Les mares tenim tirada a equilibrar la balança amb la cosa dels fills i, és clar, si ho faig de l'un, ho he de fer de l'altre. No es tracta ara i aquí d'atabalar-vos amb l'àlbum familiar, les fotografies surten de Facebook, per tant, sóc tant lliure jo, com qualsevol altre, de fer-les servir.
Cercant aquestes fotos, m'adono de com hem modificat els nostres costums davant l'exhibició pública. Sóc d'una d'aquelles cases d'abans on la frase principal era: "d'això -o d'allò, o d'allò altre- ningú no n'ha de fer res". I ara, amb les xarxes socials, estenem els llençols al balcó de casa. Manta vegades plens de taques, no cal dir. Tot i que, majoritàriament, cuidem el missatge que volem donar, ja són massa les notícies de si aquest, o aquella, han perdut la feina a causa de Facebook. I no sé pas si és per allò que s'estava fent o pel fet d'exhibir-ho públicament.
(Fa anys, tenia un cap a la feina, de fet, l'amo de l'empresa, que sempre em deia que no contractaria mai a ningú que no s'hagués emborratxat, com a mínim una vegada. Perquè ell volia tractar amb persones conscients dels seus defectes, que fossin capaces d'haver suportat rubors i haver-ho superat. Vaja, que no hi ha res que t'ensenyi més a beure que una bona ressaca. Sí, ho confesso, vaig ser jove. Ara, però, sembla que el cap que més abunda és aquell al qui li falta el sentit de l'humor. Coses que passen.)
També em preocupa la paranoia que ens domina. Sembla, pel que veig, que cadascun de nosaltres és susceptible de ser piratejat, robat, segrestat, utilitzat per a pràctiques de dubtosa legalitat ... No ho sé, sempre he tingut la sensació que ens mirem massa el melic. Segons el comptador de població mundial, estem pel damunt dels
set mil quatre-cents vint-i-tres milions i escac d'éssers humans al planeta. De debò que, de tots aquests, serà a un de nosaltres que els pirates, els governs, els lladres, els segrestadors, etc., triaran per una fotografia de Facebook per dur a terme les seves pràctiques poc recomanables? I si en teniu cap dubte, només cal posar "human" a can Google per veure que d'imatges n'hi ha per triar i remenar.
Com què ens ho prenem una mica a la fresca, tot plegat, a casa som de somriure, ves, hi ha cases on són de cridar, d'altres de riure, d'altres de matar en sèrie, però a ca nostra somriem. I crec que, ara com ara, això no és motiu d'acomiadament, ni de segrest, ni de blablabla. N'hi ha que qui, com en Jordi, se'n fan un tip de somriure i se'ls escapa l'ànima per la boca, n'hi ha que qui, com en Marc, gairebé només ho apunten. En Jordi, davant d'una càmera notes que s'hi abraona, que se n'oblida, que només veu la persona. A en Marc li passa el contrari. Si el mires veus com, de sobte, se sent conscient de la càmera i pren una postura més retreta, més hermètica.
Afortunadament no acostumen a posar morrets, cosa que seria un motiu més que suficient per desheretar-los, però veus que estan acostumats al photocall. Els veus que posen amb naturalitat, que expliquen la seva realitat en imatges i que, difícilment, se'ls pot arribar a conquerir d'una altra manera. En el meu cas, l'únic que acostumo a pensar és: "amaga la panxa i, sobretot, posa bé els peus, que no se't vegi eixarrancada".
O tempora, o mores!
