Animals no tan bèsties

Cita

"Hay épocas en las que el hombre racional y el hombre intuitivo caminan juntos; el uno angustiado ante la intuición, el otro mofándose de la abstracción; es tan irracional este último como poco artístico el primero. Ambos ansian dominar la vida: éste sabiendo afrontar las necesidades más imperiosas, mediante la previsión, la prudencia y la regularidad, aquél, como un héroe desbordante de alegría, sin ver sus propias necesidades y sin tomar como real nada más que la vida disfrazada en la apariencia y la belleza. Allí donde el hombre intuitivo, como, por ejemplo, en la Grecia más antigua, maneja sus armas de manera más potente y victoriosa que su contrario, puede, en circunstancias favorables, formarse una cultura y establecerse el dominio del arte sobre la vida; esa ficción, esa negación de la indigencia, ese brillo de las intuiciones metafóricas y, en suma, esa inmediatez de la ilusión, acompañan a todas las manifestaciones de una vida semejante. Ni la vivienda, ni la forma de caminar, ni la indumentaria, ni la tinaja de barro revelan que ha sido la necesidad la que los ha creado: parece como si en todos ellos hubiera de expresarse una felicidad sublime y una serenidad olímpica y, en cierto modo, un juego con la seriedad. Mientras que el hombre guiado por conceptos y abstracciones únicamente con esta ayuda previene la desgracia, sin ni siquiera extraer algún tipo de felicidad de las abstracciones mismas, aspirando a estar lo más libre posible de dolores, el hombre intuitivo, manteniéndose en medio de una cultura, cosecha a partir ya de sus intuiciones, además de la prevención contra el mal, un flujo constante de claridad, jovialidad y redención que afluyen constantemente. Es cierto quem cuando sufre, su sufrimiento es más intenso; e incluso sufre con mayor frecuencia, porque no sabe aprender de la experiencia y una y otra vez tropieza en la misma piedra en la que ya ha tropezado anteriormente. Es tan irracional en el sufrimiento como en la felicidad, grita como un condenado y no encuentra ningún consuelo. ¡Cuán distintamente se comporta el hombre estoico ante las mismas desgracias, intruido por la experiencia y dominándose a sí mismo mediante conceptos! Él, que sólo busca habitualmente sinceridad, verdad, emanciparse de los engaños y protegerse de las sorpresas seductoras, ahora, en la desgracia, como aquél en la felicidad, lleva a cabo la obra maestra de la ficción; no presenta un rostro humano que se contrae y se altera, sino, por así decirlo, una máscara con digna simetria en los rasgos, no grita, ni siquiera lo más mínimo altera el tono de voz. Cuando todo un chaparrón descarga sobre él, se envuelve en su capa y se marcha,a paso lento, bajo la lluvia."

No sabia que Nietzsche coneixia la meva canalla! Bé, l'un? l'altre? I què en faig dels trets de l'un que veig en l'altre i de l'altre que veig en l'un?

Es pon el sol (XXVI)

Volta per la casa i se n'adona de moltes coses del caràcter de la seva germana en les que no havia parat esment. La casa no és massa gran, la planta fa una creu amb el porxo orientat al Sud i la cuina al Nord -de ben segur que és molt trista a l'hivern- a l'Est el garatge i a l'Oest la sala menjador de dos nivells, amb uns grans finestrals que permeten veure la muntanya, aclaparant l'espai, un lavabo amb dutxa i, sota la cuina, baixant per una escala de caragol, un celleret. En una prestatgeria hi ha vins que semblen bons. La Sió hi fa una ullada, no hi entén gens ni mica en vins. Agafa una ampolla de vi blanc amb l'etiqueta més simpàtica que la dels altres -un criteri com un altre- i puja a la cuina, la fica a la nevera pensant que se'l beurà aquell vespre amb el pot de caviar iranià que ha vist a dins, al costat de pots de cogombrets i tàperes. Pel que sembla, la seva germaneta es cuidava d'allò més bé. Decideix continuar la passejada i anar a fer una ullada a l'estudi del porxo.

L'estudi està molt endreçat, com tota la casa i la Sió ja comença a trobar-ho repel·lent. Un ordinador portàtil resta tancat damunt de l'escriptori, la bossa de mà de la Maria Rosa, el telèfon mòbil ... als prestatges hi té llibres tècnics, d'economia i publicitat, un tutorial d'un programa informàtic -en paper, avui?- i unes quantes novel·les, best-sellers americans. Comença a estar molt empipada per la banalitat aparent de la seva germana, ningú diria que són de la mateixa sang.

Al costat del tutorial hi ha un parell de fotografies, una dels seus pares el dia del trentè aniversari de casament, d'això ja fa una pila d'anys, i una fotografia d'ella i el seu ex, en Tomàs. Com és que encara la conservava? Pensa en com es veuen de joves i com n'era de bufó el seu ex ... Torna a la realitat. No toca res, fuig d'aquella habitació, encara que, tard o d'hora haurà de tornar i revisar-ho tot, però ara s'hi sent tancada. L'excés d'ordre sempre l'ha deprimit i no cal afegir més llenya al foc.

Puja al pis de dalt on hi troba una habitació de convidats, més aviat petita, i l'habitació principal, amb vestidor, sala de bany i un llit de mida olímpica. Obre els armaris per fer una ullada. No creu que trobi gaire peces de les que li vingui de gust quedar-se. La senyora Conxita, la dona de fer feines, de ben segur que farà l'agost en aquest armari. Ara que, no la veu anant a fregar amb una jaqueta Channel, però ella si que no se la quedarà. Potser serà millor que faci una primera repassada per si veu coses que pugui voler la seva mare.

Surt de l'habitació i s'enfila per una escala de fusta molt dreta. A dalt es troba en una mena d'estudi sota teulada on gairebé tot són finestres, hi ha una xemeneia, un sofà amb molts coixins i un televisor, un vell equip de música i força CD's. Decideix que, aquests dies, viurà aquí. És el lloc més adequat, dormirà a la chaise-longue. És senzillament perfecte.

- Sió, tu també ets banal. Deu ser genètic.

Sent un calfred i no pot evitar estremir-se. Per uns instants la superstició l'aclapara, com si notés alguna presència. Pels finestrals veu que el temps ha variat força. Rere la muntanya s'hi veuen uns núvols amenaçadors. Baixa al garatge a engegar la calefacció. No hi ha cap motiu perquè s'hagi de congelar. S'atura un instant al distribuïdor de la planta baixa. Se n'adona que no ha hagut d'obrir cap porticó, tots eren oberts d'ençà el dia de la mort de la seva germana. La fredor, la soledat, l'aclaparen. S'asseu a l'escala a plorar.

Cita

"Si alguien esconde una cosa detrás de un matorral, después la busca de nuevo exactamente allí y, además, la encuentra, en esa búsqueda y en ese descubrimiento no hay, pues, mucho que alabar; sin embargo esto es lo que sucede al buscar y al encontrar la verdad dentro de la jurisdicción de la razón. Si doy la definición de mamífero y a continuación, después de examinar un camello, digo: he ahí un mamífero, no cabe duda de que con ello se ha traído a la luz una nueva verdad, pero es de un valor limitado; quiero decir, es antropomórfica de pies a cabeza y no contiene ni un solo punto que sea verdadero en sí, real y universalmente válido, prescindiendo de los hombres. El investigador de tales verdades tan sólo busca en el fondo, la metamorfosis del mundo en los hombres; aspira a una comprensión del mundo en tanto que cosa humanizada y consigue, en el mejor de los casos, el sentimiento de una asimilación. Del mismo modo que el astrólogo considera las estrellas al servicio de los hombres y en conexión con su felicidad y su desgracia, así considera un tal investigador que el mundo en su totalidad está ligado a los hombres; como el eco infinitamente repetido de un sonido primordial, el hombre, como la reproducción multiplicada de una imagen primordial, el hombre. Su procedimiento consiste en tomar al hombre como medida de todas las cosas, pero entonces parte del error de creer que tiene esas cosas ante sí de manera inmediata como objetos puros. Olvida, por lo tanto, que las metáforas intuitivas originales no són más que metáforas y las toma por las cosas mismas."

Nietzsche

No em direu que no n'hi ha per agafar un bol de crispetes!

Si, ja ho sé, no hi sóc tota (ara literalment), però cadascú ...

Animals no tan bèsties

Es pon el sol (XXV)

Aparca al carrer, no entra el cotxe al garatge perquè suposa que encara hi ha el 4x4 de la Maria Rosa. Agafa la capsa amb la mà esquerra, obre la porta i la deixa al rebedor. Torna cap el seu vell cotxe -aviat se l'haurà de canviar perquè és dels que s'han catalogat com a contaminants i no podrà entrar ni a casa seva- i pren la bossa amb els queviures que ha comprat per dinar. A la cuina s'asseu en una cadira, desembolica un entrepà i comença a menjar observant allò que l'envolta. No sap que és el que cerca, ni el que cercarà d'ara endavant, però necessita fer real el que ha passat, mirar arreu, emmagatzemar tot allò que torni la seva germana a les tres dimensions, tot allò que li faci comprendre el que, hores d'ara, sembla un absurd.

La cuina menjador, d'un fals estil rústic, està impol·luta, tot al seu lloc, només una fina capa de pols s'estén pel damunt dels mobles. Això la fa pensar en la dona de fer feines. La seva germana era una dona ocupada i, també, força al·lèrgica a les feines de casa, pel que no dubta que hi haurà algú al poble que devia venir amb regularitat.

Mentre obre la llauna de Pepsi passa a la sala i, en un calaix de la taula del telèfon, hi troba una agenda. Pensa en com de fantàstics són els tòpics, telèfon - taula - calaix -agenda, que ens simplifiquen d'allò més la feina.

Asseguda al sofà, i després de comprovar que la Maria Rosa vivia enmig d'una exposició permanent - res sembla fora del seu lloc- i veure també la fina capa de pols damunt els mobles, comença a fullejar l'agenda.

No hi ha massa telèfons, avui, amb els mòbils, la gent ja no sol anotar en paper els telèfons, però encara n'hi ha alguns, que deuen ser els de fa prou temps. Hi ha una anotació "Conxita (Collbató)" i pensa que, no perd res per provar.

Marca el número des del fix, és l'hora de dinar i de ben segur que hi ha algú. Una veu infantil, no endevina si de nen o nena, respon.

- Hola!

- Hola, què hi es la senyora Conxita?

- Sí. Mamaaaaaaaaaaaaa! et demanen al telèèèèèèèfuuuuuunnnn!

Se sent una veu llunyana, segurament a la cuina

- Pregunta qui demana, que ara vindré.

L'infant torna a adreçar-se-li.

- Qui ets?

- Sóc ...

- Digui? Perdoni, és que estic fregint les patates.

- Què és la senyora Conxita?

- Sí -la veu sona impacient, la Sió comença a patir per les patates-, qui demana?

- Miri, sóc la Sió Solà, la germana de la Maria Rosa Solà, vostè no serà pas per casualitat la senyora que l'ajudava aquí, a la torre?

Utilitza l'expressió ajudar, pensant que potser així li caurà millor a la dona. Avui, amb tanta correcció política, no saps mai ben bé com anomenar certes coses o certes feines i l'interessa molt tenir la confiança de la dona, no dubta que ha de ser una font d'informació imprescindible.

- Ah! sí, sóc jo senyoreta Solà. La seva germana, la pobra! ja me n'havia parlat de vostè -se la sent una mica atabalada, se la imagina al costat del telèfon, eixugant-se les mans al davantal i amb la criatura a tocar, pendent del que digui la seva mare. L'acompanyo en el sentiment, era tan bona! què la puc ajudar en res?

- Sí, miri, jo ara m'estaré uns dies a la torre i he d'empaquetar algunes coses, també he de donar algunes peces de roba i, la veritat, m'aniria molt bé si em pogués donar un cop de mà. Quan li sembla que podria venir?

La Sió pensa que algunes peces de roba de l'armari ben proveït de marques de la seva germana, de ben segur seran un bon esquer. Això i alguna paga extra. La seva interlocutora dubta uns instants consultant la seva agenda mental.

- Miri senyoreta Solà, Sió? Ai, sí, ja m'ho havia dit, que li aniria molt malament si passés avui? pels volts de les quatre? És que, sap? faig unes altres dues cases i tinc la setmana molt plena. Deixaré la nena a casa de ma mare i m'ho podré arreglar.

- Perfecte, doncs, l'espero d'aquí a dues hores.

Penja l'aparell i se'n torna a la cuina. S'acaba l'entrepà i es menja una taronja. Després es dedica a tafanejar per la casa sense tocar res, talment com un visitant de museu. Actua deixant-se endur. El silenci, els brins de pols en els rajos de sol que entren per les finestres, la sensació d'irrealitat, de no ser ben bé ella mateixa qui estigui fent aquesta visita.

Diari de bord. Data estelar; 180317. Dia 120

- Hola fill, k tal, tot bé?

- Hola pare! Molt be! ara estem en un temple budista amb la Hanna i una amiga seva, i anirem tirant cap a Bangkok i després segurament, Cambodia, Vietnam i Laos, abans de passar cap a Xina. per casa q tal tot? una abraçada!                       

- Per casa tot bé, una abraçada molt forta!!!

Imagino que, en temps no gaire pretèrits, ens comunicaríem per postal o telegrama. La brevetat, però, va amb la bèstia.

Animals no tan bèsties

Es pon el sol (XXIV). El despatx

El vent bufa ferotge entremig dels blocs de l'eixample, i això no fa estar de més bon humor la Sió que, nerviosa, omple una bossa d'esport amb quatre peces de roba. No cal que s'endugui gran cosa, Collbató no és gaire lluny, no és la selva amazònica i hi ha la roba de la seva germana, amb qui sempre s'havien intercanviat algunes peces. Amb dos jerseis, dues samarretes, uns texans de recanvi i la roba interior, amén del calçat de muntanya i les botes, en tindrà prou.

Ha tornat a telefonar a l'agència de viatges i li asseguren que estan fent tots els possibles per seguir la pista als seus pares, per tant els insisteix amb els números de telèfon, fix i mòbil i el correu electrònic per si hi ha cap novetat. Cada cop que pensa en com afrontarà el problema amb els seus pares es desespera, no voldria parlar-ne per telèfon, té al·lèrgia al telèfon, sobretot ara que ja no hi poden fer res, i l'entristeix profundament en com els afectarà la notícia.

Telefona al despatx de la seva germana, no sap si en saben res i, segurament s'han de recollir les seves pertinences. La secretària l'informa que pot passar quan vulgui, que ja estan al cas, i no s'ho pensa més, carrega la bossa al cotxe i es dirigeix a l'edifici d'oficines on treballava la seva germana a Les Corts.

L'empresa de publicitat de renom on treballava la Maria Rosa, ocupa tot l'entresòl. Ella havia començat com a administrativa, però quan va veure l'oportunitat, en temps de molta bonança econòmica, va passar a l'àrea comercial. Ara hi tenia despatx propi, una cartera de clients i una secretaria compartida amb altres dues executives. La Sió coneix la Núria, la secretària, d'haver-la vista alguna vegada quan havia anat a recollir-la per anar a dinar plegades i, quan la veu entrar, s'aixeca a fer-li un petó a cada galta i donar-li el condol mentre somiqueja una mica, no sap si per quedar bé o de debò. Les relacions laborals no sempre són el que semblen.

- Tranquil·la, no passa res Núria.

- Oh! Sió, però és que era tan bona!

La Sió calla, somriu lleument, consolant la secretària de la seva germana amb un parell de copets a l'esquena.

- Bé, no tinc gaire temps, em pots dir on és el seu despatx? voldria recollir les seves coses.

- Oh! sí, em sap greu, però en Montero, el cap, em va demanar que buidés l'oficina, després de la visita dels mossos, i jo ho he ficat en aquesta capsa -i assenyala una capsa no gaire gran, del costat de la seva taula-, es que havia d'entrar una nova comercial, els clients, saps? no els podíem deixar sense servei.

Pensa en com la secretària, de sobte, és empresa, i com la mort no pot parar ni un sol dia la maquinària de fer diners.

- No passa res, Núria, ja se que et sap greu, i no hi ha dret que et facin fer aquests papers. Dóna'm la capsa, hi és tot? Saps si els mossos s'han endut res?

- Oh! no, els mossos només van fer una ullada, però no es van endur res. Si necessites res més, ja ho saps, oi?

- No, gràcies Núria, ja me'n vaig. Però, bé, espera, sí, sí que em podries fer un favor. Suposo.

La Núria canvia la cara d'alleujament que havia fet després del consol de la Sió per una d'una lleu sospita. La Sió pensa, però, que no hi perd res demanant-ho, mai se sap i li cal recollir totes les peces per poder fer el trencaclosques. Vol veure l'agenda de la seva germana i saber totes les telefonades, que no fossin de feina, és clar, va dir avançant-se als peròs de la secretària, durant aquella setmana. La van repassar plegades, amb la Sió asseguda de gairell a la taula de la Núria, carregada amb la capsa a les mans, mentre obria els fitxers en pantalla.

- Oh! Sobretot que ningú no ho sàpiga, Sió! - li diu mentre parla en veu baixa i fa una ullada a banda i banda.

- No hi pateixis dona, gairebé totes són de feina i a mi, això no m'interessa, però aquesta, de dos dies abans de morir és d'en Joan, el seu ex, i aquesta? Aquesta és del mateix dia de la seva mort i diu que és personal, però no hi diu el nom.

- Oh! bé, aquesta, a veure, deixa'm pensar, això va ser ... ah! sí, era una dona, no em va donar el nom, em sembla que era una amiga, però no, no em va donar cap nom, si me'l donen sempre ho anoto aquí.

- Bé, d'acord, és igual, gràcies de tota manera. Adéu.

Surt del despatx ple d'ohs! i ahs! de la Núria, pensant en si aquesta última trucada voldria dir res. El vent s'ha apaivagat però la capsa, que tot i que fa embalum, no pesa massa, l'impedeix caminar com cal i l'obliga a aturar-se un parell de vegades per a agafar-la millor. Un cop carregada al cotxe, abans de sortir de l'aparcament, treu la seva llista i el bolígraf de propaganda.

Dos dies abans: telefona en Joan. Mateix dia: "amiga"?

No pot evitar sentir-se una mica ridícula escrivint aquestes coses, igual que un detectiu de novel·la de dos rals, però s'ha fet un propòsit i l'ha d'acomplir. Surt de l'aparcament i enfila la Diagonal cap a l'autopista.

Animals no tan bèsties

9 i 3/4 tercera

Ahir va fer una setmana que vaig prendre mal -m'encanta aquesta expressió!-, i una de les coses sobre les quals he rumiat molt ha estat en com el meu cos va reaccionar. He de dir que no he vessat ni una sola llàgrima i que només vaig fer escarafalls quan, hores més tard, li vaig dir al meu home que m'arrenqués l'esparadrap de la via, perquè jo no m'hi veia en cor, sóc molt covarda.

Des de l'instant zero de l'accident, després del primer crit de dolor, la sensació fou la d'una gran maquinària que es posa en marxa. Una maquinària que només existeix per aquesta comesa i que reposa, tranquil·la, com els bombers en el seu quarter, esperant el moment d'actuar.

Sabia que allò que m'estava passant feia molt de mal, però no me'n feia prou. Alguna cosa per dins meu -beneïda biologia-, estava treballant a marxes forçades per abocar al meu reg sanguini les potingues necessàries per suportar aquell dolor i estar alerta per prendre les decisions més adequades.

Tothom m'insistia en què havia de seure -m'estranya que ningú aparegués amb un pot de sals d'olor o Aigua del Carme-, però no podia, caminava amunt i avall, preguntava quan trigaria l'ambulància, buscava la jaqueta, la bossa, el telèfon ... em preocupava per qui recolliria la meva àrea de treball, provava de calmar la gent que m'envoltava mentre, amb l'altra mà, pressionava el dit perquè no sortís sang.

Un cop a l'ambulància, amb el dit en mans de la professional sanitària, la meva dèria va passar a endreçar les altres coses que em faltaven. Amb l'esquerra, vaig enviar una foto del dit al whatsapp de la meva família amb el missatge: "camí d'urgències", al meu home crec que el vaig trucar, o ell a mi, per organitzar la meva recollida. Un cop a l'hospital, mentre esperava a què em fessin radiografies -gairebé els demano que ho aprofitessin per fer-me una mamografia que em falta-, vaig enviar missatges a tres o quatre persones per organitzar la recollida d'una altra per a una reunió a la que hagués hagut d'assistir, li contestava a ma mare que sí, que fes el fotut favor de comprar-se l'entrada per anar a veure a la Cubana, i, un cop cosida, enviava còpia de l'informe mèdic als meus germans que es pensaven que estava de conya, mentre insistia a la meva acompanyant que segués perquè feia cara d'haver-se de desmaiar d'un moment a l'altre i feia broma amb el metge -un xicot molt guapo- que m'explicava que m'havia de tallar l'os i a veure com quedaria tot plegat, amenaçant-me de no fer servir anestèsia pel fet que sóc política. S'ho va repensar quan li vaig dir que "me estoy quitando".

I tot això gràcies a les beneïdes hormones. L'efecte d'eufòria amb l'adrenalina viatjant a la velocitat de la llum per les meves venes és molt difícil de reproduir. I entenc que se'n pot ser addicte, a la sensació, vull dir. Tot i que, com que sóc una dona gran de poble, la limitaré el màxim possible, després quedes baldada per un munt de dies i em temo que ja no estic per addiccions tant al límit.

Es pon el sol (XXIII). Testament

És un bloc de pisos vulgar, d'aquells que es varen construir a Barcelona en ple desarrollismo i que ara fan més pena que glòria. A la porta del carrer hi ha una placa de llautó on hi diu que la notaria la trobarem al segon tercera. La Sió pensa que deu ser un notari de poca categoria mentre contempla amb un gest d'incomprensió temporal - com pot ser que això mai hagi estat bonic!- les rajoles blau fosc mig escantonades del rebedor de l'edifici.

Puja per l'escala, per poc que pot no fa servir mai els ascensors. Entresòl i dos pisos amb olor de pixum de gat i col-i-flor, un clàssic. La porta de la notaria es oberta, passa al rebedor tot atapeït de cadires de tres estils diferents. De ben segur que aquest notari deu ser amic del pocapena d'en Joan, sempre amb els seus tripijocs.

D'una porta surt una noia amb un plec de paper de barba a la mà i mastegant xiclet, se li adreça dient-li qui és i a què ve. La noia -passant, secretària, conserge, vesasaberquè- li obre una de les portes que dóna a una saleta on ja hi ha en Joan. Darrera la taula de despatx que presideix l'habitació atapeïda de llibres i papers, s'hi veu un senyor gras i calb, d'aquells que es pentinen una patilla cap a la banda contrària. Dóna per suposat que és el notari, mormola un bon dia, i s'asseu a l'única cadira que queda lliure.

Els formulismes s'escurcen a la mínima expressió, el notari li dóna el condol a la Sió, mentre ella se l'imagina cada matí posant-se un parell de tones de gomina i laca a la tapadora fabricada amb els quatre pèls de la patilla esquerra i que viatgen en línies gairebé paral·leles cap a la patilla dreta. Se n'adona que ha iniciat la lectura del testament.

En definitiva, la Maria Rosa ho deixa tot a en Joan, sense cap reserva. "Tot" no és que sigui gran cosa, més que la casa de Collbató, la part de l'apartament a Segur que li pertocava, i el 4x4 de la punyeta. La Maria Rosa especificava en el document que la seva germana menor, na Sió Solà i Camats - i aquí el notari fa un gest amb el cap assenyalant-la- té dret a qualsevol pertinença de l'aixovar i del parament de la casa de Collbató, la roba i les joies, així com les pertinences que va aportar al matrimoni, herència de la seva família, les arracades de l'àvia Remei i la vaixella i la sopera de la tieta Lourdes.

Tot allò la fastigueja, però veu que se li ofereix una oportunitat única, pel que li demana al seu cunyat si li pot deixar les claus de la torre, necessita una setmana per poder triar i embalar el que vol, i així podrà esperar notícies dels seus pares i acabar-ho de decidir.

Tampoc és que l'interessi gaire res del que pugui tenir la seva germana, ni arracades de l'àvia Remei ni vaixella de la tieta Lourdes, a les que no va conèixer i de les quals gairebé mai n'havia sentit a parlar, però si aconsegueix passar una setmana a la casa, pot assajar el seu pla de recerca. Ha de saber, i el millor lloc per començar és Collbató. En Joan no sospitarà res, coneixent-lo, sap que ja deu haver saquejat la casa de qualsevol cosa de valor, i presentant-li aquesta necessitat com un problema material ell no farà preguntes.

Queden d'acord i la Sió es troba a la vorera amb el regust de les rajoles blau fosc escantonades, les claus de la casa de sa germana a la butxaca, i set dies per endavant.

9 i 3/4 segona

Quan passen coses com aquesta, t'adones de quantes coses fas que, de sobte, s'han de reformular. No puc dir que dibuixar empitjori, perquè així fos caldria haver estat millor abans, el que és ben segur és que, bé o malament, no sé viure sense fer-ho. Escriure, estudiar i, sobretot, sortir a la muntanya, de moment queden aparcats o a mínims. Però tornaran en breu, d'això n'estic molt segura. Això sí, amb més humilitat, al cap i a la fi no deixa de ser un símbol que se m'hagi escapçat el "dit acusador". ^^

Animals no tan bèsties

9 i 3/4

Un petit accident m'ha deixat inutilitzada la mà dreta sota un bolic de benes, si més no durant uns dies. Aquest dilluns me les vaig haver amb la premsa -la del taller de joieria, no malpenséssiu- amb el resultat de l'índex esclafat i el posterior seccionament de part de la primera falange.

Primeres reflexions al respecte:

1. Els dits tenen memòria. No sé escriure mirant el teclat i em passo estones buscant les tecles.

2. La meva cal·ligrafia amb l'esquerra dóna per una nota, però no estic entrenada, per manca d'ús, per escriure un text llarg.

Qüestions a resoldre:

1. Si els dits tenen memòria i n'he perdut una part d'un dels dits més importants, em caldrà prendre suplements per la memòria?

2. A partir d'ara i en els moments d'eufòria, en comptes de dir "xoca aquests 5!" haure de dir "xoca aquests 4'75!"?

Certeses:

1. Aquests tipus de lesions fan més mal a qui mira que a qui les rep. Fa mal? Sí, molt. Però no he vessat ni una sola llàgrima. Això si, hauríeu d'haver vist els escarafalls que vaig fer quan em van treure l'esparadrap del braç del sèrum.

2. Estic cansada com un ruc. Petons.