Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 31 d’agost del 2016

33. Les joies del Paradís

d'aquí

"La Caterina no era una persona gens cobdiciosa. Tenia molt poc interès a acumular riqueses i invertia pràcticament tot el que guanyava a portar el que ella considerava una vida decent. Això era conseqüència, en part, de la seguretat que dóna la felicitat. Sempre havia estimat molt la seva família i se n'havia ocupat, de manera que donava per fet que ser estimat i que s'ocupessin de tu eren coses de les quals podria gaudir tota la vida, tant se valia el que cobrés o les riqueses que pogués acumular. La Caterina sabia que hi havia un munt de gent que sentia un desig molt intens de posseir riqueses, però a ella li costava molt reunir prou energies per dedicar-se a aquella tasca."

Leon, Donna. Les joies del paradís. Barcelona, 2012. dgt. Edicions 62. En col·laboració amb la soprano Cecilia Bartoli, com bé s'explica en el biblioblog de la Biblioteca Municipal de Vilanova i la Geltrú.

He triat aquest paràgraf perquè m'ha fet gràcia que l'autora descrigui com, a algunes persones, ens fa molta mandra treballar per a ser riques, o per intentar-ho. I, tot i que és una novel·la de misteri absolutament ben documentada sobre un compositor -i castrati- d'òperes barroques, la família de la protagonista també la defineix, tot i que potser amb una visió una mica innocent de les relacions familiars felices. Tanmateix tampoc cal demanar gaire més a una novel·la de misteri.

Catalogació: no és un Brunetti però la Donna Leon et distreu igual. Amb el component afegit del que es pot aprendre sobre l'òpera barroca italiana.

dimarts, 23 d’agost del 2016

El bagul dels records


Ara fa sis anys vam viatjar al Vietnam i Cambodja. Sembla ben bé com si ho hagués somniat. D'aquest viatge en van sortir una carpeta amb unes 1.500 fotografies, el que vol dir, evidentment, que la majoria allí s'han quedat, perquè som bona gent i no torturem a ningú. Avui m'ha agafat per fer-hi una ullada, a veure què hi ha d'aprofitable, i m'ha sortit aquesta perla. Fa 10 anys, al Vietnam, venien la imatge de la Hillary Clinton al costat de Jesucrist, el signe de Virgo, alguna verge i ves a saber què més ... serà una imatge profètica?

No em direu que això, llegir els penjolls de pedra, no és millor que llegir els pòsits del cafè.

dijous, 18 d’agost del 2016

30. L'home de Tor


El Pallars sempre ha estat la meva segona llar. L'estimo per la seva bellesa natural, però l'estimo com l'espai d'on tinc els millors records de la meva vida, tant en la infantesa com, després, amb els meus fills. Podríem dir que m'adjudico, unilateralment, ser de la vall de Cardós. I una mica ho vaig ser, perquè durant un temps vam tenir casa a Cassibrós. Per això, les coses del Pallars també les sento com a pròpies. No demano res, només declaro el meu amor incondicional. I si serveix tenir una besàvia pallaresa i estar aparellada amb un home amb un besavi aranès, doncs bé, que sigui dit. Al cap i a la fi, Barcelona es plena de pedres de tartera.

Amb mon pare, ma mare i mons germans, vam passar a Andorra per Tor quan jo devia tenir vuit o deu anys, en un 1.500 que semblava un tanc. El pare el va fer pujar per la pista sortejant reguerots i sots i, després, vam estar fent bots per un prat fins a arribar al Port de Cabús i a una pista més acceptable, a la part andorrana i, finalment, una carretera de les de debò. Després vam sortir per la frontera de la Seu i vam tornar pel port de Cantó cap a la vall de Cardós. Durant uns anys, al nostre passaport familiar -perquè teníem un passaport familiar-, s'hi podien veure o bé d'entrades per la Seu, sense sortida, o bé sortides per la Seu, sense entrada. I és que l'excursió de Tor no ens la podíem perdre pas mai. Els guàrdies civils d'Alins, quan enfilàvem o quan davallàvem, ens paraven a mirar-nos el maleter, per si dúiem contraban -cosa que no fèiem mai, la família i el contraban no es barregen-, i ens preguntaven: Que van -o vienen- de Andorra? i mon pare, amb cara d'innocent, responia: Oh! es que se puede ir a Andorra por aquí?, i el guàrdia, seguint el guió deia: No, por aquí no se puede ir a Andorra. I el pare es permetia respondre: Entonsses, por qué me lo pregunta? Reposta: Sigan sigan.

Aquestes anècdotes familiars, que si m'hi poso semblaria una colla d'homes d'una certa edat parlant del servei militar, justifiquen, potser, que qualsevol publicació pallaresa m'interessi i, si té a veure amb Tor, també. A Tor hi ha hagut morts violentes, més de les que serien desitjables per demografia i metre quadrat, hi ha, latents, molts interessos creuats, perquè la muntanya és magnífica, i el seu aïllament la fa més preciosa encara. Tots aquests enrenous han provocat la seva pseudo-virginitat, cosa rara, hores d'ara, en el Pirineu i no sé si alegrar-me'n per la part natural i paisatgística o doldre-me'n perquè això d'assassinar gent no està gens bé. Aquí és on una aprèn a mirar-s'ho amb una certa distància, perquè, qui sóc jo per puiar antanau a dir-los com s'han de guanyar la vida? El respecte al fet pirinenc i pallarès, diferenciat de qualsevol altra part del país, per l'orografia i la dificultat de reeixir en un espai com aquell en un temps com aquest, em fa ser molt prudent a l'hora de pontificar sobre què cal fer.

He aconseguit arribar fins aquí sense parlar del curiós protagonista principal, príncep o plebeu, brètol o màrtir, justicier o paranoic, en Jordi Riba, el Palanca. A L'home de Tor, la Núria Comes aprofita l'ocasió de conèixer-lo, i tenir la seva confiança, per provar d'esclarir, o si més no de deixar per escrit, els detalls de tot l'afer, tant amb documentació com el propi relat d'aquest personatge. La mort, sobre el paper o en titulars, fa feredat i ens fa prendre partit, però a la realitat, en un món ple de silencis com és el Pallars, la nostra Sicília d'interior, es molt necessari aquest exercici de neutralitat, malgrat que, posats a trobar a faltar, manca de les versions directes dels protagonistes enfrontats. Vull creure que per una qüestió de temps, d'espai -documentar tot l'afer potser requeriria un parell de volums més-, o de voluntat per alguna de les parts, que no ho sé. Tampoc crec que s'hi pogués afegir gran cosa més, si no fos les versions de cadascun i les seves motivacions íntimes.

Comes, Núria. L'home de Tor. Lleida, 2010 (2). Pagès.

Catalogació: assumptes pallaresos pels que seguim la vida i miracles d'aquelles valls.

dimarts, 16 d’agost del 2016

Tant li fot LXIII

Manta vegades ens trobem que la superxeria pretén sustentar-se sota la premissa certa que la ciència no ho sap tot. Justament, aquesta és la premissa principal, certa i única, només aquesta, sobretot en el món de l'alternativisme: la ciència no ho sap tot, n'és conscient i, per això, treballa constantment, error sobre error es van bastint certeses. I aquesta certesa invalida qualsevol pretensió d'aquells que ens volen fer creure en allò que no està demostrat. Demostrem-ho, i quan ho hàgim fet, aleshores ho podem creure. Abans? I ara! Tinc massa poc temps de vida per perdre'l en allò que només existeix en la imaginació, o en la mala fe, d'alguns éssers vius.

diumenge, 14 d’agost del 2016

29. De la vellesa. De l'amistat


"Veis aquí, doncs, els límites que jo trob que s'han d'observar mentres que els costums de los amics sien honests; ells han d'obrar de concert i comunicar-se entre si tots los intents, les voluntats i totes les coses sens excepció alguna; en tant que si per desgràcia el nostro amic té necessitat d'esser assistit en algunes accions, encara que no del tot justes, d'on dependeix el seu honor o la seua vida, un ha d'apartar-se un poc del camí recte, a no esser que aquesta conducta nos deshonràs; perquè l'amistat excusa fins a un cert punt, però cada qual ha de tenir cuidado de la seua reputació i creure que la benevolència pública és un medi no poc considerable per reeixir en lo que un emprèn; que és deshonrós adquirir-la amb carícies i adulacions; però la virtut que la benevolència segueix no ha d'esser despreciada."
Ciceró. De la vellesa. De l'amistat. València/Barcelona, 2002. Institut interuniversitari de filologia valenciana. Institut menorquí d'estudis. Publicacions de l'abadia de Montserrat. Col·lecció Biblioteca Sanchís Guarner, 61. Traducció d'Antoni Febrer i Cardona, a cura de Maria Paredes i Amadeu Viana.

Antoni Febrer i Cardona visqué a cavall entre el segles XVIII i XIX i, entre altres, traduí al menorquí aquests dos llibrets de Ciceró. Volia llegir-los i tenia dues possibilitats: la Bernat Metge o aquesta curiositat. És evident que la Bernat Metge també pot esperar.

Catalogació: en un llibre de butxaca he pogut gaudir d'un dialecte preciós, vinculat a una època, amb tot el que comporta d'aprenentatge i contextualització, i, no cal dir, de la companyia d'un dels meus millors mestres: Ciceró. Filosofia i llengua pel preu d'un.

divendres, 12 d’agost del 2016

28. L'inici del capvespre



La Júlia, a part d'una bona blogaire, és una remarcable novel·lista. Vaig tenir la fortuna de visitar-la en unes vacances al sud del país i va ser prou amable de fer-me a mans aquest exemplar dedicat. Una nissaga i una història -i un munt de possibles històries- configuren aquesta obra. Aquí és on es veu l'ofici, en la versemblança i en veure quantes i quantes possibilitats s'obren a partir d'un relat.

Costa, Júlia. L'inici del capvespre. Barcelona, 2009. Meteora

Catalogació: afortunadament, en el nostre país, no només tenim poetes, tenim dones novel·listes molt i molt potents. I això sempre cal remarcar-ho.

dijous, 11 d’agost del 2016

Tant li fot LXII

Et fas gran quan t'adones que explicar les mateixes anècdotes, una vegada i una altra, al voltant de la taula familiar, no només no et molesta sinó que ho esperes com un acte d'invocació de tots aquells que enyores. I és que, amb els anys, augmenten l'enyor i la paciència.

dimarts, 9 d’agost del 2016

26. Descolonizar la mente

d'aquí

Allí donde he ido, particularmente en Europa, siempre me han planteado la misma pregunta: ¿por qué escribo ahora en gikuyu? ¿Por qué escribo ahora en una lengua africana? En algunos entornos académicos me he enfrentado con el reproche: "¿Por qué nos has abandonado?". Parece casi como que al elegir el gikuyu esté haciendo algo anormal. Pero ¡el gikuyu es mi lengua materna! El mero hecho de que lo que dicta el sentido común en la práctica literaria de otras culturas se le cuestione al escritor africano es la medida de hasta qué punto el imperialismo ha distorsionado la visión de las realidades africanas: lo normal se ve como anormal y viceversa. África, en la realidad, enriquece a Europa, pero a África se la hace ver que necesita a Europa para rescatarla de su pobreza. Los recursos naturales y humanos de África siguen contribuyendo al desarrollo de Europa y de América: pero a África se le hace ver que debe estar agradecida por la ayuda de quienes siguen explotándola. África incluso produce intelectuales que ahora racionalizan esta forma de mirar a África cabeza abajo.
Ngugi Wa Thiong'o. Descolonizar la mente. Barcelona, 2015. Debolsillo.

Fa una mica de por llegir aquest text, per tot allò dels paral·lelismes. Els humans tendim a ser profundament injustos, els uns amb els altres, una vegada i una altra. Veure l'Àfrica d'aquest literat de Kènia et fa perdre els partits presos o, millor dit, et dóna una bufetada a la cara. Àfrica ja no són els manters, que també, Àfrica és la mare i el gran error -i horror- de la humanitat. I encara dura. I és, també, l'exemple de com funcionem arreu. Hi ha un somni europeu eurocentrista, supremacista, que encara resulta vigent i que és comú a totes les faccions polítiques, fins i tot a les que parlen de fraternitat -la bona, la dels que la defineixen, no la d'aquells a qui la volen aplicar?

Catalogació: imprescindible si vols reflexionar sobre l'imperialisme, la colonització, l'aculturació ...

dilluns, 8 d’agost del 2016

25. Què és el càncer i per què no hem de tenir-li por


El vaig comprar el 2013, quan li van diagnosticar un càncer de colon terminal al meu pare, i després a la mare (aquest sembla que agafat a temps) però, tot i que el vaig començar, potser és que no estava per lectures, la veritat. Ara, que m'estic posant al dia, m'adono que el llibre és perfectament actual i altament aconsellable. I és que en Salvador Macip en sap d'això, no només és un bon científic, sinó que, com a bon científic també ha de ser un bon divulgador.

Aprendre què és aquesta malaltia, quines són les investigacions que es duen a terme, quines són les superxeries que l'envolten -i la mala fe, moltes vegades-, i què podem esperar de la comunitat científica i del futur, sempre i quant siguem conscients, també, de la necessitat d'invertir en investigació, és el que et permet aquesta obra.

Macip, Salvador. Què és el càncer i per què no hem de tenir-li por. Barcelona, 2012. Ara llibres

Catalogació: quan la divulgació científica es fa bé difícilment es pot passar per alt. Reconec que, per les circumstàncies personals, no ha estat fàcil -s'ha escapat més d'una llàgrima-, però li estic molt agraïda a en Salvador Macip per la publicació d'aquest llibre. Gràcies Salvador! (això últim ha quedat una mica bíblic, oi? és que amb aquest nom ... ^^)

diumenge, 7 d’agost del 2016

22, 23 i 24

La pila és tan enorme que, a vegades, m'espanta. Però tu dóna'm una setmana en un lloc on només es poden pujar muntanyes, sense TV i amb cobertura a pedals, i sense gaire vida social -obligatori descansar neurones-, i ja veuràs.



Un Sant Jordi que voltava per casa.

Pàmies, Sergi. Confessions d'un culer defectuós. Barcelona, 2016. Empúries.

Catalogació: m'agrada la prosa d'en Pàmies, és un estil que m'és proper, i sóc culer. Llegit en una tarda, o sigui que bona lectura d'estiu.


Camilleri, Andrea. Una veu de nit. Barcelona, 2016. Edicions 62.

Catalogació: un estiu sense un bon assassinat -sí, ja ho sé, sona fatal- no és estiu ni res.


I com una mostra més de la meva manca de criteri a l'hora de triar lectures, aquest va aparèixer en el meu e-book sense saber jo massa ben bé que anava a llegir, però és un llibre de blogaire, nascut en un blog i, de per sí, això ja té la seva gràcia.

Valente, Catherynne. La niña que recorrió tierra fantástica en un barco hecho por ella misma. Barcelona, 2012. dgt. Noguer.

Catalogació: dins del seu gènere, és un llibre distret i no està gens mal escrit.

Encara n'he llegit tres més, però aquests viatgen en un altre apunt.

dimecres, 3 d’agost del 2016

Diari de bord. Data estelar: 030816. Dia 177

Diumenge, 31 de juliol. Ja fa massa dies que no en sabem res i en tenim un tip de.veure l'Edrogan desbarrant per la TV.

- Hola fill, què tal? Tot bé?

Dimecres, 3 d'agost. Hem parat a menjar una pizza a Encamp, davant mateix del singular edifici del Comú. Li he comentar al meu home que estava amoïnada pel noi, massa dies sense saber-ne res. Al vidre del local hi posa: "Free wifi". Demanem la paraula de pas i connectem.

- Ei, mare! Doncs m'haureu de recollir d'aquí a poc a l'aeroport si tot va bé. El cotxe encara tira, només en primera i quarta, però jo estic fomut XD estic amb antibiòtics, el queixal del seny a fora i una mica infectat, i possiblement una hèrnia als abductors, així q hem decidit parar, donar el cotxe per mort (de fet ja conduien un zombie), i agafar els vols q ens posa l'assegurança. Estem ara al mecànic fent els papers, quan estiguin fets ens diran quan pillem vol i us aviso. Una abraçada.

- Ja aviso ton oncle, que encara està al poble, nosaltres no hi serem fins dissabte.

Benhaurades xarxes socials! Totpoderós facebook. Gràcies!