Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 27 de març del 2015

Diari de bord. Data estelar: 270315. Dia 74

Hola fill, com estàs? on pares? (tinc la sensació d'estar dient sempre el mateix :P). Ahir vaig dinar amb un amic d'Arequipa i em va fer prometre que et diria que si hi tornes, al Perú, passaries per casa seva.

- vaig estar a arequipa si!! ara stem arribant a sao paulo! q tal tots??

A sao paulo? Coi quin tip de voltar! Estem més o menys. L'avi, ja t'ho pots afigurar. I què hi feu al brasil?

- pues no ho se exactament xddd passejar, vem creuar bolivia i ara brasil!

Vaja, a la velocitat de la llum!

- buff no et pensis, hem tingut molta sort amb lautostop, brasil es molt rudo. xo ahir quan ja anavem a sudar vem trobar un camio que ens ha portat 1500 km

Wow. Tinc un amic allí, però no sé on del brasil. Si vols li pregunto on para.

- tranqui tranqui, d moment tenim on star, avui a la caixa dun camio i dema trbem casa.

Aneu amb compte si us plau!

#expressionsidiotes
#aquestnenemmata
#sortquenovasol
#culdenjaumetglobalitzat
#esticperfotreelcampjotambé

dimarts, 24 de març del 2015

Un dinar un dia qualsevol

d'ací

- Marc, has estat molt de temps allunyat de la informació política. T'educares en un periodisme ideològic, però això s'ha acabat. Els d'ara, si els cal, mentirien fins i tot en les necrològiques. Ara estàs posat en una tasca ben diferent. Els polítics, els que estan al poder, no són sinó la corretja de transmissió del poder econòmic. ¿No has observat que gairebé no hi ha cap empresari imputat per corrupció? Quan la justícia crida a declarar un empresari s'espolsa les culpes dient que ell no en sabia res, que la responsabilitat és del polític que li fa l'encàrrec. Empresaris que assenyalen polítics; polítics que controlen la fiscalia; empresaris que compren mitjans de comunicació.

Torrent, Ferran. Un dinar un dia qualsevol. Barcelona, 2015. dgt. Columna

Catalogació: de lectura amena, et deixa el regust amarg de la realitat contra la qual l'idealisme hi té poc a fer. Humans, al cap i a la fi.

divendres, 20 de març del 2015

Diari de bord. Data estelar: 200315. Dia 67

- ei Toti, (sí, al meu fill petit li dic Toti, a lu piju), què tal? on pares? estàs bé? explica'm alguna cosa que et trobo a faltar.

- ei! esq parlar amb el kindle es complicat! estic a la paz a bolivia, avui hem rodejat tot el titicaca, es brutal!

-oi que si? És com un mar amb onades i tot.

- si, molt xulo la veritat

Ara el meu fill viatja amb un amic, perquè la Yi Ling se n'ha tornat a Taiwan per feina -és productora cinematogràfica-, i jo, ara ja no em sento tan tranquil·la. Els homes de la meva família estan millor sempre amb una dona al costat. El meu record del Titicaca -o Titijala com diuen alguns de per allí-, és el típic record que tinc d'una munió de llocs on he estat, aquí o a l'estranger "de fora": hi hauria de tornar. La llàstima és que tornar al Pallars Sobirà, o a Montserrat, és fàcil, però al Perú no ho és tant.

Bé, ja ho viu ell per mi i, al capdamunt, ara està a Bolívia, un dels llocs on jo aniria a ulls clucs.

diumenge, 15 de març del 2015

El socialismo y el hombre en Cuba

d'aquí

"Déjeme decirle, a riesgo de parecer ridículo, que el revolucionario verdadero está guiado por grandes sentimientos de amor. Es imposible pensar en un revolucionario auténtico sin esta cualidad. Quizás sea uno de los grandes dramas del dirigente; éste debe unir a un espírtu apasionado una mente fría y tomar decisiones dolorosas sin que se contraiga un músculo.

[...]

El socialismo es joven y tiene errores. Los revolucionarios carecemos, muchas veces, de los conocimientos y la audacia intelectual necesarias para encarar la tarea del desarrollo de un hombre nuevo por métodos distintos a los convencionales y los métodos convencionales sufren de la influencia de la sociedad que los creó. (Otra vez se plantea el tema de la relación entre forma y contenido.) La desorientación es grande y los problemas de la construcción material nos absorben. No hay artistas de gran autoridad que, a su vez, tengan gran autoridad revolucionaria. Los hombres del Partido deben tomar esa tarea entre las manos y buscar el logro del objetivo principal: educar al pueblo."

Llegeixo i se'm fa incomprensible. Passen les pàgines i em reconec incapaç d'admirar l'home, ni tan sols el personatge. Però ja se sap, sóc una iconoclasta irredempta i, és fàcil ser-ho a misses dites. A començaments dels seixanta el meu pare va dinar amb el Che Guevara. Va ser al Ritz de Barcelona, i el Che venia a comprar maquinària industrial i el meu pare en venia. En aquell dinar, d'unes deu persones, el maître del Ritz va portar una paella esplèndida en un carret i li va posar al costat del revolucionari perquè li donés el vist-i-plau. L'argentí exclamà: "Coño! déjemela aquí!", i la resta de comensals van haver d'esperar una nova comanda. El pare va veure el Che un parell o tres més de vegades, la seva memòria ja no és exacta. Anava el cotxe oficial, el de l'empresa i cinc o sis de policia. Van visitar, entre altres, els tallers que hi havia muntats a les Llars Mundet. La compra era per muntar universitats laborals senceres a l'illa de Cuba. El Che, decidia parar en algun bar a beure -ho feia sovint, sembla que era un home assedegat-, i quan ja en tenia prou exclamava: "Vámonos perros!". També va deixar a deure a les Set Portes, pel que diuen.

Tot el que sabia d'aquest personatge era aquesta anècdota paterna, la samarreta famosa, la fama que va saltar la meva generació, i ara, la lectura del llibre. Continuo sentint-me autista al llenguatge emprat, perquè el món del que parla ja ha mort. La Humanitat amb una finalitat és una entelèquia i, per tant, qualsevol lectura, marxista, capitalista, no deixen de ser escorrialles d'un món que fou. És la fi de la Història de Fukuyama? No ho sé, és difícil catalogar un període on s'està vivint. D'aquí uns anys, cent?, algú ho dirà.

Guevara de la Serna, Ernesto (Che). El socialismo y el hombre en Cuba. Barcelona, 2012. dgt. Red ediciones

Catalogació: d'aquelles coses que cal llegir. Si vols dir que les has llegides, és clar.

dissabte, 14 de març del 2015

Proust y la neurociencia

d'aquí

"Pero si no era la selección natural la que estaba impulsando la evolución de nuestros genes, ¿qué era entonces? La respuesta de Kimura fue muy sencilla: el caos. El puro azar. Los dados de la mutación y el póquer de la deriva genética. Al nivel de nuestro ADN, la evolución funciona básicamente por accidente. Nuestro genoma es un registro de errores fortuitos." (del capítol dedicat a George Eliot)

Quan, anys ha, vaig llegir aquesta teoria, la de la 'delmació', de mans de l'Stephen Jay Gould, vaig respirar alleugerida. Finalment, on era no tenia cap sentit finalista, i on seríem tampoc tenia gaire rellevància. De sobte, la típica foto de l'evolució, i totes les especulacions sobre un humà futur, amb un cap de bombeta, uns ulls com fars d'automòbil i sense el dit petit del peu, perdia tot el seu significat i tastava la llibertat de la incertesa. Una cosa menys de què preocupar-se. Visca!

"Estos experimentos con vino ponen de manifiesto la omnipresencia de la subjetividad. Cuando tomamos un sorbo de vino, no degustamos el vino primero y si es barato o tinto después. Degustamos todo a la vez, en un único trago de "este vino es tinto" o "este vino es caro". Como resultado, los enólogos creyeron sinceramente que el vino blanco era tinto y que el vino barato era caro. Y si bien se equivocaron lastimosamente, los errores no fueron enteramente culpa suya. Nuestro cerebro humano está diseñado para creerse a sí mismo y está cableado de tal manera que los prejuicios parecen hechos y las opiniones son indistinguibles de la sensación real. Si creemos que un vino es barato, nos sabrá a barato. Y si creemos estar catando un grand cru, estaremos catando un grand cru. Nuestros sentidos son vagos en sus instrucciones, y nosotros analiazamos sus sugerencias basándonos en lo que otros conocimientos puedan sacar a la superfície. Como ha señalado el propio Brochet, nuestras expectativas sobre cómo va a saber un vino "pueden ser mucho más poderosas a la hora de determinar su sabor que las cualidades físicas propiamente tales"." (del capítol dedicat a Auguste Escoffier.

Anys ha, (escric això -per segona vegada-, miro enrere i tinc un accés de vertigen pels "anys que ha"), vaig fer uns quants cursos de tast de vins. Era al principi de la moda dels tastos, a tocar de casa teníem una masia que feia vins, l'hereu era de la colla, i ves, mira, ja ens tens tota una penya fent rotllana en una taula, tot escoltant un somelier-gurú i provant d'endevinar si tal vi feia olor de plàtan, d'humus o tenia tel de ceba. Sempre m'ha quedat, després de jornades d'arrufades de nas, glopejades taníniques i retronasals, la frase preferida del professor davant la pregunta de l'alumne "quin és el millor vi del món?", amb ganes de sortir per la porta fent-se el milhomes davant dels amics: "El millor vi del món pot ben ser el Don Simón en tetrabric. Perquè el paladar depèn de la biologia i l'educació. Si la teva llengua només et permet apreciar aquest vi, aquest serà el millor. I això no té cap mena d'importància." Doncs sí, la subjectivitat ens mena. Un punt més per trobar interessant l'existència.

"Stravinski creó este efecto (a La consagració de la primavera) procurando no conceder nada a su público. Desfiguró sus tradiciones y desmanteló sus ilusiones. Si el público del estreno daba por sentado que la belleza era algo inmutable -por ejemplo, que ciertos acordes eran más agradables que otros-, él tenia unas ideas mejores. Modernista instintivo, era consciente de que nuestro sentido de lo bonito es maleable, y que las armonías que adoramos y los acordes tónicos que tanta confianza nos inspiran no son algo sagrado. No hay nada sagrado. La naturaleza es ruido. La música no es más que un ramillete de sonido que hemos aprendido a escuchar. Con La consagración de la primavera, Stravinski anunciaba que había llegado el momento de aprender algo nuevo." (del capítol dedicat a Igor Stravinski)
Vaig estudiar música, anys ha, també. Vaig adorar la música. Vaig odiar la música. Perquè com més aprenia a comprendre-la, més aprenia a odiar els que me l'ensenyaven. Éssers convençuts de la seva superioritat infinita sobre la resta de la humanitat. Me'n vaig allunyar de la música i no em veureu mai feinejant escoltant-ne, com em veureu renegar quan entro en espais amb 'música ambient'. No m'agrada el soroll. M'agrada destriar allò que escolto. Per això, quan vull sentir música, me'n poso, em poso els cascs i escolto música. I no faig una altra cosa.

Lehrer, Jonah. Proust y la neurociencia. Madrid, 2010. Paidós.

Catalogació: dins els llibres de divulgació científica que últimament m'agrada llegir. Mescla dels dos mons, sense complexes.

dilluns, 9 de març del 2015

Diari de bord. Data estelar: 090315. Dia 56

fb

- felicita lavia de part meva!

(avui la meva mare fa 76 anys, i hi ha pensat!)

I tant! què tal tot?

- guai guai

on pareu?

- a machala

què baixeu al Perú?

- si marxo, ja parlem despres!

petons

Aquest viatge s'ha convertit en un viatge de Viquipèdia, atenent els diàlegs amb què ens amenitza el minyó. Però bé, Machala, província de El Oro, departament de Guayaquil ... tot té connotacions mítiques. Ai Bartolomé de las Casas!

dijous, 5 de març del 2015

Tant li fot XLVII

A la vida tots solem prendre decisions errònies. El que compta, però, és adonar-nos-en i rectificar, per no ser esclaus de les nostres pròpies decisions.

diumenge, 1 de març del 2015

Brevísima relación de la destrucción de las Indias

d'aquí

"Han muerto y despedazado tatalmente grandes y diversas naciones, muchas lenguas que no han dejado persona que las hable, si no son algunos que se habrán metido en las cavernas y entrañas de la tierra huyendo de tan extraño y pestilencial cuchillo. Más han muerto y destruido y echado a los infiernos de aquellas inocentes generaciones por extrañas y varias y nuevas maneras de cruel iniquidad e impiedad (a lo que creo) de cuatro y cinco cuentos de ánimas; y hoy, en este día, no cesan actualmente de las echar. De infinitas e inmensas injustícias, insultos y estragos que han hecho y hoy hacen, quiero decir tres o cuatro no más, por los cuales se podrán juzgar los que, para efectuar las grandes destrucciones y despoblaciones que arriba decimos, pueden haber hecho."

Coses del Kindle, enganxo la Vida de Cristóbal Colón i aquest altre, del sevillà Fray Bartolomé de las Casas. Reconec que m'ho miro amb escepticisme, la conquesta d'Amèrica sempre m'ha fet molta mandra, però, és clar, si resulta tan fàcil tenir-lo a mà ... Sé que no descobreixo res, però, quants de nosaltres l'hem llegit? Vòmit i horror, i la sensació que hi ha capítols de la història que preferim no mirar gaire profundament per mor de sentir-nos-en més del compte. Però la injustícia hi va ser, i continua per aquells que volen mirar.

De las Casas, Fray Bartolomé. Brevísima relación de la destrucción de las Indias. Barcelona, 2012. dgt. Red Ediciones.

Catalogació: em pregunto com és que aquest llibre no ens el van fer llegir mai a col·legi quan parlaven de la Conquista. Santa innocència!

Si algú hi té interès, són només 39 pàgines en pdf aquí.