiment d'uns protagonistes ... però jo no li veig la negror a un relat escrit en un, amb permís, pus bell catalanesc del nord, que ens endinsa en el drama viscut pels pieds noirs a l'haver d'abandonar la colònia africana, en la seva desubicació, en la diglòssia lingüística i, en el fons, en l'abandonament en el que ens sentim les persones immergides en els vaivens de la història.

Diari de bord. Data estelar: 041118. Dia 31

Ahir vaig comprar el meu primer "blablacar": 16 euros per anar, avui a les quatre de la tarda, de Lotte a Kolhn. Evidentment, qui hi va és el noidelamare, el qui, fins ara, m'ha fet comprar tot de bitllets estrambòtics (un d'autobús de Cardiff a Londres, un d'avió de Hanoi a Ulan Bator ...) via missatge de Facebook i en idiomes dels que no en tinc gaire idea, començant pel meu english potato level.

Què per què se'n va de Lotte a Kolhn? Doncs si no us ho ha explicat a vosaltres, a mi tampoc. Res, una nota més per a la bitàcola.

Jerusalem de Gonçalo M. Tavares

d'aquí

"En temps de guerra, la necessitat primària d'alimentació va quedar en un segon pla. Com si existissin altres feines més urgents; en aquest cas, no morir. No morir era més important, més urgent, que menjar. Puc menjar més tard, no puc evitar morir més tard. I aquesta urgència en relació a les armes feia tolerable l'apetit de l'estómac, una cosa ara impossible d'acceptar."

Tavares, Gonçalo M. Jerusalem. Barcelona, 2018. Ed. Quid Pro Quo

Catalogació: Hi ha un cànon, publicat el 2009, que es diu 1001 libros que hay que leer antes de morir, de José-Carlos Mainer i Peter Boxall, on diuen que hi surt aquest llibre de personatges ratllant els límits, tristament tràgics i de tragèdies absurdes. Ja en tinc un de llegit, doncs, ara no sé si estic més a prop de la mort o si la gran anivelladora em respectarà el temps suficient per llegir-los tots. Com què no tinc el llibre dels 1001 m'estalvio saber-ho.

Ah! i senyors editors, si us plau, en Hinnerk no "es reia" ni apunta "d'esquenes", ja sabem que els personatges de Jerusalem són exòtics, però més d'una esquena en un sol ésser humà es fa estrany. Facin més galerades! Arruïnin-se amb estil!

La veritable vida d'en Sebastian Knight de Vladimir Nabokov

d'aquí

"Havien passat dos mesos des de la mort d'en Sebastian quan vaig començar aquest llibre. Sé perfectament com hauria odiat que em posés sentimental, però no puc evitar dir que l'afecte que li vaig tenir tota la vida, que d'una manera o altra sempre s'havia vist trinxat o frustrat, en aquell moment es va renovar amb una flamarada d'intensitat emocional que va convertir la resta d'assumptes de la meva vida en siluetes parpellejants."

Nabokov, Vladimir. La veritable vida d'en Sebastian Knight. Barcelona, 2017. El cercle de Viena.

Catalogació: no és un gran llibre, els que en saben més que jo diuen que aquesta primera novel·la escrita en anglès per l'autor rus, desprèn fredor i, si bé ho trobo encertat, no deixa de ser l'obra d'algú que en sap d'escriure, de debò, i sempre n'extreus plaer. D'altra banda, el que m'ha entristit és comprovar com no s'ha corregit prou acuradament (gec com a primera persona d'indicatiu del verb jeure, s'escriu jec, i sobretot perquè un gec és una peça de vestir, res a veure amb el text "...i jo gec al llit, amb els ulls esbatanats ..." -p. 23; un català no sol estar encostipat, més aviat ens constipem amb més o menys fortuna -p. 83). Cosetes com aquestes em fan posar els "nervis nerviosos" i em distreuen de la lectura i penso que, en aquestes alçades, si que podem demanar que això no passi, oi?

Diari de bord. Data estelar: 131018. Dia 9

- Ei, fill, què tal? Has anat a Hambach?

- Si, portem uns dies ajudant a la cuina.

- Bé, com està la cosa?

- Ara bé, de moment no el tallaran.

- Ok, petons.

Apreciació número 1: vagi on vagi difícilment passarà gana, sempre acaba fent feina a la cuina.

Apreciació número 2: a casa només s'atansa a la cuina per obrir la boca.

Apreciació número 3: ves que no tingui també a veure ser fill del fill d'una fonda i la filla d'un restaurant!

Diari de bord. Data estelar: 081018. Dia 4

Divendres acompanyem el "petit de la casa" (28 anys) a l'aeroport de Girona perquè agafi un vol a Düsseldorf (27 €). Hi podia anar, com fa sempre, en autoestop, però ens ve de gust estar amb ell una mica més. Des del 12 d'abril que no s'ha mogut gaire lluny, malgrat que no viu exactament amb nosaltres, i, a més, hem pogut gaudir d'un Jordi més tranquil, reposat, ja no està tan enfadat i que, a més, ha tornat a fer Pirineus ... i a collir bolets! Què hi voleu, per a nosaltres aquests són símbols de normalitat.

Ha sortit a les 9 del matí. A les 7 de la tarda rebo el següent missatge:

- Ja estic a Frankfurt. Tinc casa i tot.

Sembla que se'n vol anar amb la Hanna, que ja fa un mes que va tornar a ca sons pares, prop de Leipzig, a donar suport als eco-activistes del bosc de Hambach. Li ho aplaudeixo.

I, de passada, que se n'encarreguin d'ell els alemanys una temporada. La veritat és que veure'l per aquí sense massa objectiu sempre em posa nerviosa.

Tant li fot LXXXIII

El problema no és enganyar la teva parella, el problema és amb qui.

De converses xuclant gel i llimona

La uruguaya de Pedro Mairal

d'aquí

"Luquitas, vos quisiste ser médico alguna vez y quedaste por el camino -me susurró la tribuna contraria, el coro griego que siempre viaja conmigo-, largaste en primer año, ¿te acordás? Sí, ¿y?, ¿qué tiene que ver? Y ahora un médico se coge a tu mujer. Qué ironía. El gran guionista lo hizo otra vez. Qué golazo te metieron, padre. Al ángulo. Estás como el arquero en el aire oyendo la pelota rebotar en la red. Duele, duele, pero ya pasará. Te voy a recetar una crema para que te apliques en el área repijoteada, la zona endogárchica, la irritación jermupirática, es excelente, te disminuye la córnea craneana, cura la ciervatitis crónica, desata el nudo cornudeano ... Vas a ver. Vas a andar bien. Respirá hondo por favor, bajate un poco más el pantalón ... Ahí está, ¿viste que no dolió?"

Mairal, Pedro. La uruguaya. Barcelona, 2018 (10a). Libros del astereoide.

Catalogació: Per culpa (gràcies!) de l'Allau apareix La uruguaya a casa. Una bona sinopsi és la que fa ell. La dolenta és la meva: molt bon llibre, fins i tot si et cal superar l'argentinitat de la seva literatura. Una mostra, a dalt.

Fukushû suruwa wareniari de Shôhei Imamura

Un nen veu com l'estat humilia i empobreix al seu pare. Anys després és un criminal en sèrie. Per ell, matar és fàcil, s'ha convertit en una persona sense capacitat de tenir cap més sentiment que el de satisfer el seu desig immediat.

Fukushû suruwa wareniari (La venganza es mía). Japó, 1979. 140 minuts. Dirigida per Shôhei Imamura amb guió de Masaru Baba (Novel·la:Ryuzo Saki). Amb Ken Ogata, Mayumi Ogawa, Rentarô Mikuni, Mitsuko Baixho, Nijiko Kiyokawa.

Catalogació: Imamura és una icona del cinema japonès, tant com Ozu? no ho sé, però el que sí que sé és que aquesta pel·lícula, com la Balada del Narayama, són les úniques que, de moment, he trobat a preus acceptables. El protagonista d'ambdues pel·lícules és en Ken Ogata.

Dà Hóng Dēnglóng Gāogāo Guà de Zhang Yimou

Als anys vint, amb la família arruïnada, una noia es veu obligada a ser la quarta esposa d'un home poderós. El fanalet vermell a la porta de l'esposa triada és el senyal de cada nit. Un paisatge estàtic, quiet, i una guerra cruel i sagnant pel poder domèstic i el favor de l'amo.

Dà Hóng Dēnglóng Gāogāo Guà (La linterna roja). Xina, 1991. 125 minuts. Direcció: Zhang Yimou. Guió: Ni Zhen (Novel·la: Su Tong). Amb Gong Li.

Catalogació: ja l'havia vista, però és d'aquelles pel·lícules que, de tant en tant, revisito. Descriu, com pocs, moments de canvis, la convivència entre passat, present i futur i la posició subordinada, gairebé d'esclavatge, de les dones al món.

El saben aquèl que diu ...

Ahir, en la meva vessant activista, amb un company de la Sectorial de Medi Ambient, vam anar a la Seu Nacional d'ERC, partit on milito, per revisar l'edifici, auditar-lo, i poder fer una proposta d'adequació mediambiental. La Sectorial de Medi Ambient és l'ens dins el partit on es cuinen moltes de les propostes i de les polítiques que després farà el nostre grup a la població. Aquesta és una feina que demana algunes hores, gratis total, baixar a Barcelona per part de gent de tot el territori i una clara i ferma convicció de què, si el món girés cap on toca, Medi Ambient seria la Conselleria principal, atenent el seu àmbit: energia, aigua, aire i residus, a més de gestió del medi natural.

No acostumo a parlar aquí de la meva tasca política, m'agrada poder separar mons, Twitter i Facebook per a la política (i els memes idiotes), el Blog i l'Instagram per a la resta, el jo més íntim. Sé que la política també és jo, però com què m'ho vaig plantejar de forma temporal, crec que mantenir-la en l'àmbit de la provisionalitat, i externalitat, m'ajuda a mantenir una certa pau mental.

Cap a migdia, després d'haver-nos passejat, amb el company, per tot l'edifici, fins i tot enfilant-nos al terrat amb una escala de mà, vam anar a esmorzar. Servidora és partidària d'esmorzar en pic posa el peu a terra, però per a ser a les 9 a Capital City (aka Bcn), a 37 km de casa, cal sortir dues hores abans i, per tant, no havia tingut temps material de prendre res. Una tassa de te en un bar un cop arribada a la ciutat no és esmorzar.

Vam entrar en un cafè d'aquests que n'hi ha a centenars (?) a la nostra capital, de sèrie vaja, vam seure a dins, en una mini taula i vam demanar. Eren els volts de les dotze i, a la barra, fent-la petar amb el propietari, un senyor argenti? uruguai? (ho dic per l'accent, que sempre em costa distingir) sobre la seixantena, estava debatent amb dos clients, l'un que ja feia dies que s'havia jubilat i l'altre en aquella franja fuzzy que va dels quaranta-cinc als cinquanta-cinc.

Els tres senyors, ben vestits, casual, estaven parlant del "Procés" -caram quina sorpresa!-. El més jove volia convèncer els més grans de ... no sé ben bé què. Al final vaig concloure que, en realitat els volia convèncer de què ell era una espècie d'augur inqüestionable, tot i que dubto que pogués saber ni que és un augur. Segons aquest senyor, i adlàters, en Mas no s'havia equivocat, però sí, en Puigdemont era déu, però el diable i, la frase que em va arribar a l'ànima: "I ha de saber, vostè, que en Junqueras va mentir molt, però molt. En què, ara no ho sé, però que va mentir, és segur."

Els altres anaven fent que sí amb el cap, mentre el senyor més gran prenia la copa de vermut i en bevia un glop amb el dit petit aixecat.

El saben aquèl que diu que sempre es parla del paradigma del cunyadisme però que molts de nosaltres només ho té com a referent? Ahir, per un instant, vaig notar com les meves cèl·lules es desmaterialitzaven i es tornaven a materialitzar en el món virtual i em vaig sentir enfilada en un tuit, amb els peus penjant al damunt del tuit anterior. Per respecte al meu company, que encara tenia l'entrepà gairebé sencer, no em vaig aixecar, no vaig anar cap el susdit cunyat, i no li vaig tustar l'espatlla mentre deia: cunyaaaaaoooooo.

Tot i que no dubto que, amb qui esmorzava jo, hagués xalat d'allò més.

Soshite chichi ni naru d'Hirokazu Kore-Eda

Si, de sobte, et diuen que el teu fill, que has estat criant durant sis anys, no és el teu fill perquè a l'hospital es va cometre un error i va ser canviat pel d'una altra parella ...

Soshite chichi ni naru (Like father, like son). Japó, 2013. 120 minuts. Direcció i guió: Hirokazu Kore-Eda. Amb Masaharu Fukuyama, Yôko Maki, Jun Kunimura, Machiko Ono, Lily Franky.

Catalogació: així com Kiseki del mateix director, em va semblar perfectament prescindible, en aquesta hi trobem delicadesa i el vertigen necessari davant de les greus decisions que han de prendre els seus protagonistes.

El nebot de Wittgenstein d'en Thomas Bernhard

Editorial Flâneur

"Durant un segle els Wittgenstein van fabricar armes i màquines fins que al final de tot van engendrar en Ludwig i en Paul, el cèlebre filòsof que va marcar una època i el boig que almenys a Viena no era menys cèlebre o potser just allà encara era més cèlebre, que en el fons era igual de filosòfic que el seu oncle Ludwig, com a l'inrevés el filosòfic Ludwig estava tan boig com el seu nebot Paul, l'un, en Ludwig, havia convertit la seva filosofia en la seva celebritat, l'altre, en Paul, la seva bogeria. L'un, en Ludwig, potser era més filosòfic, l'altre, en Paul, potser era més boig, però possiblement ens pensem que un Wittgenstein, el filosòfic, era el filòsof només perquè va passar a paper la seva filosofia i no la seva bogeria, i que l'altre, en Paul, era un boig perquè va reprimir la seva filosofia i no la va publicar i només va exhibir la seva bogeria. Tots dos eren persones absolutament extraordinàries i cervells absolutament extraordinaris, l'un va publicar el seu cervell, l'altre no. Fins i tot podria dir que l'un va publicar el seu cervell, l'altre va practicar el seu cervell. I on hi ha la diferència entre el cervell publicat i que es publica contínuament i el cervell practicat i que es practica contínuament?"

Bernhard, Thomas. El nebot de Wittgenstein. Barcelona, 2018. Ed. Flâneur. Traducció de Raül Garrigasait.

Catalogació: Bernhard forma part del meu fons d'armari, per tant, sempre que tinc l'ocasió de fer-me a mans amb un títol que encara no he llegit, no me n'estic. En el seu estil habitual, de monòleg ininterromput, ens parla d'un dels seus millors amics, en Paul Wittgenstein, de la seva relació amb la malaltia -sempre-, de la seva aversió cap a la societat austríaca -sempre, també- i de com, finalment, davant del decandiment i la mort, la real, fugim, covards, desnonem abans d'hora, perquè la por ens col·lapsa.

An de Naomi Kawase

Un pastisser fracassat i una anciana amb un do per fer la pasta An col·laboraran en el negoci de fer pastissets.

An (Una pastelería en Tokio). Japó, 2015. 113 minuts. Direcció i guió (basat en la novel·la de Durian Sukegawa): Naomi Kawase. Amb Masatoshi Nagase i Kirin Kiki.

Catalogació: de la directora intimista Naomi Kawase aqusta co-producció Japó-França-Alemanya aconsegueix un relat profundament japonès i alhora profundament universal. Ànimes solitàries perdudes que es troben i se salven. Un clàssic que fa bonic de veure.

Instrumental de James Rhodes

d'aquí

"La música clásica me la pone dura.

Ya sé que para algunas personas ésta no será una frase muy prometedora. Pero si quitáis la palabra <<clásica>>, a lo mejor ya no está tan mal. Puede incluso que entonces pase a ser comprensible. Porque entonces, gracias a la plabra <<música>>, tendremos algo universal, algo emocionante, algo intangible e inmortal."

Rhodes, James. Instrumental. Barcelona, 2018. Blackie books.

Catalogació: "Memorias de música, medicina y locura". Aquest és un llibre irregular, com, segurament, no pot ser d'una altra manera. No queda gaire espai a la creació, sinó és a la promesa de tot allò que tu, només tu, pots trobar en les peces que l'autor t'aconsella, i en Bach, sempre en Bach. Veure relatada en primera persona l'experiència de violacions continuades de l'autor quan era petit et deixa destrossada per dins, fins i tot em costa entendre com els pares no van acabar assassinant al fill de la gran puta que li ho va fer. Però, ves a saber, costa de dir. Penses que l'autor no se'n sortirà, però això és la vida real, no una novel·la i, gairebé sempre, la cosa tràgica, real, només l'escriuen els altres i no pas un mateix. Cal que li agraeixi a l'autor haver-me reconciliat amb "la clàssica". Fa massa anys que em barallava amb el rebuig que em van provocar les diverses professores de música i m'havia encallat en quatre peces que no em treien de l'atzucac. Ara respiro una mica millor, gràcies senyor Rhodes.

Tot Messi. Exercicis d'estil d'en Jordi Puntí

d'aquí

"No sabeu què és el silenci si no heu estat al Camp Nou quan fan una falta a Messi i no s'aixeca de seguida. Messi no fa mai comèdia. Primer hi ha l'esclat de la indignació, els crits i els xiulets de cent mil pares i mares que veuen que han pegat al seu fill, la nineta dels seus ulls, i esperen que l'àrbitre faci justícia i ensenyi una targeta, si pot ser vermella -perquè abatre Messi en plena jugada sempre té un aire aparatós, ja sigui de crim premeditat o de revenja personal en calent-. Després, si el noi no s'aixeca immediatament, si es rebrega per terra de dolor, arriba aquell silenci dens, que converteix l'estadi en una campana de vidre. Deu segons més i allò ja és un funeral d'estat."

Puntí, Jordi. Tot Messi. Exercicis d'estil. Barcelona, 2018. Ed. Empúries

Catalogació: No és cap secret que m'agrada el futbol, com tampoc és cap secret que no me'l miro mai perquè encara no tinc intenció de prendre pastilles pel cor. Si em voleu trobar en un Barça - Madrid (o viceversa) busqueu-me sota l'escala, amb els auriculars posats amb la música a tot drap i fent nye-nye nye-nye per no sentir res o caminant per la muntanya sense els auriculars posats i gaudint de la sensació de què una nau extraterrestre ha eliminat tota la humanitat excepte a mi. Uns amics, que es pensaven que no hi anava per fer-me la interessant, van demanar-me que no hi tornés quan, des del minut zero, ja estava dreta a tocar de la pantalla i cridant, amb els ulls fora de les òrbites, al defensa del Barça "mata'l!" quan avançava el Ronaldo cap a la nostra porteria. Ho sento, sé que en el futbol no tinc mesura, per això entenc perfectament aquest llibre, que barreja literatura i Messi, per què no?

I sí, estic d'acord en tot el que digui que el futbol és una vergonya, ple de mafiosos, de poca-vergonyes, d'aprofitats, que semblem ovelles a l'escorxador i, al damunt, contentes, que ... el que vulgueu, però mira, ningú no és perfecte.

Manual de recerca en Ciències Socials de Raymond Quivy et al

d'aquí

No faig ressenyes de llibres, en aquesta bitàcola parlo dels llibres que he llegit, d'algun paràgraf, de si m'han agradat. Tampoc en parlo mai dels llibres que he de llegir per qüestions dels estudis d'Humanitats que faig, els anoto al gadget de més avall a la dreta, més que res perquè així en tinc un cert control. Manies que te una.

I doncs, perquè avui penjo aquest manual? Ara, encara no fa mitja hora, he premut el botó d'enviar de l'últim treball del semestre de la carrera (ara és un grau: estafes europees). De sobte, me n'he adonat que era l'últim treball, abans del pràcticum, del grau que feia, després d'anys i anys d'estudiar (a dos assignatures, o una, per semestre, ja se sap).

He tingut una sensació de vertigen real que m'ha clavat a la cadira mirant fixament la pantalla.

El semestre que ve, si aprovo les dues assignatures d'aquest, és clar, m'espera una feina que m'il·lusiona de debò: fer pràctiques al Cerhisec, el Centre de Recerca Històrica del Poble-sec com a documentalista d'exposició. Sense saber-ho, he trobat alguns amics blogaires que hi col·laboren, com la Júlia Costa, i això, també, em fa feliç.

Aquest manual, doncs, és la meva Bíblia pels propers mesos, com ho ha estat els últims.

Quivy, Raymond - Van Campenhoudt, Luc. Manual de recerca en Ciències Socials. Barcelona, 2007. Ed. Herder.

Catalogació: per a estudiants.

Tant li fot LXXXII

Somric, somric molt, i ni així sóc capaç d'esvair la negror que m'omple per dins.

Ji-geum-eun-mat-go-geu-ddae-neun-teul-li-da d'Hong Sangsoo

Un director de cinema famós i prestigiós en certs ambients es troba un dia sense fer res en una ciutat on, l'endemà, es projectarà una pel·lícula seva i on coneix una jove pintora.

Ji-geum-eun-mat-go-geu-ddae-neun-teul-li-da (Right now, wrong then). Corea del Sud, 121 minuts. Direcció i Guió: Hong Sangsoo. Amb Jeong Jae-veong i Kim Min-hee (que també vaig veure a The Handmaiden).

Catalogació: no m'emociono gaire amb les pel·lícules que parlen de fer pel·lícules o del món del cinema, són bucles inevitables del gènere i que, generalment, ens expliquen ben poques coses del món real. He de reconèixer, però, que aquesta és una bona pel·lícula del detall i de les possibilitats que apareixen segons com entrem a la realitat.

Kiseki d'Hirokazu Kore-Eda

Dos germans separats per la separació dels seus pares volen formular el desig de tornar a viure junts en el moment que els dos primers trens bala d'una línia es creuïn, tal i com sembla que passa segons una superstició en la que creuen.

Kiseki (Miracle). Japó, 129 minuts. Direcció i guió: Hirkazu Kore-Eda. Amb: Ohshirô Maeda i Koki Maeda.

Catalogació: tothom en parla molt bé i el 2011 va guanyar el premi al millor guió del Festival de San Sebastian. Servidora s'ha avorrit com una ostra. Ves a saber per què.

Snowpiercer de Bong Joon-ho

Aquest blog es titula "El món s'acaba" perquè, entre altres coses, sóc filla de la generació de les ucronies de fi del món. Per això, no ho puc evitar, sempre m'enganxo a allò que em va fer créixer, des de Wells, Asimov fins a Pedrolo. Segle XX en vena. I, és clar, com no pot ser d'una altra manera en aquest gènere: "el món s'acaba, però s'acaba bé".

Snowpiercer (Trencagels). Corea del Sud, 2013. 126 minuts. Direcció: Bong Joon-ho. Guió: Bong Joon-ho i Kelly Masterson, basat en el còmic Le Transperceneige de Jean-Marc Rochette i Jacques Loeb. Amb Chris Evans (molt poc Capità Amèrica), Song Kang-ho, Tilda Swinton, Jamie Bell, Octavia Spencer, Ewen Bremmer, Ah-sung Ko i John Hurd i Ed Harris.

Catalogació: Un blockbuster que no hagués passat de veure-la per la TV si no fos pel director, un dels meus preferits: Bong Joon-ho, perquè en el fons, en aquest tipus d'obra sempre estàs veient la mateixa història, repetida una i mil vegades en formats diversos, però exactament igual. Però, és clar, hi ha el director i, pel que fa a mi, això ja és motiu d'interès. Cal reconèixer que aquest home en sap, de fer cinema i d'explicar històries, amb l'afegitó d'en John Hurt -sempre miro les pel·lícules on surt- i Ed Harris, que potser no m'agrada tant i té un paper menys reeixit, és difícil competir amb algú com en Hurt que porta una mà postissa que és un pom de paraigües. El final, un clàssic del gènere, "tot està molt malament i ha anat a pitjor però ens en sortirem" també m'ha agradat. Potser perquè jo sóc dels que sempre espera que guanyin els indis a les pel·lícules de John Wayne.

L'ordre del dia d'Éric Vuillard

d'aquí

"Aquest és doncs el nom autèntic del Quandt, el seu nom de demiürg, perquè ell, Günther, no és res més que un petit munt de carn i ossos, com tu i com jo, i després d'ell els seus fills i els fills dels seus fills s'asseuran al tron. Perquè el tron es queda, quan el petit munt de carn i ossos s'agreix sota terra. Així, doncs, els vint-i-quatre no es diuen ni Schnitzler, ni Witzleben, ni Schmitt, ni Finck, ni Rosterg ni Heubel, tal com ens incita a creure l'estat civil. Es diuen BASF, Bayer, Agfa, Opel, IG Farben, Siemens, Allianz, Telefunken. Amb aquests noms, els coneixem. I els coneixem molt bé. Són aquí, entre nosaltres. Són els nostres cotxes, les nostres rentadores, els nostres productes de neteja, les nostres ràdios despertador, l'assegurança de la nostra llar, la pila del nostre rellotge. Són aquí, pertot arreu, en forma de coses. El nostre dia a dia és el seu. Ens cuiden, ens vesteixen, ens il·luminen, ens transporten per les carreteres del món, ens bressolen. I els vint-i-quatre paios presents al palau del president del Reichstag, aquell 20 de febrer, no són res més que els seus mandataris, el clergat de la gran indústria; són els sacerdots de Ptah. I s'estan allà impassibles, com vint-i-quatre calculadores a les portes de l'infern."

Catalogació: a l'Allau no li va fer gaire el pes aquest premi Goncourt 2017 i, si és cert que té raó en gran part, no puc dir que no m'hagi agradat. Potser per aquest paràgraf, perquè, en conjunt, és una peça curta i de fàcil digestió -i les meves circumstàncies m'hi obliguen. En qualsevol cas no em sap greu haver-lo llegit, ara bé, guanyar el Goncourt amb un anecdotari una mica desenvolupat ho trobo una mica -més- exagerat. Toc-toc, hi ha algun novel·lista a la França francesa?

Tant li fot LXXXI

No acceptar la derrota en una batalla és no aprendre a guanyar les guerres.

Diari de bord 2. Data estelar: 080518. Dia 7

Avui m'havia sentit la reina de l'univers fent l'etapa completa i en molt poques hores. Les cames responen la mar de bé fins a Santo Domingo de la Calzada. Fins i tot he visitat les gallines de la catedral i m'he enfilat a les defenses. Però hi havia quelcom que no em quadrava i he anat al centre mèdic. Bé, o quatre dies al pairo esperant que el meu peu dret es recuperi -la dreta sempre és el problema, arreu- o prenc un autobús que surt a la 1:20 de la matinada cap a l'Estació del Nord de Barcelona.

Barcelona sempre és la resposta correcta. Imagino que l'any vinent Santo Domingo de la Calzada i les seves gallines continuaran al mapa. Ha estat divertit.

Diari de bord 2. Data estelar: 070518. Dia 6

Avui he tingut la força moral per posar-me el calçat i he caminat només 18 dels 28 quilòmetres que em tocaven. Després, en un ata d'intel·ligènia agut, he pres un autobús fins a Najera, final d'etapa.

Najera és el primer poble que m'ha agradat de debò, si al damunt l'ajoarriero no l'haguessin fet amb salsa de tomàquet Solís, hagués estat perfecte.

Personatges? Els de sempre, afegim-hi un oriental, algun català (fuig!) i un noi irlandès que m'ha assegurat que al seu país ningú ha llegit mai Joyce.

Jo insistiré, però, ara ja ho he encetat. Que no sigui dit.

Repòs i bons desitjos per demà.

Temps d'espera en un parc

Diari de bord 2. Data estelar: 060518. Dia 5

Avui tampoc m'he pogut calçar a causa de la ferida del peu. Prenc el bus fins a Logronyo amb un noi brasiler, enginyer de ferrocarrils de 30 anys. La seva dona ha seguit a peu, ell té els genolls fets pols Em sento forta només havent de parar per culpa d'una ferida. Parlem de Lula, de la cosa pública i de la seva curiosa teoria de què el camí només el fa gent d'esquerres, perquè està convençut que un capitalista mai passaria pels inconvenients que passem nosaltres. No sé que pensar, sobretot perquè no m'agrada fer-me l'espavilada davant d'una persona jove. Ja està bé que reflexioni i afaiçoni el seu pensament.

Aconsegueixo una habitació barata a Logronyo, que està a petar de gent. Mentre me la preparen vaig a provar de dinar. Aquest és el paradís de les "tapas" i jo sóc la persona més anti-tapas que he conegut mai. M'agrada menjar asseguda i, tot i que no em desagrada menjar variat, quan veig totes aquelles bombes calòriques fregides entro en col·lapse i no me'n surto. Malauradament tots els restaurants tenen el menjador a vessar. Finalment, en un del carrer Portales, les dues noies que el porten em tenen misericòrdia i m'entaforen entre dos torns, a canvi hauré de fer el cafè a la barra. Cap problema.

A fora no s'hi pot estar de calor, com fa dos dies no s'hi podia estar de fred, per això agraeixo estar dins, amb una parella anciana que demanen un vermut blanc i un vermut negre i, després, se'l barregen a la taula. No sé si sóc capaç de comentar una cosa tan absurda, però ja se sap, els gustos són com el cul, cadascú el seu. I aquests dos fan cara de compartir ... els gustos, de fa anys i panys.

Al moment que la cambrera engega l'aire condicionat entra Lev Tolstoi per la porta, i juro que encara no he arribat a la meitat de la copa de verdejo. Un ancià alt i amb barba blanca, una cassaca baldera que voleia i els pantalons ficats per dins d'unes botes de neu, mentre Slowhand toca Tears in Heaven i una mare amb els cabells empobrits per l'estrés -o no, potser és genètic- desa un bolquer en una bossa i dues àvies es barallen per petonejar la seva criatura que ploriqueja aviciada.

Tots els plats porten all. Tolstoi decideix menjar fora, a ple sol, i la taula on hi ha el bebè, plena de gent ja prou gran, celebren la seva felicitat de tenir, potser per fi, una criatura que signifiqui el seu compromís familiar.

Dutxa i repòs. Afortunadament a migdia he pogut caçar alguns grafits. Hi ha un tal Mosca que m'ha agradat prou. Després de tanta gentada ja no crec que tingui humor per tornar a provar de sopar. Beure aigua també alimenta, algun dia. Al protagonista de Gana, de Knut Hamsun, era l'únic que l'alimentava dia rere dia. Veig que veure el zombi d'un gegant de les lletres russes a Logronyo m'ha noquejat.

À demain.

Diari de bord. Data estelar 050518. Dia 4 (bis)

Ja em disculpareu, això és un filó. Al pati, al davant de la roba estesa es comença a congregar la comunitat. Brasilers, francesos, coreans. Una brasilera amb veu de cassalla i que no para de fumar, ensenya les fotos dels seus fills a una coreana que s'ha posat un vestit. Un dels coreans beu una cervesa rere una altra mentre fa estiraments. Em pregunto si això té relació, o no. A la cuina, un alemany molt xiroi, talla ceba per guisar algun plat. Per a mi que es creu un xef italià, amb tant d'escarafall. A la llitera del meu davant una dona californiana plena de nafres als peus. Provo d'ajudar-la amb els meus remeis -això és un clàssic, tothom sempre treu la farmaciola a la mínima-, només parla anglès.

Ho rumio, tots, poc o molt xampurregem anglès o espanyol, els que no xampurregen res, només parlen una llengua, són els fills dels tres imperis colonialistes per excel·lència: angloparlants, francòfons i castellanoparlants. Aquests només parlen o el seu idioma i t'adaptes, o l'idioma d'un dels altres dos. Saber anglès et pot obrir moltes portes de feina, d'aeroports, d'algun hotel, però pel poc que he observat en quatre continents, l'anglès, com el francès o el castellà, no t'obre la porta a cap de les cultures que visitis. I és que hi ha coses que només s'expressen en la llengua en què han estat creades, quan canvies de llengua canvies de paradigma i de manera de veure el món, i res té el mateix sabor. És com anar a París a menjar seques amb botifarra i pa amb tomàquet, que sí, que són molt bones, però no té ni cap ni peus ooure's per no aprendre.

I ara ja paro, que això és un filó.

Diari de bord 2. Data estelar: 050518. Dia 4

M'he llevat amb el petit plaer que proporciona saber que avui faràs "trampes". He esmorzat una mica bé, per cinc euros la cosa quedava coixa per la banda dels sucs i del tall, inexistent. Ja em diràs amb què es menja el pa aquí, amb muesli?

Calçada amb les xancletes, encara no hi ha ovaris de posar-se el calçat reglamentari, he passejat per Estella. No sé perquè però porto quatre dies pensant-me que sóc a Camprodon. Res, coses meves. He anat a comprar un bitllet d'autobús que em durà a Los arcos, el proper poble final de tram. En Simone, un noi italià la mar de simpàtic -ara me n'adono que gairebé només acabo parlant amb nois de l'edat dels meus fills-, em va preguntar que perquè volia acabar el tram. Li vaig dir que és perquè és on hi havia més gent i més diferent, així tenia més on mirar. A veure si al final, volent fugir de la gent, només estava provant de trobar gent més diferent!

A Los arcos, amb obra feta pel Felip V (ecs), em fico en l'alberg municipal. Sóc la segona, al darrera d'un sard i al davant d'uns d'Easo. L'alberg el porten una parella en la setantena que, pel que parlen o són alemanys estranys o holandesos força normals. Ahir vaig conèixer una dona de Sud-Àfrica que tenia un accent força boër i aquests dos me la fan recordar. Ara, on escric amb el meu fantàstic teclat plegable amb blutut i el mòbil, apareix un matrimoni japonès que sembla que tingui mil anys (o dos mil) i que em fan recordar el meu admirat Basho.

Una noia australiana, gallegs i més italians, que semblen una pesta -per variar-, els coreans de sempre i imagino que els bessons nòrdics apareixeran aviat, al seu pas idèntic, com si fessin un ballet, apareixeran d'un moment a l'altre, tots plegats em fan creure que m'he afegit a un circ. Fet i fet, ara que estic escrivint al menjador, mirant per la finestra, confesso que estic esperant veure aparèixer algú fent malabars i un elefant.

...

No, aquests encara no arriben.

Vaig a visitar l'Ulysses.

Diari de bord 2. Data estelar 040518. Dia 3 (endarrerit)

El camí és llarg. Allà, lluny, els escocesos caminen amb les faldilles voleiant, com un grup de col•legiales massa altes, massa rosses, massa calbes i amb els panxells massa grossos. Un d'ells té varices prominents, espero que s'ho estigui tractant. Al meu davant unes coreanes talla xs. Ens passen dos nòrdics de dos metres. Al darrera ve una colla d'italians passejant el tòpic, xerren, criden i gesticulen. Això és el més a prop que he estat del bar d'Star Wars. Em sento Solo (sempre he volgut ser Solo, la de les ensaimades a les orelles em semblava massa figa-flor).

Després ens anem perdent, un suís que em parla del procés, un anglès, William, que no me'n parla, ni falta que em fa, un alemany, una parella holandesa en la seixantena, massa dones com jo que ens pensem que tenim vint anys menys, i dones com érem nosaltres vint anys enrera. L'àcid làctic em visita i comencen els penjaments i s'alenteix la caminada. Al taló dret una bombolla creix, madura i explota "en aquella alegria, xe" (no accentuo el xe per allò de què els que el diuen es barallen entre oberta o tancada, el meu avi la feia oberta).

Tot això provoca que arribi a Estella en un estat més que lamentable i m'entafori en el primer cau que em promet llit. El que porta l'alberg em canta les meravelles del pis inferior on hi ha la cuina i la sala comuna. Miro les escales i unes llàgrimes de desesperació em surten dels ulls. També m'explica com funcionen les habitacions a la sala superior. Torno a mirar les escales i ara ja no són llàgrimes, sóc Niagara Falls (bé, potser exagero una mica, amb el salt d'aigua de Vidrà ja faig). Aleshores veig com, lentament, una aura de llum i bondat va envoltant l'encarregat, conforme em canta les meravelles de la porta que hi ha al costat, habitació individual, bany propi, peu pla, tovalloles, llençols ... ara, a toro passat, no sé pas si li vaig veure una lira, o la vaig sentir, no ho sé pas.

Com què aquest apunt es endarrerit, us l'acabo avui

Em vaig arrossegar miserablement els dos metres i mig que em separaven del paradís, em vaig dutxar ... SOLA ... vaig anar al lavabo ... SOLA ... i vaig demanar una pizza de quatre formatges ... no, sola no, que vaig haver de caminar, en xancletes, el camí del Calvari, 300 metres a peu pla fins a la pizzeria. Vaig refer el Calvari que ara ja no ho semblava tant, fins a l'habitació, amb endolls a la tauleta de nit i wi-fi gratis, em vaig acotxar amb l'edredó i vaig estar veient pel·lícules absurdes fins que em va caure el cap de son.

L'Ulysses sempre pot esperar.

Diari de bord 2. Data estelar: 030518. Dia 2

Surto de Pamplona, em perdo, trobo una brasilera perduda, també, i deduïm que si estem les dues perdudes anem bé. I sí, anem bé.

Em parla del procés i de Lula. Més endavant la perdré. Un grup d'escocesos -si sis homes alts, rossos i amb faldilla de quadres són escocesos, estimat Watson- estan prenent un cervesa en un bar. Tòpic imprescindible i real. De l'edifici del davant surt una nena que va a col·legi amb uniforme amb faldilla ... escocesa. Motiu de comentaris i rialles per part dels originals.

Se m'ha fet una butllofa i paro en un banc amb uns coreans. Fa fred i comença a plovisquejar. Entro en un alberg a fer una cervesa, per allò de baixar la temperatura corporal i no notar tant el fred. Entra un israelià i demana llit i dinar. "Chicken or pork" li diu el veneçolà que porta l'alberg. "Fish" respon l'altre. Bé, imagino que així deuen començar les guerres. "Adiós", "shalom" i segueixo cap a Puente de la reina. M'he dutxat al costat de dos hongaresos, un cuiner italià i una dona sudamericana que no ha especificat origen. Tampoc és que l'hagi preguntat, però tothom anavia dient d'on era.

Ara buscaré un lloc on berenar un bistec, o una vaca sencera.

À demain.

Diari de bord 2. Data estelar: 020518. Dia 1

Ep! no ens confonguem, avui no és el cadell sinó jo que, acompanyada de mi mateixa, agafo un tren cap a Pamplona des d'on xano-xano, tota soleta, m'arribaré fins a Burgos si puc.

Necessito 10 dies per carregar-me les piles, i espero poder fer de soul-hunter i "aprendre dels que saben", conèixer o aïllar-me segons em plagui, i no dependre de ningú més que de mi mateixa i les meves cames.

Ja us ho aniré explicant si s'escau.

Tant li fot LXXX

En aquest nostre món l'heroïsme sempre va per barris.

L'estret camí de l'interior de Matsuo Bashô

d'aquí

"Després d'anys de contemplar amb recança els núvols solitaris avançant pel cel, vaig cedir a la invitació del vent i vaig vagar per la costa fins a la tardor de l'any passat, quan vagi tornar a la meva cabana, que dóna a un riu, i en vaig treure les teranyines llargament instal·lades. L'any va tocar la seva fi, i quan la primavera va omplir el cel de boirines em va assaltar la idea d'anar més enllà de la barrera de Shirakawa i ja no me la vaig poder treure del cap: la crida dels déus que guarden els caminants era massa poderosa i m'impedia pensar en cap altra cosa."

Bashô, Matsuo. L'estret camí de l'interior. Barcelona, 2012 (2). Edicions de 1984

Catalogació: a en Girbén li dic germà, perquè ningú com un germà sap què és allò que t'arribarà a dins per quedar-s'hi. És ell qui em recomana aquest llibre, i tants d'altres impagables, un llibre pop-up, encara que gairebé ningú no ho vegi i que deso a primera filera per, quan torni del camí, tornar a assaborir les jornades d'aquest poeta del XVII i fer recerca de tants i tants fils que pengen de les seves pàgines. No cal dir que em tempta prendre un avió i anar-me'n a fer un tomb per la seva ruta, llibre en mà i Fukushima inclosa.

Diario de la bicicleta de Natsume Soseki

d'aquí

"Cuando vuelva a casa podré llevar vestidos normales y comer comida normal y dormir igual que todo el mundo. Me acuesto diciéndome que es cuestión de perseverar, perseverar, perseverar."

Soseki, Natsume. Diario de la bicicleta precedido de Carta de Londres. Barcelona, 2013. Juan José de Olañeta, editor.

Catalogació: he de fer temps per una cita que tinc a l'IEC i, és clar, acabo a la Central del Raval -m'haurien de prohibir entrar a segons quines llibreries- i, entre altres capricis confessables, sempre acabo caient a veure quines llepolies hi ha editades en aquest mini-format. Són les petites desventures d'un erudit japonès de primers de segle XX a Londres. M'agrada aquest fragment, sobretot pensant en aquella gent que troben que qualsevol altra cultura que no sigui la seva no és "normal". Els de "l'altra cultura" també pensen el mateix. Passa fàcil, és còmic però poquet -res a veure amb l'astracanada del "humor amarillo" que hauria de venir d'aquell país- i està bé com a testimoni.

Por d'Stefan Zweig

d'aquí

"Quan la senyora Irene baixà les escales del pis del seu amant, de sobte es tornà a sentir presa d'aquella por irracional. De cop, un remolí negre començà a brunzir davant els seus ulls, els genolls se li glaçaren i hagué de córrer a aferrar-se a la barana per no caure bruscament endavant."

Zweig, Stefan. Por. Barcelona, 2018. Quaderns Crema.

Catalogació: potser perquè Mendel el de los libros em va agradar prou, vaig creure que repetiria experiència amb aquest. Està ben escrit, Zweig és molt bon escriptor, però el tema i el seu enfocament, la cossificació de la dona, la seva dominació, la dona com a propietat a la qual cal ensinistrar, m'ha repugnat. Sí, sé el que passa, és un llibre de principis del XX i cal contextualitzar i tot això, però potser és pel clima actual que no l'hauria d'haver llegit.

Llibres que se m'acumulaven

Tinc una manera de fer que, en aquestes alçades dubto molt que canviï. A les meves mans cauen llibres bons i dolents, per raons diverses, i me'ls llegeixo tots, els bons per raons òbvies i els dolents perquè així ho comprovo i ho afirmo amb coneixement de causa. Podríem qualificar-los, també, de prescindibles o imprescindibles, o de perfectament imprescindibles i absolutament prescindibles. I, també, hi ha aquells que potser no rellegiràs mai, però que tampoc et sap greu haver conegut. Així, aquests dies, he enllestit els següents:

Sunyol, Víctor. Stabat. Barcelona, 2003. Ed. Proa. premi Parc Taulí 203. Poesia. Me'n fa adonar en Girbén, perquè és un llibre gestat a la falda de l'Atlas, prop d'on he passat sis dies ara fa poc. La poesia i jo sempre tenim una relació complicada i, per tant, el llegeixo disciplinada. Algunes parts m'interessen, d'altres no tant.

Martell, Jofre. La puta història de Catalunya de la iaia. Barcelona, 2015 (8). La Galera. Representa que ha de fer riure, però és que estic convençuda que tinc alguna malaltia al sistema humorístic i no ho aconsegueix. M'atabala tant d'insult i tant de castellanisme. Tòpic.

Wagensberg, Jorge. Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta?. Barcelona, 2015. Tusquets ed. Aforismes. Sóc afeccionada als aforismes, en aquest cas m'interessava el personatge i els aforismes sempre et donen una idea de com funciona. 

"Un pla és necessari encara que només sigui per desviar-se'n.

[...]

... l'habitant de la frontera està obert a la innovació, està disposat a córrer riscos, a perdre el temps, a renunciar a privilegis i avantatges (l'antiguitat i l'experiència); manté el tremp en la soledat, és generós amb l'adversari, noble en la competència, perd amb facilitat el sentit del ridícul, però mai el sentit de l'humor; i està bregat en mil aventures contra la incertesa a base de coneixement."

Zweig, Stefan. Mendel el de los libros. Barcelona, 2009. Quaderns Crema. No sé perquè em compro aquest llibret, però és dels que aniran a la prestatgeria dels que rellegiré. Una vella i petita història de memòria i trasbals.

"De modo que me senté en aquel lugar cálido, mirando impaciente a través de los ventanales cubiertos de chorros azules a la espera de que la lluvia, inoportuna, tuviera a bien alejarse un par de kilómetros." (Quanta consideració amb la pluja! no em direu que no és remarcable)

Vidal, Josep Manel. Aquelles solituds d'on veníem. València, 2018. Bromera. Solc ser poc equànime amb la gent que conec i aprecio, per tant, en Josep Manel sempre el llegiré, malgrat que el seu estil de prosa poètica em sigui tant difícil com me n'és la poesia en general. Felicitar-me, però, de què se'n surti, en aquest país nostre, tant poc amable amb els nostres autors.

Diari de bord. Data estelar: 120418. Dia 50

Ahir al vespre vam rebre una trucada:

- Ens podeu venir a buscar a la Porta de Barcelona?

Bé, retorn a casa, el noi i la mossa. Parlen de plantar tomaqueres. No sé pas si creure'm que ve un període de sedentarisme. Ho anirem veient.

La piràmide de fang d'Andrea Camilleri

d'aquí

"L'esclat del tro va ser tan fort que en Montalbano no solament es despertà de cop sinó que va anar de poc que no cau del llit.

Feia més d'una setmana que plovia a bots i barrals sense parar. Un cop obertes les comportes, no semblava pas que tinguessin intenció de parar."

Camilleri, Andrea. La piràmide de fang. Barcelona, 2017. Edicions 62

Catalogació: Sí, en Camilleri, ara com ara, és l'únic autor de lladres i serenos que compro en paper, la resta se'n van a l'e-book, però el sicilià em mereix molt de respecte, per això té una lleixa a casa. I, com sempre, en Montalbano al davant del crim, el desastre, les peculiaritats dels sicilians, la Lívia, la màfia i el menjar deliciós.

Onna ga kaidan wo agaru toki de Mikio Naruse

d'aquí

Què li queda a una dona japonesa sense formació quan ja no té el matrimoni? La prostitució, és clar. 

Onna ga kaidan wo agaru toki (Cuando una mujer sube una escalera). Japó, 1960. 111 minuts. Direcció Mikio Naruse. Guió: Ryuzo Kikushima. Müsica: Toshiro Mayuzimi. Fotografia: Masao Tamai. Amb Hideko Takamine.

Catalogació: del mateix estil que n'Ozu, Mikio Naruse és un director capdavanter dins l'expressionisme pessimista. La seva mirada sobre les vides frustrades i sense futur de tots els seus personatges, expressada de forma discreta i tímida, fan de la pel·lícula una petita meravella. Si en voleu saber molt més, pressioneu aquí. No us ho perdeu!

Dels que tenen romanços amb la mort i altres

Llegeixo al Twitter que el sindicat dels mossos està controlat per gent vinculada a C's i no em sorprèn gens. El que em sorprèn és que hi hagi gent a la que li sorprengui. Que són policies caram! I és que, del 17 d'agost del 2017 ençà, algunes, moltes, persones del nostre país s'havien fet a la idea de què el policia bo de la pel·lícula s'havia posat al nostre costat. I els regalàvem flors, abraçades i somriures a uns senyors de la mida d'un armari que ara ens atonyinen, mentre ells, pel dedins es devien estar pixant de riure tot cantant que eren nuvis de la mort.

I sí, de ben segur que estic essent enormement injusta amb moltes persones que pertanyen a aquest cos policial. I ho faig a consciència, i els hi poso cara, en conec més d'un i més de dos, i penso en els que van venir a votar l'1-O, però també penso en uns de trànsit que em van venir a advertir quan em vaig parar al voral de l'autopista, i que em van parlar en castellà i que no em van fer cap sensació de què venien a ajudar-nos, sinó més aviat tot el contrari, per les maneres. I veig el robocop aquell ventant cops de puny i no m'estranya, gens ni mica, i penso que si n'hi ha de bons, que de ben segur que n'hi ha, potser alguna cosa haurien de fer que no pas permetre tenir tota aquesta penya a ca seu. I bé, també m'agradaria demanar responsabilitats als consellers d'interior d'aquests anys, tant els pujolistes, com el del partit que tot el dia va d'ecològic i guai i tal.

I és que s'ha trigat, però ja va caient pel seu propi pes que el llirialamanisme, el tietisme ensucrat i somrient, no és la manera. I mira que, quan penso en això, sempre em ve al cap el gust dels rosaris de sucre de beneir la palma, i l'olor de naftalina de l'abriguet blau de polièster, que ja em diràs tu perquè coi se li posava naftalina al polièster! Potser em ve al cap per la llum d'aquests dies, i el vent huracanat, que encara recordo tenir quatre anys i el que costava aguantar la palma amb el vent que fa al meu poble quan s'hi posa. O potser perquè associo tots aquests records amb la perpetuació pujolista, i de la mare superiora, del franquisme maquillat dels últims quaranta anys, i de l'enorme hipocresia de totes les paparres que ocupen quotes de poder vitalícies en diputacions, consells comarcals, govern i àrea metropolitana. Potser també, per això, espero amb deler que s'acabi aquest any polític, arribar al juny del 2019 i deixar-ho córrer, que ja m'he barallat amb els molins gegants, ara que passi un altre que jo ja en tinc un tip.

I, en el fons, el que ens posa al davant del fracàs d'aquesta primera embranzida és la demostració de què si no controles la violència legal, no controles el territori i, per tant, no controles una merda. Ni estructures d'estat ni cap altra niciesa. Que no tenim hospitals, escoles, universitats? Només ens calia canviar els números de compte i els titulars, oi? La policia ha estat la clau de volta i només es va maquillar pel damunt, una mica. I, ves que no sigui això el que volia dir la senyora SSS, el dia que va fer declaracions una mica passada amb la ratafia, que ens havien "descabezado". En van tenir prou amb tallar quatre caps i l'obediència deguda va caure a l'altra banda de la xarxa.

Això no vol dir que no cregui que hem de seguir. De ben segur que ho farem, com vaig llegir l'altre dia: "tan malament com podrem", però ho farem. I és que, en el fons, estem pagant el preu d'haver abandonat la política en mans de polítics professionals. Allò que els feixistes ens han volgut fer creure durant un segle: no et fiquis en política. Doncs sí, fiquem-nos-hi, un temps, descobrim com funciona això d'haver de debatre per a arribar a acords amb els que no pensen igual. I, al cap d'un temps marxem, no permetem que ningú justifiqui l'injustificable "perquè has estat 30 anys treballant pel país". A mi, l'escàndol, em sembla això últim, en qualsevol partit.

Com si antropologuegés

I sí, al cap de gairebé quatre anys, vam poder fer el que podia semblar una imitació de vacances, sis dies a la vall del Draa! Sis dies! Qui m'havia de dir que sis dies serien tan llaminers per a mi, però la realitat sempre és tossuda i acabes modificant moltes actituds. Ara, passats uns dies, com a la fotografia: quin és el nus real? Van passar moltes coses, gràcies, sobretot al Juan Antonio Muñoz, que va ser un introductor de luxe al món del palmerar i la kashba, al desert i la muntanya. Vam córrer perill, perill d'enamorar-nos massa, perill d'enyorar massa, perill d'entristir-nos massa. Són els perills que es corren quan visites mons que moren, irremeiablement, manta vegades en mans del propi estereotip, per mor dels quatre dirhams que et llençaran els turistes. En Juan Antonio en vol conservar la puresa, ho prova, si més no amb les seves fotos, talment ho fan els drauis provant de parar les dunes del Sàhara que es menja els seus poblats i els seus horts.

Vaig pensar que mai podria fer fotografies tan belles i vaig saber, també, que els meus ulls sempre acabaven veient una llauna de Fanta, un rètol de Mirinda, alguna peça Adiddas sota una gel·laba ... i, curiosament, no com a ofensa, sinó com a símbol. Vaig tenir moltes ganes de fotografiar no pas el món com encara sembla que és en alguns pobles, sinó el jovent amb auriculars al capdamunt d'un ruc carregat de verdures, els nens i nenes a les carreteres amb les seves motxilles ... de què deuen parlar? En una kashba, en un habitatge totalment tradicional, quan vam entrar a dinar asseguts a les catifes, van canviar el canal de la TV i ens van posar Al Jazeera, en anglès. Ells no entenien un borrall d'anglès, ens el van posar per a nosaltres, que no en teníem cap interès.

Globalització? Unes nenes m'esperaven al matí, fora de la casa de fang on dormíem. No podíem parlar, tenien sis o set anys i parlaven bereber, o àrab i ça va, perquè és tot el que saben dir de francès, ça va i madamme, donne moi un stylo! Les vaig fer envolar agafades de les mans, i ens vam fer pessigolles, fins que em van semblar com petites mosques molestes. Les criatures, totes, no saben com parar quan els prestes atenció i més encara quan no tens manera de comunicar-te amb la parla. Vaig pensar, però, que les dones som els éssers més globalitzats del planeta, el patriarcat ens té globalitzades de fa segles. Al davant de la que semblava més entenimentada, vaig aixecar la mà dreta amb el palmell cap avall i vaig baixar l'esquerra amb el palmell cap amunt. De seguida, la minyona va fer el mateix, a la inversa i va començar una cançó rítmica, mentre ens anàvem picant les mans i fèiem les combinacions que hem fet totes les nenes del món, perquè sempre hem fet jocs quiets. Vam jugar a la rotllana i elles van cantar les seves cançons i jo les meves, i les músiques eren idèntiques, i les lletres tenien poca importància. Ens vam identificar entre nosaltres, érem espècie.

Diari de bord. Data estelar: 220318. Dia 29

M'arriba un whats del meu home que volta pel terrat amb les maduixeres. Un link que m'adreça a una web de compra d'un bitllet de tren i la còpia del missatge del meu fill petit:

- Esta en alemany xd es de laeroport d memmingen a horb, a les 2:17 i son 21€

  X cert pare, em podrieu reservar aqst bitllet de tren?

I son pare, que el més estranger que parla és el castellà, m'ho passa, és clar.

Vaja, que ja em tornen a encolomar la compra de bitllets en estranger de fora, com si jo sabés idiomes!

Després de vàries pàgines fent clic i consultant el Google Translate (per cert, no he trobat el botó de "tiren millen, menys cuenten i menys propaganden conyen"), contacto amb el meu personatge petit:

- Hola fill, pots comprovar que ja tens el bitllet?

- Suposo q si, m'acaba d'arribar un email dient coses en alemany. Gràcies!

- Ja veig que en saps tant tu com jo. Amb la feinada que m'ha costat i després em ficaràs en una residència! ^^ (que se senti una mica culpable, coi!)

- Mein deutsch ist gut! Danke meine mutter du bist eine gut Frau!

- #vergesanta. Ho llegeixo i ho entenc, deu ser alemany P-1.

- Sí, bastant bàsic. XD

- Petons!

Ah! i per cert, el bitllet ha costat 24 €, 21 € era pels menors de 26 anys! Se m'està fent vell.

Banshun de Yasujirô Ozu

d'Amazon

Després de la Gran Guerra, la societat japonesa va acceptant la situació de retorn a una suposada normalitat. La Noriko, que viu amb el seu pare, vidu, pretén viure una situació d'adolescència que li ha estat negada, continuant vivint amb el seu pare i mantenint una certa llibertat que un casament li prendria.

Banshun (Primavera tardía). Japó, 1949. 108 minuts. Direcció i Guió: Yasujirô Ozu. Guió: Kazuo Hirotsu, Kogo Noda. Fotografia: Yuuharu Atsuta. Música: Senji Ito. Productora Shôchiku Eiga. Repartiment: Setsuko Hara, Chishu Ryu, Hohi Aoki, Masao Mishima, Kunico Miyake, i la gran secundària Haruko Sugimura.

Catalogació: Veure el cinema d'Ozu és aprendre a gaudir de gairebé tots els detalls de tots els fotogrames. No sé si és perquè no és la primera pel·lícula que en veig, però, cada vegada més, em semblen obres de culte.

Fuster per a ociosos de Xavier Aliaga

d'aquí, per si el voleu tenir

"Ser enginyós i tenir raó -casos de Gibbon, de Johnson, de Voltaire, de Wilde, segons l'opinió de Borges- acostuma a semblar monstruós. I és monstruós. D'altra banda, els monstres fascinen."

Aliaga, Xavier. Fuster per a ociosos. València, 2017. Editorial Sembra llibres.

Catalogació: i com a tal, com a monstre, Fuster també fascina. Xavier Aliaga, Xavi, de qui puc presumir de conèixer gràcies a cases com aquesta, ens dóna l'ocasió d'apropar-nos a un mite, Joan Fuster. Som molts els que rondem la seva obra amb una certa sensació de feixuguesa, de por a trobar-lo caducat, i, la veritat és que n'hem de perdre la por. Joan Fuster és d'aquells autors als qui cal donar-los estones, dialogar amb ells per tal de confegir el teu pensament i, sobretot, conèixer un país, el valencià, encara tant suspecte de prejudicis per part dels catalans. No vivim sols, no tenim el copyright de la nostra cultura, la catalana, i Fuster és dels que poden recordar-nos-ho.