Diari de bord. Data estelar: 291216. Dia 41

Va ser Nadal i tots els que vam poder arreplegar al voltant de la taula ens vam fer una fotografia per enviar-li al xicot. Bé, dues, una Peaky Blinders, en blanc i negre, tots els homes amb gorra peaky i cordats fins la nou del coll, bo i drets i seriosos, i les dones assegudes al davant, embarretades, és clar, llavis vermells perquè destaquessin, i cara de foto antiga. A la cara B d'aquesta foto hi havia la mateixa gent, en color, rient i fent una mica el beneit, com correspon en aquests casos: "T'hem trobat a faltar".

El díptic li vam enviar el mateix dia, amb la narració de les coses que havien passat al voltant de la taula. A ca nostra som molt de taula i gent arreu de la casa. Som els arreplegadors de famílies, i un sopar de sis no ens mereix ni esment. Érem sis cada dia fins no fa gaire a casa!

Ei mare! q guai, les fotos son gracioses!! mhagues agradat veure el pare i el seu show xddd un dia daquests podem fer un skype i us ensenyo a on vivim. Avui no q anirem a explorar un riu amb la hana (utilitzem cocos com a flotadors :) ) una abraçada x tots!!

vivim a bedulu, al costat d'ubud

Em quedo amb el concepte "cocos com a flotadors". Com d'habitud, entrenant-me per tornar-me un lord anglès. M'hauré de deixar bigoti per perfilar-me'l mentre em poso bé el monocle i exclamo, sense immutar-me, un Oh, my god!.

(sospir)

Diari de bord. Data estelar: 211216. Dia 33

Feia dies que no en sabíem res, a part d'una breu comunicació quan hi va haver el terratrèmol a Indonèsia. no, és que encara estic a Malàisia. Tot i així, fa quatre dies li vaig enviar un e-correu:

Hola fill, què tal? per on pares? tot està bé?
petons a desdir
Mare

Ahir, finalment:

ei mare! Sí, tot genial, ahir a la nit vam arribar a Bali on viurem un parell o tres mesos! Creuar Indonèsia en autoestop no ens ha deixat molt temps per utilitzar Internet, per casa tot b? una abraçada!

Bé, ara ja tenim un punt per geolocalitzar-lo, amb els seus paràmetres i la precisió que el caracteritza: un parell o tres mesos.

Per part nostra només ens cal desitjar-vos BoGes Festes i Hare Crisnas, o alguna cosa semblant. Me'n torno als llibres de la UOC i a fer la pilota de l'escudella, que no vol pas dir fer-li la pilota a l'escudella, i a embolicar bufandes, guants i barrets per a tota la família. Les tradicions que no faltin. Les que siguin!

Bon Nadal i Feliç Hanukkà!

Perdamaian! पऊ! Frieden! Barış! Pau! !שלום Peace! !سلام Vrede! Mir! мир! Paz! Fred! Mier! Paix! Heddwch! მშვიდობის! Ειρήνη! Béke! Pace! Aşîtî! Pacem! സമാധാനം! ਅਮਨ! ความสงบ! 和平!

(en alguns dels idiomes amb els que ha mantingut contacte)

Es pon el sol (X). Josep Fuster de Ribot

Arriba a casa de la farmàcia sentint-se ridícul amb la minúscula bosseta de nanses a la mà, quan veu la Natàlia que camina cap el bosc.

Fa un gest per cridar-la però veu que no el sentirà i se'n desdiu. Entra a casa pel darrera i deixa el medicaments de la sogra a la taula de la cuina. Fa el gest de pujar a dalt però recula i surt darrera la seva dona.

Han de parlar, la situació està en un punt on ell ha de prendre una decisió. Bé, ell o ella. Mai cap dels dos ha decidit res, sempre els han fet moure els altres. El seu pare, casant-lo per salvar el negoci, la mare d'ella, comprant-lo com a marit. Com si la Natàlia no hagués valgut mai prou per ella mateixa!

L'estima, però sempre ha sabut que ella el menysprea, per mans i covard. I té raó, a més ella vol aquell Philippe, com si no ho sabés! A París ho va acabar de veure clar, sabia que es trobaven, ni tan sols ho feien d'amagat, senzillament, ella deia "Me'n vaig al museu tal", sense ni donar-li l'opció d'acompanyar-la. Li fa nosa i ell ho comprèn, vol algú que l'estimi per ella mateixa, sense l'ombra dels diners. A més, hi ha la Maria Rosa. Està convençut que la Natàlia ho sap, tampoc no ha estalviat esforços per a què se n'adoni. I, el pitjor, sembla que no l'afecta, és més, sembla com si això la relaxés i ell l'hagués volgut veure gelosa.

Han de parlar, han de decidir el seu futur sense fer-se més mal. Els xicots ja no en patiran les conseqüències, encara que potser ja les han patit. La fredor i el distanciament, el menyspreu, són coses que els infants intueixen, però ara, el mal ja està fet.

Què passarà amb la bruixa de la seva sogra si la Natàlia marxa? S'haurà de quedar amb ella? No! Marxarà de l'empresa, ja és hora de que es comporti com un home. Si la Maria Rosa ho volgués podrien començar una nova vida. Ho haurà de parlar amb la Natàlia. On s'ha ficat?

La veu aturada prop del camí, quita, expectant. Llavors veu les dues dones assegudes, la seva sogra i la Maria Rosa. La vella no para de xerrar i la Maria Rosa mira els colors de la muntanya mentre es pon el sol.

Però què hi duu la senyora Josefina a la mà?

(la setmana vinent, vacances)

Es pon el sol (IX). En el bar

Veus? avui fa un bo que enamora, en canvi he sentit a les notícies que a València i Múrcia han d'anar en barca. Al final serà veritat això del canvi climàtic aquest.

 

Tard? que vinc tard i ja estàveu a punt de marxar? Em sap greu, m'he adormit, hem passat la nit del lloro amb la dona. Pateix de la dolor i avui cap pastilla li feia efecte.

 

Ah! té, ja em posen el cafè. Ho farem curt, no us entretindré gaire. També hi havia la Natàlia, sí, la dona del Pep, la filla de la Pepi, bé, de la senyora Josefina, que es fa dir.

 

A aquesta noia, que era un peix bullit, n'hi va passar alguna quan van anar a París de viatge, perquè va tornar una mica diferent. Ja no estava tan ensonyada, semblava més decidida. Bé, tampoc pas gaire, però sí una mica més.

La vaig veure sortir de casa cap al camí de la muntanya, per on baixava la Maria Rosa. I tant! Allò començava a semblar una professó! Ara l'un, ara l'altre, tots feien cap al mateix punt, semblava ben bé com si els tibessin d'una corda!

 

Ja se n'ha d'anar? Ah! que té una altra cita? Bé, bé, vostè mateix, no s'amoïni per mi, pagui'm el cafè i fins la setmana vinent.

Tant li fot LXIX

La gent sol aconsellar-me que faci això o allò perquè ho sé fer, o, fins i tot, perquè ho puc fer. En cap dels dos casos el verb és voler i, cada dia més se'm fa patent l'escassedat de temps, entre l'alfa i l'omega, per dedicar-lo a allò que sé i allò que puc en comptes d'allò que vull.

O com deia el meu sogre: "I als carlins que els mati Déu!"

Es pon el sol (VIII). Natàlia

La Natàlia surt del seu ensonyament quan sent el cop de la porta del carrer en tancar-se. S'aixeca de la butaca on llegia i, encara amb el llibre a les mans, mira per la finestra. Veu a sa mare que surt a fer el tomb de cada tarda. Mira la muntanya que comença a tenyir-se de rosat per la posta de sol i, maquinalment, doblega el full per marcar el punt.

Si Sor Consolación l'hagués vista, l'hauria escridassat per marrana.

- Eso no se hace señorita Fabregaz (mai deia les tes finals, era molt messetaria ella) es muy poco fina para una señorita de su categoría.

Somriu distreta, era tan ridícula la pobra dona!

Se sent molt influenciada pel llibre, El Pelegrí de Paulo Coelho - la Maria Rosa sempre se'n riu d'ella per llegir aquests llibres, en diu escombraries entre dues tapes- però ella se sent com tocada per una vara mística, lluny d'allò lleig que l'envolta, levitant, volant un altre cop a París.

Aquell viatge ho havia decidit tot per a ella. Va accedir-hi com una forma d'anar a París sense haver de donar explicacions. El seu matrimoni era mort, pràcticament de l'inici. En Pep era un bon xicot, una mica taujà i cursi i l'havia intentada estimar. Si més no havia estat sincer, mai no li va amagar que s'havia casat amb ella per salvar el negoci del seu pare, però insistia en estimar-la i ella no s'havia deixat mai. Van tenir els nois, l'Àlex i en Pol, però ja volaven sols. Eren dos nois magnífics, una mica aviciats, però ja no se'n sentia responsable.

Què ha de fer? Se sent neguitosa, es posa les vambes i pren la jaqueta. Se'n va a buscar la maria Rosa, ho vol tot molt clar.

- Oh, merda! ara deu ser amb la bicicleta, amb aquesta mania que té de no voler fer-se vella ...

Va a trobar-la al camí. Li explicarà que se'n va amb en Philippe, aquell francès, una mica més jove que ella que ja fa tres estius que els passa a la torre dels mirada.

En Philippe! Com li havia insistit aquests darrers dies perquè es quedés amb ella parís. Van poder esgarrapar unes hores del viatge de reconciliació matrimonial. En Pep només volia pujar a la Tour Eiffel, veure els pintors de Montmartre, anar al Moulin Rouge i passejar amb els Batezus-Mouches, després només frisava per passar hores davant la ruleta al Casino, mentre que ella, amb l'excusa dels museus i les esglésies, es trobava amb en Philippe al canal de Saint Martin.

Va ser tot molt comme il faut, però ella s'havia deixat endur, com sempre, i ara s'ha de decidir. No suporta la idea de fer mal a ningú, per això s'ha passat la vida dient que sí a tot. Ara, això s'acabarà.

La Maria Rosa s'haurà de fer càrrec d'en Pep. Si el té com a amant l'hi haurà d'aguantar les neures quan ella fugi, a més dubta que sa mare li permeti a en Pep seguir vivint a la torre. La Maria Rosa haurà d'estar preparada.

Escriurà als fills, suposa que no tindrà cap problema. Tan units que havien arribat a estar tots tres, però no s'ha pogut fer amiga dels seus fills.

Desgranant els seus pensaments no s'adona que ja és al camí del bosc.

- Ei! Maria Rosa, atura't! on vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!

Es pon el sol (VII). En el bar

Fa frescota avui, oi? Si? Diu que sí? Si és que el temps és ben boig. Ja res és com era abans, encara que, ben pensat, això també ho deia el meu avi. Ves a saber si hi ha algun abans on tot era d'una determinada manera. Rumiï-ho.

Hi havia l'home, és clar. No el pocapena del Pep, sinó l'altre, l'ex de la Maria Rosa, en Joan, em sembla. Un echao palante que diuen els castellans. Però se li veia el llautó, molt cotxe car, rellotge daurat i vestit a mida, però tenia alguna cosa que no quadrava, potser era l'aspecte una mica lletós, com de qui no porta una vida gaire endreçada, i suava molt, com si se la passés mentint, ara i adés.

Tenia una querida el paio, i quan es van deixar amb la dona se li va instal·lar a casa. Que com ho sé? És el que em pregunta, oi? Aquí, al poble, arriba tot. La querida hi té parents, un oncle, de tant en tant ens veiem al cafè i fem la manilla. Una mossa ben poca-solta, però amb palmitu i s'ho va fer valdre, és clar. Si no despenjava per dalt, doncs va despenjar per baix, que amb els estudis no se'n sortia i tenia molta fumera la mossa.

I la crisi li va passar factura a ell, com a tothom, i sembla que la ballava magra. Em diu que si va venir aquell dia? Sí, i tant que va venir per aquí, vaig veure que entrava a la casa amb la seva clau i poc després en va sortir. La Maria Rosa? Si era a la casa? No, la Maria Rosa no hi era, estava amb la bicicleta. Una mica més tard, va sortir de la casa i va seguir la Natàlia que no l'havia vist i anava tota capficada. Van fer cap tots dos on la Maria Rosa i la vella parlaven.

Avui tinc pressa, se m'han acabat les piles del sonotone i em fa tornar ximple. He d'anar a l'ortopèdia. Ens veiem dilluns. Què? Sí, sí, pagui'm el cafè, ja parlarem dilluns.

Es pon el sol (VI). Joan

Ha sortit de Barcelona després de dinar, es pot dir que n'ha fugit. S'ha donat a ell mateix l'excusa de parlar amb la Maria Rosa de la venda de l'apartament de Segur, li servirà per a poder respirar. La Sònia és un plom, era divertit tenir-la com amant, i era tan dolça com una gateta, però ara és la mestressa. De la nit al dia, i mai més ben dit. La nit que la va telefonar dient-li que la Maria Rosa havia marxat, es va presentar al pis amb les maletes fetes. Qualsevol hagués pensat que ja les tenia preparades de feia mesos. Ocupà l'armari i va ficar en unes capses tot el que fos de la Maria Rosa. Ell no va poder-se estar de pensar, amb un punt de resignació que ja tornava a ser casat.

L'endemà, quan es llevava per anar a treballar, la Sònia li va dir que tenia mal de cap i que no aniria a l'oficina. La feinada que va tenir per trobar qui la substituís! Quan va tornar al capvespre, de primer es va pensar que s'havia equivocat de pis, però no, allí hi era ella, amb una negligée negra, que ell li havia regalat en un dels seus rampells, i avançant cap a ella amb els braços oberts.

- Carinyuuuuuu ... vine, ja ho veuràs com ha quedat, he canviat quatre cosetes.

Ho havia capgirat tot i, de sobte se'n va adonar que, si més no, la Maria Rosa tenia més bon gust.

L'any que va seguir el va omplir l'estupor. Ja li ho deia en Marsans al paddle,

- Nen, què et passa? Cada dia fas més cara de babau, tu.

Quan, al cap de quatre mesos de sí, rateta, com tu vulguis rateta, va decidir que allò no podia continuar, ella, que de beneita no en tenia un pèl, li va confessar, amb sopar d'espelmes inclòs, que es creia que estava embarassada.

Això, ben lluny de contrariar-lo, el va fer sentir més home, si més no durant el mes que va seguir la farsa. Després, que si una falsa alarma, que si proves mèdiques, i l'estupor altra vegada, el buit. Ara ja no pensa en deixar-la. La Maria Rosa no en vol saber res d'ell, té un amant i és, segons diu, feliç, i a ell li fa molta mandra tornar a començar.

Ara, però, ha de fer-li llàstima perquè s'avingui a vendre el maleït apartament. Necessita els calés, el negoci ja no és el que era amb la crisi, si en Valenzuela s'avingués a reposar fons potser encara es podria salvar un part de les inversions però ... bah! ara no hi vull pensar en la feina, i la Sònia que no para, roba, viatgets, joietes, que no se'n sap avenir que hi hagi dones que es comprin tantes joies.

Ja arriba, aparca i truca però ningú respon al timbre. Insisteix. De fora estant veu el seu estimat 4x4 aparcat al garatge. Li dirà que si surt tanqui la porta, no se sap mai. Com què no se sent res ni ve ningú fa servir la seva clau. Què! No és el mateix que si entrés a casa d'un altre! Només ho fa per comprovar que no ha passat res de greu.

Entra a la casa i la crida. No contesta ningú, deu haver sortit amb la BTT. Tanmateix puja fins el pis i recorre les habitacions. Aprofita per agafar un parell de bagatel·les, la càmera de vídeo de l'armari i una polsera de brillants que li havia regalat ara fa dos anys, per fer les paus, com sempre. Ella ni se n'adonarà.

Surt al carrer i tanca. Carrega les quatre andròmines al cotxe i veu que, de tres cases més amunt, surt la Natàlia, la dona d'en Pep. Va per cridar-la, però ella s'allunya molt capficada cap el bosc. On deu anar? Mira que si té una cita! Ella? La bona i dolça Natàlia?

La segueix, pensa que serà divertit veure amb qui s'ho fa, mai se sap quan tens una bona informació. Veu com la Natàlia es fica per un caminoi i tomba ... a la dreta? a l'esquerra?

- Ja estic fet un bon pixa-pins ja! Té, ara m'he emmerdat, ja em diràs que, de tot el bosc, he anat a trepitjar l'única puta merda de gos que hi havia!

Se sent una mica ridícul, què hi fa allí, a la posta de sol, seguint una dona casada que segurament no vol que ningú sàpiga què està fent. Però la curiositat el venç, fa temps havia intentat atreure la Natàlia, era un bon partit, però la vella l'havia vist a venir i allò no va acabar gaire bé. Sent unes veus més endavant:

- Ei! Maria Rosa, atura't! on vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!

Es pon el sol (V). En el bar

Escolti, no em torni a trucar a casa, ja li ho vaig dir, això anirà al meu ritme. Ja sé que li vaig dir fins demà, però ara he decidit una altra cosa. O es pensa que no tinc res a fer jo, a casa? El dilluns vindré, a l'hora convinguda i prendré un cafè. La història durarà el que duri el cafè, demanar-lo, que me'l serveixin, obrir el sucre, remenar tranquil·lament i prendre-me'l a xarrupets curts. Després em torcaré la boca i me n'aniré. Què no sap que vol dir "torcar-se"? És clar, aquí a la província de Barcelona ja no sabeu parlar la vostra llengua. Vol dir eixugar-se amb el tovalló, amb el torcaboques. Sí, ja tinc una edat i no n'heu de fer res d'on vinc.

Bé, doncs, com què ja he demanat, on érem? Ah! sí, aquella vella, la que es fa dir "senyora" Josefina, una dona de fer feines que va ensibornar un fill de casa bona que, casant-se amb ella, es va estalviar minyona i sempre tenia on anar a raure al tenir parenta, quan no escalfava el llit d'alguna barjaula. La mala vida, però, li va posar la gavardina de fusta més d'hora del compte i ara, la dona és la mestressa de tot, i s'ho fa valdre.

Com què l'home, el vell, se sentia culpable i només tenia una mossa, que si ja l'heu vista ja es nota que és poca cosa i més aviat rebullida, li ho va deixar tot a la dona, que té caràcter, encara que, més aviat, jo diria mala llet de natural. Normal, després de tot el que ha aguantat. I, per mala sort, pensant-se que feia un gran casament, va aparellar la mossa amb un altre d'aquests camacus de la part alta, que ja se sap, cal fer-se veure on toca si tens calerons.

Riu fluixet, però no pot evitar que se li despengin una mica les dents postisses de dalt.

I no va i la casa amb un paio que es diu Fuster de Ribot! I Josep, per més Inri! Pel mateix preu es podia haver dit Josep d'Arimatea i la Vara Florida! Això sí, amb un "de" entremig del nom, que fa fí.

Riu una mica més del seu acudit.

Què com ho sé? Doncs jo sé moltes coses, i ara no ve a tomb. No n'heu de fer res de com jo sé les coses, el que us cal és saber quines coses sé, no pas com les sé, que ja n'hi ha prou de trencar-me el fil dels pensaments, càsum l'olla!

Es treu un mocador de la butxaca del jec, perquè amb l'excitació ha escopit uns quants capellans i s'eixuga la boca. O se la torca, com ell vulgui.

I després hi ha els nanos de la parella, vaja un parell d'energúmens! Motos, cotxes! Tot el dia amunt i avall amb les seves joguines de nens rics. Ara ja fa temps que només vénen de tant en tant, quan els seus pares no hi són i la mestressa és en algun d'aquests crusserus. Aleshores desembarca tota una ramada i fan unes festasses d'aquelles de xivarri a l'engròs i gent borratxa i drogada cardant en pilotes pel jardí com a conills. Aviciats, que són uns aviciats.

Això sí, el Fusteret, sí, l'home de la nena, el "de Ribot", li porta totes les empreses a la vella, sí, totes, la filla només porta les banyes, que no és pas poc venint d'aquesta Maria Rosa. I al damunt amigues! Que sembla que això és de bon to entre els rics de Barcelona. Que es diu que es va divorciar perquè ja s'entenia amb aquest, tot i que jo no ho veig gaire clar, és massa dona pel Fusteret, que tindrà nom, família i portarà empreses riques, però és un mitja pela, d'aquells tous i aigualits.

I per a mi que la vella se la tenia jurada a la Maria Rosa aquesta, encara que el que va passar ... Vaja, l'últim glop. Faig tard. Fins dilluns.

Zwartboek o El llibre negre de Paul Verhoeven

d'aquí

Cap a finals de la Segona Guerra Mundial una jove cantant jueva, que veu com s'assassina a tota la seva família, s'afegeix als partisans contra l'ocupació d'Holanda per part dels alemanys. La casualitat la durà a conèixer un alt càrrec militar nazi, cosa que aprofitarà per infiltrar-se en el seu quarter general per poder alliberar un grup de membres de la resistència.

El seu director, Paul Verhoeven, és un matemàtic, físic i militar, que ha emigrat als EUA i s'ha especialitzat en pel·lícules de violència i efectes especials (Starship Troopers, Robocop, Total Recall, Instint bàsic ...).

Zwartboek o El llibre negre. Paul Verhoeven, 2006.

L'any 1944 Holanda estava ocupada per l'exèrcit alemany i, aquell hivern, des de novembre del 44 a maig del 45, fou l'hivern conegut com l'hivern de la fam, ja que els ocupants alemanys van tallar els subministraments d'aliments després d'una vaga de trens. Així, la gana que havien estat esquivant els holandesos, malgrat l'ocupació nazi i la requisició del 60% de la producció agrària del país, gràcies a les patates, pollastres i porcs i un sistema de repartiment que privilegiava dones i nens, amb el tall de subministraments les calories van baixar a 600 per persona i dia. Racionament i fred van provocar la fam, sobretot a les ciutats com La Haya, on succeeixen els fets de la pel·lícula. Tuberculosi, trastorns mentals, edema de fam, hemorràgies cutànies eren casos que veien, cada dia més, els hospitals. Malgrat els esforços, passaren els dies i molts morien sense arribar a l'hospital. en sis mesos van morir prop de 18.000 persones d'un total de dos milions.

Rachel Stein, una cantant jueva que havia viscut a Berlín, sobreviu amagada en una casa de pagès on no falten els aliments, a causa del bombardeig per error d'un avió americà que la destrueix mentre ella és fora, arriba a La Haya per mitjà d'un suposat contacte amb la resistència, i que la durà, a ella, els seus pares que coincideixen, i d'altres jueus, amb totes les seves pertinences, a un vaixell amb el que, suposadament, podran sortir de la zona ocupada cap al sud per Biesbosch.

Biesbosch és una zona d'aiguamolls sotmesos a la marea, en un laberint de rierols, illots, verns, joncs i canyes altes on és fàcil perdre's. En aquesta zona, grans vaixells pogueren defugir els alemanys, en el que es considerava un refugi segur, ja que els nazis no s'hi aventuraven fàcilment. El 16 de maig de 1944 es rumoreja que una llanxa alemanya va entrar a l'àrea i va prendre un vaixell clandestí. El patró del vaixell va poder fugir entre les canyes. També alguns SS el volien fer servir per canviar les seves armes per roba de civil. Al Biesbosch s'hi va posar un camp de presoners de la SS en unes pèssimes condicions. També va ser la zona considerada "crosser-line", la frontera entre els Països Baixos ocupats i lliures. Per aquesta zona passaven persones, béns, informació i medicaments, la insulina la qual serà important en la pel·lícula. En el Biesbosch el vaixell que portava els jueus on hi ha la Rachel i els seus parents, és víctima d'una emboscada de la SS i els maten a tots, excepte la Rachel, que llençant-se al riu aconsegueix fugir.

La Rachel contacta amb els partisans que li donaran una identitat falsa, Ellis de Vries.

Una bona pel·lícula, sense herois, que no té final, si més no per la Rachel.

Diari de bord. Data estelar: 301116. Dia 13

5:00 de la matinada.

Se sent el "clinc" de missatge de Facebook al mòbil.

Llum. Remugar. S'ho mira el meu home.

- ei pares, ja stem per tailandia.
  Tot genial per aqi, suposo q dema serem a malasya i daqi res a indonesia.
  Per casa tot b?
  Una abraçada!

- sips tot bé, cuida't, una abraçada molt forta i ves informant.

- ai! Espera
  Em pots deixar el teu num de movil?
  I t'envien un missatge amb un codi per poder logejar el gmail des dun cyber

- 6xx xx xx xx

- dacord
  Thauria darribar el codi ara

- G-xxxxxx

- merci pare

- cuida't fill

#Tiraniesautoimposades

Tant li fot LXVIII

Quan t'endinses en l'estudi de la Història, te n'adones que les guerres, contràriament al que pugui semblar, deixen molt poc espai a l'heroisme. Després, és clar, cadascú canta les sagues amanides al seu gust.

Es pon el sol (IV). Pepita Sánchez

La Josefina pateix. Pateix molt en el seu cor de mare vella i gelosa. Veu la seva filla trista i pansida. Els néts ja no paren mai a casa, es passen la vida entre la facultat i el pis aquell que comparteixen amb uns amics -que ya me gustaría a mi ver que hacen ahí.

D'ençà de la mort d'en Llorenç, el seu home, la Josefina decidí anar-se'n a viure amb la filla i el seu home. No es preocupà de si la volien o no, ella és la mestressa de la casa, quan ella morís tot seria per la seva filla, però ara tot era seu i ho feia saber. Prou anys de sacrificis que li havia costat aconseguir-ho, al costat del poca solta d'en Llorenç, vetllant perquè els negocis no se n'anessin a fer punyetes, fent veure que no sabia que l'enganyava. Tot, tot ho va aguantar per a ser mestressa, i ara que ho és, ho demostra.

En Pep, el marit de sa filla, ha d'estar-li constantment agraït. Viu com un rei gràcies a ella, és el director de l'empresa familiar i el cap visible de tots els seus interessos. Un bon cap, alt, morè i d'una de les millors famílies de Barcelona, d'aquelles de tota la vida. Li va comprar aquest marit per a la seva filla, pobreta, tan poc agraciada, tan menuda, fosqueta i poc brillant. Havia sortit a la seva sogra, quina llàstima! Però convenientment presentada va semblar que a en Josep Fuster de Ribot li feia el pes. Amb un "de" entremig dels cognoms i tot! Va ser feliç quan els va veure casats a la catedral de Barcelona, ella, que havia sortit del no res, que havia entrat de minyona a la casa del seu futur marit, la noieta que va venir esporuguida d'Almeria, la que ara es feia dir senyora Josefina i parla castellà amb catalanades, a l'estil de la zona nord de la ciutat, perquè això fa distingit i, al damunt, casava la filla a la catedral de Barcelona, vestida amb barret i guants!

Però, en el fons, tots els homes són iguals, i aquest també. Aviat es va mostrar esquerp amb la nena i ara ja ho ha vist clar, al cap de tants anys, durant aquesta temporada que ha viscut amb ells, ha obert els ulls. Aquest sàtir s'ho fa amb la millor amiga de la nena, la Maria Rosa aquesta. Puta fastigosa! divorciada! una escalfabraguetes! Tothom en fa safareig d'això i no ho pot tolerar, si en Pep enganya a la nena és com si l'enganyés a ella i no es permetrà mai ser la riota de tota la gent amb la qual alterna, no s'ha venut la vida per això, ella, la Pepi Sánchez, no la senyora Josefina, defensarà la seva filla.

Sap que la pocavergonya de la Maria Rosa sol sortir amb bicicleta a mitja tarda i, també, sap - per haver-ho escoltat d'ella mateixa mentre li ho explicava a sa filla- quina és la ruta que fa cada dia. L'anirà a trobar i por mis muertos que això s'acabarà.

Camina una estona per fer temps pels volts de les cases de prop de la seva, passejant, com d'habitud. El seu cap és una caldera a pressió. La ràbia i el despit l'omplen. Esto a mí!, es va repetint. Calculant per on anirà la Maria Rosa se n'hi va. Aquell camí, enmig del bosc, és molt tranquil, amb prou feines hi passen els boletaires i els caçadors i ara, no és temps ni de cacera ni de bolets. Troba una pedra plana, com un seient posat exprés per a reposar ossos cansats. D'esquena a la posta de sol, que l'escalfa l'esquena i no s'enlluerna. Al seure se n'adona com li grinyolen els genolls. Se sent vella i està cansada i per això mateix no vol veure com el castell de cartes de la seva vida cau i la deixa sense propòsit. Li deuen respecte a ella, una dona que amb prou feines saber llegir i escriure ha aconseguit arribar dalt de tot. No vol perdre allò que li ha costat tant, vol ser enterrada en el panteó familiar del seu home, amb la gent endolada, sota aquells àngels de marbre que esborrin la cueva d'on va sortir.

Miratela Pepi, por ahí viene la zorra!

- Ei! Maria Rosa, atura't! on vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!

Es pon el sol (III). En el bar

Feia gairebé una hora que l'havia vista passar, camí amunt, amb la bicicleta. Ara ja tornava, de baixada, quan els ciclistes solen relaxar-se i, moltes vegades, acaben caient pel pedregar que hi ha en aquesta zona, que és de riuades, la grava els frena i cauen pel davant o perden el control del manillar per alguna pedra grossa i els veus aterrar damunt dels esbarzers. Potser feia un any que la vaig començar a veure cada dia, pedalant, primer insegura, després, en conèixer el camí i agafar forma física, ja més tranquil·la. Segurament devia dur una vida molt sedentària fora del poble, i se li notava l'exercici, cada dia estava més guapa.

Vaig sentir comentaris al bar de la plaça de l'església, rondava la quarantena i l'home l'havia deixat per la secretària. Aquestes coses sempre se saben. Ella s'havia quedat la torre, el tot terreny, i de ben segur que devien tenir més coses, se'ls veia que granejaven. L'home, però, no se l'havia vist més. No tenien fills. En aquesta urbanització hi ha molta gent sense fills. Cases de luxe de molts metres, envoltades de jardins com muralles, només per a una o dues persones

Feia bo aquell dia, caminàvem cap a la primavera, o potser era el canvi climàtic del qual se'n sent a parlar cada dia. I la posta de sol, com sempre, era magnífica a la muntanya, del blau gris al rosat del sol marxant, ponent enllà. En aquest temps, al vol de les sis, sempre dóna bo contemplar-la.

Es devia distreure, perquè va fer un moviment estrany amb la bicicleta, quan arribà a tocar d'aquella dona. Va parar i es van saludar i la vella la va convèncer per seure juntes en una pedra grossa que hi havia a tocar del camí. Parlaven, sobretot la vella, i a ella se la veia impacient. La vella assenyalà un ocell que volava, una garsa i aleshores vingué el cop a la templa, la vaig veure caure cridant: No! i vaig veure-li la cara incrèdula.

- I va veure qui ho va fer.

- Estic cansat, `pagui'm el cafè. Demà ja ens veurem.

Gui lai o Coming home de Zhang Yimou

d'aquí

La Revolució Cultural xinesa (1966-1976) endegada per Mao Zedong, va comportar la reeducació de la major part de la població del país sota els dictats del Llibre vermell del mateix Mao. Els resultats d'aquesta purga global, Yimou els tradueix en la trista història d'aquesta família, quan el pare, de retorn de la presó, en un moment d'amnèsia nacional, s'adona que la seva esposa no el reconeix, encara que no ha oblidat el seu amor.

Els dos actors principals estan superbs, cal fer esment del paper de la filla, que delatarà el pare al Partit esperant aconseguir un benefici en la seva carrera com a ballarina, però la Gong Li, la protagonista de tantes pel·lícules inoblidables, és, senzillament, impressionant. La identificació a la que et duu amb el seu personatge és total i la història entra per on més efecte fa, pels porus de la melancolia.

Gui lai. Coming home de Zhang Yimou. Xina, 2014. Selecció oficial del Festival de Cannes

Es pon el sol (II). Maria Rosa

- Ei! Maria Rosa, atura't! On vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!

- Hola (esbufec), què hi fa vostè aquí? Que ha sortit a fer un tomb?

- Sí, mira, ves, el metge m'ho ha recomanat, per l'artrosi, saps?

- Però està molt lluny de casa, ja ho sap la seva filla que s'enfila tan amunt?

- No, pobreta, amb els disgustos que passa amb aquell mal home, ves ... Però vine, vine aquí una estoneta, seu, seu aquí, al meu costat, estic una mica cansada i és una bona pedra per seure, jo ho faig sovint. Té, ja te la netejo ...

- No, no cal ... jo ... és que ... em refredaré ...

- Au, va dona, només és un moment, en Pep m'ha de venir a recollir i em faràs companyia, no se sap mai qui et pot sortir per aquests verals, oi?

Val més no dur-li la contrària a la refotuda vella i si, de debò, ha de venir en Pep, millor.

Ara fa una setmana que no el veig. Vaja una excusa patètica que em va posar d'haver-li promès un viatge a la Natàlia, la filla d'aquesta bruixa, bruixa ella també. El mal d'en Pep és que és dèbil i no sap com enfrontar-s'hi i bé, sobretot perquè la mestressa de la bossa és aquesta donota, que sinó ... ai! i ara què diu?

- ... doncs mira, veus? a tu que te'n sembla d'això? Se'ls veu tan feliços a tots dos, amb la canalla ja crescuts i ara aquest viatge, tan i tan bé que els hi ha anat a París, oi que és romàntic? ... Oh! mira, un voltor, quina gràcia!

- No, senyora, allò és una garsa (com tu, mala pècora, pensa).

- No, no, mira-ho bé, preciosa, és un voltor ... com tu.

La Maria Rosa nota com li ha canviat el to de veu i es comença a girar tota sobresaltada. Només pot veure el to rosat de la posta de sol a la muntanya, en el moment que gira la cara cap a la vella i sent un dolor molt fort a la templa. Algú crida: - No!; cau i pensa: - em sembla que m'ha matat.

Diari de bord. Data estelar: 181116. Dia 1

Dia -1

- Mare demà marxo. Pots portar-nos a mi i a una amiga a l'aeroport?

- I tant fill, a quina hora?

- A les cinc del matí.

- (sospir) D'acord fill.

Cinc del matí.

- I cap on vas? Cap a Tailàndia?

- No, que la Hanna encara treballa a Stuttgart fins el 26. Vaig a Londres.

- Ah! (3, 2, 1 ... Preparada per a qualsevol cosa)

- Sí, hem agafat un vol a Londres per menys de 15 euros, per anar a veure una amiga, d'aquí prendrem un tren, o farem autoestop a Birmingham a veure un altre amic, ens arribarem a Cardiff...

- A veure un altre amic?

- Sí, aleshores tornaré a Londres sol per volar a Dusseldorf, també per menys de quinze euros, aniré a Stuttgart a buscar la Hanna i marxarem a Tailàndia.

- Des d'Stuttgart?

- Nooo (no sé perquè pregunto), sortim de Colònia.

-Ja, i a Tailàndia us hi estareu gaire?

- Una setmana, després autoestop fins a Indonèsia.

- Ho saps que hi ha mar entremig?

- Sí, farem autoestop perquè ens pugin a algun ferry, allí és més fàcil que t'agafin que a Dover, que et pots passar dos dies pidolant a tots els cotxes.

- Bé, ja aniràs dient. Temps pel retorn?

- Ves a saber, poster un any.

- D'acord, ves amb compte i tapa't que a Tv3 han dit que farà fred.

- Sí mare.

Tant li fot LXVII

En qualsevol organització si algú expressa un greuge és una queixa, però si aquest greuge és compartit per més de dues persones això passa a ser una diagnosi.

Es pon el sol (I). Maria Rosa

Fa gairebé una hora que pedalejo i ja començo a sentir-me esgotada. Ara ja és tot baixada fins a casa i em puc relaxar, tot vigilant les pedres que, ara i adés, vaig trobant per aquest camí de carro on acostumo a fer ruta. Aviat farà un any que em vaig comprar la bicicleta de muntanya decidida a imposar-me l'exercici com a contrapartida a la vida sedentària que faig a Barcelona.

Quan en Joan va marxar amb la noieta que li feia de secretària, em vaig mirar al mirall i hi vaig veure una dona que s'atansava perillosament a la quarantena, més aviat flàccida i poc atractiva. Del divorci m'he quedat la torre a Collbató, al peu de Montserrat, i el 4x4, l'apartament a Segur és a mitges, el pis de Barcelona i el BMW ja se'ls pot confitar, ell i la Pepa maca que ara li renta els calçotets.

El tot terreny i la torre els vaig voler com a símbol de la nova vida que començava. Baixar cada dia a la feina a Barcelona, tornar a mitja tarda, posar-me el mallot i au! a fer quilòmetres pels camins d'El Bruc i Collbató, a fer vida sana. Per sort no tenim fills, sempre ha dit que no estava preparat, -com si per a això et calgués un màster, cretí!-. Tanmateix, ara, és un avantatge, em puc dedicar en cos i ànima a mi mateixa. El gimnàs a Esparreguera, amb massatge i jacuzzi, la bicicleta ... m'estic preparant per a convertir-me en la dona deu.

Avui suo molt, es nota que caminem cap a la primavera, o potser és el canvi climàtic. Gaudeixo, com si ho estigués llegint, de les flors i les sentors de la muntanya i fa una posta de sol magnífica, si giro una mica el cap, al darrere, a mà esquerra, veig la mola de Montserrat com canvia del color blau gris al rosat del reflex del sol marxant ponent enllà.

Aviat seran les sis i arribarà la Sònia, la secretaria. Ves a saber què vol.

Caram! quina pedra, de poc que no caic, he d'anar amb més compte i deixar-me de poesies. Gairebé ja hi sóc, allà hi ha les primeres cases i ... però què hi fa aquesta dona aquí?

notes

Sallent de sang i rovell
el verd cristall, un vitrall
ocres jolius, verd obtús
tardoral berguedana.

Diari de bord. Data estelar: 281016. Dia 45

Estic en una assemblea, això de la política assembleària és el que té. Rebo un Whatsapp del meu home, una foto de mon fill petit sopant a casa i un "Sorpresa!".

Com?

Ha vingut a passar tres setmanes abans de marxar cap a Phuket (Tailàndia). Ha dut diners, sembla que ha estat treballant a Alemanya.

- Amb la Hanna havíem dubtar de si anar a Haití, però al final hem decidit Tailàndia.

- I la Hanna?

- Treballarà aquests dies a Alemanya, a mi m'ha fet mandra parlar sempre en alemany.

Els camins del meu fill són inescrutables.

Tot està bé sota el sol.

Això no pot ser seriós ...

En un acte reflex miro al fons de la tassa de te, per allò de llegir-ne el pòsit i el futur:

Pac-man?

(sospir)

Això s'enfonsa, Clídice

Tant li fot LXVI

M'agrada la paraula cataclisme. Per exemple pots dir que la vida és un seguit de petits -o grans- cataclismes que fan que les paraules "plans" i "futur" no puguin anar mai en la mateixa frase sense resultar incertes.

Diari de bord. Data estelar: 061016. Dia 23

Tinc notícies breus entre avui i el dia que va marxar, per això avui li faig un toc:

- eo fill. Tot bé?

- ei mare, si, tot genial?

- on pares?

- a Humbach, al costat d'Imenstad.

- a tocar de Lienchenstein i Suïssa?

- Al costat de Memmingen.

Comprovo el Google Maps

- tens a tocar el camp de concentració de Ravensburg, on van anar a parar dones catalanes.

La Neus Català hi va ser

- ah! no ho sabia, l'àrea és bonica. per casa tot b?


Té, mira! encara li he pogut ensenyar alguna cosa!

Tant li fot LXV

A partir d'avui prometo no creure'm cap llibre, cap pel·lícula, ni cap història on les decisions dels seus personatges no es vegin condicionades per una inflamació hemorroïdal o una mala nit passada per massa fogots.

34. El procés, el d'en Kafka però

Tant sentir parlar d'El procés ara i adés (rodolí), i de tant que tothom (i totdon) fa servir l'adjectiu kafkià a tants assumptes, al final acabes pensant que potser et cal llegir aquesta obra impagable del senyor Franz Kafka.

També hi ha la pel·lícula d'en Orson Welles amb l'Anthony Perkins, que he recuperat gràcies a mr. Amazon, i que, com moltes altres pel·lícules, vaig veure a la més tendra infantesa i, no només no en vaig entendre un borrall, sinó que, com Els ocells d'en mr. Hitchcock, m'ha causat, durant anys, una bona pila de malsons dels quals, com en El procés mateix, no n'entenia ni un borrall. Ben pensat, entre l'un, en Welles, i l'altre, l'ocellaire, eren un parell de genis.

"no hi ha cap dubte que darrere totes les manifestacions d'aquest tribunal, o sigui, en el cas meu, darrere l'arrest i l'interrogatori d'avui, una gran organització treballa. Una organització que no sols posa en moviment guardes corruptes, inspectors ximples i jutges instructors sense cap virtut millor que la de ser modestos, sinó que a més manté, com a mínim, una magistratura de graus alts i suprems, amb l'innombrable i inevitable seguici d'uixers, escrivents, gendarmes i tot d'altres serveis auxiliars, i fins potser botxins, que no em fa por la paraula. I, senyors, ¿quines mires serveix aquesta vasta organització? Es redueixen a fer que persones innocents siguin arrestades i que se'ls instrueixi un procediment que no té sentit i que generalment, com en el meu cas, tampoc no obté cap resultat. Donada aquesta manca de sentit de tot el sistema, ¿com podria haver-hi manera d'evitar l'abjecta corrupció dels funcionaris? És impossible, i ni el jutge més elevat no se'n sortiria, ni tan sol quant a ell mateix. Per això, els guardes proven d'arrencar la roba del cos dels arrestats, per això els inspectors violen el domicili d'altri, per això als innocents, en comptes de deixar-los declarar, se'l vexa davant tota una assemblea."

Kafka, Franz. El procés. Barcelona, 2016. Ed. Proa. Traducció i pròleg de Gabriel Ferrater.

Catalogació: durant quatre anys dins el govern municipal he estat buscant la càmera oculta manta vegades. En aquesta obra hi he trobat tants paral·lelismes que gairebé fa angúnia. Més en el llibre que en la pel·lícula, però això són manies meves.

Tant li fot LXIV

En aquesta vida he hagut de remar amb molt d'esforç, i contra corrent, per aconseguir ... cansar-me molt.

Cavalcant de nou

Avui enceto semestre a la UOC. El meu cervell m'envia olors de llapis, gomes d'esborrar, de llibres nous, del cotó de les bates ratllades, la coïssor del viso sota l'uniforme -sóc prou gran com per haver dut viso-, el ressò de les rialles dins la classe buida, les últimes picades de mosquit gratades amb fruïció mentre la hermana passava la llista i miràvem encuriosides a "les noves" i ens fèiem dentetes les unes amb les altres amb els estoigs nous, a veure quin tenia més retoladors, l'esquadra i el cartabó més grans i aquell mànec per les plumilles que ningú va fer servir mai.

Aquesta vegada és Història del segle XX -a veure si, per fi l'acabo- i un seminari de gènere, vulgui el que vulgui dir això, el qual també vaig deixar penjat fa un cert temps. O sigui que de novetats poques, però de ganes de tornar a la situació ideal de l'estudiant totes. Perquè, en el fons, el que a mi m'agrada ser, el que vull poder ser fins a la fi dels meus dies, és estudiant. Vaja, que encara no he acabat aquest grau-que-va-començar-essent-una-llicenciatura, que ja estic pensant en què i com estudiaré després.

Diari de bord. Data estelar: 150916. Dia 2

Un viatge del meu fill pot començar com aquest últim. Va comprar el bitllet per Internet i no en va rebre, via correu electrònic, la notificació.

M'ofereixo a acompanyar-lo a l'aeroport.

Val, guai!

A quina terminal?

Nusé

Bé, anirem a la T1. Arribats a la T1: Amb quina companyia voles?

No me'n recordo, potser Vueling

Segurament, la teva economia no dóna per Lufthansa. Bé, anem al mostrador de Vueling. Ja podràs passar la motxilla?

Crec que sí, sinó em posaré tota la roba, ja ho he fet altres vegades. De tota manera espera que passi seguretat, per si t'has d'endur els entrepans o alguna cosa.

D'acord

Finalment passa tots els ets i els uts. Només viatja amb el passaport i una targeta de dèbit amb un compte a zero.

Hi ha gent que no entén com he après a fer cara de pòquer. És molt fàcil, tingues un fill d'aquests i només caldria que m'agradés el pòquer per fer la primera pela. La llàstima que més enllà del "remigiu" no m'agraden els jocs de cartes.

Diari de bord. Data estelar: 140916. Dia 1

Estic esperant que s'acabi de fer la motxilla per dur-lo a l'aeroport. Aquesta vegada, els seus últims 150€ han servit per un vol a Leipzig (a Leipzig via Munich, sembla). No crec que pensi gaire en Bach i Wagner, però és ben cert que és meva la responsabilitat de la seva mancança en coneixements musicals. Imagino que la meva mala experiència en aquests aprenentatges -quatre anys de solfeig, piano i guitarra, que han provocat que no hagi tocat ni una tecla, ni una corda, d'ençà els 15 anys (el que pot fer un mestre!)-, va provocar que em decantés més per comprar-los una pilota de bàsquet.

Però bé, a qui li pot importar Wagner, la Saxònia i tot plegat si a Leipzig hi viu la Hanna! D'allí cap a on? Califòrnia, em diu. Sol o acompanyat? em pregunto mentalment. No ho verbalitzo, així m'estalvio el moc. Mare i fill sempre hem tingut una relació complicada i tot allò que pot provocar un somriure vingut d'altres, vingut de la mare és motiu d'enuig. No ho comprenc, ni ho vull, només ho accepto amb mala resignació. Forma part de la feina de mare, em diuen.

Bé, tornem a la ruta. Negaré haver dit el que ara diré, però tant de bo trobés una bona mossa vigatana que l'encaterinés i me'l lligués a prop de casa! (fins i tot si fos leipziguesa ja faria el fet)

Un cop expressat el desig i bufades les espelmes, tornem a la realitat. Avui toca Leipzig? o Munich o el que sigui? Doncs el que sigui!

33. Les joies del Paradís

d'aquí

"La Caterina no era una persona gens cobdiciosa. Tenia molt poc interès a acumular riqueses i invertia pràcticament tot el que guanyava a portar el que ella considerava una vida decent. Això era conseqüència, en part, de la seguretat que dóna la felicitat. Sempre havia estimat molt la seva família i se n'havia ocupat, de manera que donava per fet que ser estimat i que s'ocupessin de tu eren coses de les quals podria gaudir tota la vida, tant se valia el que cobrés o les riqueses que pogués acumular. La Caterina sabia que hi havia un munt de gent que sentia un desig molt intens de posseir riqueses, però a ella li costava molt reunir prou energies per dedicar-se a aquella tasca."

Leon, Donna. Les joies del paradís. Barcelona, 2012. dgt. Edicions 62. En col·laboració amb la soprano Cecilia Bartoli, com bé s'explica en el biblioblog de la Biblioteca Municipal de Vilanova i la Geltrú.

He triat aquest paràgraf perquè m'ha fet gràcia que l'autora descrigui com, a algunes persones, ens fa molta mandra treballar per a ser riques, o per intentar-ho. I, tot i que és una novel·la de misteri absolutament ben documentada sobre un compositor -i castrati- d'òperes barroques, la família de la protagonista també la defineix, tot i que potser amb una visió una mica innocent de les relacions familiars felices. Tanmateix tampoc cal demanar gaire més a una novel·la de misteri.

Catalogació: no és un Brunetti però la Donna Leon et distreu igual. Amb el component afegit del que es pot aprendre sobre l'òpera barroca italiana.

El bagul dels records

Ara fa sis anys vam viatjar al Vietnam i Cambodja. Sembla ben bé com si ho hagués somniat. D'aquest viatge en van sortir una carpeta amb unes 1.500 fotografies, el que vol dir, evidentment, que la majoria allí s'han quedat, perquè som bona gent i no torturem a ningú. Avui m'ha agafat per fer-hi una ullada, a veure què hi ha d'aprofitable, i m'ha sortit aquesta perla. Fa 10 anys, al Vietnam, venien la imatge de la Hillary Clinton al costat de Jesucrist, el signe de Virgo, alguna verge i ves a saber què més ... serà una imatge profètica?

No em direu que això, llegir els penjolls de pedra, no és millor que llegir els pòsits del cafè.

30. L'home de Tor

El Pallars sempre ha estat la meva segona llar. L'estimo per la seva bellesa natural, però l'estimo com l'espai d'on tinc els millors records de la meva vida, tant en la infantesa com, després, amb els meus fills. Podríem dir que m'adjudico, unilateralment, ser de la vall de Cardós. I una mica ho vaig ser, perquè durant un temps vam tenir casa a Cassibrós. Per això, les coses del Pallars també les sento com a pròpies. No demano res, només declaro el meu amor incondicional. I si serveix tenir una besàvia pallaresa i estar aparellada amb un home amb un besavi aranès, doncs bé, que sigui dit. Al cap i a la fi, Barcelona es plena de pedres de tartera.

Amb mon pare, ma mare i mons germans, vam passar a Andorra per Tor quan jo devia tenir vuit o deu anys, en un 1.500 que semblava un tanc. El pare el va fer pujar per la pista sortejant reguerots i sots i, després, vam estar fent bots per un prat fins a arribar al Port de Cabús i a una pista més acceptable, a la part andorrana i, finalment, una carretera de les de debò. Després vam sortir per la frontera de la Seu i vam tornar pel port de Cantó cap a la vall de Cardós. Durant uns anys, al nostre passaport familiar -perquè teníem un passaport familiar-, s'hi podien veure o bé d'entrades per la Seu, sense sortida, o bé sortides per la Seu, sense entrada. I és que l'excursió de Tor no ens la podíem perdre pas mai. Els guàrdies civils d'Alins, quan enfilàvem o quan davallàvem, ens paraven a mirar-nos el maleter, per si dúiem contraban -cosa que no fèiem mai, la família i el contraban no es barregen-, i ens preguntaven: Que van -o vienen- de Andorra? i mon pare, amb cara d'innocent, responia: Oh! es que se puede ir a Andorra por aquí?, i el guàrdia, seguint el guió deia: No, por aquí no se puede ir a Andorra. I el pare es permetia respondre: Entonsses, por qué me lo pregunta? Reposta: Sigan sigan.

Aquestes anècdotes familiars, que si m'hi poso semblaria una colla d'homes d'una certa edat parlant del servei militar, justifiquen, potser, que qualsevol publicació pallaresa m'interessi i, si té a veure amb Tor, també. A Tor hi ha hagut morts violentes, més de les que serien desitjables per demografia i metre quadrat, hi ha, latents, molts interessos creuats, perquè la muntanya és magnífica, i el seu aïllament la fa més preciosa encara. Tots aquests enrenous han provocat la seva pseudo-virginitat, cosa rara, hores d'ara, en el Pirineu i no sé si alegrar-me'n per la part natural i paisatgística o doldre-me'n perquè això d'assassinar gent no està gens bé. Aquí és on una aprèn a mirar-s'ho amb una certa distància, perquè, qui sóc jo per puiar antanau a dir-los com s'han de guanyar la vida? El respecte al fet pirinenc i pallarès, diferenciat de qualsevol altra part del país, per l'orografia i la dificultat de reeixir en un espai com aquell en un temps com aquest, em fa ser molt prudent a l'hora de pontificar sobre què cal fer.

He aconseguit arribar fins aquí sense parlar del curiós protagonista principal, príncep o plebeu, brètol o màrtir, justicier o paranoic, en Jordi Riba, el Palanca. A L'home de Tor, la Núria Comes aprofita l'ocasió de conèixer-lo, i tenir la seva confiança, per provar d'esclarir, o si més no de deixar per escrit, els detalls de tot l'afer, tant amb documentació com el propi relat d'aquest personatge. La mort, sobre el paper o en titulars, fa feredat i ens fa prendre partit, però a la realitat, en un món ple de silencis com és el Pallars, la nostra Sicília d'interior, es molt necessari aquest exercici de neutralitat, malgrat que, posats a trobar a faltar, manca de les versions directes dels protagonistes enfrontats. Vull creure que per una qüestió de temps, d'espai -documentar tot l'afer potser requeriria un parell de volums més-, o de voluntat per alguna de les parts, que no ho sé. Tampoc crec que s'hi pogués afegir gran cosa més, si no fos les versions de cadascun i les seves motivacions íntimes.

Comes, Núria. L'home de Tor. Lleida, 2010 (2). Pagès.

Catalogació: assumptes pallaresos pels que seguim la vida i miracles d'aquelles valls.

Tant li fot LXIII

Manta vegades ens trobem que la superxeria pretén sustentar-se sota la premissa certa que la ciència no ho sap tot. Justament, aquesta és la premissa principal, certa i única, només aquesta, sobretot en el món de l'alternativisme: la ciència no ho sap tot, n'és conscient i, per això, treballa constantment, error sobre error es van bastint certeses. I aquesta certesa invalida qualsevol pretensió d'aquells que ens volen fer creure en allò que no està demostrat. Demostrem-ho, i quan ho hàgim fet, aleshores ho podem creure. Abans? I ara! Tinc massa poc temps de vida per perdre'l en allò que només existeix en la imaginació, o en la mala fe, d'alguns éssers vius.

29. De la vellesa. De l'amistat

"Veis aquí, doncs, els límites que jo trob que s'han d'observar mentres que els costums de los amics sien honests; ells han d'obrar de concert i comunicar-se entre si tots los intents, les voluntats i totes les coses sens excepció alguna; en tant que si per desgràcia el nostro amic té necessitat d'esser assistit en algunes accions, encara que no del tot justes, d'on dependeix el seu honor o la seua vida, un ha d'apartar-se un poc del camí recte, a no esser que aquesta conducta nos deshonràs; perquè l'amistat excusa fins a un cert punt, però cada qual ha de tenir cuidado de la seua reputació i creure que la benevolència pública és un medi no poc considerable per reeixir en lo que un emprèn; que és deshonrós adquirir-la amb carícies i adulacions; però la virtut que la benevolència segueix no ha d'esser despreciada."

Ciceró. De la vellesa. De l'amistat. València/Barcelona, 2002. Institut interuniversitari de filologia valenciana. Institut menorquí d'estudis. Publicacions de l'abadia de Montserrat. Col·lecció Biblioteca Sanchís Guarner, 61. Traducció d'Antoni Febrer i Cardona, a cura de Maria Paredes i Amadeu Viana.

Antoni Febrer i Cardona visqué a cavall entre el segles XVIII i XIX i, entre altres, traduí al menorquí aquests dos llibrets de Ciceró. Volia llegir-los i tenia dues possibilitats: la Bernat Metge o aquesta curiositat. És evident que la Bernat Metge també pot esperar.

Catalogació: en un llibre de butxaca he pogut gaudir d'un dialecte preciós, vinculat a una època, amb tot el que comporta d'aprenentatge i contextualització, i, no cal dir, de la companyia d'un dels meus millors mestres: Ciceró. Filosofia i llengua pel preu d'un.

28. L'inici del capvespre

La Júlia, a part d'una bona blogaire, és una remarcable novel·lista. Vaig tenir la fortuna de visitar-la en unes vacances al sud del país i va ser prou amable de fer-me a mans aquest exemplar dedicat. Una nissaga i una història -i un munt de possibles històries- configuren aquesta obra. Aquí és on es veu l'ofici, en la versemblança i en veure quantes i quantes possibilitats s'obren a partir d'un relat.

Costa, Júlia. L'inici del capvespre. Barcelona, 2009. Meteora

Catalogació: afortunadament, en el nostre país, no només tenim poetes, tenim dones novel·listes molt i molt potents. I això sempre cal remarcar-ho.

Tant li fot LXII

Et fas gran quan t'adones que explicar les mateixes anècdotes, una vegada i una altra, al voltant de la taula familiar, no només no et molesta sinó que ho esperes com un acte d'invocació de tots aquells que enyores. I és que, amb els anys, augmenten l'enyor i la paciència.

26. Descolonizar la mente

d'aquí

Allí donde he ido, particularmente en Europa, siempre me han planteado la misma pregunta: ¿por qué escribo ahora en gikuyu? ¿Por qué escribo ahora en una lengua africana? En algunos entornos académicos me he enfrentado con el reproche: "¿Por qué nos has abandonado?". Parece casi como que al elegir el gikuyu esté haciendo algo anormal. Pero ¡el gikuyu es mi lengua materna! El mero hecho de que lo que dicta el sentido común en la práctica literaria de otras culturas se le cuestione al escritor africano es la medida de hasta qué punto el imperialismo ha distorsionado la visión de las realidades africanas: lo normal se ve como anormal y viceversa. África, en la realidad, enriquece a Europa, pero a África se la hace ver que necesita a Europa para rescatarla de su pobreza. Los recursos naturales y humanos de África siguen contribuyendo al desarrollo de Europa y de América: pero a África se le hace ver que debe estar agradecida por la ayuda de quienes siguen explotándola. África incluso produce intelectuales que ahora racionalizan esta forma de mirar a África cabeza abajo.

Ngugi Wa Thiong'o. Descolonizar la mente. Barcelona, 2015. Debolsillo.

Fa una mica de por llegir aquest text, per tot allò dels paral·lelismes. Els humans tendim a ser profundament injustos, els uns amb els altres, una vegada i una altra. Veure l'Àfrica d'aquest literat de Kènia et fa perdre els partits presos o, millor dit, et dóna una bufetada a la cara. Àfrica ja no són els manters, que també, Àfrica és la mare i el gran error -i horror- de la humanitat. I encara dura. I és, també, l'exemple de com funcionem arreu. Hi ha un somni europeu eurocentrista, supremacista, que encara resulta vigent i que és comú a totes les faccions polítiques, fins i tot a les que parlen de fraternitat -la bona, la dels que la defineixen, no la d'aquells a qui la volen aplicar?

Catalogació: imprescindible si vols reflexionar sobre l'imperialisme, la colonització, l'aculturació ...

25. Què és el càncer i per què no hem de tenir-li por

El vaig comprar el 2013, quan li van diagnosticar un càncer de colon terminal al meu pare, i després a la mare (aquest sembla que agafat a temps) però, tot i que el vaig començar, potser és que no estava per lectures, la veritat. Ara, que m'estic posant al dia, m'adono que el llibre és perfectament actual i altament aconsellable. I és que en Salvador Macip en sap d'això, no només és un bon científic, sinó que, com a bon científic també ha de ser un bon divulgador.

Aprendre què és aquesta malaltia, quines són les investigacions que es duen a terme, quines són les superxeries que l'envolten -i la mala fe, moltes vegades-, i què podem esperar de la comunitat científica i del futur, sempre i quant siguem conscients, també, de la necessitat d'invertir en investigació, és el que et permet aquesta obra.

Macip, Salvador. Què és el càncer i per què no hem de tenir-li por. Barcelona, 2012. Ara llibres

Catalogació: quan la divulgació científica es fa bé difícilment es pot passar per alt. Reconec que, per les circumstàncies personals, no ha estat fàcil -s'ha escapat més d'una llàgrima-, però li estic molt agraïda a en Salvador Macip per la publicació d'aquest llibre. Gràcies Salvador! (això últim ha quedat una mica bíblic, oi? és que amb aquest nom ... ^^)

22, 23 i 24

La pila és tan enorme que, a vegades, m'espanta. Però tu dóna'm una setmana en un lloc on només es poden pujar muntanyes, sense TV i amb cobertura a pedals, i sense gaire vida social -obligatori descansar neurones-, i ja veuràs.

Un Sant Jordi que voltava per casa.

Pàmies, Sergi. Confessions d'un culer defectuós. Barcelona, 2016. Empúries.

Catalogació: m'agrada la prosa d'en Pàmies, és un estil que m'és proper, i sóc culer. Llegit en una tarda, o sigui que bona lectura d'estiu.

Camilleri, Andrea. Una veu de nit. Barcelona, 2016. Edicions 62.

Catalogació: un estiu sense un bon assassinat -sí, ja ho sé, sona fatal- no és estiu ni res.

I com una mostra més de la meva manca de criteri a l'hora de triar lectures, aquest va aparèixer en el meu e-book sense saber jo massa ben bé que anava a llegir, però és un llibre de blogaire, nascut en un blog i, de per sí, això ja té la seva gràcia.

Valente, Catherynne. La niña que recorrió tierra fantástica en un barco hecho por ella misma. Barcelona, 2012. dgt. Noguer.

Catalogació: dins del seu gènere, és un llibre distret i no està gens mal escrit.

Encara n'he llegit tres més, però aquests viatgen en un altre apunt.

Diari de bord. Data estelar: 030816. Dia 177

Diumenge, 31 de juliol. Ja fa massa dies que no en sabem res i en tenim un tip de.veure l'Edrogan desbarrant per la TV.

- Hola fill, què tal? Tot bé?

Dimecres, 3 d'agost. Hem parat a menjar una pizza a Encamp, davant mateix del singular edifici del Comú. Li he comentar al meu home que estava amoïnada pel noi, massa dies sense saber-ne res. Al vidre del local hi posa: "Free wifi". Demanem la paraula de pas i connectem.

- Ei, mare! Doncs m'haureu de recollir d'aquí a poc a l'aeroport si tot va bé. El cotxe encara tira, només en primera i quarta, però jo estic fomut XD estic amb antibiòtics, el queixal del seny a fora i una mica infectat, i possiblement una hèrnia als abductors, així q hem decidit parar, donar el cotxe per mort (de fet ja conduien un zombie), i agafar els vols q ens posa l'assegurança. Estem ara al mecànic fent els papers, quan estiguin fets ens diran quan pillem vol i us aviso. Una abraçada.

- Ja aviso ton oncle, que encara està al poble, nosaltres no hi serem fins dissabte.

Benhaurades xarxes socials! Totpoderós facebook. Gràcies!

21. Génesis de Robert Crumb

d'aquesta publicació

Regalar-me un llibre sol ser problemàtic, a no ser que sigui un incunable, però sempre estic disposada a fer un esforç pels altres, perquè entenc la seva angoixa i agraeixo l'atreviment. Aquesta vegada el meu fill i la meva jove van repetir Logicòmix i els vaig demanar de canviar-lo. Com què aquest encara no el tenia vaig tirar endavant.

Crumb sempre m'ha agradat, i m'ha desagradat, i això és bo. Quan les coses t'agraden i et desagraden a l'hora vol dir que t'enfronten a l'obligatorietat de pensar. En aquest cas el Gènesi ja me'l sabia, sóc de les que van llegir la Bíblia de petits. I poso Bíblia en cursiva perquè ho considero el títol d'un llibre, no pas la transcripció literal de la paraula de Déu, també en cursiva, com correspon a les creacions humanes.

Al final, tal i com diu l'Allau en el seu apunt impecable -i implacable-, resulta una història insofrible, perquè l'és, a mans d'un "patriarca" del món del còmic. I mai més ben dit.

Crumb, Robert. Génesis. Barcelona, 2014. La cúpula.

Catalogació: m'encanta tenir-lo, però això no vol dir res, tampoc.

Tant li fot LXI

Quant sents que la Terra se t'està fent petita, vol dir que ja va sent hora de què tinguis un microscopi.

20. Las veinticuatro categorias de la poesía de Si Kongtu, o la recerca del Tao

Tao o Dao

LO RÚSTICO Y EL DESAPEGO

La naturaleza es tu propia mnorada
  por eso coge espontáneamente lo que quieras

guarda lo que te enriquezca
  y anticípate a todo sin rodeos

bajo los pinos construye tu cabaña
  quítate el sombrero, lee y contempla la poesía

solo conocerás amaneceres y ocasos
  sin más distinciones absurdas de tiempo

si eres fiel de esta forma a ti mismo
  ¿cómo es posible actuar interfiriendo?

solo acuérdate de seguir los designios del cielo
  para que todo pueda siempre cumplirse

Si Kongtu (837-908, dinastia Tang)

Algú, en aquest cas en Girbén -tot un clàssic- me l'esmenta i, és clar, una no ho pot evitar i el llibre s'afegeix a la col·lecció.

d'aquí

Si Kongtu. Las veinticuatro categorías de la poesía. Preludios de Gong Bilan. Versió bilingüe xinès/castellà. Madrid, 2012. Trotta.

Catalogació: a la pila dels que cal anar visitant i sí, estic malalta d'orient.

Tant li fot LX

Te n'adones que t'has fet gran quan ets capaç de comprendre els actes dels altres gràcies als teus propis rubors.

Narayama Bushi-ko, La balada de Narayama de Shôhei Imamura

Un paisatge natural immens, impressionant. Una comunitat petita, aïllada i amb dificultats per la supervivència. La jove parella jeu enjogassada. Ella està prenyada. Ell li diu: "tindràs una nena, així no l'haurem de matar i la podrem vendre". El món és bell, els humans, però, fan el que poden.

Els costums d'aquesta comunitat rural del XIX els aboquen al suïcidi o a l'assassinat dels vells, a l'infanticidi i a la venda d'infants per tal de controlar les boques en base a la producció d'aliments. Això es tradueix en tradicions que s'observen, en déus i avantpassats, l'àvia, veient que és una boca més i que impedeix el naixement d'un besnét, s'arrenca les dents per demostrar que ja és l'hora de què l'abandonin al capdamunt de la muntanya. Una lectura de l'antropologia més clàssica d'un dels directors més importants de la història del cinema

Narayama Bushiko, La balada de Narayama de Shôhei Imamura, Japó, 1983. Palma d'or a Cannes el 1983.

Shijie (The world) de Jia Zhangke

A Beijing pots veure tot el món, com si fossis a Torrelles però més ambiciós, però de què et serveix tot un món de cartró pedra si estàs atrapada i ja no saps a quin món pertanys, ni si hi ha cap món on pertànyer? 

Shijie. (The World). Direcció: Jia  Zhangke. Xina, Japó i França, 2004 

Catalogació: no m'atreveixo, en qualsevol cas, no em sap greu haver-la vist.

Diari de bord. Data estelar: 160716. Dia 159

Ahir hi va haver un cop d'estat a Turquia, o, com diu el professor Cotarelo, un "tejerazo" del qual els "todólogos" ja hi van dir la seva, i hi diran la seva durant dies, amanint-ho amb dir-hi la seva, també, del fet de Niça i de ... vaja, que els "totòlegs", els que en saben de tot, ocupen els medis de comunicació als quals, com és natural, acabo anant a visitar per saber més coses de les àrees per on passa el meu fill. És un error, ho sé. Els opinadors d'aquí no en tenen ni la més remota idea del que passa allí, i com què els corresponsals solen ser cars, els mitjans tiren d'agència i et pots trobar un periodista televisiu narrant una notícia del Brasil ... des de l'Argentina!

Per si de cas l'hi envio un missatge al meu fill, tot i que, constato, no m'he sentit especialment angoixada pel cop d'estat. Aquestes coses, a la gent del carrer, i més si està a l'altra banda del país (aquests països solen ser una "mica" més grans que la Garrotxa), els afecta relativament poc. Un altre assumpte seria si estigués en una àrea en guerra o petroliera.

- Hola fill, encara sou a Turquia? Noteu l'intent de cop d'estat?

- No hem notat massa cosa, potser pq estàvem al mig de les muntanyes XD. Vaig partir el rotor d'una roda ahir, lo q connecta la roda al cotxe. Així q hem tingut dos dies mogudets. Ha estat curiós rescatar el cotxe amb la grua pq estàvem perduts al mig del no res, i s'havien de creuar varis rius XD un d'especialment complicat. El gruista s'ho ha passat b ...

- Vaja, que aquest cotxe us està donant més d'un maldecap, però si els gruistes s'ho passen bé ... res a dir.