Yut doi jung si de Wong Kar Wai

Yut doi jung si (The Grandmaster). Hong Kong, 2013. 130 minuts. Direcció i guió: Wong Kar Wai. Amb Tony Leung i Zhang Ziyi.

Hores d'ara tothom sap que em vendria l'ànima al diable per recular uns anys i treballar per aconseguir formar part de l'equip de Wong Kar Wai, ni que fos en règim d'esclavatge, m'és indiferent, perquè participar de l'obra d'un director tan preciosista i rigorós com aquest seria la felicitat absoluta.

En aquesta pel·lícula ens podríem quedar en les art marcials, però no, en què està basada en la història del primer mestre del gran Bruce Lee, però no, perquè en el fons, com en moltes pel·lícules de Wong Kar Wai, allò que es va perdre, sobretot en el període de la primeria del segle XX a la Xina, amb la invasió japonesa, l'accés a la modernitat, el colonialisme occidental, ho plasma mitjançant un treball de fotografia i producció impressionants. L'evocació es fa completa amb el treball absolutament professional dels actors -la Zhang Ziyi està preciosa i madura-, res no ens fa pensar en segons quines pel·lícules "de xinus" i les seves absurditats. Fins i tot el mico ho fa bé!

A aquest autor se li retreu la dificultat de les seves històries, que no les sap acabar d'explicar ben bé. Potser aquesta pel·lícula mereixia editar-se amb més minuts, triar, en cinema, sempre és escapçar i apostar per un format que defineixi el camí de l'obra. Bé, potser sí, no nego que per a algú que no estigui acostumat al cinema històric oriental, potser se li escapen matisos del seu llenguatge visual. Però ja se sap, ningú no és perfecte!

Mans

riá riá pitá pam pam riá ria pitá pam pam feia la senyoreta Pena amb les castanyoles i els meus dits gruixuts, herència d'àvia materna i pare a l'hora, provaven d'imitar-la riá riá pitá pam pam riá riá pitá pam pam Vilardosa no lo haces bien, así no, ves? que estrany hagués estat que hagués fet bé alguna cosa a l'escola! Vilardosa estate quieta! Vilardosa siéntate bien! Vilardosa otra vez no te aprendiste la lección de memoria? volia tocar les castanyoles no saber-me los ríos de España, m'interessava poc Cuenca, que, de ben segur, deu ser magnífica, però mai tant com el riá riá pitá pam pam riá riá pitá pam pam, i després las cuentas inacabables, aquelles divisiones plenes de números que les dues nenes un any més grans que jo em copiaven i després m'escridassaven si m'equivocava, perquè elles també s'havien equivocat per culpa meva, que només tenia el cap al riá pitá riá pam pam i en provar de moure les mans amb aquella elegància, las tienes demasiado grandes, ves a fulanita? tiene las manos finas y delgadas, con los dedos de pianista, tu las tienes gordas i em mirava les mans, i el cordill de les castanyoles m'ofegaven el dit gros, al final, com tot, ho vaig deixar córrer, vaig provar de pinçar les cordes de la guitarra, però ja no hi havia la il·lusió del riá pitá riá pam pam i me les vaig cremar amb oli bullent i van semblar de vella i massa grosses, és clar, però davant de la catedral algú venia castanyoles de plàstic vermell i me'n van venir moltes ganes però em va fer vergonya, però ves que algun dia no acabi provant-ho, d'amagat és clar pam pam

Peus

Slap, slap, slap, slap són les meves xancletes slap, slap, slap, slap escolto el seu so, rere meu, gairebé amb efecte Doppler slap, slap, slap, slap els peus caminen contents amb xancletes perquè fan soroll, com caminaven contents amb les sabates de taló de la mare cloc, cloc, cloc, cloc, que també quedava enrere, perquè els peus petits s'acomodaven ben bé a la punta clec, clec, clec, clec feien les sabatetes de xarol dins l'església d'Almacelles i la volta retornava l'eco clec, clec, clec, clec el cloc cloc cloc de les botes vaqueres era una mica més fosc i amb ròssec, com el cloc cloc cloc arrossegat dels esclops de fusta, perquè ambdues sempre s'havien d'arrossegar una mica, sempre m'he delit pel catacloc, cloc, cloc que podria fer amb unes sabates de balladora flamenca, per això sempre me les he mirades embadalida a l'aparador aquell prop de la Rambla a Barcelona, de ben petita que n'he volgut unes, vermelles, amb llunes blanques, per poder tamborinar amunt i avall, sense parar slap, slap, slap, slap segueixo pel carrer, gairebé feliç amb el so de les xancletes, gairebé sòlid, al meu darrera slap slap slap slap

Cap

El vent s’endú les fulles d’una revolada. Ho sé perquè n'escolto el so fregant el terra. Al costat de la meva orella dreta una fulla passa com una carícia i se’n va enllà. Sento el brunzit dels insectes que m’envolten, fins i tot el trompeteig irritant dels mosquits. Encara no tinc els ulls oberts. Allargo una mica més aquest estat de benaurança. No hi ha dolor, no hi ha futur, no hi ha esperança, no hi ha por. Una altra ràfega de vent refresca la meva cara i una mosca se’m posa damunt del nas. La temptació és, doncs, d’espantar-la, tanmateix encara no obro els ulls moc imperceptiblement el nas i la mosca marxa. L'aire calent ha estat substituït per una brisa fresca i reparadora. Obro els ulls, només una escletxa. Al meu damunt, les branques d'un pi carregat de pinyes. Els arbres, quan els mires de sota estant, semblen una selva atapeïda, cada branca pot semblar un arbre diferent, fractalment. La llum del sol ponent, la brisa, l'arbre que es balanceja lleugerament. Somric. Gaudeixo d'allò que tinc, aquí, ara. Una pinya es desprèn de l'arbre i cau al meu costat amb un so somort per la pinassa. Miro enlaire i veig un centenar ben bo de pinyes al meu damunt. És un pi molt gros. Si me'n cau una a la cara em farà mal. Em cal moure'm. Fins ara he gaudit d'allò que tenia, ara m'adono d'allò que em manca. Sóc un cap, només un cap enganxat a un cos de drap. No hi ha dolor perquè no hi ha cap terminal nerviosa, de coll avall, connectada al meu cervell. I estic aquí, llençada, esperant que algú decideixi per mi. Miro d'escoltar, m'agradaria sentir veus. Crido, crido molt. Finalment, se senten passes en la grava. Què hi faig aquí? Qui m'hi ha posat? Algú m'ajudarà?

Kikujiro no natsu de Takeshi Kitano

d'aquí

Sembla que als japonesos els preocupa molt la relació home-nen, pare-fill, avi-nét, perquè en la seva producció en trobem força. Tanmateix la criatura sempre resulta el vehicle necessari per narrar la història de l'adult.

Kikujiro no natsu (L'estiu de Kikujiro). Japó, 1999. 121 minuts. Guió i direcció: Takeshi Kitano

Takeshi Kitano és un director que mai et deixa indiferent, només cal veure la seva biografia aquí per constatar que és un veritable cul d'en Jaumet. De la pel·lícula i el missatge? Bé, n'he extret que la infantesa pot estar sempre en mans de molts poca-soltes i que, manta vegades, ens fem adults més o menys normals per pura xamba. Ah! i que els japonesos, com tots els orientals, criden molt i peguen molt. Recomanable, també, el making-off.

Filosofia del budismo zen de Byung-Chul Han

d'aquí

"Tener compasión con los otros hombres, sin distinguir entre familiar y exraño; aspirar siempre a salvarlos a todos sin diferencias, y en ello no pensar nnca en el propio beneficio, ni mundano ni supramundano; aunque los otros no lo sepan y no muestren ninguna gratitud, simplemente hacer bien a los demàs, y nunca dar a conocer a los otros lo que abrigáis de bueno en el corazón. (Dôgen, Shôbôgenzô Zuimonki)

La afabilidad arcaica es opuesta en muchos aspectos a la idea aristotélica del amigo. El lugar de origen de esta amabilidad no es en primer lugar la "casa". En efecto, el arcaicamente amistoso no habita en ninguna parte, no se orienta por la casa (oikos), que sería el lugar de la propiedad de la posesión, o el lugar de la interioridad. Trasciende toda administración "doméstica", es decir, toda economía del intercambio o de la equivalencia. Es el amigo desinteriorizado, expropiado de todos los entes. Es afable no solo con los otros hombres, sino también con con cada ente.

Tampoco el amor cristiano al enemigo está libre de la economía. La exigencia de dar unilateralmente, sin pedir nada a cambio, va unida a una economía sagrada. Se espera, en efecto, una retribución divina ..."

Han, Byung-Chul. Filosofía del budismo zen. Barcelona, 2015. Herder

Catalogació: El silenci i el llenguatge enigmàtic del zen vist en comparació amb la filosofia occidental?  En qualsevol cas, un pas més cap al coneixement.

De puntetes

El meu home em fa notar un detall d'una foto en una notícia al diari Ara, en versió .pdf, sobre la venda de la firma Pronovias a una firma de capital risc estrangera BC Partners. No és que tingui cap mena d'interès, per a mi, l'empresa de vestits de núvia, ni tan sols em vaig casar vestida de pastís de nata (amb un vestit blau d'estil anys XX en vaig tenir de sobres), però l'interès del meu home no està fixat pas en la notícia propiciada per l'ultrapatriota espanyol que lidera la firma, i que, per cert, va prometre marxar de Catalunya si tirava endavant el procés per la independència, cosa que ara, pel que sembla no tenen intenció de fer. Quina poca seriositat aquests senyors fatxes! Bé, la fotografia és la següent:

Fins aquí una clàssica fotografia d'empresa, on, per no variar, els senyors encorbatats ocupen les primeres places, en la postura tradicional, i algunes senyores se les posa perquè es vegi una espècie de paritat que, de ben segur no trobaríem si es publiqués càrrec i sou. Però l'interès de la fotografia NO rau en aquests fets, d'altra banda ja massa sabuts. Fixem-nos en dos dels personatges de la primera filera:

Aquests dos executius fan cara d'éssers cridats al lideratge, són el que se'n deia als vuitantes masters de l'univers, i la confiança i seguretat, fins i tot un pèl prepotent, que ens mostren les seves cares, ens poden ben dir que són dos triomfadors, el futur de l'empresa. Si no fos, ai las! per un petit detall que podem contemplar, fixant-nos-hi una mica més:

Tots hem tingut temptacions, al posar per a una foto, de passar per més interessants, més guapos, més atractius, més alts ... i això últim, és clar, s'entén, sobretot si et toca a la fila del darrera i saps que, si no t'espaviles, no et veurà la mama quan miri el diari. Però aquests dos senyors que estan a la primera fila no han pogut evitar la temptació de fer-se veure una mica més, sense tenir en compte que el diari estava prenent una fotografia de cos sencer.

Ridícul? Sí. I jo hi afegiria més: els caps de l'empresa de capital risc haurien de mirar d'avaluar els seus executius per aquesta fotografia. Si fos jo, no els promocionava, això segur. És clar que, els camins de les empreses solen ser inescrutables.

Podríem afirmar que, aquests dos senyors, no han passat pas de puntetes.

Una certa justícia

Pot semblar ben poca cosa, sempre havia sentit parlar de l'oncle Ernesto, el germà del meu avi, com el que més mala sort va tenir en això de la política i la justícia, i mira que el meu avi en va arribar a tenir de mala sort!. Només vull agrair públicament al Parlament del meu país, Catalunya, que aprovés la Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme. És el mínim que hem estat esperant durant més de 40 anys.