Diari de bord. Data estelar: 310815. Dia 31 (circa)

Aeroport d'El Prat. 11:00 a.m. Arriba d'Istanbul via Atenes en un lowíssim cost. L'he anat a buscar perquè em ve molt de gust veure'l. No sé pas perquè, als cinc minuts de parlar ja estarem barallats, però és el meu nen, per sempre. Està de pas, diu, un parell de setmanes i potser se'n va a Suècia a cuidar rens a l'hivern. Ah! tu mateix. Provo de no reaccionar gaire, sé que no pot evitar d'intentar posar-me nerviosa. No se'n sortirà. Ell ja té molta experiència en moltes coses. Jo sempre en tinc més.

Sensacions

Negra nit

I, al final, de tant negociar el pas dels éssers estimats per l'Aqueront, de tantes i tantes hores passades en aquesta riba sense acabar de decidir el preu, una acaba fent-se amiga de Caront i es pregunta si això valdrà per un viatge gratis, quan sigui l'hora, o el preu serà tan car com sempre.

Diari de bord. Data estelar: 170815. Dia 17 (circa)

2 d'agost de 2015. 10:10. Ei fill, que ja heu marxat? On pares? No és per res, només per saber en quin punt de l'atles he d'enviar bons pensaments. Petó.

3 d'agost de 2015. 20:25. Estic a Trieste. Estem molt bé tots i ara anirem cap a Eslovènia.

6 d'agost de 2015. 16:46. Ei, estem a Zarda, Croàcia. Tot genial! X casa tots b?

6 d'agost de 2015. 16:48 Anar fent que ja és molt. Petons

8 d'agost de 2015. 11:23. Ei, que avui és l'aniversari de ton germà. Fes-li un toc.

9 d'agost de 2015. 19:29. Vale! Estem a Dubrovnic. Tot b! un petonàs!

Tenia els meus dubtes en considerar aquesta nova escapada de mon fill dins de la secció del Diari de bord, sobretot perquè ben bé no sabia que marxava, m'havia arribat el rumor pels avis, els quals ja havien fet el gest de contribuir a la causa. I és que, entre altres coses, el meu fill i jo cada dia parlem menys i ens estimem millor. I això val pels fills i pels que no ho són. D'ençà que se'n va anar a viure d'okupa a Cerdanyola -que ja em diràs!- vivim més relaxats. Els fills, a partir d'una edat, si volen continuar essent estimats pels pares, val més que fotin el camp, perquè tenir enredant per casa un parell de senyors amb barba, alts com santpaus, amb aquelles veuotes que no saben el que és parlar fluix, jugant a la play -o sigui: ensenyorint-se de la sala-, i sempre impacients quan el pare o la mare (o l'avi, o l'àvia, o la iaia), els parlen, no és la millor manera per sentir-te identificada amb la teva descendència. Als fills cal enyorar-los, i com més grans més. Així, quan vénen un diumenge a menjar arròs, sembla que et facin un favor, encara que només vinguin per atipar-se i endur-se mil cinc-cents túpers per passar el que quedi de mes.

Bé, el cas és que enguany, per fer vacances de viatjar, ha decidit anar-se'n a Grècia amb tres amics de l'escola en autoestop. Vaja, com si jo, per fer vacances, decidís començar a fer balanços d'empreses o jugar a calcular l'IVA de totes les geladeries on tinc el plaer de seure a consumir la seva producció. L'última notícia és que se n'anaven a Atenes. No sé si el meu fill tria els països per visitar pel seu optimisme, per tant, crec que em començo a preocupar. De tota manera els missatges semblen prou optimistes, escassos això sí.

Ah! i per cert, l'altre fill, el "quiet", el tinc a Eslovènia. Més convencionalment, en cotxe, però també picat pel gen gitano.

 I jo a casa sense poder marxar! I mira que fa dies que vull omplir la motxilla i fotre el camp!

Combray

Portada d'Amazon

"Si jo hagués emmalaltit greument, si m'haguessin capturat uns bergants, convençut que el meu pare tenia una influència enorme amb les potències superiors, o cartes de recomanació irresistibles per a Nostre Senyor, a fi que la meva malaltia o la meva captivitat no fossin altra cosa que vans simulacres sense perill per a mi, hauria esperat amb calma l'hora inevitable del retorn a la feliç realitat, l'hora de l'alliberament o del guariment; potser aquesta absència de talent, aquest forat obscur que s'obria en el meu esperit quan buscava el tema dels meus futurs escrits, tampoc no era sinó una il·lusió sense consistència, i deixaria d'existir mitjançant la intervenció del pare, que segurament s'hauria posat d'acord amb el Govern i amb la Providència per tal que jo acabés sent el primer escriptor de l'època. Però altres vegades, mentre els meus pares s'impacientaven quan veien que em quedava endarrere i no els seguis, la meva vida actual, en lloc de semblar-me una creació artificial del meu pare que ell podia modificar al seu gust, se m'apareixia en canvi com compresa en una realitat que no estava feta per a mi, contra la qual no tenia recursos, en el cor de la qual no tenia aliats, que no amagava res, més enllà d'ella mateixa. Llavors em semblava que jo existia de la mateixa manera que els altres homes, que em faria vell, que moriria com ells, i que no era entre ells sinó un més dels que no tenien aptituds per escriure."

Quan al 2009 vaig córrer a comprar aquesta primera edició de la traducció feta per Josep Maria Pinto, ho vaig fer amb la determinació d'encetar-lo i acabar-lo d'una tirada. La realitat, però, no m'ha permès fer-ho fins ara. Combray ja l'havia llegit en francès, sense gaudir-ne gaire, per la manca de domini profund de la llengua, i per això tenia una gran esperança en aquesta traducció. No m'ha decebut gens. Tanmateix, el meu estat d'ànim m'ha fet arribar fins el 2015 per passar de la pàgina 10. No passa res, no crec que Monsieur Proust se'n senti gaire ofès.

Proust, Marcel. Combray. Barcelona, 2009. Viena Edicions. Traducció de Josep Maria Pinto.

Catalogació: cal? bé, és dels llibres que cal llegir, encara que també exigeix una certa predisposició mental. Vaja, que no ve d'un dia si convé.

Tant li fot LII

Alguns es barallen per aconseguir el poder, d'altres, més tranquil·les, preferim l'exercici de la influència.

Bondat

"Quan, més tard, he tingut ocasió de trobar - me,  en el curs de la meva vida, per exemple en convents, amb encarnacions realment santes de la caritat activa, generalment tenien un aire alegre, positiu,  indiferent i brusc de cirurgià apressat, aquest rostre en el qual no es llegeix cap commiseració, cap entendriment envers el sofriment huma, cap por de ferir-lo, i que és el rostre sense dolçor, el rostre antipàtic i sublim de l'autèntica bondat."

Marcel Proust a Combray