Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 31 de desembre del 2015

63. Andar, una filosofia

d'aquí

"Para caminar hay que estar solo. Más allá de cinco personas, es imposible compartir la soledad.

Pero estar solo entonces, solo de verdad: uno solo. Aunque nunca se está del todo solo. Como escribía Thoreau: "Estuve toda la mañana en buena compañía, hasta que vino alguien a visitarme" (se refería a la compañía de los árboles, el sol y las piedras). En el fondo, a menudo es el encuentro con el otro lo que nos devuelve a la soledad. La conversación lleva a hablar de uno mismo y de sus diferencias. Y, poco a poco, el otro nos remite a nosotros mismos en nuestra historia y nuestra identidad, lo que implica incomprensiones y mentiras. Como si eso tuviera importancia. [...] Es imposible estar solos cuando caminamos, de tantas cosas como poseemos con la mirada, tantas cosas que se nos dan, que se hacen nuestras a través de esa toma de posesión inalienable de la contemplación. Hay que conocer la ebriedad del promontorio cuando, tras un esfuerzo, subimos a la cima de un peñasco y allí nos sentamos, y se nos ofrece por fin la perspectiva, el paisaje. Todos esos campos, esas casas, esos bosques, esos senderos, todo es nuestro, para nosotros. Nos hemos convertido en sus dueños mediante el ascenso, ya solo nos queda gozar de esa posesión. ¿Quén podría sentirse solo cuando posee el mundo? Ver, dominar, mirar, es poseer. Pero sin los inconvenientes de la propiedad: es casi como disfrutar como ladrones del espectáculo del mundo. Como ladrones, no: pues subir nos ha costado trabajo. Todo cuanto veo, todo cuanto se extiende ante mis ojos es mío. Poseo todo lo que abarco con la mirada. No estoy solo: el mundo es mío, para mí; está conmigo."

Dins la "Pila del 2015" (a baix a mà dreta) aquest és el número 63. D'ara fins demà no crec que em doni temps d'acabar-me l'Ulisses d'en Joyce, que porto tot l'any remenant i, segons el meu e-book només n'he llegit un 34%, per tant, amb 63 em conformo. I ho especifico per aquells als qui agrada veure els títols que han llegit els altres.

Caminar, per a mi i la meva família ha estat -i és- una religió. I ho dic en el sentit més literal de la paraula, religio de relligar, segons Lactanci, és clar. Durant anys hem emprés travesses caminant plegats i aquest paràgraf d'aquí dalt, sense saber que en Frédéric Gros ho escriuria, és el mateix que li vaig dir al meu fill petit, quan tenia deu anys i passejàvem per la Cerdanya esperant l'endemà que havíem d'emprendre la marxa amb les motxilles a l'esquena. El noi em va remarcar una casa preciosa, amb un jardí espectacular i jo li vaig dir: mira aquella muntanya, demà serà tota nostra i, al damunt, no n'haurem de pagar cap impost. El món és per aquell que mira. I té, ja ho veus, ara ho veig entre dues tapes.

Gros, Frédéric. Andar, una filosofia. Madrid, 2014. Taurus

Catalogació: pels malalts de la filosofia ... peripatètica, és clar. Gràcies Girbén! Començo el 2015 i l'acabo amb llibres que m'has recomanat tu.

I a tots, que allò millor que us hagi passat el 2015 sigui el més dolent que us passi el 2016!

diumenge, 27 de desembre del 2015

Diari de bord. Data estelar: 271215. Dia 68

Hem passat Nadal i Sant Esteve i hem pogut veure alguna foto del noi, a Sèrbia, gaudint d'algun dia de festa en el casament d'un amic. Ell no té res, només dues mans i una gran ànima, d'aquelles que fan patir. Sembla que, pels altres, resulta suficient, per a nosaltres, també.

Deixo aquí un vídeo, el qual no he sabut linkar correctament amb aquest blogger: Open the border. Aquí n'hi ha que pateixen per assemblees, a d'altres ja ens avorreix tot plegat. Perquè el que puguin dir o decidir sembla del tot banal al davant de tanta crua realitat.

divendres, 18 de desembre del 2015

Tant li fot LV

És lícit viure de la política, el que no és acceptable és que la necessitis per viure.

dilluns, 14 de desembre del 2015

Diari de bord. Data estelar: 141215. Dia 55

Cuinar també és treballar. El de les trenes a la barba és meu. Qui ho diria que el "màster" que va fer al Burger King seria més productiu que els dos anys que va passar a la universitat. Que consti que poso la foto perquè s'ha publicat a Facebook.


- Hola fill, què tal? ton pare em diu que vas atrafegat. Imagino que no vindràs per Nadal.

- Ei mare, no crec, el 22 o el 23 crec q anire cap a munich amb un amic i despres ja veure, una abraçada.

- A Munich? Així deixes els camps de refugiats?

- No exactament, segurament vagi a calais

- Munich, Calais? Ara m'he perdut

- A calais hi ha un camp amb 8000 refugiats aproximadament q es horrible, i el pla es montar una cuina alla amb un eqip d munich

- Aaaaaah...ra ho pillu. Un petó molt fort. T'enyorem

- Una abraçada!

d'aquí

diumenge, 13 de desembre del 2015

El nedador del mar secret

d'aquí

Encara existeixen llibres d'aquells que reapareixen després d'un silenci immerescut. Aquesta història, basada en l'experiència de l'autor, ens pot enganyar per la seva migradesa, noranta pàgines, la seva simplicitat i sobrietat i, potser, pels prejudicis que molts ens podem arribar a fer sobre els guionistes d'obres de cinema famoses. En qualsevol cas, el relat provoca una empatia immediata, perquè és una història de qualsevol, explicada per qualsevol, amb un sentiment real. Diu que la va escriure amb llàgrimes als ulls, poc després de viure'n els fets, i que no volia que li caigués la cara de vergonya al fer-ho. Ha estat un bon regal amics, hi ha llibres que fins que no els llegeixes no t'adones que la teva biblioteca no està completa.

Kotzwinkle, William. El nedador del mar secret. Barcelona, 2015. Navona

Catalogació: una peça delicada pel prestatge de les peces americanes delicades difícil de creure'n l'existència i feliç de comprovar-la.

dissabte, 12 de desembre del 2015

Tant li fot LIV

Davant de tanta profecia apocalíptica, l'esperança només rau en la qualitat més encomiable de l'ésser humà: la capacitat de modificar el seu comportament. Això i un que sigui el que el déu dels ateus vulgui!i és clar.

diumenge, 6 de desembre del 2015

Diari de bord. Data estelar: 061215. Dia 47

Des d'aquí






Fins a un barbut d'aquí


Hi van vint-i-tres anys. Trobo a faltar el de capdamunt? I tant! I el de sota que mira tranquil i confiat la càmera? També, però ni goso demanar-li si serà a casa per Nadal després de veure les imatges dels refugiats. Em pregunto que no sé què fem tots plegats, i veig les cares dels voluntaris i penso que m'agradaria ser un d'ells, els envejo les incomoditats, les experiències terribles, a canvi de saber que fan alguna cosa, la que sigui, per ajudar els seus congèneres. I, perquè hi ha dues àvies que cal que es cuidin, sinó, potser ja hi seria.

dimecres, 2 de desembre del 2015

Diari de bord. Data estelar: 021215. Dia 43

No fa gaire que mon fill em va dir que se n'anava a Idomeni, "Amb un bosni boig i una noia alemanya, i alla hi ha alguns amics q estaven aqi, americans i alemanys". Idomeni està en la frontera entre Grècia i Macedònia i era on, ara per ara, semblava que hi havia més "feina" amb els refugiats siris, atenent el tancament de fronteres a Sèrbia. "a idomeni on anem sembla ser mes complicada i a atenes es veu q es un desastre ja q estan enviant cap alla tots els refugiats q no son d siria afganistan o iraq, i no se sap q faran exactament amb ells".

Aquests cooperants són nois i noies que viatgen fins la zona i cerquen alguna organització que els permeti treballar amb els refugiats. A Sèrbia estava registrat a United volunteers of Preshevo, tot i que treballaven força per lliure. Sembla que el caos és la norma. Malparla sovint de Médecins sans frontières. "Els odio bastant. Cooperem amb Humedica a vegades pq el cordinador és guai".

Bé, per les últimes notícies continua a Idomeni, "Llarg dexplicar i linternet no va b. És una bogeria aqi, xo estem b! Treballant molt o sigui q contents".

Cuida't molt si us plau. I no et refiïs dels regals dels grecs, ja saps que va passar amb els almogàvers ^^