Ah-ga-ssi de Park Chan-wook

La Sarah Waters va escriure Fingersmith el 2002. Park Chan-Wook n'ha fet aquesta adaptació preciosista, situada als anys 30 del segle passat, durant la colonització japonesa de Corea del Sud, on un vell coreà, col·leccionista de llibres eròtics, sobretot d'obres Shunga, amb pop incorporat, explota la seva afillada. La nova donzella, imposada per un fals comte que pretén estafar-lo, serà una peça clau en la trama que ens anirà obrint portes a la misèria i el luxe, la modernitat i la tradició, la brutalitat, l'erotisme, la mort ...

Ah-ga-ssi (The Handmaiden, La donzella). Corea del Sud, 2016. 145 minuts. Direcció: Park Chan-wook. Guió: Park Chan-wook i Jeong Seo-Gyeong. Música de Yeong-wook Jo i Fotografia de Chung Chung-hoon. Amb Jung-woo Ha, Kim Min-hee, Jo Jin-woong, Kim Tae-ri, Moon So-ri , Kim Hae-suk. Producció: Moho Films / Yong Film.

Catalogació: Últimament solem veure més com el directors orientals treballen les seves obres amb la visió d'un públic occidental que és, sembla, el consumidor al qual pretenen assortir. Si bé aquestes obres, estèticament, se'ns fan més intel·ligibles, solen perdre gran part de la màgia que les feia irresistibles, aquell punt d'incomprensió i anacronisme que et deixa fadada al davant de la pantalla. Tanmateix, en aquest cas, l'híbrid està perfectament justificat. Una obra occidental, passada pel filtre oriental i retornada a casa. Paga la pena reveure-la.

Ah! i si teniu una estona, perdeu-la en els hipervincles. Els viatges hipertextuals solen ser fantàstics!

Lliçons d'anatomia

Porto una setmana condemnada a la immobilitat per imperatiu lumbalgial. Gràcies a aquesta incidència, he pogut aprofundir en l'estudi de la relació indestriable entre el meu fill petit, son pare i el meu nervi ciàtic. Ah! i el 155, és clar. La ciència sempre avança i jo regalo el meu estudi a la comunitat científica, amb proves de laboratori contrastables -ja m'ho direu quan convisqueu uns dies amb ambdós desencadenants, o amb els tres.

Diari de bord. Data estelar: 081217. Dia 73

D'ahir a la nit ja tornem a tenir a casa al trimmigrant del meu fill petit. Sembla que els vols Oakland - Barcelona són plens d'aquesta nova espècie: els trimmigrants. Ara ens queden dies en família, anècdotes americanes a dojo, sobretot de rednecks, votacions -aquesta vegada sí- i a veure cap a on encaminem al març. Si més no això és el que n'hem tret fins ara. Ah! sí, i que el paisatge és brutal, però només el paisatge. La resta també és brutal, però d'una altra manera, totalment negativa.

Haemoo de Shim Sung-Bo

d'aquí

Haemoo (Boira). Corea del Sud, 2014. 111 minuts. Direcció de Shim Sung-Bo (guionista de Memories of murder), producció i guió del mític Bong Joon-Ho, entre altres. Música de Jung Jae-il i Fotografia d'Hong Kyung-Pyo. Amb Kim Yun-seok i Park Yoo-Chun com el capità embogit i el mariner que prova de sortir-se'n.

Catalogació: Haemoo vol dir boira i, en la boira, un vaixell de pescadors crucificat per la crisi, prova de sortir-se'n amb el tràfic d'immigrants. Un fatídic accident i el pitjor de la naturalesa humana seran al centre d'aquesta obra, que ens enfronta a fets que, de ben segur, es repeteixen ara i adés en els mars d'aquest món. Excel·lent fotografia i tempo. I excel·lents secundaris, també, com Kim Sang-ho, a qui veiem en tantes i tantes obres de cinema i TV coreanes, Seong-kun Mun, Han Ye-ri i Yoo Seung-Mok, Aquest dia, rudes mariners en format llibre, avui en format cinema. Per ser que em marejo fins i tot en les golondrines del port, trobo que m'agrada molt la cosa marinera. Això sí, de terra endins estant.

L'home de mar de Catherine Poulain

Havia de fer aquest apunt, però m'he posat els cascs i me n'he anat a la muntanya abans que no es fes fosc. L'hora era molt quieta, el vent ha parat i he pensat que tenia moltes ganes que nevés, però el cel, hores d'ara, no porta neu. Gràcies al vent, però, la muntanya té un relleu espectacular. El vent enerva, però s'endú les miasmes que fan el nostre món una mica més deplorable encara.

Amb el concert de Rammstein a Berlín el 1998 a les orelles he caminat amunt i avall per camins polsegosos. He rumiat que potser per això m'agraden tant els deserts, perquè quan tornes, la pedra seca que es desmembra sota les arrels de les oliveres et sembla un jardí esponerós. O potser perquè això de veure vida en un món sense aigua sempre m'ha fascinat.

Sempre que camino m'imagino tots els llibres que mai escriuré. Avui era una obra de teatre. Una família del precariat, víctimes de la pobresa energètica, malviuen en el pis de quaranta metres de lloguer antic de l'avi, que s'assembla a Totó, i que és víctima, ensems, de l'assetjament immobiliari. El pare té feina, però entre tots no arrepleguen ni mil euros al mes. La mare no s'assembla a la Sofia Loren, li falten dents del davant, i d'altres se li veuen corcades. El fill que ja té tretze anys, entra i surt, fent alguns negociets, i la filla de setze camina al damunt d'una cinta de córrer, com Christian Flake Lorenz en algun concert, amb unes ulleres de realitat virtual, viu a Matrix mentre fa de dinamo per a la família. De tant en tant, treu d'un microones crispetes, o fideus orientals Yatekomo, que xarrupa sense parar de caminar. I crida, o riu, o plora, totalment desconnectada dels altres.

Volia escriure teatre, però em vaig adonar que per a ser escriptora de teatre has de fer moltes més coses que no pas escriure. També volia escriure novel·les, i també vaig adonar-me'n que havia de fer més coses que no pas escriure. En la política passa una mica el mateix, és clar. Afortunadament, això últim, he sabut enfocar-ho amb data de caducitat.

Feia dies que no llegia ficció. No sé d'on va sortir aquest llibre. He pensat que probablement l'havia aconsellat l'Allau, però no he sabut trobar-ho al seu blog. Sort d'això, així m'he posat al dia dels seus apunts. Estic essent massa infidel al món blogaire, però no tinc més hores.

He llegit L'home de mar pensant tota l'estona amb l'Àgueda, amb els seus tatuatges, els seus gossos, la vodka i la cassalla, el gel, el nord, el mar, els vaixells ... La Lili, que no és l'Àgueda, se'n va de França a Alaska, però se'n va a buscar la vida per mitjà de posar-se al davant de la mort. Busca el món més cruel possible, el més dur. Però els herois d'aquest món, mentre beuen i fumen crac, escolten Tom Waits, massa romàntics, massa tous, massa paranys per a una dona que no vol caure en cap parany dels que ens fan caure a les dones.

d'aquí

Poulain, Catherine. L'home de mar. Barcelona, 2017.Edicions de 1984

Catalogació: m'ha recordat vells llibres del Dirty realism. És un bon llibre, encara que no sé d'on coi l'he tret.

Diari de bord. Data estelar: 011217. Dia 67

Com no pot ser d'una altra manera sona el clinc del missatge a quarts de tres de la matinada. Alguna vegada el nostre fill hauria de contemplar la possibilitat de viatjar a països amb la mateixa franja horària. Em podeu comprar el bitllet Oakland - Barcelona pel 6? Són 189 euros, us passo el link. Ja ho trobarem quan arribi el 7.

Bé, no sabem perquè, ni amb qui, ni per quant de temps. En qualsevol cas, pel 7 cal tenir doble ració de pa a casa.

Tant li fot LXXVIII

Vivim en temps convulsos (i quan no?) i tothom pretén ser "algú", per això, últimament, faig croada de ser una no ningú. És que, vist com està el pati, no se m'acut res millor per destacar.

A la cua

Camino per Barcelona, gairebé són les dues de la tarda. De l'illa Diagonal al carrer Calàbria/Avda. Roma, deixo uns papers i, d'aquí a la plaça Francesc Macià, on he quedat a dinar per feina. Fa calor a la ciutat. Pel camí entro a un Caprabo, a la caixa, al meu davant dos homes. L'un una Coca-cola, l'altre xiclets, jo, desodorant. No tenien la meva marca, he triat el que pesava menys. Manies, ves.

Tant li fot LXXVII

A la vida ser persona és en l'únic camp on tots podem competir en igualtat d'oportunitats. La resta és curriculum per trobar feina i prou.

Cita

"Viure és l'ofici que jo li vull ensenyar. En sortir de les meves mans no serà, ho confesso, ni magistrat, ni soldat, ni sacerdot; serà primerament home: tot el que un home ha de ser, sabrà ser-ho, si cal, tan bé com qualsevol altre; i per més que la fortuna el faci canviar de lloc, ell estarà sempre en el seu. Occupavi te, Fortuna, atque cepi; omnesque aditus tuos interclusi, ut ad me aspirare non posses?" (Rousseau, J.J. Emili p. 41)

De la cita de Ciceró

Tant li fot LXXVI

Tots necessitem de l'èpica per sobreviure: pels meus fills és la vida que han triat, per a mi és haver-los tingut.

La salvación de lo bello de Byung-Chul Han

d'aquí

"Lo sano es una forma de expresión de los liso y pulido. Paradójicamente, irradia algo morboso, algo inerte. Sin la negatividad de la muerte, la vida se anquilosa en lo muerto. Se la satina, convirtiéndola en aquello que, por carecer de vida, tampoco puede morir. La negatividad es la fuerza vivificante de la vida. Constituye también la esencia de lo bello. Inherente a lo bello es una debilidad, una fragilidad, un quebrantamiento. Es a esta negatividad a lo que lo bello tiene que agradecerle su fuerza de seducción. Lo sano, por el contrario, no seduce. Tiene algo de pornográfico. La belleza es enfermedad:

 La proliferación de lo sano trae inmediatamente consigo la proliferación de la enfermedad. Su antídoto es la enfermedad consciente de sí misma, la restricción de la vida propiamente tal. esa enfermedad curativa es lo bello. Este pone freno a la vida, y, de ese modo, a su colapso. Mas si se niega la enfermedad en nombre de la vida, la vida hipostasiada, por su ciego afán de independencia de ese otro momento se entrega a este d elo pernicioso y destructivo, de lo cínico y lo arrogante. Quien odia lo destructivo tiene que odiar también la vida: solo lo muerto se asemeja a lo viviente no deformado. (T.W. Adorno, Mínima Moralia)"

Byung-Chul Han. La salvación de lo bello. Barcelona, 2016. Herder

Catalogació: no és que abusi d'aquest autor, més aviat és que se m'acumulaven lectures al damunt de la taula i ha coincidit que aquesta setmana he tingut una mica de temps per posar-me al dia. Vivim en el temps de les perfeccions plàstiques, depilades. Aquesta bellesa antinatural, aquests "m'agrada" compulsius, ofereixen poca resistència al poder i al sotmetiment. La bellesa com a fruit de la reflexió sembla un bon substitut per fer funcionar alguna neurona de més. I això no és mai sobrer.

Okuribito de Yōjirō Takita

de la Viquipèdia

Okuribito (Despedidas). Japó, 2008. 131 minuts. Direcció de Yōjirō Takita, guió de Kundo Koyama, música de Joe Hisaishi. Amb Masahiro Motoki, Ryoko Hirosue i Tsutomu Yamazaki. Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 2008

Daigo protagonitza una pel·lícula de finals que són principis. El final de la seva carrera com a músic d'orquestra pot ser el principi de la recuperació del seu paisatge, la seva memòria, i una nova feina, de rituals molt estrictes, que l'acaba portant a la reconciliació amb el seu passat.

Amortallar els difunts segons un ritus que els retorni la dignitat pot semblar una feina poc apropiada per a un music de violoncel, però serà aquesta feina impensada, i rebutjada per tot el seu entorn, qui el farà saber-se part d'una societat.

És una pel·lícula pausada, que no lenta, en podríem dir: neta i polida. Remarcable la presència musical, naturalment, i la hibridació cultural sense complexes.

Sobre el poder de Byung-Chul Han

d'aquí

"Cuando falta la intermediación, el conjunto avasalla al individuo. El poder tiene que recurrir aquí a prohibiciones o a mandatos. En tal caso, el conjunto se continúa en el individuo solo por medio de la coerción. Por el contrario, con una intermediación intensa se produce una formación de continuidad sin coerción, pues el individuo experimenta el conjunto como si fuera su destinación propi. En su relación con el conjuto, al individuo no se le impone nada. Así es como en el Estado de derecho, por ejemplo, el ciudadano particular no percibe el orden jurídico como si fuera una coerción externa, más bien representa para él su destinación propia. Ese orden jurídico es el único que lo convierte en ciudadano libre. Por el contrario, en un Estado totalitario, el individuo padece el conjunto como una destinación que le resulta ajena. Esta falta de intermediación genera mucha coerción. Una continuidad creada a base de coerción resulta frágil."

Byung-Chul Han. Sobre el poder. Barcelona, 2016. Ed. Herder

Catalogació: Byung-Chul Han és una gran eina per revisar la realitat passant pel tamís dels grans pensadors europeus dels últims anys i les diferents escoles filosòfiques derivades d'ells. No és estrany, tampoc, que el trobem terriblement actual, perquè el que ens fa l'autor és enfrontar-nos a tot allò que ens ateny a nosaltres, ara, aquí, en aquest món globalitzat i en aquesta Europa en decadència.

Diari de bord. Data estelar: 041117. Dia 39

D'ahir

- Hola fill, què tal tot? Esteu bé? Imagino que ja saps que tenim en Junqueras i 7 consellers més a les presons de Madrid, així com els presidents de l'ANC i Òmnium. I en Puigdemont exiliat a Brussel·les amb d'altres consellers. Ah! i amb rumors d'il·legalització de la CUP i després, probablement, ERC. Els país a punt d'aixecar-se i els nazis pel carrer. Vaja, tot normal. Ah! i records de l'E.P.!

- Ei mare

Si, x aqi to be

Plovent bastant ara

Ja vaig llegint ja

Qina vergonya

Records per tots!

El món al revés.

Senyals

Avui, per primer cop en la vida, la mare m'ha demanat que li pugi el cossi de la roba molla al terrat per estendre-la. Mentre enfilava escala amunt he pensat en els anys que pesen i en si tindré la sort de dir-ho a alguna jove, algun dia, si em pot pujar el cossi de la roba molla al terrat per estendre-la. He sentit com se'm feia una petita laceració a l'ànima, talment com quan una espurna de foc et cau a la pell, i això, posar data a la vellesa de la meva mare, enmig del brogit que ens envolta dia rere dia, m'ha semblat la notícia més rellevant. Me'n vaig a estendre l'alfàbrega perquè s'assequi, també, perquè provo de fer coses normals quan en tinc ocasió.

Diari de bord. Data estelar: 231017. Dia 27

Ahir li vaig enviar un hipervincle d'un fil de Twitter sobre la cobertura que fa la premsa estrangera de la manifestació de dissabte. Servidora i acompanyants just a sota del senyor Hilario Pino i la Sexta (premsa espanyola, manipuladora!) i a tocar del senyor Coscubiela i el senyor Rabell. Resposta:

- No se m'obre.

- És de Twitter. Sobre la mani d'ahir. Què tal? Avui hem dinat tots a casa. Hem parlat de vosaltres. Tot bé?

- Sí, la Hanna i jo ja tenim la feina definitiva. Tenim un bus on dormir, menjar i guanyem 150 dollars al dia cadascun.

- Un bus?

- Sí, un bus vell que fa anys que no es mou però té llit.

- I dutxa?

- El bus no, però podem dutxar-nos a la casa. I fer servir el jacuzzi.

- Wow!

- Això sí, estan bojos. Pur rednecks.

- Rednecks?

- Amèrica profunda. A l'última feina teníem un llop àrtic de mascota.

- Ah! Els que es casen amb óssos, bufen ampolles i toquen el banjo?

- Més o menys. Però bé, si treus el fanatisme religiós i els ovnis, són bona gent.

- Judèrt, això de la religió fa més iuiu que els ovnis ... o no.

Diari de bord. Data estelar: 191017. Dia 24

Compto els dies des del zero i me n'adono que només (només?) han passat vint-i-quatre dies de la seva marxa. Comprovar empíricament que la durada del temps és una apreciació subjectiva, per molts rellotges i calendaris que hi hagi, em sembla fascinant. Només fa vint-i-quatre dies i, en aquest període, he viscut tantes coses, gairebé totes d'aquestes catalanes que fem ara algunes, que em pensava que n'havien passat moltíssims més.

- on sou? és bonic? és com a les pel·lícules?

- a garberville, i sí, és com a les pel·lícules.

Entre el primer i aquest missatge, alguna frase més tipus: aquí tot bé, i vosaltres? com està tot?

Els incendis els queden al sud, per tant, calma per aquí. No especifiquen gens cap on tiraran, però això no és nou, pel que la calma per aquesta banda també la tenim assajada.

Llegeixo a la Viqui que Garberville és una petita població de prop de 1.000 habitants del comtat de Humboldt, a 320 quilòmetres de San Francisco. Ah, sí! i que és un poble on hi ha moltes plantacions de coses que es fumen i no són Ducados.

Diari de bord. Data estelar: 280917. Dia 3

D'ahir a tres quarts de sis de la tarda:


ei, tot b! estem per oakland

Això vol dir que ell veurà el Golden Gate de San Francisco i jo no, i bé, que tornem a l'escassedat comunicativa. Considerant, però, el que ens hem pogut discutir aquests últims dos mesos, gairebé s'agraeix.

Diari de bord. Data estelar: 260917. Dia 1

9:59 a.m.

El meu home i jo ens hem llevat a quarts de set. L'avió d'Iberia lvl que durà el noi i la mossa cap a Califòrnia, crec, surt o bé a les onze o a les dotze, amb la precisió que ens caracteritza, a aquesta família destarotada que hem creat.

Dutxats, vestits i sense esmorzar, per allò de la pressa, el meu home i jo ens em esperat, pacients, a què un parell d'adults amb  ...

...

15:47 p.m.

bé, he hagut de deixar-ho acabat d'encetar.

El parell d'adults s'han acabat de fer l'equipatge, han buscat la paperassa set vegades, he perseguit el meu fill amb unes tisores perquè es passejava amunt i avall amb unes sabates amb les etiquetes pengim-penjam i, finalment, a dos quarts de vuit del matí hem sortit amb el cotxe a recollir un altre impresentable que viatjarà amb ells i a fer les cues matinals de l'A-2 i la Ronda Litoral, talment com si féssim les ablucions matinals preceptives.

Tornats a casa, hem constatat que hi ha algú dormint a l'estudi, tal i com ha tingut a bé comentar-nos el nostre fillet a la zona d'aparcament limitat de la T-1. La mare se n'ha anat a ioga, el meu home i jo a un enterrament i hem deixat la convidada, doncs sembla un exemplar femella de l'espècie, a càrrec de la meva sogra de 96 anys.

Després visita a la ràdio local per coses catalanes de les d'ara, tornar a casa, i atendre a la convidada, la Paula, una berlinesa amb la qui he mantingut una conversa de més d'una hora en anglès Google Translate. Li he fet l'esmorzar -una altra vegetariana, quina mania i quin mal de cap!- i li he preparat uns sandvitxos perquè sobrevisqui fins a embarcar cap a Berlín demà al matí. També li he posat un tupper de pinya, una aigua, un tros de pastís de l'àvia i un parell de preses de xocolata.

A les tres l'he baixada al tren a Martorell, nice to meet you i petonets i tal dia farà un any.

Hores d'ara el fill i la parella ja deuen ser camí del paradís dels surfaires, o surfadors, amb l'esperança que tenen que no els repatriïn només arribar, que la cosa està molt trump. Els queden dos mesos de feina i després ja ho veuran.

Seguirem informant.

Ah! sí. Per si algú troba estrany que tractem com cal la gent que passa per casa. Al meu fill el tracten molt bé pel món. Bé, gairebé sempre. Per tant, és just que nosaltres també tractem bé a qui passi per casa. Una manera com una altra de ser justos.

Incís

Fa dies que entre fer coses catalanes d'aquestes i alguna fotesa de salut, no tinc gaire temps per res més. Se m'acumulen llibres per comentar, i per llegir, sobretot això últim; tinc una pel·lícula de n'Ozu de fa dies i ni he pogut mirar-me-la. Res, que el 2-O espero que ja ningú se'n recordi del meu telèfon, fins i tot ho espero dels requisadors d'urnes, i pugui tornar a una vida gairebé normal.

Per cert, el Diari de bord crec que haurà de tornar a començar el 26 de setembre. Destí: Califòrnia.

Si és que això és un no parar!

Tant li fot LXXV

Imagino que, com què no sóc diferent de ningú, això explica el fet que em passo el dia enyorant l'aigua inexistent del mig got buit, i passo temps tement perdre'n el mig ple, sense gaudir-ne veritablement.

Topología de la violencia de Byung-Chul Han

d'aquí

"La positivación de la política hace que los partidos políticos o las ideologías pierdan cada vez más importancia. El vacío político se llena con el espectáculo de la escenificación mediática. Los políticos también se dirigen al espacio despolitizado del espectáculo. Y no están en juego sus acciones política, sino que es su persona la que se convierte en objeto de la escenificación mediática.

...

La democracia contemporánea está "íntegramente fundada sobre la gloria, es decir, sobre la eficacia de la aclamación, multiplicada y diseminada por los media más allá de todo lo imaginable (Agamben)

...

El poder y la gloria hace mucho que abandonaron el terreno de la política y se recluyeron en el espacio interior del capital. La publicidad se presenta como la versión capitalista del canto de alabanza litúrgico. Las estrellas, que glorifican los nuevos productos, son los ángeles de hoy en día. Los cantos de alabanza capitalistas dan la gloria. Son la cara bonita de la dominación, que solo sirve al capital. La aclamación, a la que tributa el dominio del capital, se llama consumo."

Byung-Chul Han. Topología de la violencia. Barcelona, 2016. Herder

Catalogació: un bon llibre per llegir aquests dies, immersos com estem en el vòmit incontrolable d'informació, del signe que es vulgui, a les xarxes, de la qual participem, talment una litúrgia.

Tant li fot LXXIV

Sempre he volgut estar a casa.

Mai he volgut estar a casa per força.

...

Res, que fa dies que la meva vida s'ha desproveït d'èpica i no ho porto gaire bé.

Allò que va passar a Cardós d'en Ramon Solsona

d'aquí

Solsona, Ramon. Allò que va passar a Cardós. Barcelona, 2016. Proa.

Qualsevol cosa que es publiqui de la Vall Cardós (Pallars Sobirà) acaba a casa perquè, entre altres motius, a casa ens vam fer adoptius de la vall des que el pare voltava als quinze anys amb una motxilla de lona, espardenyes, i una manta de piteu, quan servidora no existia ni tan sols en idea.

Els millors records de la meva infantesa i de la infantesa dels meus fills els puc ubicar a Cardós, a Ribera, per ser més exactes i, últimament, abans de la mort del pare, d'una estada de tota la família a Tavascan, per la celebració dels cinquanta anys de casats dels pares.

Aquesta novel·la, en format "Sense ficció", que ens presenta en Ramon Solsona, és el cas d'unes morts que van passar al 1965, en un moment de gran ebullició de la vall, de totes les valls pirinenques, en fer-se els túnels als llacs i les centrals hidroelèctriques. A la trama dels morts -i dels que els vetllaren- s'hi afegeix un recorregut per la vida que va ser. Recomanable per a pallaresos reals i adoptats, i per a qualsevol que vulgui saber el que va costar que arribés el llum elèctric a l'interruptor de casa.

Les petjades de l'home invisible de Manel Alonso i Català

d'aquí

"No pensen vostés que aquest és el meu primer dietari. A diferència de quan vaig començar a fer articles d'opinió, tinc una experiència prèvia com a dietarista. He publicat tres quaderns en una petita editorial d'una associació cultural que recullen les meues inquietuds durant l'estiu de 1987, els primers noranta i el 2001. tres dècades diferents per a una mirada que continua sent ingènua i innocent en el bon sentit de la paraula. Ara m'abellix mirar-me de nou en l'espill i desxifrar el mapa que el pas del temps m'ha dibuixat en el rostre."

Alonso i Català, Manel. Les petjades de l'home invisible.  Valls, 2017.Quòrum Llibres

Vaig tenir la fortuna de coincidir amb Manel Alonso a Vallderoures, ara ja fa uns anys, i la impressió fou la d'un home tranquil, humil i tranquil. Llegint aquest seu últim dietari ho puc confirmar: un home tranquil a qui la processó va per dins, sense cap mena de dubte.

El País Valencià, el nostre país germà, té la fortuna d'autors com aquest que, discretament, treballen per la seva cultura, per la nostra cultura, per la dels valencians i la dels valencians del nord. Una bona lectura, sense cap mena de dubte.

Postguerra de Tony Judt

d'aquí

... todavía en 1990, casi dos de cada cinco austriacos pensaba que su país había sido víctima y no cómplice de Hitler, y el 43 por ciento creía que el nazismo "había tenido cosas buenas y malas"- no hacía sino confimar sus prejuícios y los ajenos.

Judt. Tony. Postguerra. Barcelona, 2015. dgt. Penguin Random House.

En un conocido chiste de la era soviética, un oyente llama a Radio Armenia para hacer una pregunta: "¿Es posible predecir el futuro?" Respuesta: "Sí, no hay problema. Sabemos exactamente cómo será el futuro. Nuestro problema es el pasado: que siempre está cambiando.

Què va passar, de debò, en el període entreguerres mundials? I després fins avui? És cert tot el que en sabem, tot el que en pensem? Sabem quants milions de morts, refugiats i desplaçats va comportar la Segona Guerra Mundial?

El passat és qualsevol cosa menys una foto fixa, per això m'agrada la Història. Hi ha dos tòpics en aquest nostre món que he comprovat que són absolutament falsos: la Història és sempre la mateixa i la Comptabilitat és avorrida. Només cal fer una ullada a la premsa per veure com de creativa pot arribar a ser la comptabilitat i, sense cap mena de dubte, llegir llibres com aquest de Tony Judt, et pot fer veure com de canviant pot ser la Història, depenent de qui te l'escriu.

1216 pàgines que podem trobar en .pdf a Internet, o en e-book bé de preu. Una opció prou bona, i tampoc tan cara, és tenir-lo en paper. És d'aquells llibres que cal llegir amb calma i anar-lo consultant. Per això, el seu format "totxarro" és perfecte.

Yut doi jung si de Wong Kar Wai

Yut doi jung si (The Grandmaster). Hong Kong, 2013. 130 minuts. Direcció i guió: Wong Kar Wai. Amb Tony Leung i Zhang Ziyi.

Hores d'ara tothom sap que em vendria l'ànima al diable per recular uns anys i treballar per aconseguir formar part de l'equip de Wong Kar Wai, ni que fos en règim d'esclavatge, m'és indiferent, perquè participar de l'obra d'un director tan preciosista i rigorós com aquest seria la felicitat absoluta.

En aquesta pel·lícula ens podríem quedar en les art marcials, però no, en què està basada en la història del primer mestre del gran Bruce Lee, però no, perquè en el fons, com en moltes pel·lícules de Wong Kar Wai, allò que es va perdre, sobretot en el període de la primeria del segle XX a la Xina, amb la invasió japonesa, l'accés a la modernitat, el colonialisme occidental, ho plasma mitjançant un treball de fotografia i producció impressionants. L'evocació es fa completa amb el treball absolutament professional dels actors -la Zhang Ziyi està preciosa i madura-, res no ens fa pensar en segons quines pel·lícules "de xinus" i les seves absurditats. Fins i tot el mico ho fa bé!

A aquest autor se li retreu la dificultat de les seves històries, que no les sap acabar d'explicar ben bé. Potser aquesta pel·lícula mereixia editar-se amb més minuts, triar, en cinema, sempre és escapçar i apostar per un format que defineixi el camí de l'obra. Bé, potser sí, no nego que per a algú que no estigui acostumat al cinema històric oriental, potser se li escapen matisos del seu llenguatge visual. Però ja se sap, ningú no és perfecte!

Mans

riá riá pitá pam pam riá ria pitá pam pam feia la senyoreta Pena amb les castanyoles i els meus dits gruixuts, herència d'àvia materna i pare a l'hora, provaven d'imitar-la riá riá pitá pam pam riá riá pitá pam pam Vilardosa no lo haces bien, así no, ves? que estrany hagués estat que hagués fet bé alguna cosa a l'escola! Vilardosa estate quieta! Vilardosa siéntate bien! Vilardosa otra vez no te aprendiste la lección de memoria? volia tocar les castanyoles no saber-me los ríos de España, m'interessava poc Cuenca, que, de ben segur, deu ser magnífica, però mai tant com el riá riá pitá pam pam riá riá pitá pam pam, i després las cuentas inacabables, aquelles divisiones plenes de números que les dues nenes un any més grans que jo em copiaven i després m'escridassaven si m'equivocava, perquè elles també s'havien equivocat per culpa meva, que només tenia el cap al riá pitá riá pam pam i en provar de moure les mans amb aquella elegància, las tienes demasiado grandes, ves a fulanita? tiene las manos finas y delgadas, con los dedos de pianista, tu las tienes gordas i em mirava les mans, i el cordill de les castanyoles m'ofegaven el dit gros, al final, com tot, ho vaig deixar córrer, vaig provar de pinçar les cordes de la guitarra, però ja no hi havia la il·lusió del riá pitá riá pam pam i me les vaig cremar amb oli bullent i van semblar de vella i massa grosses, és clar, però davant de la catedral algú venia castanyoles de plàstic vermell i me'n van venir moltes ganes però em va fer vergonya, però ves que algun dia no acabi provant-ho, d'amagat és clar pam pam

Peus

Slap, slap, slap, slap són les meves xancletes slap, slap, slap, slap escolto el seu so, rere meu, gairebé amb efecte Doppler slap, slap, slap, slap els peus caminen contents amb xancletes perquè fan soroll, com caminaven contents amb les sabates de taló de la mare cloc, cloc, cloc, cloc, que també quedava enrere, perquè els peus petits s'acomodaven ben bé a la punta clec, clec, clec, clec feien les sabatetes de xarol dins l'església d'Almacelles i la volta retornava l'eco clec, clec, clec, clec el cloc cloc cloc de les botes vaqueres era una mica més fosc i amb ròssec, com el cloc cloc cloc arrossegat dels esclops de fusta, perquè ambdues sempre s'havien d'arrossegar una mica, sempre m'he delit pel catacloc, cloc, cloc que podria fer amb unes sabates de balladora flamenca, per això sempre me les he mirades embadalida a l'aparador aquell prop de la Rambla a Barcelona, de ben petita que n'he volgut unes, vermelles, amb llunes blanques, per poder tamborinar amunt i avall, sense parar slap, slap, slap, slap segueixo pel carrer, gairebé feliç amb el so de les xancletes, gairebé sòlid, al meu darrera slap slap slap slap

Cap

El vent s’endú les fulles d’una revolada. Ho sé perquè n'escolto el so fregant el terra. Al costat de la meva orella dreta una fulla passa com una carícia i se’n va enllà. Sento el brunzit dels insectes que m’envolten, fins i tot el trompeteig irritant dels mosquits. Encara no tinc els ulls oberts. Allargo una mica més aquest estat de benaurança. No hi ha dolor, no hi ha futur, no hi ha esperança, no hi ha por. Una altra ràfega de vent refresca la meva cara i una mosca se’m posa damunt del nas. La temptació és, doncs, d’espantar-la, tanmateix encara no obro els ulls moc imperceptiblement el nas i la mosca marxa. L'aire calent ha estat substituït per una brisa fresca i reparadora. Obro els ulls, només una escletxa. Al meu damunt, les branques d'un pi carregat de pinyes. Els arbres, quan els mires de sota estant, semblen una selva atapeïda, cada branca pot semblar un arbre diferent, fractalment. La llum del sol ponent, la brisa, l'arbre que es balanceja lleugerament. Somric. Gaudeixo d'allò que tinc, aquí, ara. Una pinya es desprèn de l'arbre i cau al meu costat amb un so somort per la pinassa. Miro enlaire i veig un centenar ben bo de pinyes al meu damunt. És un pi molt gros. Si me'n cau una a la cara em farà mal. Em cal moure'm. Fins ara he gaudit d'allò que tenia, ara m'adono d'allò que em manca. Sóc un cap, només un cap enganxat a un cos de drap. No hi ha dolor perquè no hi ha cap terminal nerviosa, de coll avall, connectada al meu cervell. I estic aquí, llençada, esperant que algú decideixi per mi. Miro d'escoltar, m'agradaria sentir veus. Crido, crido molt. Finalment, se senten passes en la grava. Què hi faig aquí? Qui m'hi ha posat? Algú m'ajudarà?

Kikujiro no natsu de Takeshi Kitano

d'aquí

Sembla que als japonesos els preocupa molt la relació home-nen, pare-fill, avi-nét, perquè en la seva producció en trobem força. Tanmateix la criatura sempre resulta el vehicle necessari per narrar la història de l'adult.

Kikujiro no natsu (L'estiu de Kikujiro). Japó, 1999. 121 minuts. Guió i direcció: Takeshi Kitano

Takeshi Kitano és un director que mai et deixa indiferent, només cal veure la seva biografia aquí per constatar que és un veritable cul d'en Jaumet. De la pel·lícula i el missatge? Bé, n'he extret que la infantesa pot estar sempre en mans de molts poca-soltes i que, manta vegades, ens fem adults més o menys normals per pura xamba. Ah! i que els japonesos, com tots els orientals, criden molt i peguen molt. Recomanable, també, el making-off.

Filosofia del budismo zen de Byung-Chul Han

d'aquí

"Tener compasión con los otros hombres, sin distinguir entre familiar y exraño; aspirar siempre a salvarlos a todos sin diferencias, y en ello no pensar nnca en el propio beneficio, ni mundano ni supramundano; aunque los otros no lo sepan y no muestren ninguna gratitud, simplemente hacer bien a los demàs, y nunca dar a conocer a los otros lo que abrigáis de bueno en el corazón. (Dôgen, Shôbôgenzô Zuimonki)

La afabilidad arcaica es opuesta en muchos aspectos a la idea aristotélica del amigo. El lugar de origen de esta amabilidad no es en primer lugar la "casa". En efecto, el arcaicamente amistoso no habita en ninguna parte, no se orienta por la casa (oikos), que sería el lugar de la propiedad de la posesión, o el lugar de la interioridad. Trasciende toda administración "doméstica", es decir, toda economía del intercambio o de la equivalencia. Es el amigo desinteriorizado, expropiado de todos los entes. Es afable no solo con los otros hombres, sino también con con cada ente.

Tampoco el amor cristiano al enemigo está libre de la economía. La exigencia de dar unilateralmente, sin pedir nada a cambio, va unida a una economía sagrada. Se espera, en efecto, una retribución divina ..."

Han, Byung-Chul. Filosofía del budismo zen. Barcelona, 2015. Herder

Catalogació: El silenci i el llenguatge enigmàtic del zen vist en comparació amb la filosofia occidental?  En qualsevol cas, un pas més cap al coneixement.

De puntetes

El meu home em fa notar un detall d'una foto en una notícia al diari Ara, en versió .pdf, sobre la venda de la firma Pronovias a una firma de capital risc estrangera BC Partners. No és que tingui cap mena d'interès, per a mi, l'empresa de vestits de núvia, ni tan sols em vaig casar vestida de pastís de nata (amb un vestit blau d'estil anys XX en vaig tenir de sobres), però l'interès del meu home no està fixat pas en la notícia propiciada per l'ultrapatriota espanyol que lidera la firma, i que, per cert, va prometre marxar de Catalunya si tirava endavant el procés per la independència, cosa que ara, pel que sembla no tenen intenció de fer. Quina poca seriositat aquests senyors fatxes! Bé, la fotografia és la següent:

Fins aquí una clàssica fotografia d'empresa, on, per no variar, els senyors encorbatats ocupen les primeres places, en la postura tradicional, i algunes senyores se les posa perquè es vegi una espècie de paritat que, de ben segur no trobaríem si es publiqués càrrec i sou. Però l'interès de la fotografia NO rau en aquests fets, d'altra banda ja massa sabuts. Fixem-nos en dos dels personatges de la primera filera:

Aquests dos executius fan cara d'éssers cridats al lideratge, són el que se'n deia als vuitantes masters de l'univers, i la confiança i seguretat, fins i tot un pèl prepotent, que ens mostren les seves cares, ens poden ben dir que són dos triomfadors, el futur de l'empresa. Si no fos, ai las! per un petit detall que podem contemplar, fixant-nos-hi una mica més:

Tots hem tingut temptacions, al posar per a una foto, de passar per més interessants, més guapos, més atractius, més alts ... i això últim, és clar, s'entén, sobretot si et toca a la fila del darrera i saps que, si no t'espaviles, no et veurà la mama quan miri el diari. Però aquests dos senyors que estan a la primera fila no han pogut evitar la temptació de fer-se veure una mica més, sense tenir en compte que el diari estava prenent una fotografia de cos sencer.

Ridícul? Sí. I jo hi afegiria més: els caps de l'empresa de capital risc haurien de mirar d'avaluar els seus executius per aquesta fotografia. Si fos jo, no els promocionava, això segur. És clar que, els camins de les empreses solen ser inescrutables.

Podríem afirmar que, aquests dos senyors, no han passat pas de puntetes.

Una certa justícia

Pot semblar ben poca cosa, sempre havia sentit parlar de l'oncle Ernesto, el germà del meu avi, com el que més mala sort va tenir en això de la política i la justícia, i mira que el meu avi en va arribar a tenir de mala sort!. Només vull agrair públicament al Parlament del meu país, Catalunya, que aprovés la Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme. És el mínim que hem estat esperant durant més de 40 anys.

Umi yori mo mada fukaku d'Hirokazu Koreeda

d'aquí

Sense moure'ns de la costa del Pacífic, surto de la península de Corea, cap a l'est, per saltar a l'Illa del Japó. Una pel·lícula costumista, de pèrdua i frustració. Coses normals de gent normal, sense concessions. Un "això és el que hi ha".

Umi yori mo mada fukaku (Después de la tormenta). Japó, 2016. 117 minuts. Guió del director.

Protagonitzada per Hiroshi Abe, un japonès d'1.89 cm, la seva alçada també forma part de la seva inadaptació a un món ple d'expectatives que sempre se li han frustrat. Tots els personatges estan ben dibuixats, amb història pròpia i s'agraeix.

La memòria de l'arbre de Tina Vallès

d'aquí

"-Joan, vés a comprar el pa amb el nen.

"El nen" sóc jo. Ara sempre que envien l'avi a fer algun encàrrec jo hi vaig de paquet. De vegades no em ve de gust, perquè estic jugant o llegint, o fins i tot fent els deures. Però acompanyar l'avi passa per davant de tot des de fa unes setmanes."

Vallès, Tina. La memòria de l'arbre. Barcelona, 2017. Anagrama

Catalogació: el que escriu la Tina Vallès sempre està en aquell límit dels sentiments en el que es podria caure en l'excés, però ella no ho fa mai. En aquest llibre ens fa veure com, mentre un nen va adquirint records, el seu avi els va perdent. El record del poble, i de les infanteses de poble, sempre estan presents. Talment com aquella cançó senzilla i una mica trista que taral·legem de tant en tant.

Animals no tan bèsties

La ballarina de Berlín de Joan-Daniel Bezsonoff

d'aquí

"Sosnowski havia encarregat al cafè Buchwald, una de les millors pastisseries de la ciutat, un Schwarzwälder Kirschtorte, un pastís de la Selva Negra. El xampany corria com la broma. tots els convidats del comte Sosnowski es congratulaven de tenir un amic tan generós. el colofó de la festa no va trigar pas. A mitjanit, la Lea Niako, quitllada en una estrada, va ballar una dansa eroticosagrada de l'Índia. Portava un vestit sevillà, escotat fins al llombrígol i al pompill de les anques, així com un cosset de seda blanca transparent, més obscè possiblement que la mateixa nuesa. No dissimulava gens els pits menuts, amb els mugrons subratllats per un toc de pintallavis. Els convidats de Sosnowski, al·lucinats, trempaven com una caserna de geníssers. Orgullosa de la seva beutat i de l'efecte que produïa, la flàvia es deixava toquetejar. Poc la molestava que tants mascles la llurquessin, la cobegessin, la volguessin posseir. Ans al contrari. L'afalagava. Un tinent coronel de cavalleria, torrat, es quinyolava sense mania. La Lea culejava, serp encisadora, amb els ulls delirants d'una Messalina en plena activitat ..."

Bezsonoff, Joan-Daniel. La ballarina de Berlín. Barcelona, 2017. Empúries

Ja fa dos anys que faig de voluntària lingüística a una aprenenta polonesa, lingüista ella, i que, per tant, no es conforma amb poca cosa L'any passat vam llegir Tolstoi, que li va fer molta gràcia de llegir-lo en català, perquè ella sempre l'associava al rus, evidentment, l'idioma en què l'havia llegit. Molta gent se'n fa creus quan comproven que, en català, també es pot parlar de física, que no de química, nuclear. No crec que sigui ignorància, sinó que, de sobte, la realitat se't fa evident. I això està bé. Era fàcil triar La ballarina de Berlín, de l'escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff. El llibre era calent, acabat de publicar, i ens ha donat peu a materialitzar informació i pensaments sobre la Polònia actual i l'antiga en català.

Catalogació: és una novel·la divertida, amena, no cal dir, amb anades i vingudes a la realitat entreguerres europea. El que més m'emociona, però, i deixeu-m'ho remarcar, són algunes expressions, algunes paraules, que aquí, a la barcelocèntria no solem utilitzar i, de ben segur, ni coneixem. Només per això paga la pensa i si, al damunt, és un bon llibre, què més podem demanar?

Alguns mots:

Quitllada: de quitllar, aixecar, bastir.

Llombrígol: m'agrada ressaltar aquesta paraula del català central, que s'ha vist arraconada per la paraula melic. N'hi ha que diuen que tenen un mateix origen, però a mi m'agrada la brama que corre que, melic, el van acabar posant les dides lleidatanes a la capital del Principat.

Pompill: pòmul.

Geníssers: eren els antics soldats d'infanteria de la guàrdia del sultà otomà. La imatge fàl·lica que se'n desprèn resulta molt gràfica.

Flàvia: Dona o noia, en sentit una mica burlesc o despectiu.

Llurquéssin: miressin

Quinyolava: aquí hem de fer córrer la imaginació, si més no al Diccionari Català Valencià Balear només he trobat l'opció de ganyolar com un gos, que es diu al Pla del Bages, i, amb tota la franquesa, per context, em fa tota la sensació que estem parlant, ben bé, d'una altra cosa, més auto-eròtica.

Xinus vs aliens

 

Amb l'accés a les plataformes de cinema i TV digitals, la hibridació de les cultures està servida. Personalment sóc fan absoluta dels productes audiovisuals orientals. Ara mateix, estic a Corea, sobretot per la seva perfecta impuresa. Tant li fa la qualitat del producte, es tracta d'assistir a l'espectacle visual de veure persones que se'ns assemblen, però no ben bé, fent coses similars a nosaltres, però no ben bé, i deixant-nos descol·locats amb l'ús d'eines, robes, àpats, mescla d'ambdós mons, i adaptacions al propi, el d'ells, és clar. És talment com si haguéssim de buscar la marca de l'alien al clatell de tots els éssers que pul·lulen per la nostra pantalla. La cultura audiovisual oriental actual està dominada per la imatge del jove efebus, força androgin, narcisisme pur, i una femella més "utilitària" i passiva, infantilitzada. Ja ho vèiem en el manga japonès. Ara, en algunes obres, es pot observar la distància abismal del comportament entre el món adult, encara connectat a un passat postguerra de contenció, severitat, respecte a allò vell, a l'explosió exhibicionista actual. Ens va fascinar el Gangnam Style, com a cosa absolutament esbojarrada i irreal, però no sé pas si ho és gaire. A Corea no hi he estat, però després d'ensopegar al Vietnam en unes coves naturals i fantàstiques, amb papereres de plàstic blau elèctric en forma de pingüí cada dos per tres, no sé pas, ves que la cosa no vagi per aquí!

No cal dir que em moro de ganes d'anar a Corea. Oppa!

N.B.: aquesta expressió última no la faré servir mai allí, si és que hi arribo a anar.

I ja és ben bé que, a vegades, sembla que estiguis de hangover.

Revetlla

Quan arriba la penombra de Jaume Cabré

d'aquí

"-Doncs jo he hagut d'aturar el cotxe darrere del BMW negre i de seguida he pensat collons, no badis, que ja tens el verd, babau! I vinga fer-li llums i dir-li no siguis torracollons, que tens verd, i baixo del cotxe fet un obelisc o com es digui, perquè aquestes coses em posen dels nervis i quan veig el conductor així a mitja llum dels fanals i veig que em mira amb cara de pensa i li dic hosti, mestre, tires avall o què i llavors m'he fixat que el paio només em mirava amb un ull, un fàstic de collons. Sí, sí. La vomitera és meva; és que ... D'acord, venia una mica marejadet i plaf. Però jo ni l'he tocat, eh? Jo sóc innocent com una daina, no sé si m'explico."

Cabré, Jaume. Quan arriba la penombra. Barcelona, 2017. Proa

Catalogació: a la web de l'editorial en diuen "la nova obra mestra ...", ho entenc, és llenguatge comercial. M'he divertit, d'aquí a obra mestra la cosa ja es complica. No crec que Jaume Cabré hagi de demostrar que és un gran autor, però, tot i que aquest no és un mal llibre de contes, amb un fil conductor que el fa més interessant, n'he gaudit més de les seves grans novel·les, encara recordo la meva emoció amb Fra Junoy ... Tot i això, li agraeixo que hagi estat l'esquer pel retorn del meu fill petit a la literatura catalana.

La pell freda d'Albert Sánchez Piñol

d'aquí

"Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que mereixen la nostra atenció, i n'hi ha d'altres amb les quals no ens convenen els diàlegs."

Sánchez Piñol, Albert. La pell freda. Barcelona, 2012 (37). dgt. La Campana

Catalogació: vaig llegir aquest llibre al 2003, en una primera edició, i ja en porta 37, com 37 llengües a les que s'ha traduït. És un molt bon llibre, no en dubto, i la seva trajectòria em fa pensar en com n'és d'important l'agent i l'editorial. Llibres bons, universals, en la nostra literatura n'hi ha més d'un i més de deu, el perquè no arriben tan lluny com aquest és un bon motiu d'estudi, de ben segur que no serà només per una sola circumstància. Però això no li treu mèrits. Com què en tenia un exemplar en llibre electrònic, i com què necessitava treure'm de sobre les tones de paper llegides per l'examen de dissabte passat, aquest ha estat un tònic excel·lent.

Por qué el mundo no existe de Markus Gabriel

d'aquí

Consideremos dos ejemplos: Cuadrado negro sobre fondo blanco de Malevich y Chica que lee una carta junto a una ventana abierta de Vermeer. A primera vist se podría pensar que estas obras de arte no tienen realmente nada en común. La pintura de Vermeer es figurativa y la de Malevich, en cambio, totalmente abstracta; la pintura de Vermeer es colorida, Malevich evita el color con una superfície uniformemente negra. El arte abstracto parece ser, por naturaleza y de forma absoluta, un arte sin objetos. ¿Cómo se puede entonces decir que se trata de un campo de sentido reflexivo, en el que aparece un objeto junto con su sentido? ¿Y en qué consistiría en realidad la reflexividad en el caso de Vermeer?

Comencemos por una observación muy simple, en concreto el hecho de que la pintura de Malevich no carece totalmente de objetos. Presenta más bien un objeto bastante ordinario, un cuadrado negro sobre fondo blanco. Sin embargo, antes se esperaba del arte algo muy distinto, en particular la representación de objetos importantes para los humanos: Malevich decepciona algunas expectativas y muestra así exactamente la manera en que los objetos nos aparecen realmente, ya que todos los objetos aparecen delante de un fondo, en última instancia ante el fondo de su campo de sentido.

[...]

Malevich muestra muy claramente en sus escritos teóricos, sobre todo en Suprematismus - Die gegenstandslose Welt ("Suprematismo, el mundo sin objeto o el reposo eterno") que todavia tenemos que ir un paso más allá. No podemos permanecer parados en la interacción entre el primer plano y el fondo. El siguiente paso consiste en reconocer que el mundo en que nos movemos, cuando observamos el cuadrado negro sobre fondo blanco, la obra de arte, es el trasfondo del que surge la obra de arte. La interacción entre primer plano y fondo que se materializa en la obra de Malevich, surge a su vez en forma de una obra de arte que se destaca del fondo del mundo a su alrededor, el que nos encontramos, cuando contemplamos la obra.

Gabriel, Markus. Por qué el mundo no existe. Barcelona, 2017 (6). Pasado y presente

Catalogació: la casualitat fa que la meva jove em recomani aquest llibre ara? Bé, reconec que som dues dones que ens agrada compartir llibres de filosofia i art. Això no vol dir que en sapiguem gaire, només que procurem estar una mica al dia del que es publica. Markus Gabriel és un filòsof estrella, d'aquests que avui estan de moda i que fan divulgació, una mica al límit, del món de la filosofia. L'obra m'ha semblat una mica escabellada, fins i tot parlant de sèries com Breaking bad, però reconec que ha estat un viatge interessant. També perquè reconec que no sabria triar entre Vermeer i Malèvic, m'emocionen ambdós.

Ah! i el món no existeix perquè si existís hauria d'estar dins del propi món i això, no és possible.

Vigilar y castigar: nacimiento de la prisión de Michel Foucault

d'aquí

La división contante de lo normal y de lo anormal, a que todo individuo está sometido, prolonga hasta nosotros y aplicándolos a otros objectos distintos, la marcación binaria y el exilio del leproso; la existencia de todo un conjunto de técnicas y de instituciones que se atribuyen como tarea medir, controlar y corregir a los anormales, hace funcionar los dispositivos disciplinarios a que apelaba el miedo de la pesto. Todos los mecanismos de poder que, todavia en la actualidad, se disponen en torno de lo anormal, para marcarlo, como para modificarlo, componen estas dos formas, de las que derivan de lejos.

El Panóptico de Bentham es la figura arquitectónica de esta composición. Conocido es su principio: en la periferia, una construcción en forma de anillo; en el centro, una torre, ésta, con anchas ventanas que se abren en la cara interior del anillo. La construcción periférica está dividida en celdas, cada una de las cuales atraviesa toda la anchura de la construcción. Tienen dos ventanas, una que da al interior, correspondiente a las ventanas de la torre, y la otra, que da al exterior, permite que la luz atrviese la celda de una parte a otra. Basta entonces situar un vigilante en la torre central y encerrar en cada celda a un loco, un enfermo, un condenado, un obrero o un escolar. Por el efecto de la contraluz, se pueden percibir desde la torre, recortándose perfectamente sobre la luz, las pequeñas siluetas cautivas en las celdas de la periferia. Tantos pequeños teatros como celdas, en los que cada actor está aolo, perfectamente individualizado y constantemente visible. El dispositivo panóptico dispone unas unidades espaciales que permiten ver sin cesar y reconocer al punto. En suma, se invierte el principio del calabozo; o más bien de sus tres funciones -encerrar, privar de luz y ocultar-; no se conserva más que la primera y se suprimen las otras dos. La plena luz y la mirada de un vigilante captan mejor que la sombra, qu en último término protegía. La visibilidad es una trampa.

Foucault, Michel. Vigilar y castigar: nacimiento de la prisión. Buenos Aires, 2002. dgt. Siglo XXI

Catalogació: que estigués fent Filosofia Contemporània i, sobretot, llegint aquest llibre, al mateix moment que la notícia era el tancament del nostre panòptic, la Model, és, espero, casualitat. Llegeixo veus que parlen de la seva conservació i restauració. Sóc del parer que no tot cal que sigui conservat. I el monument al control absolut no veig pas com es podria aprofitar sense caure en el mateix pel qual va estar creat. Un llibre interessant, pel prestatge de les relectures. Tot i que l'he hagut d'haver en .pdf perquè està descatalogadíssim. Ens avisa de com el panoptisme, el control total, és arreu on anem, ara mateix.

Diari de bord. Data estelar: 150617. Dia 209

Finalment ahir no va poder ser. El blablacar i ell no es van entendre i fins avui no ha aparegut a Sabadell on he anat a buscar-lo. On no aniria després d'estar 7 mesos sense veure'l!

El primer Déu vos guard: me'n vaig a Califòrnia. Jo: hola fill, ben tornat, tens gana? t'he dut un entrepà i aigua fresca. Estàs bé, l'operació què tal? I la Hanna?

Bé, sembla que Califòrnia esperarà passat l'agost i potser fins i tot el setembre. La Hanna, com és normal, ha d'estar també amb la seva família. La resta ja ho anirem veient. Arribada, buidada de motxilla, quatre aventures d'un cowboy a Mongòlia, dutxa i a dormir, que venia en cotxe des de les 12 de la nit.

Diari de bord. Data estelar: 140617. Dia 208

Avui diu que arriba, a les 17:40, a l'estació de França, que si el podem anar a buscar i portar-li un entrepà, que tindrà gana.

Bé, ja hi anirà son pare, jo tinc ple a l'Ajuntament, espero que sigui a casa a la nit quan torni, després de gairebé set mesos, bé que pot passar algun dia a casa.

Malsons

Somniava que estàvem -no sé qui, no cal preguntar- en una illa, i una habitació, ara i adés eren una cosa o una altra, i una enorme massa de gelatina negra pretenia absorbir-nos per convertir-nos en no res. L'espectre variava de densitat; amb la consistència de la gelatina avançava, i la feina era nostra per esquivar-la, i, quan l'observava, tenia la textura esponjosa de la mousse, i pensava: això és per dissoldre millor el meu jo.

M'he despertat suant i sort que no tenia un misto, sinó cremo tots els llibres de filosofia.

Diari de bord. Data estelar: 090617. Dia 203

Sí, finalment tenim data i pregunta. No sé pas si això li interessarà gaire al noi.

D'un missatge lacònic:

"ja som a casa dels pares de la Hanna"

inferim que ja és a Europa, a Leipzig si no anem errats. Tot serà que els pares de la Hanna s'hagin traslladat a Alaska i la nostra idea no sigui la correcta, també.

Però bé, imaginem que Leipzig és la resposta encertada. De moment. xucrut 1 - pa amb tomàquet 0

Animals no tan bèsties

La Triomfant de Teresa Cremisi

d'aquí

Si l'Allau parla bé d'un llibre, aquí,  jo li'n faig cabal. L'experiència em diu que encara no m'ha fallat mai. Fet i fet, faig una mena de joc amb mi mateixa, a veure quan li podré retreure que li hagi agradat algun llibre i a mi no. Em temo, però, que el seu criteri és massa fiable i, per tant, si diu que La Triomfant és un molt bon llibre, no ho puc evitar, me'l busco.

El segon cant [de la Ilíada] em va deixar estupefacta. La mestra ens havia dit que no era obligatori que el llegíssim sencer: es considerava pesat. Era una lletania de les forces presents, habitualment anomenada "catàleg de les naus". El vaig rellegir sencer tota sola, per curiositat i malgrat els seus advertiments, perquè anava de guerra i de naus.

Encara avui la bellesa d'aquesta enumeració de pobles, cabdills de guerra, indrets, a la qual sempre s'afegia la quantitat de vaixells de cada contingent, em deixa sense veu. La força que aquesta llista de noms transmet a través dels segles té, n'estic segura, alguna cosa de miraculós. Per primera vegada vaig entendre que la poesia ho podia dir tot. L'art tenia el deure de permetre-s'ho tot. Ser dit per un poeta era un salconduit per a l'eternitat.

No us podeu imaginar el que suposa per algú com jo, que fins a la maduresa he dut en silenci el meu amor incondicional cap al segon cant de la Ilíada, trobar una ànima bessona que el troba igual d'admirable. No pretenc pas equiparar-me a algú com la Teresa Cremisi, ja m'agradaria a mi!, però, a partir d'aquesta confessió de l'autora, el llibre ha estat una mica més meu. Passa ràpid, molt ràpid, i amb una facilitat enganyosa, per tot el que comporta de possibilitats de reflexió sobre el context en què es va movent la protagonista.

Cremisi, Teresa. La Triomfant. Barcelona, 2016. Anagrama

Catalogació: amb satisfacció el deso a la prestatgeria dels llibres que algun dia tornaré a llegir.

Diari de bord. Data estelar: 050617. Dia 199

A un missatge del meu home:

ei pare! si tot genial, acabem dentrar a latvia. ara començarem a fer autostop cap a lituania

o sigui que ja han sortit de Rússia, diria que a una velocitat força elevada. Vaja, que, ves a saber, potser enyora el pa amb tomàquet.

(no em faré il·lusions perquè potser només és que la Hanna enyora el xucrut)

Animals no tan bèsties