Diari de bord. Data estelar: 290517. Dia 192

Missatge únic:

ei mare! som a Ulaanbaatar, en dos dies agafem el transiberià cap a Moscou

Tira tira!

Títol

De tant en tant -potser encara trobaria algun apunt similar- m'agafa per imaginar-me els títols dels llibres que mai no escriuré. Ara, que em toca demostrar al professor que sé què és el que han escrit tot de barbuts sobre el pensament humà, me n'adono d'unes quantes mancances en aquest camp. Per tant, us passo els títols dels assajos -m'he canviat de bàndol- que algun dia perpetraré.

- Ontologia amb fogots, el foc intern i l'ésser.

- Epistemologia del mal de queixal amb fogots, també. Es possible concentrar-se amb tant de foc intern?

- La maduresa femenina: càstig o venjança?

- La transparència és un grau.

- El sobrepès, el cortisol, la dieta i el gat Nietzsche.

- No és sobrepès, és la torna.

. Els bolquers de la iaia i com és que encara no n'he de portar al rebuig els de cap nét? Carta als fills.

Bé, ja tinc gran part de l'obra feta, ara només em cal desenvolupar els títols. Càsum sant Foucault!

Tant li fot LXXIII

L'administració, el monstre burocràtic destinat a l'evasió de la responsabilitat.

Animals no tan bèsties

Diari de bord. Data estelar: 170517. Dia 180

Arriba un missatge de Whatsapp del meu fill gran, el normal (?)

Marc: Hola mare                       

Marc: M'ha escrit la hana                       
 

Marc: Que està amb el jordi al nord de mongolia en una granja i tot ok però no tenen internet                  
 

Jo: Ah!  Molt bé doncs

                       
Jo: No t'ha dit cap lloc en concret?

                       
Marc: Nop

Miro el Google Maps i demano la distància entre casa nostra i Ulan Bator, Mongòlia -és que des de casa nostra a "una granja al nord" no em dóna resultats. En cotxe trigaríem 116 hores sense trànsit -en una ruta amb peatges, que travessa diversos països (oh!) i your destinations is in a different time zone-, en avió són 11 hores i 45 minuts des de 771 € -caram! quanta informació!-, aquí imagino que no compta el temps que em faria perdre el senyor Millo al Prat, i hi ha 9.573 kilòmetres per carretera.

També el Maps em proporciona algunes dades accessòries:

"Dades breus

Ulan Bator o Ulaanbaatar és la capital de Mongòlia. Està situada al nord del país, lleugerament a l'est del centre de Mongòlia, prop del riu Tuul, en una vall al peu del mont Bogdo Uul que està declarat Patrimoni de la Humanitat.Viquipèdia

• Altitud:
  • 1.350 m
• Àrea:
  • 4.704 km²

Hotels

3 estrelles i 73 € de mitjana,5 estrelles i 257 € de mitjana"

Faig una repassada pel mapa del nord de Mongòlia. A part que els noms estan escrits en ciríl·lic, ganes de tocar el potet per part del patró del meu avi matern que nomia Ciril, Cirilo al més pur estil Decret de Nova Planta, veig tot de iurtes, aquelles tendes rodones que ara estan de moda entre els bohos de per aquí. Molt de l'estil del meu fill petit, camp per córrer, vent a la cara i pocs horaris. Estarà bé, no en dubto.

Es pon el sol (XXXII)

La Sió surt de la casa amb el cotxe per anar al poble ...

Més o menys tinc escrit fins aquí, perquè és un vell text al que li vaig dedicar una setmana d'atur ara ja fa ves a saber quan, del temps de les impressores d'agulles! Que això, avui, ja és dir molt. Fins i tot he hagut de canviar coses perquè encara no hi havia telèfons mòbils!

I és que, la veritat, volia provar què és això d'escriure de debò, això de seure, cada dia, i ficar el nas a la vida dels altres, encara que siguin inventats. Perquè, encara que sembli suat, un cop te'ls inventes prenen cos i, manta vegades, fan el que els dóna la gana a ells, no pas a tu, que d'entrada et penses que seràs Déu, així, amb majúscules, i veus com els homenets i les donetes als qui has donat l'alè de vida, et fan pam i pipa des de la pantalla.

I què si la Sió és una protagonista massa tòpica! El millor que té és que és una dona, una dona que tria? No pas, una dona que prova de triar, encara que se'n surt poc, perquè tampoc és que tingui gaire personalitat, per no parlar ja d'intel·ligència. Ella fa el que pot, però tinc la sensació que no ha llegit prou llibres de lladres i serenos i això d'investigar tampoc és tan fàcil com sembla a les pel·lícules, que tot va a velocitat del llamp. M'hagués agradat que fos una Humphrey Bogart del XXI i sense penis, però per copiar segons què cal tenir un talent que, reconeguem-ho, no tinc.

A més, les mentides podrides de la nostra realitat, que veiem un CSI qualsevol i ja ens creiem que som en Grishom, entomologia i mirmecologia incorporades, i ens empassem qualsevol merda que ens vulguin vendre, només perquè els quadra el guió. Imagina que, en aquell temps que vaig fer de detectiu per una advocada -no us penséssiu pas, la meva vida era una orella enganxada al telèfon i piles d'expedients-, un senyor pretenia que trobés un autobús, que sembla que li havia donat un cop, anant a casa seva a prendre mostres de pintura vermella de la carrosseria del seu cotxe: "segur que al laboratori poden dir de quin autobús és i, sinó, vagi a mirar els autobusos a veure quin un duu una ratllada". Per l'amor de Déu! De debò? Us imagineu la Clídice, bé, en aquest cas la Montserrat, anant a Barcelona i demanant-li al cap de TMB que em posi tots els autobusos en línia per "si algun té alguna rascada?". Gairebé me'n vénen temptacions, només per com podria ser de delirant. Per no parlar del cas que volien que trobés una vaca gallega que havia tingut la mala idea d'ensopegar amb el seu quatre per quatre, o quan vaig haver d'esclarir com havia estat l'accident entre un automòbil i una barca - si una barca- a la Gran Via de Madrid, o ... bé, m'estic desviant del tema.

El cas és que d'entrada vaig voler fer el que fa tothom, i totdon, vaig començar per una protagonista, la Maria Rosa, que en realitat no hi era, i que tampoc era massa interessant, aquestes germanes, tristes i avorrides, amb pares que fan crusserus, també tristos i avorrits, no hi ha per on agafar-les. Va ser un dels molts errors.

Això sí, vaig fer un calendari, vaig anar a mirar localitzacions. Fet i fet, podríem afirmar que jugava, però que no m'ho vaig creure mai del tot. Em va distreure molt això d'inventar personatges diferents, com si tingués una pila de Mr. Potato's family i anés posant un nas aquí, una orella allà, bigoti? no, avui no es porten els bigotis, ara, t'has de deixar barba de dos dies o fer-te hipster i dur elàstics, bé, doncs, rasurat, considerant que el Josep Fuster de Ribot és de per damunt de la Diagonal i encara es vesteix amb polos - manes! quin acudit creure que un polo és elegant! no entendré mai els homes- i també em va sortir deixatat, un sang d'orxata que això no hi ha qui ho arregli. Persones -personatges?- provant de viure vides de debò, fent veure que s'ho passen d'allò més bé quan, en realitat, tot plegat fa tuf de cartró pedra.

Calla, que el meu bon amic Jordi, al paradís dels cinèfils sigui, diria: nena, se t'ha colat l'inconscient aquí, adorador com era de la psiconàlisi. I sí, segur que sí. Recordo vells temps, quan encara volia ser escriptora de les de veritat, quan encara tenia tots els llibres d'aventures que havia llegit bategant en el meu cap - molts Salgaris, potser massa, de fet tots, que ens els va regalar el pare-, era a l'època de l'escorrialla hippy, i tothom anava a l'Índia perquè havien de tenir vivències, que sinó tenies vivències no podies escriure ni un borrall. I, és clar, les meves vivències són les capaces de donar vida a algú com la Natàlia, verge santa del Roser!, quina altra bleda assolellada! És clar que quan ho vaig escriure tampoc havia passat el terratrèmol del Perú, ni havia estat a l'Àfrica, ni a la Conxinxina, però no sé si hagués canviat res, el que val val, i el que no ... bé, aquesta última part encara no la tinc resolta.

De tots els personatges, el que més em va agradar és el Pau, el que troba el cadàver, perquè a ell només li preocupa la collita, i això m'ho sé, que vinc de família pagesa i encara ara faig hort. Lo pare era de Penelles, a la Noguera, i la mare d'Almacelles, al Segrià. I bé, strictu senso, cap dels dos ha estat mai pagès, que el pare va estudiar a Barcelona i van acabar casant-se a Esparreguera, on després vam néixer els meus germans i jo, però, els quatre avis si que n'eren de pagesos. Bé, aquí tampoc l'encerto, tres avis, o sigui els pares del meu pare i el pare de la meva mare si, la mare de la mare, la padrina Dolors, era una noia de casa bona, filla d'un sabater, però mai li va fer mandra arromangar-se, això sí.

On era? ah! sí, amb en Pau de cal Roig, potser aquest va ser l'únic personatge absolutament honest de tots. Al cap i a la fi jo no he viscut cap assassinat, no compta quan vaig veure com omplien de ganivetades un home al Perú, perquè ho vaig veure des d'un cotxe i això és com si ho veiés pel televisor. És el que fa el televisor, és el que fan les finestres, que sembla que les coses no passin ben bé d'aquella manera, que aquell vidre, tan fràgil i transparent, ens protegeix de la contaminació de la consciència i, és clar, si rere un vidre ens sentim igual que quan jugàvem de petits i pujàvem al pedrís tot dient: xic-xac casa! i estàvem salvats, és normal que l'empatia brilli per la seva absència. Però en Pau és pagès, i vaig créixer escoltant històries de pagès, i abans de morir el meu pare em va encomanar que plantés tomaqueres i jo ho he fet -tot i que he hagut de guiar-me per un vídeo del Youtube, que sembla que per generacions de pagesos que tinguis al darrera, no compta-, i això, el plantar tomaqueres i, el que és més fort, collir-ne i menjar-ne, ja deu comptar com a una mica pagesa, no?

També em va fer riure la Sònia, l'amant xoni del xulopiscines de l'ex de la Maria Rosa. Estic convençuda que a en Joan, l'ex, li fan pudor els peus, duu sempre l'americana rebregada, i les dents brutes. A la Sònia me la vaig imaginar amunt i avall, amb les seves dèries i absurditats i sí, em va divertir maltractar-la una mica.

Els capítols del bar, amb el periodista i l'Antonio, el fillol de cal Gitano, van ser un invent posterior, perquè d'alguna manera havia de recapitular, aquesta és la part més blogaire, més adequada al medi on em moc i, per un instant em vaig veure temptada de resoldre el perquè l'Antonio -que s'assembla terriblement al meu professor de joieria, tot i que ell, el meu professor és un bon home casat i afillat i molt simpàtic-, ho sabia tot del cas. Va ser un ferm candidat a ser l'assassí, qui en sap tant, normalment és aquell que en pot saber perquè hi era. 

Però ara ja estava en fase d'avorriment i, què voleu que us digui, això és com en el bàsquet, que la primera idea és la bona, sinó ja et veus rectificant a l'aire i, o ets Magic Johnson, o perds la pilota i acabes rebent una esbroncada. L'assassina de la Maria Rosa, perquè va ser un assassinat amb premeditació i traïdoria, va ser la Pepita Sánchez. En la Pepita també trobaríem trets coneguts, però aquí no diré ni piu per allò de ser políticament correcta, i reconec que, malgrat que els seus motius per matar la Maria Rosa ens podien semblar estúpids, perquè la dona no s'ha adonat mai que els demés també pensen, poc i malament, però també pensen, i que, per tant, ella no ho ha d'arreglar tot. D'aquestes en trobem a cabassos en el món i, és clar, la cosa sempre s'embolica, normalment tirant cap el caire de l'absurd i el ridícul, només cal posar un telenotícies últimament i veiem amants assassines, mares superiores delirants i una realitat en la qual diries que hi ha un guionista tarat que ens va marcant les estupideses que perpetrem, dia sí i dia també.

I perquè ningú no en va dir ni piu? És evident que ho van veure, tots van convergir en el lloc i el moment. La veritat és que a tothom ja li estava bé que la Maria Rosa desaparegués. Només era una nosa. La vella va continuar amb la seva vida, amb el convenciment que havia defensat allò que tant li havia costat de guanyar. La Natàlia se'n sentia de debò i és, potser, la més innocent, però sempre estaria al costat de la seva mare, d'això no cal dubtar-ne. En Josep? Sí, és clar, era el seu amant, però li feia una mica de por i, què vols, tampoc volia perdre tot el que tenia seguint casat amb la Natàlia. No cal dir que a en Joan se li solucionaven un munt de problemes amb la mort de la seva ex-dona, i la Sònia havia desitjat mil vegades veure-la morta, sabia, intuïa, que ella no era prou per a en Joan, i la Maria Rosa era el seu recordatori, perquè, per grisa que ens pugui semblar a nosaltres, la realitat mai és una, perquè en aquesta Terra hi ha molts universos. La Sió, al final, potser hauria resolt el cas, però ves a saber si l'hagués pogut provar i, de totes totes, hagués hagut de marxar cap a la posta de sol sense massa futur ni massa res.

O sigui que us dec una disculpa, ves a saber si mai me n'hagués sortit d'escriure llibres, no puc presumir d'haver-ho intentat gaire, potser és perquè, com ma mare, m'agrada viure endavant i, quan miro cinc minuts enrere, tot em sembla terriblement caducat. Per això m'ho passo millor ara amb Foucault, Derrida, Deleuze i tota aquesta penya, que flipes sempre amb els barbuts que es passen la vida dient-te com som la humanitat, o com hauríem de ser, i constatant que, fins i tot ara, no n'hi ha cap que tingui en compte la realitat des d'una perspectiva menopàusica -ja m'agradaria veure algun d'aquests barbuts filosofant enmig d'un fogot-, o, potser millor, on millor estic és, tot l'any, envoltada de bosc, fent bona aquella dita d'una joventut pretèrita que vaig viure: compra't un duro de bosc i perd-te. I que de gust que em perdo quan puc! Això sí, amb un llibre a la motxilla. Afortunadament n'hi ha que en saben d'escriure.

Animals no tan bèsties

Reencarnacions miserables d'Olga Xirinacs

Tinc alguns escriptors icona i una d'elles és l'Olga Xirinacs. No tinc, encara, tots els seus llibres, però el plaer també està en l'espera. Tanmateix, si mesclem l'Olga, Sant Jordi i la possibilitat de comprar una novetat, et voilà, ja tenim mitja feina feta. Només queda esperar el correu -via reemborsament, sí- i encetar la lectura.

del blog de l'Olga

Xirinacs, Olga. Reencarnacions miserables. Tarragona, 2017. Arola editors.

Eusebius Frank mor i aquí comença la seva història, bé, la seva no ben bé, perquè Eusebius Frank només és un cos més de la baula de cosos en els que es va reencarnant l'ànima Eusebius. La seva aventura és tarragonina i universal, com cal que siguin les bones històries i naveguem per l'especial sentit de l'humor de l'autora, sempre inserida en la nostra realitat, així com també fem incursions en el passat mitjà i llunyà.

Solc prendre notes breus quan llegeixo, notes amb les quals no tinc la pretensió d'atabalar-vos, però he de dir que he repetit una paraula contínuament: elegant. L'Olga és una escriptora impressionant i, sobretot, elegant. Cada vegada que enceto un llibre seu, la temptació és preguntar-me: on em farà viatjar ara? Perquè els viatges de debò, no són els que compres a cap agència, sinó els que pots fer pel temps, l'espai, la cultura i el dedins dels personatges.

Absolutament recomanable.

Es pon el sol (XXXI)

Amb un got de llet de soja calenta a la mà -pobre substitut del got de llet de vaca calenta que es pren ella, però que a la casa de la seva germana carregada de punyetes no n'hi ha-, la Sió repassa la llista de tasques que s'ha proposat dur a terme.

Primer pensa que li cal anar al lloc precís dels fets. Ho hauria de fer avui i, sobretot, havia d'intentar parlar amb la persona que va trobar el cos de la seva germana. Després es proposa fer la mateixa ruta que solia fer ella. No sap ben bé a què treu cap, però pensa que no serà sobrer. La bicicleta no hi és i tampoc la vol, no se'n refia gaire de les màquines, ho farà a peu.

També li cal parlar amb els veïns, sobretot ara que sap l'assumpte de la seva germana amb en Josep de Ribot. El que no veu clar és com ho enfocarà, ves a saber si la Natàlia, la seva dona ho sap o no.

Les joies! ha de comprovar-les, ha de mirar si hi són les de la família. Aquest punt, que tot sigui dit li fa molta mandra, el deixarà per més endavant, potser quan arribin els seus pares. Sa mare, de ben segur, que sabrà què cal trobar i si falta alguna cosa.

Una altra mandra infinita per a la Sió és el club de golf. No hi aniria, però falten els pals. I, finalment, el fang.

Sió, ets una paranoica, ja em diràs que té d'estrany que un cotxe porti fang a les rodes? Malgrat tot, fa uns dies que no havia plogut, fins ahir. Les carreteres estaven seques quan va passar tot, i els camins del bosc? Potser queden bassals per on passava la seva germana i feia deu dies que havia estat plovent a bots i barrals.

Es mira la llista amb la sensació d'estar fent el ridícul. A què juga?

Diari de bord. Data estelar: 080517. Dia 171

D'ahir

- Totiiii, ja has trobat en Gengis Khan? Què tal tot?

- Ieps! estem a ulan bator! tot genial si, intentarem fer la visa russa aqsts dies i adespres ens en anirem a les muntanyes. mongolia sembla molt guai d moment.

- Perfecte! Et trobes bé?

- si si genial

- Millor. Ves-nos dient el què.

Mentre travessi Mongòlia i no arribi a cap frontera podrem reposar uns dies. Espero.

Animals no tan bèsties

Diari de bord. Data estelar: 030517. Dia 166

Dijous passat:

- Com estàs?

Diumenge a les 8:23

- bb. tot b. x cert el llibre mha agradat :) merci!

- Me n'alegro, en Cabré escriu molt bé. Encara a Hanoi?

- no, estem al nord ara, daqi poc creuarem cap a xina. x cert, a xina el fb no va, i no se si el gmail. potser estic un temps amb poca comunicacio

- On sou?

- xo dont worry, en un mes estarem a mongolia ... on hi ha wifi a tot arreu xdd. a ha giang

- És una passada el paisatge, oi? Hi ha Hmong?

- pernil?

-  Els Hmong són una ètnia de les muntanyes.

- ni idea acabem darribar

- Ah! Hi ha els Dao, els Hmong ... Vesteixen tradicional, amb robes negres. Pernil diu XDDDD. Vam estar molt a prop teu, a Lao Cai i Sa Pa, Ha Giang és més al nord. Aquí vam menjar aquell arrós dins el bambú tan bo que et vaig dir. Quan entreu a la Xina?

- em apres a cuinar amb bamboo, ens vem fer uns noodles quan estavem a thailandia. 4 dies.

- Anireu cap a Xangai, Beijing?

- et deixo q la hanna mirara el seu fb, una abraçada. no, cap al salvatge oest a buscar muntanyes.

- Guai, un petó. Mira de dir-nos alguna cosa. T'envio una foto del camp d'oliveres de Can Sant Joan, amb l'herba, les roselles i Montserrat al fons. Perquè no te n'oblidis.

Dimarts, a les 4:30 sentim el clinc de nou missatge. Sembla que no els deixen entrar a la Xina per motius, a priori, espuris. Ens demana si li podem comprar vol Hanoi-Ulan Bator, escala Hong Kong, que ja ens ho pagarà.

Dimarts: 9:10

- Bon dia fill. Teòricament has de tenir la reserva al teu correu.

- val, merci mare! putus xinos ...

- Ja se sap, la paranoia comunista XDDDDD

- b, la mateixa q te usa, xo q no t vietnam

- Sí noi, em sap greu perquè us heu perdut un viatge xulo.

- ja b, feia gracia tornar x terra tot el viatge. i xina ha d ser curios, crec q ens sera molt dificil aconseguirne una visa un altre cop. ha estat graciós quan ens han tornat a vietnam i els oficials vietnamites ens han repetit 10 cops q a vietnam som benvinguts XD.

- Els vietnamites són simpàtics i odien els xinesos. Per què no heu pogut entrar?

- home, no era cosa d broma, no va ser un no entreu i ja sta. interrogatoris gravats en camera, sessió de fotos, empremtes, tot el contingut d tablet i mobil descarregat als seus sistemes. ahir ens van tenir 12 h d preguntes.

- Seriosament? I per què? Vau fer res o vau dir res?

- tenir barba, haver estat a turquia, portar un machete, no tenir un itinerari clar, haver estat cooperant en una associació a turquia!

- Home, lo del matxet ... Això dels terroristes islamistes els té histèrics.

- va ser curios, q despres de les 12h d preguntes i deixarlos clar q no soc musulma, ens van portar a sopar i encara em van preguntar si menjava porc o no. no es creien res de lo q els hi deiem XDDD

- Potser es pensaven que eren Sherlock Holmes i t'atraparien per aquí.

- si b, al final ens van dir q no podiem entrar i ens van cancelar la visa q haviem fet a laos, i quan vam preguntar qin era el motiu no ens el van saber donar. by chinese law.

- Es van cagar a les calces. Si us deixen entrar i hi ha un atemptat pringarien ells. La universalitat de la burocràcia. Per això sempre m'he negat a ser funcionària, vull tenir l'oportunitat d'equivocar-me i pagar pels meus errors.

- jeje b almenys ens van pagar el sopar i un hotel bastant pijo x la nit.

- No deixeu de ser europeus i la Hanna rossa i alemanya. Esteu condemnats a vagar pels països "escoria", res d'imperis XDDD

- aixo sembla, xo b, a limperi de gengis kahn crec q si ens hi deixaran entrar, tot i q esta una mica decaigut crec.

- Decaigut?

- b, no se jo sia mongolia se li pot dir imperi ara mateix.

- Imperi miner pel que sembla, a més ara està de moda anar-hi. Uns ens diuen que està molt contaminat per la mineria, d'altres, els pijo-progres hi van. T'he e deixar que tinc una reunió. Espero no haver-la esguerrat amb els bitllets. Un petonàs.

- un petoo i merci!

- De res.

No li ho he volgut dir, però si hagués arribat a la Xina amb un paquet turístic, i no amb motxilla, no dubto que l'haguessin deixat passar. Pels buròcrates, l'hàbit sempre fa el monjo.

Es pon el sol (XXX)

La tarda amb la Conxita l'ha deixat baldada, ja no li queda esma per a res. S'escalfa un got de llet i, tot i que encara no són les vuit del vespre, es colga al llit i triga ben bé poc a adormir-se profundament.

Es desperta estranyada, per un moment no sap on és, no entra llum per les finestres tot i que té els porticons oberts. Mira l'hora al mòbil, són les cinc. El món exterior comença a despertar-se en aquella hora màgica que sempre li ha agradat.

Es vesteix, es tapa amb un jersei gruixut, pren una poma de la cuina i se'n va al carrer. Hi ha humitat i fa fred però, com què no bufa el vent, no és gens desagradable. Una munió d'ocells comença a refilar angoixadament per la conquesta del seu territori. Sempre li ha semblat terrible que tanta bellesa contingués una història tan dramàtica, la lluita aferrissada per la supervivència.

Són els mecanisme de la vida que sempre l'han entusiasmat. Què és el que fa que continuem malgrat la tristor, malgrat el desànim? No ho sap, però intueix que hi ha éssers destinats a viure malgrat tot, i d'altres destinats a morir, malgrat ells mateixos, talment com una tragèdia grega.

El destí fatal o les lleis naturals han provocat la mort de la seva germana? O algú ha influït en trasmudar aquest destí? Potser sí que havia de morir perquè, d'alguna manera, ja era morta.

Tot i que camina sola envermelleix fins a l'arrel dels cabells davant d'aquest pensament sense misericòrdia, però sempre ha cregut que algú que, com la seva germana, vivia només per a ella mateixa, en realitat, no vivia.

El sol comença a insinuar-se i a tenyir la muntanya de tons rosats. La terra, regada abundosament la nit anterior, deixa sentir mil aromes, molts dels quals no es capaç de reconèixer, però la fan sentir bé. No ho vol, però gairebé se sent feliç.

Avui no hi ha boires, i la Sió creu que això ha de significar alguna cosa. Ha de recollir més dades, té massa preguntes al seu cap i li cal trobar les respostes.

Se'n torna a la casa, es canvia el calçat moll i decideix que el que més li convé en aquells moments, de debò, és un bon esmorzar, del de pa amb tomàquet. Per sort hi ha pa al congelador. Després de menjar ha de decidir en quina direcció continuarà investigant, no es pot perdre anant amunt i avall sense mètode.