Un lloro per al vicari i altres històries

d'aquí

- Ja et dic jo! No sé pas on anirem a parar! va començar la nyoreta Magnòlia, fullejant el diari local-. Ara hi ha un negre que volen fer batlle.

Jo vaig llambregar, inquiet, cap a la porta per on se n'havia anat en Fred.

- Si voleu que us ho digui, estem governats per una colla de perdularis blancs i negres ..., així és ..., perdularis blancs i negres -va dir, tot prenent un xarrup de cafè.

- Digui'm una cosa, nyoreta Magnòlia, tenint en compte la sensibilitat que té avui dia la gent de color, considera prudent parlar d'aquesta manera quan en Fred ho pot sentir? -vaig preguntar.

- Parlar de quina manera? -va inquirir ella, mirant-me perplexa amb els seus ulls enormes.

- Bé, parlar dels negres i tot això.

- Però en Fred no és pas un negre - va fer, indignada.

Per un instant, em vaig demanar si no devia ser, potser, daltònica.

- No -va prosseguir-. El meu besavi va comprar l'avi d'en Fred el 1850. Encara en guardo el rebut. En Fred va néixer aquí. En Fred no és un negre. En Fred és de la família.

Vaig renunciar a intentar de comprendre la mentalitat de la gent del sud.

Durrell, Gerald. Un lloro per al vicari i altres històries. Barcelona, 2009. Viena eds.

Catalogació: saps que passa? que si veig un llibre d'en Gerald Durrell me'l compro. No puc evitar llegir àvidament totes les històries que explica, sempre relacionades amb animals, racionals i humans. També era fan del seu programa 'El naturalista amateur', és clar. I mai m'ha decebut.

Diari de bord. Data estelar: 280115. Dia 16

- Eiii, tot genial, stem a Ibagué a la finca del diego, hem montat a cavall i tot, records x tots!

Bé,  per 'Finca del Diego' a Ibagué em surt la Finca de Villa Diego. I això em fa pensar en aquella frase castellana de "tomar las de Villadiego", que espero que no se la prengui literalment. Perquè, francament, en aquestes alçades, gairebé m'ho crec tot.

Tant li fot XLV

Enyoro els vells temps on era incapaç de comprendre una paraula com connivència.

Dublinesos

d'aquí

Un murmuri de la sala li cridà l'atenció. El senyor Browne entrava per la porta, escortant gentilment la tia Júlia, que se li recolzava al braç, somrient i fent anar el cap cot. Una mosqueteria irregular d'aplaudiments la va escortar també fins al piano i després, mentre la Mary Jane s'asseia al tamboret i la tia Júlia, ja sense somriure, es mig girava per fer sentir més bé la veu per la sala, cessà gradualment. El Gabriel reconegué el preludi. Era el d'una ella cançó de la tia Júlia: Vestida de núvia.

Fa temps que volta per casa l'Ulisses d'en Joyce i, és clar, l'havia de llegir. L'he encetat diverses vegades i no me'n surto, no m'emociona, però, és clar, tard o d'hora el llegiré. Tot i així, vist que no em venia gaire de gust l'un, el millor era encetar un altre llibre d'ell. Ja havia llegit Retrat de l'artista adolescent, així, doncs, s'imposava Dublinesos. Els hologrames dels habitants de Dublín dels inicis del s. XX perfectament dibuixats per Joyce, han resultat una delícia.

Joyce, James. Dublinesos. Barcelona, 2013. Edicions 62.

Catalogació: Torno a fer les paus amb l'autor.

Però no nevarà

Provo de repetir l'experiència del dia anterior, però el cel no pensa en neu. Surto més tard, després d'un matí destarotat em venç la mandra. Es fa de nit. Surto igual, no cal llum, conec millor el camí que la meva mà. Em miro més els camins que les mans, que em semblen massa envellides i no les reconec. A mig camí ja no s'hi veu gaire. El bosc, però, és amable i segueix allí, res no es mou. Algun senglar ja deu pasturar. Avui no plou i l'aire és més prim. Capturo alguns fotons que reboten en les pedres blanques del camí, esparses. Segueixo les pedres. Els sentits s'afuen, l'oïda presta, el nas ... les cèl·lules tenen memòria de Lucy i envien el seu missatge antic. Sempre és millor una truja que un tigre de dents de sabre. Mantinc el ritme, en la fosca no panteixo tant. La realitat es distorsiona, el sòl s'allunya del meu cap. Sóc més alta, més lleugera. Si tingués una escombra podria volar.

Vol nevar

El silenci és de cotó-fluix. Vol nevar. Ahir ja provava de fer-ho, però estem massa avall. Vaig passejar pel bosc sota l'aiguaneu. Em calia sentir els sons esmorteïts de l'úter. Calma. Fa tants anys que m'he deixat penetrar pels llibres que em sento prenys. No goso deslliurar per mor de no saber si la criatura duu el meu ADN o només sóc un ventre de lloguer. I fora, en el silenci de cotó-fluix, no s'atreveix a nevar. Tampoc.

Diari de bord. Data estelar: 200115. Dia 8 (editat)

fb diumenge 18

- Estem a roma! Tot genial!!! L'avi i l'avia q tal? Digueli a la iaia que no es preocupi!

Hola fill. Me n'alegro. Els avis bé i la iaia també. Ja els donaré records de part teva. Esteu a la ciutat?

- Guai, sisi

Llenceu un cèntim a la Fontana di Trevi. :) petons

...

Truquen a la porta i els nois (els meus fills, perquè a casa "el nen" és el meu home), no ho senten, tancats com estan a la sala d'estar fent una partida a la PlayStation. Obro. Fa anys que casa meva és una corrua de nois i noies que, invariablement, truquen, obres, somriuen educats i pregunten: "què hi ha l'Assensiu?" I jo, per l'abillament, dedueixo quin dels tres "meus Assensius" busquen. El "nen" -el meu home- sol quedar descartat d'entrada, sobretot per l'edat i perquè, pel cognom, només l'anomeno jo. Respecte als nois, depèn. Si el que tinc al davant és una colla de nois i noies vestits i pentinats més o menys convencionals, és el gran. Si al meu davant hi trobo un noi abillat amb una capa negra, un barret de feltre verd amb una ploma i una flauta, un altre amb una cresta vermella en una cadira de rodes, un ros barbut amb una gavardina talment l'inspector Gadget, etc., bé, no hi ha error possible, l'Assensiu en qüestió és el petit.

Solen somriure excusant-se, són canalla educada, i a la majoria els conec des que no aixecaven dos pams de terra. Els meus dos fills són molt fidels als companys de classe i de bàsquet. Passen i s'afegeixen als que hi ha a la sala. Afortunadament, el meu home i jo ens hem creat un reducte a part, i els pares també. Si s'ajunten ambdues colles tot funciona igual, perquè el joc és el mateix. Que si assassins, bàsquet o cotxes. Hi ha comandaments de sobres, i cervesa, és clar. Quan fa bo es reparteixen arreu, al terrat o al pati, sobretot els que fumen. I escoltes riallades desmesurades de mascles post-adolescents. Les veuetes de les mosses s'escolten menys. No pas perquè no n'hi hagi de noies, més aviat perquè aquests homes alts i joves solen ser força escandalosos.

d'aquí

Els meus fills sempre han tingut ordinador, des que de petits jugaven al Simon the Sorcerer al i486 , Indiana Jones , Theme Hospital i altres. Després va entrar la Play Station i, entretant, la muntanya, sempre. Primer en les vacances al Pallars Sobirà, a la Vall de Cardós, on jo també havia fet totes les meves vacances d'infantesa. I després, quan ja tenien deu i dotze anys, fent el GR-11, aprenent a sobreviure a mínims, perquè un gram de pes de més es nota a l'esquena. Aleshores, també, van afeccionar-se als jocs MMORPG, amb el Lineage i després el World of Warcraft. Els jocs de rol massiu, com aquests últims, es juguen en party on-line, o sigui que et pots trobar jugant -i parlant, que per això existeixen els cascs i els micros incorporats-, amb diverses persones de tot el món. Jo també hi he jugat, participant en setges de castells, morts de monstres diversos, etc. M'hi van enredar ells i, durant uns tres anys, hi vaig estar força capficada. Aquestes partys, que poden ocupar fins a cent persones amb un únic objectiu, tenen molta força, perquè tu ets un personatge amb unes característiques que t'has definit en "néixer", a partir d'uns patrons previs, que duu una motxilla carregada d'armes, màgies (skills), pocions (pots) ... Es formen grups estranys, amb nans, mags, elfs, guerrers ...

I és clar, t'acostumes a veure com a natural els personatges (pj) del teu clan. Perquè, a l'altra banda, rere un ninotet, hi ha una persona de bo de bo que viu al Canadà, Bolívia, Corea, Egipte o al costat de casa teva. Si això hi sumes que estàs acostumat a passar amb poc, que t'han avesat a passar un cert perill a la muntanya, que t'han ensenyat que a la vida l'equipatge t'ha de cabre dins les botes, no em semblarà gens estrany quan, si tot va com cal, d'aquí a un mes, més o menys, a Colòmbia s'hi trobin, potser, un noi abillat amb una capa negra, un barret de feltre verd amb una ploma i una flauta, un altre amb una cresta vermella en una cadira de rodes, un ros barbut amb una gavardina talment l'inspector Gadget, una noia taiwanesa i un Assensiu amb perilla i un somriure encisador.

Al meu fill no li escau el cinisme, és un bon home, i com què el món que li ha tocat no li agrada, després de dos anys a la UAB i un al Burger King ha decidit viure en una party perpètua. Si més no per ara.

fb ahir

-Estem a londres!

A la city? Records als lleons de trafalgar square!

...
última hora: ja els tenim a Florida.

Tant li fot XLIV

Ser valent passa per sentir vertigen i imposar-s'hi.

Mort a la Fenice

d'aquí

Leon, Donna. Mort a la Fenice. Barcelona 2013. dgt. Edicions 62

Catalogació: necessitat d'evasió. Coses de la política.

Léon l'Africain

"Je ne demande jamais à Dieu qu'il me préserve des calamités; seulement qu'il me préserve du désespoir."

No és que tingui gaire interès per la novel·la històrica ni, especialment, per la ficció construïda per Amin Maalouf al voltant d'en Hasan bin Muhammed al-Wazzan al-Fasi. El meu interès se centra, únicament, en tenir sempre uns quants llibres escrits en el francès més col·loquial possible per no oblidar-me d'un idioma que no tinc ocasió de practicar.

Maalouf, Amin. Léon l'Africain. París, 1986. Jean-Claude Lattès. Le Livre de Poche.

Catalogació: pels amants de la novel·la històrica.

Diari de bord. Data estelar: 130115. Dia 1

Dimarts 13. Bon o mal senyal? No sóc supersticiosa perquè porta mala sort. Són les 19:57 i estem esperant que comencin "a passar", aquesta vegada, sembla, cap a Sudamèrica. Però primer, és clar, per no fer-ho fàcil, volen passar la nit a la casa okupa de Cerdanyola i demà, en autoestop, camí de Roma per agafar un vol que els durà a Londres, setze hores, Florida i d'allí ... Bé, espero que per la Festa Major d'estiu -a la segona quinzena de juliol- es deixi(n) caure. Qui marxa? De moment el meu descendent directe, segon en la línia de successió, i la Yi Ling, altrament anomenada Elaine -coses dels asiàtics i la mania de posar-se noms occidentals quan viatgen per casa nostra-. Sembla, però, que més o menys per Colòmbia se n'han de trobar uns quants. Cada dia són més el jovent que sent l'impuls de marxar. Imagino que fer bivac a la Pica d'Estats no té el glamur suficient. O tempora, o mores!

Les dones del 1714

"Despertau-vos, despertau-vos, catalans adormits, no sepulteu vostra honra, vostres lleis i llibertat de vostra amada Pàtria en la negra obscuritat d'una perpètua, deplorable esclavitud". Aquest començament correspon a un text sens dubte pamfletari però raonat, potser desesperat, publicat el novembre del 1713 amb el descriptiu títol de Despertador de Catalunya. Desterro de la ignorància. Antídot contra la malícia. Foment de la paciència. Remei a la pusil·lanimitat.

Aquest, el 2015, serà per mi l'any de llegir els llibres que hagin parlat del 2014. Tard? no, mai és tard, i menys en història. Per tant aniran caient, perquè volten per casa, en format regal benintencionat.

Gabancho, Patrícia. Les dones del 1714. Barcelona, 2014. Columna

Catalogació: un bon llibre per passejar-se pels fets del 1714, amb l'excusa de seguir la petja femenina, de la qual, cal reconèixer-ho, se'n troba poc relat. I no és pas perquè l'autora no ho provi, sinó perquè la realitat ens diu, tossuda, que la meitat de la humanitat (més 1) poques vegades ha merescut formar part del llegat a la posteritat. Coses que passen.

Sóc vertical

DOS EXCURSIONISTES A CLOUD COUNTRY

(Rock Lake, Canadà)

En aquest país no hi ha mesura ni equilibri
per a redreçar el domini de roques i boscos,
el pas, diguem-ne, d'aquests núvols que humilien l'home.

Cap gest teu o meu els cridaria l'atenció,
cap paraula fer-los dur aigua o posar foc als encenalls
com follets de la contrada sota l'embruix d'un ésser superior

Bé, un es cansa dels jardins públics; vol unes vacances
on arbres núvols i animals no es fixin en res;
lluny d'oms etiquetats i mansuetes roses de te.

Vam haver de passar tres dies viatjant cap al nord per trobar un núvol,
en els polits cels de Boston no hi tenien pas cabuda.
Aquí en la darrera frontera del gran i presumptuós esperit

els horitzons són massa llunyans per ser afectuosos com oncles;
els colors s'hi asseveren amb una mena de venjança.
Cada dia es clou amb una immensa ostentació de vermellors.

I la nit arriba amb pas gegantí.
És agradable per canviar ser tan poca cosa.
Aquestes roques no ofereixen redós a la gent ni a l'herbatge:

Estan concebent una dinastia de fred perfecte.
En un mes ens preguntarem per què són els ganivets i les forquilles.
Em recolzo en tu, balba com un fòssil. Digues-me que sóc aquí.

Els pelegrins i els indis podien no haver existit,
Els planetes bateguen dins el llac com brillants amebes;
els pins ens apaguen les veus amb els seus més lleus sospirs.

Al voltant de la nostra tenda les velles simplicitats remoregen
mig adormides com Leteu, provant d'entrar.
Ens despertarem amb la ment en blanc com l'aigua a la matinada.

Ja fa temps que l'havia encetat aquest llibre, però la poesia d'una dona que es va suïcidar mesos abans que jo nasqués, i pensant en l'entrebanc que he passat el 2013, no em venia gens de cara de reprendre'n la lectura. Finalment ho he fet i no m'ha decebut. Quan llegeixes un poema que, tot sol, substitueix una novel·la, cal creure que estàs davant d'algú bo de debò. Fins i tot quan escriu:

DARRERES PARAULES

No vull una caixa senzilla, vull un sarcòfag
amb franges de pell de tigre, i una cara al damunt
rodona com la lluna, mirant enlaire.
Vull contemplar-les quan vinguin
a recollir, entre els muts minerals, les arrels.
Ja les veig ara, cares pàl·lides i llunyanes com estels ...

Plath, Sylvia. Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963. Barcelona, 2006. Ed. Proa. Traducció de la Poeta Montserrat Abelló.

Catalogació: al prestatge dels que cala rellegir. Sense cap mena de dubte.

Tant li fot XLIII

Tot té un principi i un final, però si ens obsessionem en l'escatologia, ens oblidarem del més important: l'entremig.

El jardí de les roses

d'aquí

23

 

"Aixafa el cap de la serp amb la mà de l'enemic, que una d'aquestes dues coses et serà profitosa: si ell venç, hauràs matat la serp, i si guanya la bèstia, t'hauràs alliberat de l'enemic.

En la batalla contra un rival dèbil

no et sentis tranquil i confiat;

ja que arrencarà el cap al lleó

aquell que es vegi desesperat."

Em fa una certa il·lusió encetar la "pila del 2015 amb aquest llibre. I és que quan algú em diu salta, jo salto. I si aquest algú em parla de Sa'di jo corro a fer-hi una ullada, si a ell l'interessa, a mi també.

Sa'di. El jardí de les roses. Barcelona, 2014. Adesiara. Traducció del persa d'Àlex Queraltó Bartrés.

Catalogació: Un llibre persa del segle XIII sempre conté sentències i idees que ens poden repugnar avui, però això no és motiu suficient com per no endinsar-s'hi i provar de rescatar les imatges en les quals es basen les meves primeres lectures d'aventures. Ves que no sigui d'allí que prové la meva fascinació pel desert!

Realpolitik

La casa crema amb grans flamarades. Tu estàs al costat del pou. Agafes el cubell per començar a apagar-la. El cubell és de vímet.

Passa el temps. La casa crema amb grans flamarades i, misteriosament, es manté intacta. Tu continues intentant agafar aigua del pou amb el mateix cubell de vímet.

La pila del 2014

Sempre m'han fet enveja els blogaires que publiquen els llibres que han llegit l'any anterior, no pas pel nombre, sinó perquè em feia ràbia la meva ineptitud a l'hora d'elaborar aquesta llista. N'encetava una i perdia el paper, o me'n saltava uns quants i després ja ni recordava els que havia llegit ... vaja, un perfecte desastre (servidora sempre tendint a la perfecció ^^).

Aquest any que tot just hem passat em vaig fer el propòsit de tenir aquesta llista. A qui importa? a ningú, és clar. Però ves, es un caprici meu. En tot cas, vaig pensar que el blog era l'eina adequada per aquest afer i, aquí a sota, baixant a mà dreta, hi ha "La pila del 2014". No he arribat als 60, i això vol dir que, de llibres, n'he llegit més aviat pocs. Coses de la vida real.

Amb el proper llibre que llegeixi encetaré "La pila del 2015", a veure que en surt. Si algú en vol saber la meva valoració la trobareu en algun apunt d'Adquisicions i altres pertinences. Encara que tampoc cal que espereu gran cosa, ni crítica literària, ni recensions, ni res que s'hi pugui semblar. Només el que em venia de gust dir-ne.

Apali doncs! Cap a una altra pila!