Tant li fot LXXV

Imagino que, com què no sóc diferent de ningú, això explica el fet que em passo el dia enyorant l'aigua inexistent del mig got buit, i passo temps tement perdre'n el mig ple, sense gaudir-ne veritablement.

Topología de la violencia de Byung-Chul Han

d'aquí

"La positivación de la política hace que los partidos políticos o las ideologías pierdan cada vez más importancia. El vacío político se llena con el espectáculo de la escenificación mediática. Los políticos también se dirigen al espacio despolitizado del espectáculo. Y no están en juego sus acciones política, sino que es su persona la que se convierte en objeto de la escenificación mediática.

...

La democracia contemporánea está "íntegramente fundada sobre la gloria, es decir, sobre la eficacia de la aclamación, multiplicada y diseminada por los media más allá de todo lo imaginable (Agamben)

...

El poder y la gloria hace mucho que abandonaron el terreno de la política y se recluyeron en el espacio interior del capital. La publicidad se presenta como la versión capitalista del canto de alabanza litúrgico. Las estrellas, que glorifican los nuevos productos, son los ángeles de hoy en día. Los cantos de alabanza capitalistas dan la gloria. Son la cara bonita de la dominación, que solo sirve al capital. La aclamación, a la que tributa el dominio del capital, se llama consumo."

Byung-Chul Han. Topología de la violencia. Barcelona, 2016. Herder

Catalogació: un bon llibre per llegir aquests dies, immersos com estem en el vòmit incontrolable d'informació, del signe que es vulgui, a les xarxes, de la qual participem, talment una litúrgia.

Tant li fot LXXIV

Sempre he volgut estar a casa.

Mai he volgut estar a casa per força.

...

Res, que fa dies que la meva vida s'ha desproveït d'èpica i no ho porto gaire bé.

Allò que va passar a Cardós d'en Ramon Solsona

d'aquí

Solsona, Ramon. Allò que va passar a Cardós. Barcelona, 2016. Proa.

Qualsevol cosa que es publiqui de la Vall Cardós (Pallars Sobirà) acaba a casa perquè, entre altres motius, a casa ens vam fer adoptius de la vall des que el pare voltava als quinze anys amb una motxilla de lona, espardenyes, i una manta de piteu, quan servidora no existia ni tan sols en idea.

Els millors records de la meva infantesa i de la infantesa dels meus fills els puc ubicar a Cardós, a Ribera, per ser més exactes i, últimament, abans de la mort del pare, d'una estada de tota la família a Tavascan, per la celebració dels cinquanta anys de casats dels pares.

Aquesta novel·la, en format "Sense ficció", que ens presenta en Ramon Solsona, és el cas d'unes morts que van passar al 1965, en un moment de gran ebullició de la vall, de totes les valls pirinenques, en fer-se els túnels als llacs i les centrals hidroelèctriques. A la trama dels morts -i dels que els vetllaren- s'hi afegeix un recorregut per la vida que va ser. Recomanable per a pallaresos reals i adoptats, i per a qualsevol que vulgui saber el que va costar que arribés el llum elèctric a l'interruptor de casa.

Les petjades de l'home invisible de Manel Alonso i Català

d'aquí

"No pensen vostés que aquest és el meu primer dietari. A diferència de quan vaig començar a fer articles d'opinió, tinc una experiència prèvia com a dietarista. He publicat tres quaderns en una petita editorial d'una associació cultural que recullen les meues inquietuds durant l'estiu de 1987, els primers noranta i el 2001. tres dècades diferents per a una mirada que continua sent ingènua i innocent en el bon sentit de la paraula. Ara m'abellix mirar-me de nou en l'espill i desxifrar el mapa que el pas del temps m'ha dibuixat en el rostre."

Alonso i Català, Manel. Les petjades de l'home invisible.  Valls, 2017.Quòrum Llibres

Vaig tenir la fortuna de coincidir amb Manel Alonso a Vallderoures, ara ja fa uns anys, i la impressió fou la d'un home tranquil, humil i tranquil. Llegint aquest seu últim dietari ho puc confirmar: un home tranquil a qui la processó va per dins, sense cap mena de dubte.

El País Valencià, el nostre país germà, té la fortuna d'autors com aquest que, discretament, treballen per la seva cultura, per la nostra cultura, per la dels valencians i la dels valencians del nord. Una bona lectura, sense cap mena de dubte.

Postguerra de Tony Judt

d'aquí

... todavía en 1990, casi dos de cada cinco austriacos pensaba que su país había sido víctima y no cómplice de Hitler, y el 43 por ciento creía que el nazismo "había tenido cosas buenas y malas"- no hacía sino confimar sus prejuícios y los ajenos.

Judt. Tony. Postguerra. Barcelona, 2015. dgt. Penguin Random House.

En un conocido chiste de la era soviética, un oyente llama a Radio Armenia para hacer una pregunta: "¿Es posible predecir el futuro?" Respuesta: "Sí, no hay problema. Sabemos exactamente cómo será el futuro. Nuestro problema es el pasado: que siempre está cambiando.

Què va passar, de debò, en el període entreguerres mundials? I després fins avui? És cert tot el que en sabem, tot el que en pensem? Sabem quants milions de morts, refugiats i desplaçats va comportar la Segona Guerra Mundial?

El passat és qualsevol cosa menys una foto fixa, per això m'agrada la Història. Hi ha dos tòpics en aquest nostre món que he comprovat que són absolutament falsos: la Història és sempre la mateixa i la Comptabilitat és avorrida. Només cal fer una ullada a la premsa per veure com de creativa pot arribar a ser la comptabilitat i, sense cap mena de dubte, llegir llibres com aquest de Tony Judt, et pot fer veure com de canviant pot ser la Història, depenent de qui te l'escriu.

1216 pàgines que podem trobar en .pdf a Internet, o en e-book bé de preu. Una opció prou bona, i tampoc tan cara, és tenir-lo en paper. És d'aquells llibres que cal llegir amb calma i anar-lo consultant. Per això, el seu format "totxarro" és perfecte.