En aquestes dates

Ve el bon temps i, ja fa tres anys que no puc evitar enyorar-te. Recordo, fil per randa, la conversa que vam mantenir per telèfon. Et mories, ho sabies, i volies disculpar-te d'aital indelicadesa. I ho vas fer, això de morir-te, tossut com sempre, acostumat a fer la teva malgrat el que et poguéssim dir els altres, els teus amics, els que t'estimàvem. I ja ens tens a uns quants, poquets la veritat, perquè no et prodigaves, planyent-nos per la teva absència. I jo, pobra de mi, ni vídua desconsolada, ni òrfena afligida, ni germana desolada, només amiga enyorada que ha perdut l'amic en majúscula, el germà gran adoptat per mi mateixa, el confident, el mestre. Massa fantasmes creuen amb mi les portes. Em faig gran.

Conversa

...

- Es pot parlar d'amor entre amics?

- Mai és tan pertinent el mot com quan es fa servir en aquest cas.

- Aleshores, l'amor conjugal?

- I què és, doncs, un matrimoni, una parella, sinó dues persones que han après a ser amics?

- No sempre es dóna el cas ...

- No sempre estan junts els que ho han d'estar ...

- I la passió?

- És unidireccional, hi ha gent que sent passió per la filatèlia, però encara no se sap de cap segell que hagi tingut cap delicadesa pels que els adoren. No és una relació igual, encara que pugui semblar paradoxal, entre una persona i un segell no hi pot haver correspondència.

- I l'amor filial?

- No pot ser un amor d'amics, ans s'empelta de la dependència que senten els infants en néixer, i de la biologia que ens imposa, als adults, l'instint de tenir cura d'aquests infants. Quan són grans queda establerta la relació per sempre, i tothom n'és conscient. L'amor d'amics és lliure, el de parentiu és imperatiu per la nostra supervivència.

- Aleshores, doncs, l'únic amor possible és el de l'amistat?

- L'únic, i el més difícil d'aconseguir!

Jornada de reflexió

Jornada de reflexió: període de temps que hom (o don) dedica a reflexionar posterior a unes eleccions perdudes. Seria aconsellable fer-ho, també, un cop guanyades. Malauradament això passa poc i després, al cap del mandat, et pots trobar en la primera tessitura, tant si t'agrada, com si no.

Entendre el món

Del blog del Capde

"Per què Cambridge concentra tanta saviesa?

És un misteri. Jo crec que és perquè el clima és tan dolent, i t'avorreixes tant, que t'has de posar a pensar o treballar, perquè no pots fer res més. Oxford és elegant, hi ha bons restaurants, però aquí no pots fer res més que ser un geni.

George Steiner"

Estar en campanya electoral vol dir no poder prestar gaire atenció a la meva pila de llibres, per tant, agraeixo la iniciativa d'aquest llibre d'entrevistes amb pensadors com Zygmunt Bauman, Saskia Sassen, Tzvetan Todorov, Geroge Steiner i altres, perquè et permet "entrar i sortir" sense haver de fer gaire descompressions.

Capdevila, Carles. Entendre el món amb onze pensadors contemporanis. Barcelona, 2015. Arcàdia

Catalogació: quina ràbia que fan alguns privilegiats que tenen accés a autèntics mites. Només els salva el fet d'haver-ho compartit, que si no ...

Felicitats Olga!

d'El cau de Calpurni

L'autora Júlia Costa em va convidar a aquesta iniciativa i no vaig trigar gens ni mica a afegir-m'hi. Costa poc admirar algú com l'Olga, té totes les virtuts necessàries per a ser un referent cultural del nostre país.

Faig una recerca a la meva base de dades, d'ella tinc quatre títols (L'agonia de Severià Vargas, Un cadàver per sopar, La inundació, Al meu cap una llosa), i sé que en vaig llegir un parell més a la biblioteca del meu pare i que penso que van anar a petar a la del meu germà.

És poc, ho reconec, però hi ha autors, com el mateix Pedrolo, que els vaig comprant conforme els vaig trobant i no pas expressament, i no resulta gaire fàcil, la veritat. És gairebé un esport, són els llibres els que em troben a mi sense que jo els busqui. Aquests autors, són d'una importància cabdal en la literatura catalana, perquè ens la van situar en el món real; són els artífexs de la modernització del nostre llenguatge literari, de l'apertura al món; són els que ens van donar oxigen quan vivíem en un món literari ofegat per narratives pretèrites -i no pas dolentes- però que ja no parlaven en l'idioma de la realitat; i són, hores d'ara, els autors bandejats pel sistema (i aquí sí que s'escau parlar de sistema i de castes).

En l'Olga hi afegim altres qualitats, la de ser dona en un món on, malauradament, encara resulta una heroïcitat exercir-ne; la de ser tarragonina -quan viure lluny de la capital sembla que et converteix en invisible-; i la de ser excel·lent en l'exercici de la literatura -ser bo, manta vegades, no és pas un valor positiu-.

Visc en un país on les editorials més punteres i amb gran difusió funcionen per beneficis, i no pas de tipus cultural precisament. On prefereixen promocionar cent mil vegades qualsevol gasòfia estrangera abans que promoure la qualitat nostrada.

És per això i, indubtablement, per la seva obra, extensa, premiada i d'una qualitat indiscutible, que m'agradaria que algú que hi tingués res a dir pensés que l'Olga Xirinacs, la meva admirada Olga, es mereix el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

I, tot sigui dit; per molts anys Olga!

Perennia

d'aquí

Annorum V seruus

Inspexi lucem, subito quae erepta est mihi.

Ita neque domino liquit e me gaudia percipere

nec me scire quid natus forem.

Un nen esclau, de cinc anys

He contemplat la llum, i tot d'una m'ha estat

arrabassada. Així doncs, ni al meu amo no li ha

estat permès de rebre de mi motius de goig, ni a

mi de saber per què vaig néixer.

Retrobo la Mònica Miró Vinaixa al Facebook en un grup que demana que se li atorgui a l'Olga Xirinacs el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, impulsat per la Júlia Costa.

Papers, llibres, dones ... la Mònica és una de les millors consultores que he tingut a la UOC, sense cap mena de dubte. Els que llatinegen en aquella casa han estat -suposo que encara ho són- un grup compacte i poderós i veig que no ha perdut el tremp.

Els romans escrivien molt a les pedres, sobretot per recordar els seus morts, i la Mònica ens tradueix inscripcions funeràries. Ens diu: "Vivia entre morts, certament, però aquells morts eren ben vius".

Miró Vinaixa, Mònica. Perennia. Poesia epigràfica llatina. Barcelona, 2015. Godall Edicions.

Catalogació: contràriament al que hom pot pensar, un llibre d'inscripcions funeràries, si són llatines és clar, no és ni fosc ni depriment. En algun cas et tenyeix l'ànima d'una lleu tristesa, més per com de propers se't fan els protagonistes de les petites històries condensades, algunes vegades, en quatre línies. Per mi, dels llibres que cal tenir i fullejar de tant en tant.

sóc el defecte

"Tres d'aquests obres dramàtiques -Pell vella al fons del pou, Algú a l'altre cap de peça i Sóc el defecte- han estat reunides en el present volum de la Biblioteca Raixa. Totes tres evidencien les millors qualitats del teatre de Manuel de Pedrolo, que encerta a aprofitar les més agosarades experiències contemporànies -de Sartre i Beckett a Ionesco- per a donar-hi un sentit i unes solucions profundament personals."  (de la contraportada)

Tres obres reunides, Pell vella al fons del pou, Algú a l'altre cap de peça i Sóc el defecte. Vagareges per un mercat de vell i el llibre està allí, cridant-te, a vuit euros. Recordo quan la literatura catalana de vell te la venien a pes, perquè ningú no en volia saber res. Ara em costa completar algunes de les col·leccions que va començar el pare als cinquanta al mercat de Sant Antoni, ja fa temps que me'n dolc. Primer perquè es van posar de moda i segon perquè alguns venedors "et veuen a venir".

Però, és clar, és un "Pedrolo" i, per a mi, és com si diguéssim un "Tàpies", o un "Picasso" o ... 

Tres obres de teatre, simples, efectives. La primera és una Matrix avant la lettre, i com xalo quan veig que tot ja està inventat!, i les altres dues ens enfronten a l'alteritat i a la llibertat de pensament. Algú dubta de la modernitat d'aquest autor?

Pedrolo, Manuel de. Sóc el defecte. Palma de Mallorca, 1975. Editorial Moll.

Catalogació: pels que ens agrada llegir teatre i gaudim d'un cert vintage dient-nos: "ja us ho deia jo!". Si se'm permet.

Ceguera moral

d'aquí

"Si Marx y Engels, esos dos jóvenes impetuosos e irritables de Renania, se dispusieran a escribir hoy su manifiesto, que tiene casi doscientos años, tal vez podrían empezarlo afirmando: "Un espectro recorre el mundo, el espectro de la indignación ...". Las razones para indignarse son, de hecho, numerosas; podríamos suponer, sin embargo, que un denominador común de los estímulos increíblemente abigarrados y la aún más numerosa influencia que atraen en su camino es una humillante premonición de nuestra ignorancia e impotencia, que niega la autoestima y la dignidad (no tenemos ni idea de lo que va a pasar ni modo alguno de evitar que pase). Las antiguas y presuntamente patentadas formas de afrontar los desafíos de la vida ya no funcionan, y las nuevas y eficaces formas no están en ninguna parte, o se dan en una cantidad abominablemente pequeña. De uno u otro modo, la indignación está ahí, y se ha encontrado una vía para transmitirla y descargarla: salir a las caslles y ocuparlas. La masa de potenciales ocupantes es enorme y crece día tras día." (p. 82-83)

Aquest és un llibre del 2013 i, és clar, en aquesta modernitat líquida, en dos anys, el món ha tornat a fer un canvi. I potser, per això mateix, els postulats d'en Bauman i Donskis, en aquest llibre epistolar, resulten més vigents que mai.

" ... concepto de "adiáfora": el acto de situar ciertos actos o categorías de los seres humanos fuera del universo de evaluaciones y obligaciones morales. La adiáfora implica una actitud de indiferencia a lo que acontece en el mundo, un entumecimiento moral. En una vida cuyos ritmos están dictados por guerras de audiencias e ingresos de taquilla, donde la gente está absorta en las últimas tendencias en aparatos tecnológicos y formas de cotilleo; en nuestra "vida apresurada" en la cual rara vez hay tiempo para detenernos y prestar atencióna temas de importancia, corremos el grave riesgo de perder nuestra sensibilidad ante los problemas de los demás. Solo las celebridades y las estrellas mediáticas pueden esperar ser tenidas en cuenta en una sociedad extenuada por la información sensacionalista y sin valor." (de la contraportada)

Bauman, Zygmunt - Donskis, Leonidas. Ceguera moral. Barcelona, 2015. Paidós.

Catalogació: fent cabal als postulats dels autors, imprescindible pel que aporta d'exercici de reflexió respecte al món que ens envolta. Curiosa també l'anàlisi que fan de l'obra de Michel Houellebecq La possibilitat d'una illa com a obra cabdal del pensament actual.

Les dones tenen cura

Li poso la mà al front, no té febre. El bony que li ha sortit a la templa no presagia res de bo. No sabem si cal relacionar-lo amb el càncer. Ara dorm i respira tranquil. Torno a posar-li la mà al front i, per si de cas, m'ajupo i li controlo la temperatura amb la comissura dels llavis. El tacte i el color de la pell no són dolents, m'alleugereix una mica. Li acaricio el cap, ara tan reduït, com tot ell. Surto de l'habitació cavil·lant si hem d'anar o no a l'hospital. A baix, a la cuina, parlo amb la mare.

- No té febre, oi?

- No, i ara dorm tranquil.

- Però el bony fa molta angúnia ...

- Sí, et sembla que l'hauríem de portar d'urgències?

- I què li faran? A Martorell no li faran res d'urgències avui que és festa.

- A Bellvitge, doncs.

- No voldrà anar-hi.

- Si cal que hi anem hi anirà, ja me n'encarrego jo.

- No ho sé, esperem, potser.

Els ull de la mare mostren la immensa tristesa que arrossega de fa un any i mig i que només s'esvaeix quan parla amb el meu nebot de deu anys.

- Ves si no podria acabar de pressa ...

- Ja ho sé mare, però encara viu prou acceptablement.

Me'n vaig a la sala i prenc un llibre. L'obro, distreta, i ni tan sols veig les lletres. Em ve al cap l'olor i el tacte del pare a la galta i rememoro la galta de la padrina prenent-me la febre, i la de la mare, amb la seva olor de pólvores i perfum. Rememoro el tacte i l'olor dels fronts als que m'ha tocat prendre la febre. A casa és cosa de dones això, saber quan estàs malalt, quan cal anar al metge, quan cal medicar-se, fer dejuni ... Els homes no tenen aquesta potestat i no se m'acut gaire per què.