Diari de bord. Data estelar: 291216. Dia 41

Va ser Nadal i tots els que vam poder arreplegar al voltant de la taula ens vam fer una fotografia per enviar-li al xicot. Bé, dues, una Peaky Blinders, en blanc i negre, tots els homes amb gorra peaky i cordats fins la nou del coll, bo i drets i seriosos, i les dones assegudes al davant, embarretades, és clar, llavis vermells perquè destaquessin, i cara de foto antiga. A la cara B d'aquesta foto hi havia la mateixa gent, en color, rient i fent una mica el beneit, com correspon en aquests casos: "T'hem trobat a faltar".

El díptic li vam enviar el mateix dia, amb la narració de les coses que havien passat al voltant de la taula. A ca nostra som molt de taula i gent arreu de la casa. Som els arreplegadors de famílies, i un sopar de sis no ens mereix ni esment. Érem sis cada dia fins no fa gaire a casa!

Ei mare! q guai, les fotos son gracioses!! mhagues agradat veure el pare i el seu show xddd un dia daquests podem fer un skype i us ensenyo a on vivim. Avui no q anirem a explorar un riu amb la hana (utilitzem cocos com a flotadors :) ) una abraçada x tots!!

vivim a bedulu, al costat d'ubud

Em quedo amb el concepte "cocos com a flotadors". Com d'habitud, entrenant-me per tornar-me un lord anglès. M'hauré de deixar bigoti per perfilar-me'l mentre em poso bé el monocle i exclamo, sense immutar-me, un Oh, my god!.

(sospir)

Diari de bord. Data estelar: 211216. Dia 33

Feia dies que no en sabíem res, a part d'una breu comunicació quan hi va haver el terratrèmol a Indonèsia. no, és que encara estic a Malàisia. Tot i així, fa quatre dies li vaig enviar un e-correu:

Hola fill, què tal? per on pares? tot està bé?
petons a desdir
Mare

Ahir, finalment:

ei mare! Sí, tot genial, ahir a la nit vam arribar a Bali on viurem un parell o tres mesos! Creuar Indonèsia en autoestop no ens ha deixat molt temps per utilitzar Internet, per casa tot b? una abraçada!

Bé, ara ja tenim un punt per geolocalitzar-lo, amb els seus paràmetres i la precisió que el caracteritza: un parell o tres mesos.

Per part nostra només ens cal desitjar-vos BoGes Festes i Hare Crisnas, o alguna cosa semblant. Me'n torno als llibres de la UOC i a fer la pilota de l'escudella, que no vol pas dir fer-li la pilota a l'escudella, i a embolicar bufandes, guants i barrets per a tota la família. Les tradicions que no faltin. Les que siguin!

Bon Nadal i Feliç Hanukkà!

Perdamaian! पऊ! Frieden! Barış! Pau! !שלום Peace! !سلام Vrede! Mir! мир! Paz! Fred! Mier! Paix! Heddwch! მშვიდობის! Ειρήνη! Béke! Pace! Aşîtî! Pacem! സമാധാനം! ਅਮਨ! ความสงบ! 和平!

(en alguns dels idiomes amb els que ha mantingut contacte)

Es pon el sol (X). Josep Fuster de Ribot

Arriba a casa de la farmàcia sentint-se ridícul amb la minúscula bosseta de nanses a la mà, quan veu la Natàlia que camina cap el bosc.

Fa un gest per cridar-la però veu que no el sentirà i se'n desdiu. Entra a casa pel darrera i deixa el medicaments de la sogra a la taula de la cuina. Fa el gest de pujar a dalt però recula i surt darrera la seva dona.

Han de parlar, la situació està en un punt on ell ha de prendre una decisió. Bé, ell o ella. Mai cap dels dos ha decidit res, sempre els han fet moure els altres. El seu pare, casant-lo per salvar el negoci, la mare d'ella, comprant-lo com a marit. Com si la Natàlia no hagués valgut mai prou per ella mateixa!

L'estima, però sempre ha sabut que ella el menysprea, per mans i covard. I té raó, a més ella vol aquell Philippe, com si no ho sabés! A París ho va acabar de veure clar, sabia que es trobaven, ni tan sols ho feien d'amagat, senzillament, ella deia "Me'n vaig al museu tal", sense ni donar-li l'opció d'acompanyar-la. Li fa nosa i ell ho comprèn, vol algú que l'estimi per ella mateixa, sense l'ombra dels diners. A més, hi ha la Maria Rosa. Està convençut que la Natàlia ho sap, tampoc no ha estalviat esforços per a què se n'adoni. I, el pitjor, sembla que no l'afecta, és més, sembla com si això la relaxés i ell l'hagués volgut veure gelosa.

Han de parlar, han de decidir el seu futur sense fer-se més mal. Els xicots ja no en patiran les conseqüències, encara que potser ja les han patit. La fredor i el distanciament, el menyspreu, són coses que els infants intueixen, però ara, el mal ja està fet.

Què passarà amb la bruixa de la seva sogra si la Natàlia marxa? S'haurà de quedar amb ella? No! Marxarà de l'empresa, ja és hora de que es comporti com un home. Si la Maria Rosa ho volgués podrien començar una nova vida. Ho haurà de parlar amb la Natàlia. On s'ha ficat?

La veu aturada prop del camí, quita, expectant. Llavors veu les dues dones assegudes, la seva sogra i la Maria Rosa. La vella no para de xerrar i la Maria Rosa mira els colors de la muntanya mentre es pon el sol.

Però què hi duu la senyora Josefina a la mà?

(la setmana vinent, vacances)

Es pon el sol (IX). En el bar

Veus? avui fa un bo que enamora, en canvi he sentit a les notícies que a València i Múrcia han d'anar en barca. Al final serà veritat això del canvi climàtic aquest.

 

Tard? que vinc tard i ja estàveu a punt de marxar? Em sap greu, m'he adormit, hem passat la nit del lloro amb la dona. Pateix de la dolor i avui cap pastilla li feia efecte.

 

Ah! té, ja em posen el cafè. Ho farem curt, no us entretindré gaire. També hi havia la Natàlia, sí, la dona del Pep, la filla de la Pepi, bé, de la senyora Josefina, que es fa dir.

 

A aquesta noia, que era un peix bullit, n'hi va passar alguna quan van anar a París de viatge, perquè va tornar una mica diferent. Ja no estava tan ensonyada, semblava més decidida. Bé, tampoc pas gaire, però sí una mica més.

La vaig veure sortir de casa cap al camí de la muntanya, per on baixava la Maria Rosa. I tant! Allò començava a semblar una professó! Ara l'un, ara l'altre, tots feien cap al mateix punt, semblava ben bé com si els tibessin d'una corda!

 

Ja se n'ha d'anar? Ah! que té una altra cita? Bé, bé, vostè mateix, no s'amoïni per mi, pagui'm el cafè i fins la setmana vinent.

Tant li fot LXIX

La gent sol aconsellar-me que faci això o allò perquè ho sé fer, o, fins i tot, perquè ho puc fer. En cap dels dos casos el verb és voler i, cada dia més se'm fa patent l'escassedat de temps, entre l'alfa i l'omega, per dedicar-lo a allò que sé i allò que puc en comptes d'allò que vull.

O com deia el meu sogre: "I als carlins que els mati Déu!"

Es pon el sol (VIII). Natàlia

La Natàlia surt del seu ensonyament quan sent el cop de la porta del carrer en tancar-se. S'aixeca de la butaca on llegia i, encara amb el llibre a les mans, mira per la finestra. Veu a sa mare que surt a fer el tomb de cada tarda. Mira la muntanya que comença a tenyir-se de rosat per la posta de sol i, maquinalment, doblega el full per marcar el punt.

Si Sor Consolación l'hagués vista, l'hauria escridassat per marrana.

- Eso no se hace señorita Fabregaz (mai deia les tes finals, era molt messetaria ella) es muy poco fina para una señorita de su categoría.

Somriu distreta, era tan ridícula la pobra dona!

Se sent molt influenciada pel llibre, El Pelegrí de Paulo Coelho - la Maria Rosa sempre se'n riu d'ella per llegir aquests llibres, en diu escombraries entre dues tapes- però ella se sent com tocada per una vara mística, lluny d'allò lleig que l'envolta, levitant, volant un altre cop a París.

Aquell viatge ho havia decidit tot per a ella. Va accedir-hi com una forma d'anar a París sense haver de donar explicacions. El seu matrimoni era mort, pràcticament de l'inici. En Pep era un bon xicot, una mica taujà i cursi i l'havia intentada estimar. Si més no havia estat sincer, mai no li va amagar que s'havia casat amb ella per salvar el negoci del seu pare, però insistia en estimar-la i ella no s'havia deixat mai. Van tenir els nois, l'Àlex i en Pol, però ja volaven sols. Eren dos nois magnífics, una mica aviciats, però ja no se'n sentia responsable.

Què ha de fer? Se sent neguitosa, es posa les vambes i pren la jaqueta. Se'n va a buscar la maria Rosa, ho vol tot molt clar.

- Oh, merda! ara deu ser amb la bicicleta, amb aquesta mania que té de no voler fer-se vella ...

Va a trobar-la al camí. Li explicarà que se'n va amb en Philippe, aquell francès, una mica més jove que ella que ja fa tres estius que els passa a la torre dels mirada.

En Philippe! Com li havia insistit aquests darrers dies perquè es quedés amb ella parís. Van poder esgarrapar unes hores del viatge de reconciliació matrimonial. En Pep només volia pujar a la Tour Eiffel, veure els pintors de Montmartre, anar al Moulin Rouge i passejar amb els Batezus-Mouches, després només frisava per passar hores davant la ruleta al Casino, mentre que ella, amb l'excusa dels museus i les esglésies, es trobava amb en Philippe al canal de Saint Martin.

Va ser tot molt comme il faut, però ella s'havia deixat endur, com sempre, i ara s'ha de decidir. No suporta la idea de fer mal a ningú, per això s'ha passat la vida dient que sí a tot. Ara, això s'acabarà.

La Maria Rosa s'haurà de fer càrrec d'en Pep. Si el té com a amant l'hi haurà d'aguantar les neures quan ella fugi, a més dubta que sa mare li permeti a en Pep seguir vivint a la torre. La Maria Rosa haurà d'estar preparada.

Escriurà als fills, suposa que no tindrà cap problema. Tan units que havien arribat a estar tots tres, però no s'ha pogut fer amiga dels seus fills.

Desgranant els seus pensaments no s'adona que ja és al camí del bosc.

- Ei! Maria Rosa, atura't! on vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!

Es pon el sol (VII). En el bar

Fa frescota avui, oi? Si? Diu que sí? Si és que el temps és ben boig. Ja res és com era abans, encara que, ben pensat, això també ho deia el meu avi. Ves a saber si hi ha algun abans on tot era d'una determinada manera. Rumiï-ho.

Hi havia l'home, és clar. No el pocapena del Pep, sinó l'altre, l'ex de la Maria Rosa, en Joan, em sembla. Un echao palante que diuen els castellans. Però se li veia el llautó, molt cotxe car, rellotge daurat i vestit a mida, però tenia alguna cosa que no quadrava, potser era l'aspecte una mica lletós, com de qui no porta una vida gaire endreçada, i suava molt, com si se la passés mentint, ara i adés.

Tenia una querida el paio, i quan es van deixar amb la dona se li va instal·lar a casa. Que com ho sé? És el que em pregunta, oi? Aquí, al poble, arriba tot. La querida hi té parents, un oncle, de tant en tant ens veiem al cafè i fem la manilla. Una mossa ben poca-solta, però amb palmitu i s'ho va fer valdre, és clar. Si no despenjava per dalt, doncs va despenjar per baix, que amb els estudis no se'n sortia i tenia molta fumera la mossa.

I la crisi li va passar factura a ell, com a tothom, i sembla que la ballava magra. Em diu que si va venir aquell dia? Sí, i tant que va venir per aquí, vaig veure que entrava a la casa amb la seva clau i poc després en va sortir. La Maria Rosa? Si era a la casa? No, la Maria Rosa no hi era, estava amb la bicicleta. Una mica més tard, va sortir de la casa i va seguir la Natàlia que no l'havia vist i anava tota capficada. Van fer cap tots dos on la Maria Rosa i la vella parlaven.

Avui tinc pressa, se m'han acabat les piles del sonotone i em fa tornar ximple. He d'anar a l'ortopèdia. Ens veiem dilluns. Què? Sí, sí, pagui'm el cafè, ja parlarem dilluns.

Es pon el sol (VI). Joan

Ha sortit de Barcelona després de dinar, es pot dir que n'ha fugit. S'ha donat a ell mateix l'excusa de parlar amb la Maria Rosa de la venda de l'apartament de Segur, li servirà per a poder respirar. La Sònia és un plom, era divertit tenir-la com amant, i era tan dolça com una gateta, però ara és la mestressa. De la nit al dia, i mai més ben dit. La nit que la va telefonar dient-li que la Maria Rosa havia marxat, es va presentar al pis amb les maletes fetes. Qualsevol hagués pensat que ja les tenia preparades de feia mesos. Ocupà l'armari i va ficar en unes capses tot el que fos de la Maria Rosa. Ell no va poder-se estar de pensar, amb un punt de resignació que ja tornava a ser casat.

L'endemà, quan es llevava per anar a treballar, la Sònia li va dir que tenia mal de cap i que no aniria a l'oficina. La feinada que va tenir per trobar qui la substituís! Quan va tornar al capvespre, de primer es va pensar que s'havia equivocat de pis, però no, allí hi era ella, amb una negligée negra, que ell li havia regalat en un dels seus rampells, i avançant cap a ella amb els braços oberts.

- Carinyuuuuuu ... vine, ja ho veuràs com ha quedat, he canviat quatre cosetes.

Ho havia capgirat tot i, de sobte se'n va adonar que, si més no, la Maria Rosa tenia més bon gust.

L'any que va seguir el va omplir l'estupor. Ja li ho deia en Marsans al paddle,

- Nen, què et passa? Cada dia fas més cara de babau, tu.

Quan, al cap de quatre mesos de sí, rateta, com tu vulguis rateta, va decidir que allò no podia continuar, ella, que de beneita no en tenia un pèl, li va confessar, amb sopar d'espelmes inclòs, que es creia que estava embarassada.

Això, ben lluny de contrariar-lo, el va fer sentir més home, si més no durant el mes que va seguir la farsa. Després, que si una falsa alarma, que si proves mèdiques, i l'estupor altra vegada, el buit. Ara ja no pensa en deixar-la. La Maria Rosa no en vol saber res d'ell, té un amant i és, segons diu, feliç, i a ell li fa molta mandra tornar a començar.

Ara, però, ha de fer-li llàstima perquè s'avingui a vendre el maleït apartament. Necessita els calés, el negoci ja no és el que era amb la crisi, si en Valenzuela s'avingués a reposar fons potser encara es podria salvar un part de les inversions però ... bah! ara no hi vull pensar en la feina, i la Sònia que no para, roba, viatgets, joietes, que no se'n sap avenir que hi hagi dones que es comprin tantes joies.

Ja arriba, aparca i truca però ningú respon al timbre. Insisteix. De fora estant veu el seu estimat 4x4 aparcat al garatge. Li dirà que si surt tanqui la porta, no se sap mai. Com què no se sent res ni ve ningú fa servir la seva clau. Què! No és el mateix que si entrés a casa d'un altre! Només ho fa per comprovar que no ha passat res de greu.

Entra a la casa i la crida. No contesta ningú, deu haver sortit amb la BTT. Tanmateix puja fins el pis i recorre les habitacions. Aprofita per agafar un parell de bagatel·les, la càmera de vídeo de l'armari i una polsera de brillants que li havia regalat ara fa dos anys, per fer les paus, com sempre. Ella ni se n'adonarà.

Surt al carrer i tanca. Carrega les quatre andròmines al cotxe i veu que, de tres cases més amunt, surt la Natàlia, la dona d'en Pep. Va per cridar-la, però ella s'allunya molt capficada cap el bosc. On deu anar? Mira que si té una cita! Ella? La bona i dolça Natàlia?

La segueix, pensa que serà divertit veure amb qui s'ho fa, mai se sap quan tens una bona informació. Veu com la Natàlia es fica per un caminoi i tomba ... a la dreta? a l'esquerra?

- Ja estic fet un bon pixa-pins ja! Té, ara m'he emmerdat, ja em diràs que, de tot el bosc, he anat a trepitjar l'única puta merda de gos que hi havia!

Se sent una mica ridícul, què hi fa allí, a la posta de sol, seguint una dona casada que segurament no vol que ningú sàpiga què està fent. Però la curiositat el venç, fa temps havia intentat atreure la Natàlia, era un bon partit, però la vella l'havia vist a venir i allò no va acabar gaire bé. Sent unes veus més endavant:

- Ei! Maria Rosa, atura't! on vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!

Es pon el sol (V). En el bar

Escolti, no em torni a trucar a casa, ja li ho vaig dir, això anirà al meu ritme. Ja sé que li vaig dir fins demà, però ara he decidit una altra cosa. O es pensa que no tinc res a fer jo, a casa? El dilluns vindré, a l'hora convinguda i prendré un cafè. La història durarà el que duri el cafè, demanar-lo, que me'l serveixin, obrir el sucre, remenar tranquil·lament i prendre-me'l a xarrupets curts. Després em torcaré la boca i me n'aniré. Què no sap que vol dir "torcar-se"? És clar, aquí a la província de Barcelona ja no sabeu parlar la vostra llengua. Vol dir eixugar-se amb el tovalló, amb el torcaboques. Sí, ja tinc una edat i no n'heu de fer res d'on vinc.

Bé, doncs, com què ja he demanat, on érem? Ah! sí, aquella vella, la que es fa dir "senyora" Josefina, una dona de fer feines que va ensibornar un fill de casa bona que, casant-se amb ella, es va estalviar minyona i sempre tenia on anar a raure al tenir parenta, quan no escalfava el llit d'alguna barjaula. La mala vida, però, li va posar la gavardina de fusta més d'hora del compte i ara, la dona és la mestressa de tot, i s'ho fa valdre.

Com què l'home, el vell, se sentia culpable i només tenia una mossa, que si ja l'heu vista ja es nota que és poca cosa i més aviat rebullida, li ho va deixar tot a la dona, que té caràcter, encara que, més aviat, jo diria mala llet de natural. Normal, després de tot el que ha aguantat. I, per mala sort, pensant-se que feia un gran casament, va aparellar la mossa amb un altre d'aquests camacus de la part alta, que ja se sap, cal fer-se veure on toca si tens calerons.

Riu fluixet, però no pot evitar que se li despengin una mica les dents postisses de dalt.

I no va i la casa amb un paio que es diu Fuster de Ribot! I Josep, per més Inri! Pel mateix preu es podia haver dit Josep d'Arimatea i la Vara Florida! Això sí, amb un "de" entremig del nom, que fa fí.

Riu una mica més del seu acudit.

Què com ho sé? Doncs jo sé moltes coses, i ara no ve a tomb. No n'heu de fer res de com jo sé les coses, el que us cal és saber quines coses sé, no pas com les sé, que ja n'hi ha prou de trencar-me el fil dels pensaments, càsum l'olla!

Es treu un mocador de la butxaca del jec, perquè amb l'excitació ha escopit uns quants capellans i s'eixuga la boca. O se la torca, com ell vulgui.

I després hi ha els nanos de la parella, vaja un parell d'energúmens! Motos, cotxes! Tot el dia amunt i avall amb les seves joguines de nens rics. Ara ja fa temps que només vénen de tant en tant, quan els seus pares no hi són i la mestressa és en algun d'aquests crusserus. Aleshores desembarca tota una ramada i fan unes festasses d'aquelles de xivarri a l'engròs i gent borratxa i drogada cardant en pilotes pel jardí com a conills. Aviciats, que són uns aviciats.

Això sí, el Fusteret, sí, l'home de la nena, el "de Ribot", li porta totes les empreses a la vella, sí, totes, la filla només porta les banyes, que no és pas poc venint d'aquesta Maria Rosa. I al damunt amigues! Que sembla que això és de bon to entre els rics de Barcelona. Que es diu que es va divorciar perquè ja s'entenia amb aquest, tot i que jo no ho veig gaire clar, és massa dona pel Fusteret, que tindrà nom, família i portarà empreses riques, però és un mitja pela, d'aquells tous i aigualits.

I per a mi que la vella se la tenia jurada a la Maria Rosa aquesta, encara que el que va passar ... Vaja, l'últim glop. Faig tard. Fins dilluns.

Zwartboek o El llibre negre de Paul Verhoeven

d'aquí

Cap a finals de la Segona Guerra Mundial una jove cantant jueva, que veu com s'assassina a tota la seva família, s'afegeix als partisans contra l'ocupació d'Holanda per part dels alemanys. La casualitat la durà a conèixer un alt càrrec militar nazi, cosa que aprofitarà per infiltrar-se en el seu quarter general per poder alliberar un grup de membres de la resistència.

El seu director, Paul Verhoeven, és un matemàtic, físic i militar, que ha emigrat als EUA i s'ha especialitzat en pel·lícules de violència i efectes especials (Starship Troopers, Robocop, Total Recall, Instint bàsic ...).

Zwartboek o El llibre negre. Paul Verhoeven, 2006.

L'any 1944 Holanda estava ocupada per l'exèrcit alemany i, aquell hivern, des de novembre del 44 a maig del 45, fou l'hivern conegut com l'hivern de la fam, ja que els ocupants alemanys van tallar els subministraments d'aliments després d'una vaga de trens. Així, la gana que havien estat esquivant els holandesos, malgrat l'ocupació nazi i la requisició del 60% de la producció agrària del país, gràcies a les patates, pollastres i porcs i un sistema de repartiment que privilegiava dones i nens, amb el tall de subministraments les calories van baixar a 600 per persona i dia. Racionament i fred van provocar la fam, sobretot a les ciutats com La Haya, on succeeixen els fets de la pel·lícula. Tuberculosi, trastorns mentals, edema de fam, hemorràgies cutànies eren casos que veien, cada dia més, els hospitals. Malgrat els esforços, passaren els dies i molts morien sense arribar a l'hospital. en sis mesos van morir prop de 18.000 persones d'un total de dos milions.

Rachel Stein, una cantant jueva que havia viscut a Berlín, sobreviu amagada en una casa de pagès on no falten els aliments, a causa del bombardeig per error d'un avió americà que la destrueix mentre ella és fora, arriba a La Haya per mitjà d'un suposat contacte amb la resistència, i que la durà, a ella, els seus pares que coincideixen, i d'altres jueus, amb totes les seves pertinences, a un vaixell amb el que, suposadament, podran sortir de la zona ocupada cap al sud per Biesbosch.

Biesbosch és una zona d'aiguamolls sotmesos a la marea, en un laberint de rierols, illots, verns, joncs i canyes altes on és fàcil perdre's. En aquesta zona, grans vaixells pogueren defugir els alemanys, en el que es considerava un refugi segur, ja que els nazis no s'hi aventuraven fàcilment. El 16 de maig de 1944 es rumoreja que una llanxa alemanya va entrar a l'àrea i va prendre un vaixell clandestí. El patró del vaixell va poder fugir entre les canyes. També alguns SS el volien fer servir per canviar les seves armes per roba de civil. Al Biesbosch s'hi va posar un camp de presoners de la SS en unes pèssimes condicions. També va ser la zona considerada "crosser-line", la frontera entre els Països Baixos ocupats i lliures. Per aquesta zona passaven persones, béns, informació i medicaments, la insulina la qual serà important en la pel·lícula. En el Biesbosch el vaixell que portava els jueus on hi ha la Rachel i els seus parents, és víctima d'una emboscada de la SS i els maten a tots, excepte la Rachel, que llençant-se al riu aconsegueix fugir.

La Rachel contacta amb els partisans que li donaran una identitat falsa, Ellis de Vries.

Una bona pel·lícula, sense herois, que no té final, si més no per la Rachel.