Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 26 d’abril del 2016

dilluns, 25 d’abril del 2016

Una nova vida


Hola, em dic Josep i vaig ser un home.

I com a home vaig estimar les muntanyes, els plans, els rius i les valls d'aquesta pàtria meva. I una mica el mar, també.

I com a home vaig estimar i conèixer aquesta muntanya, els seus avencs, les seves coves, els seus torrents, les seves agulles, les seves parets, els seus camins, símbol de la meva terra, de la vida.

I la vaig adorar.

I com a home vaig conèixer i estimar una dona, amb el nom d'aquesta muntanya, i vam voler viure prop d'ella per poder omplir-nos els ulls de joia cada vegada que tornàvem a casa.

I vam tenir filles amb nom de muntanya i un fill al qui li vam posar el nom d'un cavaller inexistent, símbol, també, de la nostra pàtria, com les muntanyes.

I aquests fills van trobar homes i dones per estimar, com jo vaig trobar la meva muntanya, la meva pàtria, la meva dona.

I els últims anys com a home vaig poder gaudir del meu màxim orgull: els meus quatre néts. D'en Marc i d'en Jordi, i d'en Jordi i en Joan. Tots iguals, tots diferents, tots estimats i adorats, com aquesta muntanya, com la meva pàtria.

He viscut vuitanta anys com a home i ara, quan ja he acabat el meu temps humà a la Terra, alimentaré aquest roure, perquè quan els meus néts tinguin fills i filles, els hi puguin explicar que el seu avi va morir i es va tornar roure en una muntanya. En el símbol del seu màxim amor, a la vida i a la terra dels seus avantpassats.

Així, sempre podrem veure'ns, vius i forts, a la muntanya.

dijous, 21 d’abril del 2016

Diari de bord. Data estelar: 210416. Dia 73

d'aquí

- Hola fill, què tal? on pares? Només et volia dir dues coses. Una, que li diguis alguna cosa a la teva amiga X que son pare ha tingut un infart. I dues, que diumenge, si tot va bé, enterrarem les cendres de l'avi al peu de Montserrat i al damunt hi plantarem un roure. Petons

- Ostia... qina merda. Lo de lavi es macu almenys. Estem x bulgaria, cami cap al mar negre, petons.

- Si, a veure si es fa un roure xulo

- El pare de l X esta viu x aixo?

- En principi sí, se l'han endut en helicòpter.Es veu que es trobava malament i ha anat a l'ambulatori i li ha agafat allí.

Fi de la comunicació.

El pare va morir a l'octubre i no hi va haver enterrament oficial. Les seves cendres estan a casa, en una urna biodegradable. Enmig, operacions familiars, altres morts, canvis sobtats de vida ... Diumenge podrem seure a la taula tothom, són les dues setmanes dels sants a casa. En podríem dir el Tots Sants nostrat. Agnès, Marc, Jordi, Montserrat i multiplicats per diversos, també algun aniversari i per això, malgrat que no som creients, és una bona excusa per trobar-se. Aquesta vegada, però, també farem un acte necessari, per poder seguir avançant. Els ateus també podem tenir espiritualitats que satisfer, ritus necessaris. I fer que les cendres del nostre pare alimentin un roure, l'arbre dels druides, ens reconforta. Per com era ell i per com som nosaltres.

Encara que el noi no hi pugui ser, quan vingui podrà anar a veure l'arbre-avi.

dilluns, 18 d’abril del 2016

Ehky ya Scheherazade de Yousry Nasrallah

En el regne dels bonistes tendim a defensar l'indefensable, en molts casos. Últimament està de moda fer-nos creure que les dones que porten vel i se sotmeten ho fan perquè volen i que les dones occidentals també portem vel, d'una altra manera. Bé, la realitat és ben trista: totes portem vel, perquè totes veiem com el fet de ser dona és diferencial respecte a moltes coses. I us ho diu algú que ha de viure un món, el de la política, que, contràriament al que se sol pensar, és ultra-masclista.
 
Mujeres del Cairo no és una gran pel·lícula, però és una pel·lícula interessant. Pel tema i, sobretot, per l'origen de la producció: Egipte i, també, és clar, pel seu director. Yousry Nasrallah, egipci d'origen copte.

 
 
Títol original: Ehky ya Scheherazade (Scheherazada Tell Me a Story). Any: 2009. Duració: 134 minuts. País: Egipte. Director: Yousry Nasrallah. Guió: Wahid Hamid. Música: Tamer Karawan. Fotografia: Samir Bahzan. Repartiment: Mona Zaki, Mahmoud Hemida, Hassan El Raddad, Nahed El Sebai. Producció: Misr Cinema Company.
 
Ah! i no us en estigueu mai: V.O.S.

divendres, 15 d’abril del 2016

Diari de bord. Data estelar: 150416. Dia 67

D'ahir
 
- Ei fill, què tal? com va tot? He sentit que han detingut catalans a Idomeni, tot bé?
...
...
- Ei mare, sí XD tot bé, ara estem a Bulgària, vam marxar ahir.

- A Bulgària?

(Corro a mirar el Google Maps, hauré de posar-me un mapamundi i un munt de xinxetes al suro. Com és que encara no ho he fet?)

- On sou de Bulgària?
...
- A les muntanyes.

- Aaaaah!

Quan la resposta és tan lacònica vol dir: ni ho sé, ni m'interessa massa i tampoc tinc ganes d'explicar-ho. Vaja, que el millor dels fills és que com què hi convius tants anys, acaben funcionant com rellotges suïssos. Malgrat que sempre burxis per veure si la reacció, algun dia, canvia i, per fi, ha caigut de la figuera. Aleshores és quan et diuen: I mira que n'ets de pesada mare! Perquè, al final, de la figuera només se'n cau quan una generació per sota t'empeny.

dimarts, 12 d’abril del 2016

Diari de bord. Data estelar: 120416. Dia 64

Tot b, estic a la frontera grecia-macedonia visitant alguns amics. X casa tot b?

Sí, home, sí, tot bé. Si mai tens fills, els faré llegir aquests diaris perquè dibuixin les teves giragonses al mapa ... i t'omplin de preguntes compromeses.

dilluns, 11 d’abril del 2016

Shan zha shu zhi lian de Zhang Yimou

d'aquí

La Xina dels inicis de Mao, les purgues i una bella -i vella- història d'amor. És en Zhang Yimou qui millor les ha pintades, sense cap mena de dubte. Director tòtem on n'hi hagi, potser no és la seva millor pel·lícula, però encara no n'ha fet mai cap de sobrera.


Pel·lícula: Amor bajo el espino blanco. Títol internacional: Hawthorn tree forever. Títol original: Shan zha shu zhi lian. Direcció: Zhang Yimou. País: Xina. Any: 2010. Duració: 121 min. Intèrprets: Zhou Dongyu (Jing), Shawn Dou (Sun), Xi Meijuan (madre de Jing), Li Xuejian (Zhang), Cheng Taishen (Sr. Luo), Sa Rina (tía). Guió: Yin Lichuan, Gu Xiaobai y A Mei; basat en la novel·la “Hawthorn tree forever” d'Ai Mi. Producció: Cao Hyuai, William Kong, Hugo Shong y Zhang Weiping. Música: Qigang Chen. Fotografia: Zhao Xiaoding. Muntatge: Peicong. Disseny de producció: Wu Ming. Distribuïdora: Golem. 




diumenge, 10 d’abril del 2016

Una, dues i tres

En aquest punt, a ningú deu escapar la meva flaca pels escarabats i les pel·lícules orientals. Cadascú amb les seves manies. Ara mateix, no sé si la melancolia que solen desprendre aquestes pel·lícules -els escarabats també, però menys intensa-, és la millor companya de viatge. I és que, fins i tot en els suposats films còmics, hi ha un deix de tristesa mil·lenària difícilment defugible. Una mica com en el neo-realisme italià, que també és una de les meves dèries, i que potser em fa més mal per allò de la proximitat cultural. Totó i Fabrizi s'assemblen massa a massa gent que he conegut i he estimat.

Però tornem als orientals i a un fet que passa anualment i que no em fa especialment feliç, que la meva parella desapareix durant una setmana amb els amics fent alguna ruta a peu que els doni l'excusa perfecta per anar a menjar com uns goluts que són. No em fa feliç perquè no m'agrada dormir sola (això sembla un cuplet), però hi ha un únic detall que em rescabala, ni que sigui mínimament, de l'angúnia d'haver de compartir el llit només amb els coixins: el comandament de la televisió!

Un cop l'any, un únic cop a l'any, sóc mestressa i senyora de tan preuat artefacte: el comandament! I, aleshores, vénen les nits de maratons de pel·lícules xineses, coreanes, honkongueses i el que convingui, en V.O.S., i totes les repeticions que calguin. Perquè una altra de les meves flaques, amén de rellegir llibres, és veure pel·lícules que m'agraden totes les vegades possibles i més.


Memories of murder de Bong Joon-Ho (2003). Corea del Sud. L'he vist potser tres vegades, només.


2046 de Wong Kar Wai (2004). Hong Kong. L'he vist unes deu vegades, pel cap baix. I també repeteixo sovint la seva "primera" part, In the mood for love, encara que potser no tantes. M'apassiona l'estètica fòrmica dels seixanta. A més, com diu la meva estimada Yi Ling, productora de cinema a Taiwan -i que, per cert, ja no és la companya del meu benvolgut, i torero, fill petit- Wong Kar Wai is a genius. Sense cap mena de dubte.

I, finalment, una de xinesa que em va robar el cor, no tant per la història, una mica escabellada -els crítics no l'estimen gaire, però, qui estima els crítics?-, sinó pels paisatges, els colors, els personatges còmics ... Una mujer, una pistola y una tienda de fideos chinos (2009), basada en la pel·lícula Blood simple dels germans Coen. Bé, en Zhang Yimou no acostuma a decebre'm mai, i aquesta pel·lícula, absolutament visual, ja l'he vist quatre o cinc vegades. I la tornaré a veure, sobretot pel desert, per com s'equilibren les robes, els colors, les llums i les ombres. I perquè una mica com en la Commedia dell'arte, els personatges són estereotips que transcendeixen temps i cultures.


Bé, ara ja he perdut el control del comandament, fins l'any vinent. Ara, aquestes, a reposar a la prestatgeria de les pel·lícules que m'agrada repetir. També tinc la prestatgeria dels llibres per tornar a llegir. Manies que té una.

告别 Gàobié




dijous, 7 d’abril del 2016

Ni aquí

Aquells dies en què la tristesa et puja a glopades i no trobes cap racó prou bo per perbocar-la.

dimarts, 5 d’abril del 2016

Diari de bord. Data estelar: 050416. Dia 57

- Hola fill, com va tot?

- Ei mare! tot b. xo una cosa, m'agradaria anar al dentista. Estic a Hongria. Em fa mal alguna dent i potser tinc caries. Tinc alguna assegurança o quelcom?

- Tens assegurança aquí, però a fora no ho sé, li ho preguntaré a ton pare, està de viatge, durant el dia contactaré amb ell i et diré alguna cosa.

- Si ho pots fer ràpid pq el dentista tanca a la 1

- A veure què hi puc fer.

- On està el pare? XD

- A Extremadura i ara no té cobertura. Rodolí!

- XDDDDD

- T'hauràs d'esperar a demà. I si no tens assegurança què faràs?

- Ooooook. Doncs no sé XD ... No anar-hi?

- I que se t'infecti? Home, així, d'entrada, molt intel·ligent no sembla.

- La veritat es q fa mesos q em fa mal quan menjo xocolata.

- Tustastonto. Bé, doncs no mengis xocolata. És un bon pla, no? (rotllo Baldrich: nyó, tinc un pla)

- Si clar, és fàcil d dir :)

- Bé, doncs quan pugui contactar amb ton pare ja t'ho diré, però ves-te fent la idea d'anar a Budapest passant per Esparreguera, que amb les dents no s'hi juga. Per cert, on ets ara?

- Sí, clar, ja estic a Budapest.

- mmmmm, doncs de Buda a Pest hauràs de passar pel doctor Nin. Diu que és molt maca oi?

- Mare, no tornaré en mesos XD. Estic a un poble just al costat. I sí, el poble és guai. Demà anirem a la ciutat q està a 5min.

- Bé, doncs haurem de veure què fem amb aquesta dent. Quant costa el dentista? Ho has preguntat?

- No XD

- Doncs no estaria de més, pensa que si és una caries, primer visita i medicaments, a la setmana endodòncia. Són dues visites.

- Amb la targeta europea si em fa mal és gratis.

- Targeta europea?

- Targeta europea d salut XD

- La tens?

- No ho sé. Tinc la meva targeta blava xo no diu res d'Europa.

- L'hauries d'haver sol·licitat, t'ho estic mirant. L'has de tenir físicament, sinó no val. A la propera vida, abans de marxar, te la fas.

- Shit XD

- Yes. O sigui que compta quan costa i pensa que tens dues opcions: o tornar per anar al metge o reclamar el cost del teu regal d'aniversari en cash. Iuhu! pels 26 anys m'han regalat un empast!

- Va, no ve d'una dent, si fos un peu ...

- Sí, però si te l'arrenques després posar-te-la et costarà un pastón. O sigui que hauràs de mirar de salvar-la.

- Okkkkk

- A part d'això, tot bé? Què feu? Voltar i prou?

- (foto d'una taula parada amb pa amb tomàquet). Això fem ara mateix. A casa d'un amic deixant q la família ens mimi. I no pots demanar-me tu la targeta i quan la tinguis me la envies a on sigui?

- Ja t'ho miraré, però necessitaria documents acreditatius que tens tu, rei. Un carnet que no tens ...

- I que no vull ...

- I un passaport que tens ... I bé, cada cosa té un preu reiet.

- Menjaré papilles doncs. Apa, una abraçada.

- Parlem després. Petó.

...

- Acabo de mirar i la TSE l'has de tramitar personalment, no ho pot fer algú altre.

- Ooooook

- I l'altra opció, el certificat provisional substitutori es pot demanar per Inet, però només si tens certificat digital. El sistema, estimat, vol control absolut.

- Buh! Ara aniré a preguntar.

- Ok. Pregunta el preu i acabarem abans.

dilluns, 4 d’abril del 2016

El último viaje del juez Feng de Jie Liu


Cinema oriental en vena, o sigui, reposat, poètic, paisatgístic, còmic, tràgic ... amb l'afegitó de la visió de les minories ètniques de la Xina, com els Moso, l'últim matriarcat. Un jutjat ambulant, el partit, allò que pot ser i allò que no, velles i noves generacions en aquesta miniatura. No conec els pobles de muntanya del sud-oest, només he visitat -i poc- alguns del sud-est, però la sensació, a dos mil metres, sempre és similar arreu del món. Comunisme al pla, tradicionalisme al cim, com un viatge en el temps.

Opera prima de Liu Jie, El último viaje del juez Feng, va arribar al Festival de Venècia 2006. Malgrat que algunes webs no la deixen gaire bé, pels que ens agrada el cinema oriental xinès resulta una peça ben bonica, i no cal menystenir, mai, l'actuació d'algú com Li Baotian, el jutge.

Títol original: Mabei shang de fating. Direcció Liu Jie. País: Xina. Any: 2006. Duració: 101 minuts. Intèrprets: Li Baotian (jutge Feng), Yang Yaning (Yang), Lu Yulai (Ah-Luo). Guió: Wang Lifu. Producció: Liu Jie i Hsu Hsiao-Ming. Fotografia: Harrison Zhang. Muntatge: Liao Ching-Song. Direcció artística: Cao Jiaan.

divendres, 1 d’abril del 2016

Tant li fot LVII

Amb l'edat no crec que sigui obligatori convertir-se al cinisme. Ara bé, he de reconèixer que cada dia més em costa defensar la utopia sense que em facin sentir com una imbècil.