63. Andar, una filosofia

d'aquí

"Para caminar hay que estar solo. Más allá de cinco personas, es imposible compartir la soledad.

Pero estar solo entonces, solo de verdad: uno solo. Aunque nunca se está del todo solo. Como escribía Thoreau: "Estuve toda la mañana en buena compañía, hasta que vino alguien a visitarme" (se refería a la compañía de los árboles, el sol y las piedras). En el fondo, a menudo es el encuentro con el otro lo que nos devuelve a la soledad. La conversación lleva a hablar de uno mismo y de sus diferencias. Y, poco a poco, el otro nos remite a nosotros mismos en nuestra historia y nuestra identidad, lo que implica incomprensiones y mentiras. Como si eso tuviera importancia. [...] Es imposible estar solos cuando caminamos, de tantas cosas como poseemos con la mirada, tantas cosas que se nos dan, que se hacen nuestras a través de esa toma de posesión inalienable de la contemplación. Hay que conocer la ebriedad del promontorio cuando, tras un esfuerzo, subimos a la cima de un peñasco y allí nos sentamos, y se nos ofrece por fin la perspectiva, el paisaje. Todos esos campos, esas casas, esos bosques, esos senderos, todo es nuestro, para nosotros. Nos hemos convertido en sus dueños mediante el ascenso, ya solo nos queda gozar de esa posesión. ¿Quén podría sentirse solo cuando posee el mundo? Ver, dominar, mirar, es poseer. Pero sin los inconvenientes de la propiedad: es casi como disfrutar como ladrones del espectáculo del mundo. Como ladrones, no: pues subir nos ha costado trabajo. Todo cuanto veo, todo cuanto se extiende ante mis ojos es mío. Poseo todo lo que abarco con la mirada. No estoy solo: el mundo es mío, para mí; está conmigo."

Dins la "Pila del 2015" (a baix a mà dreta) aquest és el número 63. D'ara fins demà no crec que em doni temps d'acabar-me l'Ulisses d'en Joyce, que porto tot l'any remenant i, segons el meu e-book només n'he llegit un 34%, per tant, amb 63 em conformo. I ho especifico per aquells als qui agrada veure els títols que han llegit els altres.

Caminar, per a mi i la meva família ha estat -i és- una religió. I ho dic en el sentit més literal de la paraula, religio de relligar, segons Lactanci, és clar. Durant anys hem emprés travesses caminant plegats i aquest paràgraf d'aquí dalt, sense saber que en Frédéric Gros ho escriuria, és el mateix que li vaig dir al meu fill petit, quan tenia deu anys i passejàvem per la Cerdanya esperant l'endemà que havíem d'emprendre la marxa amb les motxilles a l'esquena. El noi em va remarcar una casa preciosa, amb un jardí espectacular i jo li vaig dir: mira aquella muntanya, demà serà tota nostra i, al damunt, no n'haurem de pagar cap impost. El món és per aquell que mira. I té, ja ho veus, ara ho veig entre dues tapes.

Gros, Frédéric. Andar, una filosofia. Madrid, 2014. Taurus

Catalogació: pels malalts de la filosofia ... peripatètica, és clar. Gràcies Girbén! Començo el 2015 i l'acabo amb llibres que m'has recomanat tu.

I a tots, que allò millor que us hagi passat el 2015 sigui el més dolent que us passi el 2016!

Diari de bord. Data estelar: 271215. Dia 68

Hem passat Nadal i Sant Esteve i hem pogut veure alguna foto del noi, a Sèrbia, gaudint d'algun dia de festa en el casament d'un amic. Ell no té res, només dues mans i una gran ànima, d'aquelles que fan patir. Sembla que, pels altres, resulta suficient, per a nosaltres, també.

Deixo aquí un vídeo, el qual no he sabut linkar correctament amb aquest blogger: Open the border. Aquí n'hi ha que pateixen per assemblees, a d'altres ja ens avorreix tot plegat. Perquè el que puguin dir o decidir sembla del tot banal al davant de tanta crua realitat.

Tant li fot LV

És lícit viure de la política, el que no és acceptable és que la necessitis per viure.

Diari de bord. Data estelar: 141215. Dia 55

Cuinar també és treballar. El de les trenes a la barba és meu. Qui ho diria que el "màster" que va fer al Burger King seria més productiu que els dos anys que va passar a la universitat. Que consti que poso la foto perquè s'ha publicat a Facebook.

- Hola fill, què tal? ton pare em diu que vas atrafegat. Imagino que no vindràs per Nadal.

- Ei mare, no crec, el 22 o el 23 crec q anire cap a munich amb un amic i despres ja veure, una abraçada.

- A Munich? Així deixes els camps de refugiats?

- No exactament, segurament vagi a calais

- Munich, Calais? Ara m'he perdut

- A calais hi ha un camp amb 8000 refugiats aproximadament q es horrible, i el pla es montar una cuina alla amb un eqip d munich

- Aaaaaah...ra ho pillu. Un petó molt fort. T'enyorem

- Una abraçada!

d'aquí

El nedador del mar secret

d'aquí

Encara existeixen llibres d'aquells que reapareixen després d'un silenci immerescut. Aquesta història, basada en l'experiència de l'autor, ens pot enganyar per la seva migradesa, noranta pàgines, la seva simplicitat i sobrietat i, potser, pels prejudicis que molts ens podem arribar a fer sobre els guionistes d'obres de cinema famoses. En qualsevol cas, el relat provoca una empatia immediata, perquè és una història de qualsevol, explicada per qualsevol, amb un sentiment real. Diu que la va escriure amb llàgrimes als ulls, poc després de viure'n els fets, i que no volia que li caigués la cara de vergonya al fer-ho. Ha estat un bon regal amics, hi ha llibres que fins que no els llegeixes no t'adones que la teva biblioteca no està completa.

Kotzwinkle, William. El nedador del mar secret. Barcelona, 2015. Navona

Catalogació: una peça delicada pel prestatge de les peces americanes delicades difícil de creure'n l'existència i feliç de comprovar-la.

Tant li fot LIV

Davant de tanta profecia apocalíptica, l'esperança només rau en la qualitat més encomiable de l'ésser humà: la capacitat de modificar el seu comportament. Això i un que sigui el que el déu dels ateus vulgui!i és clar.

Diari de bord. Data estelar: 061215. Dia 47

Des d'aquí

Fins a un barbut d'aquí

Hi van vint-i-tres anys. Trobo a faltar el de capdamunt? I tant! I el de sota que mira tranquil i confiat la càmera? També, però ni goso demanar-li si serà a casa per Nadal després de veure les imatges dels refugiats. Em pregunto que no sé què fem tots plegats, i veig les cares dels voluntaris i penso que m'agradaria ser un d'ells, els envejo les incomoditats, les experiències terribles, a canvi de saber que fan alguna cosa, la que sigui, per ajudar els seus congèneres. I, perquè hi ha dues àvies que cal que es cuidin, sinó, potser ja hi seria.

Diari de bord. Data estelar: 021215. Dia 43

No fa gaire que mon fill em va dir que se n'anava a Idomeni, "Amb un bosni boig i una noia alemanya, i alla hi ha alguns amics q estaven aqi, americans i alemanys". Idomeni està en la frontera entre Grècia i Macedònia i era on, ara per ara, semblava que hi havia més "feina" amb els refugiats siris, atenent el tancament de fronteres a Sèrbia. "a idomeni on anem sembla ser mes complicada i a atenes es veu q es un desastre ja q estan enviant cap alla tots els refugiats q no son d siria afganistan o iraq, i no se sap q faran exactament amb ells".

Aquests cooperants són nois i noies que viatgen fins la zona i cerquen alguna organització que els permeti treballar amb els refugiats. A Sèrbia estava registrat a United volunteers of Preshevo, tot i que treballaven força per lliure. Sembla que el caos és la norma. Malparla sovint de Médecins sans frontières. "Els odio bastant. Cooperem amb Humedica a vegades pq el cordinador és guai".

Bé, per les últimes notícies continua a Idomeni, "Llarg dexplicar i linternet no va b. És una bogeria aqi, xo estem b! Treballant molt o sigui q contents".

Cuida't molt si us plau. I no et refiïs dels regals dels grecs, ja saps que va passar amb els almogàvers ^^

El aroma del tiempo. Un ensayo filosófico sobr el arte de demorarse

"La sociedad del consumo y del tiempo libre presenta una temporalidad particular. El tiempo sobrante, que se debe a un aumento de la productividad, se llena con acontecimientos y vivencias superficiales y fugaces. Puesto que nada ata al tiempo de manera duradera, parece que este transcurre muy deprisa o de que todo se acelera. El consumo y la duración se contradicen. Los bienes no duran. Llevan inscrita la caducidad como elemento constitutivo. El ciclo de aparición y desaparición de las cosas es cada vez más breve. El imperativo capitalista del crecimiento lleva consigo que las cosas se produzcan y se consuman en un lapso de tiempo cada vez más corto. La presión del consumo es inmanente al sistema de producción. El crecimiento económico depende del consumo y el uso vertiginoso de las cosas. La economía basada en el consumo sucumbiría si de pronto la gente empezara a embellecer las cosas, a protegerlas frente a la caducidad, a ayudarlas a lograr una duración." (p. 133)

Byung-Chul Han. El aroma del tiempo. Un ensayo filosófico sobre el arte de demorarse. Barcelona, 2015. Ed. Herder

Saps què et dic? Doncs que ara, més que mai, em convertiré en una perillosa revolucionària anticapitalista. Penso reparar tot el que s'espatlli, sargir els mitjons i prendre una cadira plegable i anar-me'n amb una bossa de llavors de gira-sol i menja-me-les al davant dels que fan cua a ca l'Apple, i fotre-me'n d'ells. Revolució!

Catalogació: sempre cal llegir sobre filosofia.

Diari de bord. Data estelar: 201115. Dia 31

- Hola fill, què tal? Com -i on- estàs? La premsa diu que aquests països tanquen fronteres? Un petó ben fort.

- Bb, ara m'e mogut d Preshevo a Miratovac, q esta a 8 km. B reparteixo el temps meitat en un lloc meitat a laltre, pq les coses estan canviant i a Preshevo ja no es necessita tanta gent. Ahir Macedònia va tancar fronteres però aquest matí les han obert. Realment no tenim tota la informació però sembla q només deixaran passar 2.000 persones al dia i nomes si son d Síria, Afganistan i Iraq

Es ridícul la veritat, el flux d gent hbitual eren uns 10.000 al dia i potser un 30% provinent daltres paisos. Arriba gent d Bangladesh, d Marroc, d tot arreu i aqi els envien enrere. Grècia els haurà dacollir, pero suposem q com no podran acollir tanta gent tancaran fronteres ... vergonyosa lactuacio d lunio europea.

Una abraçada, especialment x lavia!

- Tens raó fill. Una abraçada.

Els meus maldecaps tenen tan poca substància!

Diari de bord. Data estelar: 161115. Dia 27

Relacions paterno-filials

- Hola fill, k tal, com estas?

- Ei, bb, avui no hi ha massa gent aixi q mhe agafat el dia lliure i hem anat a un llac a passar el dia uns quants

- ben fet

- Si, començava a estar sense energia i una mica malalt, xo b, ara ja estic una mica recuperat

- que tenies?

- Lhi diem el sindrome del voluntari xd encostipat, mal d coll, mal d cap, una mescla d tot xd 

- recuperat fill, l'avia va endevant ahir li varen possar dues bosses de sang i esta força recuperada encara no saps que fareu?

- Bb, el meu mic va marxar fa una setmana
 Jo encara he d decidir, a dies aqi la situacio es una mica frustrant, estic pensant en anar a lesbos, la illa grega on arriben amb barques des d turquia, q es un punt bastant critic
 A mes ara frança a tancat les fronteres aixi q

- val, ja aniras informant però cuidat fill

-Sisi ho faig (smile emoticon) una abraçada parw

- una altra molt forta per tu.


Seguim eixamplant l'àlbum amb petits retalls.

Tant li fot LIII

Veient la cobertura mediàtica que es fa al nostre país de tot el que té a veure amb el Vaticà i la importància cabdal que té de cara al funcionament de la nostra societat, penso que no només les dones no portem els pantalons, sinó que els homes també porten les faldilles.

Diari de bord. Data estelar: 061115. Dia 17

...
Buff moltes coses diferents

Ajudar a organitzar la cuina i treballarhi,
organitzar masses de gent, informar als
refugiats q estan perduts, o q necessiten
un metge o lo que sigui, repartir menjar,
te, qualsevol cosa q es necessiti

Veig una foto d'ell amb Médecins sans frontières. Ell no en publica mai cap, és un company eslovè que se l'ha feta amb ell. Ara no duu la barba amb trenes, la duu a l'aiatollah i prou. Les iaies estan ben cofoies i jo més tranquil·la. Si fa feina tot va bé.

Diari de bord. Data estelar: 301015. Dia 10

Relacions paterno-filials:

ei pare! ja estem al campament de refugiats!

Hola fill On és el campament?

Preshovo a prop de la frontera entre serbia i macedonia

Esteu bé?

sisi, estem genial aqi podem dormir calents i menjar xD es un camp de transit aixi q els refugiats nomes hi passen unes hores narriben entre 5000 i 10000 cada dia lunic problema es la mafia serbia xD es una zona molt pobre aixi q els locals intenten treure diners de sota les pedres els taxistes son uns fills de puta i es dediquen a estafarlos i a amenacar els voluntaris xD i a la policia obviament li dona igual xDD pero b, sels hi ha de dir als refugiats q no agafin taxis quan no hi ha locals davant xd fa uns dies un taxista li va treure una pistola a una voluntaria americana xDDD pero weno, es bastant raro q passi, en general tot va b

Vigila molt fill!!! I després on anireu?

ens quedarem aqi entre 2 i 3 setmanes despres encara hem de decidir la veritat potser anar cap a suissa, potser franca a collir kiwis, potser turquia q encara tinc visa, potser algun altre campament, croata o eslove, no ho tenim clar encara

Ok, ja aniràs informant Per aquí de moment tots bé

genial, aqi en principi tindre internet cada dia, aixi q ja us anire dient

Perfecte

marxo q tenim reunio fins ara

Una abraçada molt forta fill!!!

Ha finalitzat la conversa al xat

Diari de bord. Data estelar: 271015. Dia 7

Fa un parell de dies vaig parlar amb ell des de Ljubljana, Eslovènia. Ahir va connectar des de Zagreb, Croàcia. Camina amb un company de Màlaga cap a la zona de refugiats sirians. Sembla que hi ha la possibilitat de fer de voluntari per donar un cop de mà. Diu que fa fred però que encara no mata. Bé, mentre no faci nosa.

Taumatúrgia

Em desperto, he sentit el timbre de la porta i algú que truca amb les mans. Miro l'hora fosforescent del vell ràdio-rellotge del meu home, són quarts de cinc, intueixo. No m'acabo d'acostumar mai a l'hora digital i l'he de traduir contínuament. Em llevo desorientada, han trucat? Al fons del passadís veig llum a l'habitació dels pares, bé, ara de la mare que està desperta fent sudokus, ja deu portar hores així. La banda del pare impecable, i les seves cendres al damunt de la raconera. Haurem de prendre una decisió al respecte. Em demana on vaig, conilla, que agafaré fred. - Has sentit el timbre? - No, no ha sonat. - Mira si hi ha algú, si us plau, mare. Es lleva i va cap a la finestra. - Ficat al llit, et constiparàs. Estic molt angoixada, recordo el timbre i no ha sonat com el nostre. - No hi ha ningú en tot el carrer. Ho dec haver somniat, però no em trec el neguit del damunt. Estirada a la banda del pare obligo a la mare a apagar el llum i provar d'agafar el son. Li prenc la mà i faig servir el truc que em servia per adormir els meus fills, respiro compassadament. Noto que la mare fa el mateix, ens fem trampes l'una a l'altra. Tinc por d'adormir-me però no és el cas. El malson m'ha deixat un regust amarg i tinc ganes que la mare s'abalteixi per córrer a mirar el correu electrònic i els missatges al Facebook a la tauleta. No crec en premonicions, però no està de més. Imagino que pot haver estat el so d'un missatge que m'ha desvetllat i m'ha fet somniar en què trucaven a la porta. Finalment la mare s'ha relaxat, no dorm, però no tornarà a obrir el llum. Me'n torno al meu llit i miro de comprovar els missatges sense fer brogit. L'home es gira i em passa la mà pel damunt. Es fa difícil comprovar el correu provant de no despertar-lo. No hi ha res, afortunadament? Li envio un missatge al meu fill petit. - On ets? Tot està bé? M'he despertat angoixada. Però ara no puc dormir, respondré unes quantes partides de l'Apalabrados i llegiré notícies de diaris electrònics fins a caure esgotada. Torno a obrir els ulls. Són les onze en punt, no em cal traduir-la aquesta hora. Com és que he dormit fins tan tard? Bé que és dissabte però no acostumo a dormir tant. Em llevo i mig-esmorzo llegint la biografia de Nietzsche. La mare es fora, a la perruqueria, la sogra llegeix el diari i l'home se n'ha anat a que li posin l'esquena a puestu. Em calço les botes d'aigua, avui m'havia proposat fangar una part del petit hort que tenim al pati. Abans de morir el pare em va donar instruccions precises al respecte. - Tata, s'haurà de fangar l'hort, no ho facis d'una tirada que t'esllomaràs. I cal comprar unes tisores d'esporgar noves, les velles no van bé. Quan faci fred esporga el llorer i la bignònia. La resta, tu mateixa. Em miro la feina a fer, per fangar va bé una fanga, però no en tinc cap. Només un caveguet i una aixada, i he d'enfonsar cinquanta centímetres mínim i girar tota la terra. Em poso uns guants i enceto la feina. La gata del pare està desficiada, no comprèn gaire res del que passa últimament, però tampoc fa gaire escarafalls. Això sí, veure'm remenar pel seu territori no li fa ni gota de gràcia. Els bigotis d'en Nietzsche es riuen de mi des de la portada del llibre. Invoco els meus manes perquè es facin presents amb tota la seva saviesa pagesa. No sé pas si vindran, però de les primeres tentines, i al mateix pas que escarbo la terra, vaig escoltant les veus del pare, dels padrins, de la iaia i la padrina amb piles de frases sempre escoltades i mai, fins ara, compreses, per manca de necessitat de posar-les en pràctica. Malgrat els guants, se'm fa una butllofa a les mans. Me les miro, tinc les mans grosses enganxades en uns canells molt prims. Les mans. El pare hi tenia veritable obsessió amb les mans, sempre em feia dibuixar-ne, em deia que si sabia dibuixar mans ho sabria dibuixar tot. Cavar la terra dóna per rumiar molt. Penso en els seus últims dies, hora per hora algú li va estar donant la mà, fins a l'últim sospir on li vam demanar que se n'anés en pau, que l'estimàvem, prenent-lo de les mans. Quan el vam vestir, un cop mort, mentre li tallava els camals dels pantalons per no haver-lo de moure massa, em va sorprendre comprovar com encara estava calent. Les seves mans eren terriblement càlides. Cava que cavaràs. Quina serà la seva última imatge? De ben segur que la mateixa que la primera, les mans càlides, fortes, segures. El meu primer record és de les seves mans prenen les meves menudes i rodanxones. L'últim record és de les meves, provant de transmetre-li aquella seguretat heretada. Penso, també, en les mans de la mare, fresques, curatives. No calen les mans d'un rei per guarir-te, només les fresques mans de la mare que et rebaixen la febre automàticament mentre t'acotxen. S'ha fet la una i he de decidir que dinem. Ahir ja vam treure galtes cuinades del Guissona, ara li demano a la mare que bulli uns espaguetis, mentre tallo all en làmines per confitar-lo en oli, amb gingebre i sal amb wasabi. Em dutxo i continuo pensant en les mans. Recordo que, amb tretze anys, el meu fill petit em va assegurar que sempre caminaríem pel carrer agafats de la mà, que a ell no l'avergonyia que ens veiessin plegats. Al cap d'un parell de mesos ja em va demanar que ni se m'acudís tocar-lo. Coses dels fills mascles, que els perds massa joves. Hauré de seguir fangant, però s'haurà d'esperar, dilluns ve el pintor i he d'endreçar una pila de coses perquè pugui treballar. Sort que vaig buidar l'armari del pare l'endemà mateix i el podrem moure més fàcilment. He guardat la seva bufanda nova, la duré jo, i la seva vella gorra, que anirà a fer companyia a la vella gorra del padrí Ciril·li i el tapaboques del padrí Isidre. Petits amulets per no oblidar tantes mans que m'han donat la vida sencera. Podré algun dia formar part d'aquests manes?

Diari de bord. Data estelar: 201015. Dia 1

- Mare que me'n vaig a Sèrbia.
- Ah! bé fill, emporta't roba d'abric.

No hi ha èpica

No hi ha cap èpica en morir perbocant el fetge enmig d'un marasme de dolor. Ni hi ha èpica en aquests temps de crits on els pensadors estan desapareguts per debatre com hem de viure i com hem de ben morir. O tempora, o mores. Ara, per fi, descansa.

Josep Vilardosa i Mirada

Penelles, 7 de juny de 1935 - Esparreguera, 7 d'octubre de 2015

La muntanya venerada
a mi em té robat el cor,
de nit parla amb l’estelada
i de dia amb el sol d’or.

Ella s’alça enorgullida,
alta i ferma sobre el pla,
perquè té tota la vida
i la força del demà.

Quan la plana sigui morta,
quan no hi resti ni un ser viu,
la muntanya, encara forta,
alçarà son front altiu.

Visca Catalunya Lliure!

Vetlla

El món resplendent

d'aquí

"Per més anòmala que pugui semblar als altres, la vida és normal per a qui la viu cada dia."

Després que em comprés el llibre en format digital, després de llegir-ne l'apunt de l'Allau (original, oi?) em vaig immergir en aquest documental en format llibre. Té raó l'Allau quan parla de fredor, tinc la sensació contínua d'estar tothora amb una càmera sobre l'espatlla (ha de ser de les "d'abans", que pesi, sinó és com si no fessis feina).

Quan era petita i la mare em feia anar a la carnisseria a recollir la comanda, sempre em distreia amb un pòster que tenia el carnisser al taulell de la vedella -al del be n'hi havia el que li corresponia- on hi deia "despiece bovino". Tot el llibre he tingut aquest pòster al cap i m'he anat repetint, talment com si fos un mantram dels de la Sweet Autumn (un dels personatges): despiece bovino despiece bovino despiece bovino ... 

L'autora, en un intent de veracitat, et desmunta, peça a peça, la Harriet. No l'estima, i si ho fa és amb un cert menyspreu, com si el seu fracàs fos la seva única responsabilitat. Reconec que m'ofèn una mica, i em xoca que la Harriet Burden dugués a terme una lluita feminista d'una manera tan unipersonal, un un món on els moviments feministes, els de Guerrilla Girls entre altres, estava a l'ordre del dia.

"Els pensaments de venjança sempre provenen del dolor de la impotència. Pateixo es converteix en patiràs. I no ens enganyem: la venjança revigoritza. Ens concentra i ens anima, i suprimeix el dolor, perquè ens fa manifestar les emocions. El dolor ens fa miques. En la venjança ens convertim en una arma punxeguda apuntada a un objectiu concret. Per més destructiva que sigui a llarg termini, durant un temps té la seva utilitat."

Hustvedt, Siri. El món resplendent. Barcelona, 2014. dgt. Ed. Anagrama. Traducció Ferran Ràfols Gesa

Catalogació: una protagonista obcecada i SOLA!? als vuitanta occidentals? Costa una mica d'empassar. He sentit llàstima per ella, per com els altres, els del seu entorn, l'autora inclosa, han dut a terme el seu despiece bovino. M'he quedat amb més preguntes que respostes i això no és pas dolent.

La guerra de Jugurta

" L'autor, doncs, ens manifesta que narrarà la guerra dels romans contra Jugurta, que durà de l'any 111 al 105 a. de J. C. Prèviament fa un breu resum de la història del reialme de Numídia i un quadre de la descendència del seu rei Masinissa; el seu fill i successor Micipsa, recelós de les qualitats de Jugurta, nebot seu, l'envia a la guerra de Numància, esperant poder-se desfer d'ell d'aquesta manera. Però els efectes són contraris i el príncep númida torna cobert de glòria i comptant amb bones amistat dintre de la societat romana."

Sé que existeix una sèrie que es diu Joc de trons, no sé ben bé de què va, però, pel que m'expliquen, va de reis, guerrers, dames i totes aquestes collonades que fa més de dos mil anys que s'escriuen any rere any. Bé, Jugurta, fill d'un rei i una concubina, no s'empassa això de ser el més alt, el més guapo, el més intel·ligent i el millor guerrer que no pas els seus germans, fills de princesa, i que no sigui l'hereu. O sigui que, en justa correspondència, es dedica a matar-los a tots i a prendre el que pot. Viatges a Roma en ambaixada, assalts a ciutats, massacres, suborns a polítics -oh!-, declaracions de guerres, un romà que es diu Bèstia, tractats, i, finalment, guanyen els romans, que per això són els qui paguen a l'autor. Vaja, comprovat: tots els guions ja estan escrits de fa un parell de milers d'anys.

Sal·lusti. La guerra de Jugurta. Barcelona, 2012. Eds. 62 i Alpha

Catalogació: a més de ser força distret té una gran virtut: és curt i no hi ha més temporades, cosa que s'agraeix.

Reflejos y sombras

d'aquí

"Como estudiante de arquitectura hice con el colegio un hermoso viaje de estudios a Ferrara y Roma. Fue allí donde por primera vez hice dibujos del natural. Yo, que no había aprendido a dibujar haciendo dibujos, hasta ese momento había pensado más que nada en el dibujo inventado, en cosas de fantasía. Durante aquel viaje entendí lo difícil que es hacer un dibujo del natural, lo importante que es entender la naturaleza, la verdad de la realidad. Entender la verdad del objeto, del dibujo -hombre, arquitectura o paisaje- es algo complejo, porque no es una verdad visible, una verdad superficial. Y requiere un gran esfuerzo, un compromiso que a veces, por pereza, se intenta evitar (es más fácil inventar). Hay que ser capaz de establecer una complicidad con el objeto que se dibuja hasta llegar a un conocimiento profundo del mismo. No se dibuja bien si se miente. Y al revés: si en un dibujo del natural se ha dicho la verdad, el dibujo se convierte automáticamente en un buen dibujo. Otra dificultad del dibujo del natural es que nos obliga a encontrar respuestas a preguntas que nunca nos habíamos planteado. Lo que se logra trabajando en el estudio es a menudo una respuesta a preguntas que ya se conocen."

O sigui que, a dibuixar, se n'aprèn dibuixant. Sabeu allò de les casualitats felices? Bé, reconec públicament la llacuna que tenia amb Steinberg, però les lleis de l'atzar (n'hi ha de debò?) han treballat al meu favor i han posat al meu davant la mirada inquisitiva de la Carla, una informàtica de vint! anys que em demana: recomana'm un llibre. Aquesta és de les pitjors demandes que mai ningú em pot fer, si tu recomanes un llibre ha de ser perquè saps, en un percentatge prou elevat, que aquell llibre serà apreciat per la persona en qüestió. Per això responc: farem una cosa, te'n regalaré un, així, si no t'agrada, no em maleiràs per haver invertit els teus diners en un llibre que et pugui semblar horrible. Em respons que d'acord, que a canvi tu me'n regalaràs un altre. Quan ens fem grans solem tornar-nos imbècils, per això em sap greu, tu ets molt jove i no voldria que et gastessis diners en regalar-me res. Paternalisme -maternalisme?- estúpid, és clar. Et faig arribar un dels meus llibres preferits. No sé pas si t'haurà agradat, no és ni amè, ni fàcil. El tinc classificat a la secció de llibres "fills de puta", però és un bon llibre per anar llegint amb els canvis d'edat. Tu em fas el retorn amb aquesta petita perla. M'ho he passat la mar de bé, i t'ho agraeixo profundament Carla. He après i te'n dec una.

Steinberg, Saul- Buzzi, Aldo. Reflejos y sombras. València, 2012. Ed. Mediavaca

Catalogació: comprendre la realitat a través dels ulls d'un dibuixant romanès emigrat als Estats Units a causa de les lleis feixistes italianes és l'exercici que et permet fer aquest llibre. Al prestatge dels preferits. Sense cap dubte.

Pyongyang

d'aquí

Ja fa temps vaig llegir Cómo no hacer nada, i vaig pensar que m'havia de regalar alguna altra coseta d'aquest autor. Ara em tocarà anar fent la col·lecció, és clar.

Delisle, Guy. Pyongyang. Bilbao, 2015 (10). Astiberri.

Catalogació: m'agrada el dibuix i la fina ironia de l'autor. Per cert, que també és blogaire.

Efusions

Hi ha alguns parents que, per l'efusió amorosa que gasten, més valdria tenir una boa constrictora. Com a mínim t'abraçaria!

(no parlo del meu fill XeXu ^^)

Diari de bord. Data estelar: 310815. Dia 31 (circa)

Aeroport d'El Prat. 11:00 a.m. Arriba d'Istanbul via Atenes en un lowíssim cost. L'he anat a buscar perquè em ve molt de gust veure'l. No sé pas perquè, als cinc minuts de parlar ja estarem barallats, però és el meu nen, per sempre. Està de pas, diu, un parell de setmanes i potser se'n va a Suècia a cuidar rens a l'hivern. Ah! tu mateix. Provo de no reaccionar gaire, sé que no pot evitar d'intentar posar-me nerviosa. No se'n sortirà. Ell ja té molta experiència en moltes coses. Jo sempre en tinc més.

Sensacions

Negra nit

I, al final, de tant negociar el pas dels éssers estimats per l'Aqueront, de tantes i tantes hores passades en aquesta riba sense acabar de decidir el preu, una acaba fent-se amiga de Caront i es pregunta si això valdrà per un viatge gratis, quan sigui l'hora, o el preu serà tan car com sempre.

Diari de bord. Data estelar: 170815. Dia 17 (circa)

2 d'agost de 2015. 10:10. Ei fill, que ja heu marxat? On pares? No és per res, només per saber en quin punt de l'atles he d'enviar bons pensaments. Petó.

3 d'agost de 2015. 20:25. Estic a Trieste. Estem molt bé tots i ara anirem cap a Eslovènia.

6 d'agost de 2015. 16:46. Ei, estem a Zarda, Croàcia. Tot genial! X casa tots b?

6 d'agost de 2015. 16:48 Anar fent que ja és molt. Petons

8 d'agost de 2015. 11:23. Ei, que avui és l'aniversari de ton germà. Fes-li un toc.

9 d'agost de 2015. 19:29. Vale! Estem a Dubrovnic. Tot b! un petonàs!

Tenia els meus dubtes en considerar aquesta nova escapada de mon fill dins de la secció del Diari de bord, sobretot perquè ben bé no sabia que marxava, m'havia arribat el rumor pels avis, els quals ja havien fet el gest de contribuir a la causa. I és que, entre altres coses, el meu fill i jo cada dia parlem menys i ens estimem millor. I això val pels fills i pels que no ho són. D'ençà que se'n va anar a viure d'okupa a Cerdanyola -que ja em diràs!- vivim més relaxats. Els fills, a partir d'una edat, si volen continuar essent estimats pels pares, val més que fotin el camp, perquè tenir enredant per casa un parell de senyors amb barba, alts com santpaus, amb aquelles veuotes que no saben el que és parlar fluix, jugant a la play -o sigui: ensenyorint-se de la sala-, i sempre impacients quan el pare o la mare (o l'avi, o l'àvia, o la iaia), els parlen, no és la millor manera per sentir-te identificada amb la teva descendència. Als fills cal enyorar-los, i com més grans més. Així, quan vénen un diumenge a menjar arròs, sembla que et facin un favor, encara que només vinguin per atipar-se i endur-se mil cinc-cents túpers per passar el que quedi de mes.

Bé, el cas és que enguany, per fer vacances de viatjar, ha decidit anar-se'n a Grècia amb tres amics de l'escola en autoestop. Vaja, com si jo, per fer vacances, decidís començar a fer balanços d'empreses o jugar a calcular l'IVA de totes les geladeries on tinc el plaer de seure a consumir la seva producció. L'última notícia és que se n'anaven a Atenes. No sé si el meu fill tria els països per visitar pel seu optimisme, per tant, crec que em començo a preocupar. De tota manera els missatges semblen prou optimistes, escassos això sí.

Ah! i per cert, l'altre fill, el "quiet", el tinc a Eslovènia. Més convencionalment, en cotxe, però també picat pel gen gitano.

 I jo a casa sense poder marxar! I mira que fa dies que vull omplir la motxilla i fotre el camp!

Combray

Portada d'Amazon

"Si jo hagués emmalaltit greument, si m'haguessin capturat uns bergants, convençut que el meu pare tenia una influència enorme amb les potències superiors, o cartes de recomanació irresistibles per a Nostre Senyor, a fi que la meva malaltia o la meva captivitat no fossin altra cosa que vans simulacres sense perill per a mi, hauria esperat amb calma l'hora inevitable del retorn a la feliç realitat, l'hora de l'alliberament o del guariment; potser aquesta absència de talent, aquest forat obscur que s'obria en el meu esperit quan buscava el tema dels meus futurs escrits, tampoc no era sinó una il·lusió sense consistència, i deixaria d'existir mitjançant la intervenció del pare, que segurament s'hauria posat d'acord amb el Govern i amb la Providència per tal que jo acabés sent el primer escriptor de l'època. Però altres vegades, mentre els meus pares s'impacientaven quan veien que em quedava endarrere i no els seguis, la meva vida actual, en lloc de semblar-me una creació artificial del meu pare que ell podia modificar al seu gust, se m'apareixia en canvi com compresa en una realitat que no estava feta per a mi, contra la qual no tenia recursos, en el cor de la qual no tenia aliats, que no amagava res, més enllà d'ella mateixa. Llavors em semblava que jo existia de la mateixa manera que els altres homes, que em faria vell, que moriria com ells, i que no era entre ells sinó un més dels que no tenien aptituds per escriure."

Quan al 2009 vaig córrer a comprar aquesta primera edició de la traducció feta per Josep Maria Pinto, ho vaig fer amb la determinació d'encetar-lo i acabar-lo d'una tirada. La realitat, però, no m'ha permès fer-ho fins ara. Combray ja l'havia llegit en francès, sense gaudir-ne gaire, per la manca de domini profund de la llengua, i per això tenia una gran esperança en aquesta traducció. No m'ha decebut gens. Tanmateix, el meu estat d'ànim m'ha fet arribar fins el 2015 per passar de la pàgina 10. No passa res, no crec que Monsieur Proust se'n senti gaire ofès.

Proust, Marcel. Combray. Barcelona, 2009. Viena Edicions. Traducció de Josep Maria Pinto.

Catalogació: cal? bé, és dels llibres que cal llegir, encara que també exigeix una certa predisposició mental. Vaja, que no ve d'un dia si convé.

Tant li fot LII

Alguns es barallen per aconseguir el poder, d'altres, més tranquil·les, preferim l'exercici de la influència.

Bondat

"Quan, més tard, he tingut ocasió de trobar - me,  en el curs de la meva vida, per exemple en convents, amb encarnacions realment santes de la caritat activa, generalment tenien un aire alegre, positiu,  indiferent i brusc de cirurgià apressat, aquest rostre en el qual no es llegeix cap commiseració, cap entendriment envers el sofriment huma, cap por de ferir-lo, i que és el rostre sense dolçor, el rostre antipàtic i sublim de l'autèntica bondat."

Marcel Proust a Combray

La corrosión del carácter

d'aquí

"El temor de que los extranjeros socaven los esfuerzos de los nativos es un temor profundamente arraigado. En el siglo XIX, eran los inmigrantes muy pobres y sin cualificaciones los que parecían llevarse los trabajos, por su disposición a trabajar por menos. Hoy, la economía global desempeña la función de suscitar este viejo miedo, pero aquellos amenazados en su païs no parecen ser sólo los no cualificados, sino también las clases medias y los profesionales atrapados en el flujo del mercado de trabajo global. Muchos médicos norteamericanos han citado, por ejemplo, el flujo de "doctores baratos" de los países del Tercer Mundo como una de las razones por las cuales su propia seguridad se ve amenazada por las compañías de seguros y de asistencia sanitaria. Economistas como Lester Thurow han intentado generalizar esta amenaza argumentando que el cambio de trabajo a lugares del mundo con menores salarios debilita los salarios en economías más avanzadas, como Estados Unidos. Desde un punto de vista racional, es posible matizar este miedo al mercado de trabajo global; Paul Krugman señala, por ejemplo, que sólo el 2% de la renta nacional en América procede de importaciones de economías de bajo salario de otras partes del mundo. Sin embargo, la creencia en el riesgo personal causado por la amenza externa posee raíces profundas y no tiene en cuenta los hechos." (p. 133)

No és el tema principal del llibre el d'aquest paràgraf, però m'ha cridat poderosament l'atenció al tractar-se d'un tema sobre el qual n'he de parlar sovint amb els meus conciutadans i sobre el qual, aquests mantenen la mateixa opinió del paràgraf: no hi ha possibilitat de canviar l'opinió en base a les xifres objectives. Per molts i moltes catalans, avui, a les persones nouvingudes d'altres parts del món se'ls "regala" tot i tots, sense excepció, coneixen una velleta que malviu amb una pensió miserable i a la qual se li neguen tots els serveis. Gairebé donaria per fer broma si no fos perquè és una qüestió molt seriosa i que sempre es tracta al caire de la violència irracional. La temptació de carregar-te de dades i estadístiques que demostrin que això no és cert, que no es "regala" res i que allò que es dona és minso al costat d'allò que ens prenen, que els paràsits de la societat no es diuen Mohamed sinó que nomeixen Bárcenas i d'altres, és una vana temptació perquè, al teu davant, hi ha algú que no té cap interès en creure't. Això demostra que és una qüestió seriosa i que qui mana cal que se la prengui amb tot l'interès.

De fet, el tema del llibre, la corrosió del caràcter en el nou capitalisme de la societat nord-americana, i britànica ensems, podem començar a garantir que ja s'ha instal·lat a casa nostra i, malauradament, per quedar-se. Rere paraules com flexibilitat i emprenedoria s'amaga el papu del nou capitalisme que s'expulsa la responsabilitat envers el treballador. Associar, com solem fer, feina i identitat en una societat on, cada cop més, la feina és un bé precari, comporta legions de persones sense objectiu ni ambició, i instal·la el fracàs com el sentiment més corrent entre els treballadors i que ens deixa en mans del capitalisme depredador, que no productiu, de les noves corporacions. Al final creiem que cal tenir una feina, la que sigui, i al preu que ens vulguin donar; defensar la que tenim, empassant-nos tots els gripaus necessaris per tal de no perdre-la, perquè al final, no és que hi hagi la pobresa, que potser també, sinó que el que hi ha és el fracàs.

Sennett, Richard. La corrosión del carácter. Barcelona, 2010 (12ed). Anagrama.

Catalogació: una peça més del trencaclosques de la nostra realitat. Sennett és un sociòleg molt llegible i que cal llegir.

Drawn, the art of ascent

"You cannot stay on the summit forever; you have to come down again. So why bother in the first place? Just this: What is above knows what is below, but what is below does not know what is above. One climbs, one sees. On descends, one sees no longer, but one has seen. There is an art of conducting oneself in the lower regions by the memory of what on saw higher up. When one can no longer see, one can at least still know." René Daumal, Mount Analogue

Amb aquest text del poeta surrealista s'enceta aquesta joia recomanada, com no pot ser d'una altra manera, pel meu admirat Girbén. I és que hi ha temes en els quals si ell em diu "salta!", jo salto. I quan em va dir: "sortirà Drawn, d'en Jeremy Collins", automàticament el vaig encarregar a l'Amazon, que ni tan sols l'havien editat encara. El 19 de maig ja el tenia a casa.

Experiència, dibuix, fotografia, lletres i més lletres, realitat tàctil, només tal i com la pot veure aquell que amb els capcirons dels dits busca un punt on assegurar-se a la paret per seguir amunt i amunt. No el pots llegir d'una tirada, amén que servidora amb l'anglès més aviat s'hi baralla, però ni que sigui per mirar els "sants" a estones, en tens per una bona temporada.

Collins, Jeremy. Drawn, the art of ascent. Seattle, 2015. Mountaineers Books

Catalogació: s'ha de tenir, per força. Ho sento, no hi ha discrepància possible.

Cuerpos sexuados, objetos y prehistoria

d'Amazon

"La diferencia sexual aparece, pues, como un hecho crucial y su necesidad de transposición en la esfera simbólica se plasma, en nuestro caso, en forma de mujer. En consecuencia, la idea androcéntrica y falocrática que considera el sexo masculino como originario, único y equivalente al género humano, reflejada como señala Cavarero (1990) en el antiguo mito de Pandora, así como la definición de mujer por su carencia de falo, deja de tener sentido en este antiguo orden simbólico. La mujer aparece como la primera, como aquella de la que el hombre procede en la filogénesis de la especie, como la que ha hecho posible lo masculino, enfatizándose las diferencias de sexo más que las similitudes entre los cuerpos femenino y masculino.

Por primera vez, se manifiesta claramente que la reproducción se antepone a la producción. La típica discusión sobre la importancia de la reproducción frente a la producción, o viceversa, zanjada con el tópico "¿Qué es primero, el huevo o la gallina?" adquiere con este antiguo orden simbólico una respuesta contundente. No existe la dicotomía típica de la gallina, por una parte, y el huevo, por otra. La mujer és, a la vez, gallina y huevo. Así pues, la producción ha de estar, a la fuerza, en perfecta armonía con la vida, no como en la actualidad en que la producción acostumbra a aniquilar la vida. Quizás deberíamos denominar a la producción sin competencia gestión de la vida y no simplemente producción. Poco importa que sean los hombres o las mujeres quienes cacen, poco importa la división del trabajo que se establezca; lo fundamental consiste an la no contradicción entre reproducción y producción, en lamanera acorde de imbricarse una y otra, en su acertada combinación, resultando insensato relacionar este largo período con el primer contrato sociopolítico existente, el contrato sexual entre hombres para regular la competición masculina y garantizar el control sobre las mujeres y sud escendencia, y del que surgió la organización familiar en cualquiera de las formas en que la conocemos."

Sanahuja Yll, María Encarna. Cuerpos sexuados, objetos y prehistoria. Madrid, 2002. Col. Feminismos, 69. Eds. Cátedra / Universitat de València.

Ah! doncs sí, sóc feminista i m'agrada capbussar-me en la prehistòria, així com en el futur tecnològic. Que el feminisme és l'única fórmula social coherent, que ens lliga al Paleolític i ens projecta cap a un futur social millor, no en tinc cap dubte. La dona és el genèric, perquè és ella qui conté mascles i femelles i, per tant, és la garantia de la paritat. I sí, hi ha dones que no ho fan i bla, bla, bla, però, és clar, en una societat patriarcal de tants mil·lennis com la que vivim, ja em diràs si les dones no acaben essent tant masclistes com els homes.

Catalogació: imprescindible en aquest camí de seguir pensant.

Tecnologia, progrés i l'impacte humà sobre la Terra

d'aquí

"Però no vull acabar amb aquest to tan pessimista. Crec molt en una dita polonesa, que vaig descobrir durant els anys vuitanta, quan l'Europa occidental i Polònia intentaven emancipar-se del poder soviètic. La dita polonesa deia: "No et facis gaires il·lusions amb la fi del món, no esperis gaire de la fi del món."  Crec que és un consell excel·lent.

Normalment el món no s'acaba, normalment el que passa és que continua girant; encara que hi hagi una crisi ecològica de gran magnitud res no s'acabarà. Així doncs, el que hem de fer és enfortir-nos per poder afrontar aquests canvis amb l'enginy i la saviesa que els humans ja hem demostrat intermitentment en el passat."

Gray, John. Tecnologia, progrés i l'impacte humà sobre la Terra. Barcelona, 2014. CCCB

Catalogació: quan un filòsof qüestiona l'enfocament ecologista actual sempre es troba amb assalts a la jugular. Una conferència extremadament interessant que t'obre un munt de portes plenes de preguntes. Seguim jugant.

Fent números

Arribo a casa després del sopar de l'Ateneuesfera. Crec que ens hem ben embolicat en un projecte conjunt, ves a saber! encara que col·laborar amb aquesta gent no em faria pas res. Passo comptes, avui dormirem tranquils, a casa només som sis.

Avui fa anys

D'aquesta fotografia cinquanta-un, o sigui que jo en faig cinquanta-dos. El pare encara hi és, i està més prim i malalt, i se m'acut un munt de reflexions entre un punt i l'altre, però què voleu, hi som, hi és, i ja és suficient.

Tant li fot LI

Hi ha qui es pensa que qui calla atorga, quan, potser, qui calla només és pacient i, tard o d'hora dirà la seva.

Salut i tot això, que la vida ja les té aquestes coses del desaparèixer.

Llibertat de consciència

d'aquí

"Vegem ara el tercer problema, que és el més important. Fins i tot els plantejaments antireligiosos més imparcials són incompatibles amb una aplicació exhaustiva del principi del respecte igualitari. El que diu la posició antireligiosa és: "Aquí estem nosaltres, els il·lustrats". El filòsof Daniel Dennett (Dennet 2003, 2006) qualifica els seus seguidors i ell mateix de brights (intel·ligents o il·luminats). És com si digués: "Nosaltres, els il·luminats, veiem les coses amb més claredat que vosaltres, els ignorants". I aquesta no és una bona manera de tractar les altres persones ..."

Sóc atea, i crec, formalment, que les religions han estat l'excusa perfecta per fer prevaldre l'interès propi i les maldats més aberrants en aquest món. Probablement, aquesta actitud meva sigui derivada d'una cultura on la Inquisició va fer-se seu l'estat, i així ens està anant encara ara. On posem la creueta de l'IRPF? Tenim gaire opcions? El cas és que, malgrat pensar això, no sóc antireligiosa, per tant, llegir sobre aquests temes, en aquest cas de mans d'una filòsofa americana amb totes les especificitats que aporta aquest fet -no oblidem que és una nació on Déu ho permea tot, o gairebé-, em proporciona un debat, intern i interessant, que no voldria defugir de cap de les maneres.

Nussbaum, Martha C. Llibertat de consciència. Barcelona, 2010. CCCB

Catalogació: interessant per repensar els per què fem el que fem i si hi cal començar a llegir la nostra realitat des d'un altre punt de vista.

Tant li fot L

I, finalment, en un atac de lucidesa, i després de segles de teories, als inicis del XXI vam descobrir que només es pot predir el passat, i amb prou feines.

L'artesà

d'aquí

"... La pervivència d'aquesta metamorfosi circular i absorbent perilla quan es fa servir el disseny assistit per ordinador. Un cop marcats els punts a la pantalla, és l'algorisme el que s'encarrega de fer el dibuix; el mal ús sorgeix quan aquest procés esdevé un sistema tancat, una combinació estàtica de mitjans i finalitats, en la qual ha desaparegut aquella "circularitat" de què parlava Piano. El físic Victor Weisskopf va dir un cop als estudiants del MITT que només feien experiments amb l'ordinador: "Quan em mostreu aquest resultat, sé que l'ordinador ha entès la resposta, però no sé si vosaltres heu entès la resposta".

Si plantejo aquestes qüestions és perquè les possibilitats de l'artesania rauen precisament en aquesta implicació corporal i visceral; la repetició comença a ser fructífera en aquest aspecte tàctil, en la consciència de la implicació corporal. L'actual mala utilització de les màquines ve d'haver-les separat de la nostra corporeïtat. Fem servir el disseny assistit per ordinador com un substitut dels ulls, més que com un ajut per dibuixar. Substituïm el cos per la màquina perquè aquesta assoleix els resultats de forma instantània.

No és casual que hàgim acabat fent servir la tecnologia d'aquesta manera. Tot ve d'una determinada manera d'entendre l'àmbit tecnològic pròpia del nou capitalisme, segons la qual l'important és tancar els processos, assolir ràpidament un resultat; és a dir, no es pretén desenvolupar l'habilitat tècnica, sinó obtenir un producte d'una manera immediata. Al llarg d'aquest procés, els treballadors que utilitzen aquesta tecnologia han anat implicant-se cada cop menys en la seva tasca i, permeteu-me que ho digui així, s'han anat tornant cada cop més estúpids. L'interès que m'anima a dir això és e caire positiu. El que vull és que els qui em llegiu recupereu aquesta consciència de la corporeïtat, fins i tot en fer servir alta tecnologia. Penso que d'aquesta recuperació pot sorgir-ne una conclusió política: us adonareu que les maneres d'organitzar la feina que no us permeten repetir, madurar, créixer, construir són injustes. I ho són perquè neguen la vostra qualitat d'artesans."

Sennett, Richard. L'artesà. Barcelona, 2010. CCCB

Tinc prou edat per presumir d'una certa experiència i només l'he aconseguida explorant l'error. La paraula artesania ens fa pensar en figuretes de pessebre, en roba teixida a mà, en objectes tallats ... però artesà és tot aquell humà que treballa aprenent. Reivindico la meva artesanitat comptable, per exemple, perquè només treballant, veient els errors i les possibilitats de les eines de treball, hom pot evolucionar i millorar substancialment allò que fa. És clar que, ara mateix, aquest és un valor a la baixa. Sembla que l'únic que valgui per moltes empreses sigui l'ésser (humà, perquè no tenen gaire més opcions) preconfigurat de fàbrica i determinat a dur a terme un procediment de forma mecànica i sense valor afegit. Ja pensaran les màquines!

Catalogació: aquests assajos Breus del CCCB que ens fa arribar el diari Ara, de conferències fetes per pensadors insignes, cada dia m'agrada més. I és que l'assaig, si breu, millor. Interessant llegir-ne també la bio de la Viquipèdia.

En aquestes dates

Ve el bon temps i, ja fa tres anys que no puc evitar enyorar-te. Recordo, fil per randa, la conversa que vam mantenir per telèfon. Et mories, ho sabies, i volies disculpar-te d'aital indelicadesa. I ho vas fer, això de morir-te, tossut com sempre, acostumat a fer la teva malgrat el que et poguéssim dir els altres, els teus amics, els que t'estimàvem. I ja ens tens a uns quants, poquets la veritat, perquè no et prodigaves, planyent-nos per la teva absència. I jo, pobra de mi, ni vídua desconsolada, ni òrfena afligida, ni germana desolada, només amiga enyorada que ha perdut l'amic en majúscula, el germà gran adoptat per mi mateixa, el confident, el mestre. Massa fantasmes creuen amb mi les portes. Em faig gran.

Conversa

...

- Es pot parlar d'amor entre amics?

- Mai és tan pertinent el mot com quan es fa servir en aquest cas.

- Aleshores, l'amor conjugal?

- I què és, doncs, un matrimoni, una parella, sinó dues persones que han après a ser amics?

- No sempre es dóna el cas ...

- No sempre estan junts els que ho han d'estar ...

- I la passió?

- És unidireccional, hi ha gent que sent passió per la filatèlia, però encara no se sap de cap segell que hagi tingut cap delicadesa pels que els adoren. No és una relació igual, encara que pugui semblar paradoxal, entre una persona i un segell no hi pot haver correspondència.

- I l'amor filial?

- No pot ser un amor d'amics, ans s'empelta de la dependència que senten els infants en néixer, i de la biologia que ens imposa, als adults, l'instint de tenir cura d'aquests infants. Quan són grans queda establerta la relació per sempre, i tothom n'és conscient. L'amor d'amics és lliure, el de parentiu és imperatiu per la nostra supervivència.

- Aleshores, doncs, l'únic amor possible és el de l'amistat?

- L'únic, i el més difícil d'aconseguir!

Jornada de reflexió

Jornada de reflexió: període de temps que hom (o don) dedica a reflexionar posterior a unes eleccions perdudes. Seria aconsellable fer-ho, també, un cop guanyades. Malauradament això passa poc i després, al cap del mandat, et pots trobar en la primera tessitura, tant si t'agrada, com si no.

Entendre el món

Del blog del Capde

"Per què Cambridge concentra tanta saviesa?

És un misteri. Jo crec que és perquè el clima és tan dolent, i t'avorreixes tant, que t'has de posar a pensar o treballar, perquè no pots fer res més. Oxford és elegant, hi ha bons restaurants, però aquí no pots fer res més que ser un geni.

George Steiner"

Estar en campanya electoral vol dir no poder prestar gaire atenció a la meva pila de llibres, per tant, agraeixo la iniciativa d'aquest llibre d'entrevistes amb pensadors com Zygmunt Bauman, Saskia Sassen, Tzvetan Todorov, Geroge Steiner i altres, perquè et permet "entrar i sortir" sense haver de fer gaire descompressions.

Capdevila, Carles. Entendre el món amb onze pensadors contemporanis. Barcelona, 2015. Arcàdia

Catalogació: quina ràbia que fan alguns privilegiats que tenen accés a autèntics mites. Només els salva el fet d'haver-ho compartit, que si no ...

Felicitats Olga!

d'El cau de Calpurni

L'autora Júlia Costa em va convidar a aquesta iniciativa i no vaig trigar gens ni mica a afegir-m'hi. Costa poc admirar algú com l'Olga, té totes les virtuts necessàries per a ser un referent cultural del nostre país.

Faig una recerca a la meva base de dades, d'ella tinc quatre títols (L'agonia de Severià Vargas, Un cadàver per sopar, La inundació, Al meu cap una llosa), i sé que en vaig llegir un parell més a la biblioteca del meu pare i que penso que van anar a petar a la del meu germà.

És poc, ho reconec, però hi ha autors, com el mateix Pedrolo, que els vaig comprant conforme els vaig trobant i no pas expressament, i no resulta gaire fàcil, la veritat. És gairebé un esport, són els llibres els que em troben a mi sense que jo els busqui. Aquests autors, són d'una importància cabdal en la literatura catalana, perquè ens la van situar en el món real; són els artífexs de la modernització del nostre llenguatge literari, de l'apertura al món; són els que ens van donar oxigen quan vivíem en un món literari ofegat per narratives pretèrites -i no pas dolentes- però que ja no parlaven en l'idioma de la realitat; i són, hores d'ara, els autors bandejats pel sistema (i aquí sí que s'escau parlar de sistema i de castes).

En l'Olga hi afegim altres qualitats, la de ser dona en un món on, malauradament, encara resulta una heroïcitat exercir-ne; la de ser tarragonina -quan viure lluny de la capital sembla que et converteix en invisible-; i la de ser excel·lent en l'exercici de la literatura -ser bo, manta vegades, no és pas un valor positiu-.

Visc en un país on les editorials més punteres i amb gran difusió funcionen per beneficis, i no pas de tipus cultural precisament. On prefereixen promocionar cent mil vegades qualsevol gasòfia estrangera abans que promoure la qualitat nostrada.

És per això i, indubtablement, per la seva obra, extensa, premiada i d'una qualitat indiscutible, que m'agradaria que algú que hi tingués res a dir pensés que l'Olga Xirinacs, la meva admirada Olga, es mereix el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

I, tot sigui dit; per molts anys Olga!

Perennia

d'aquí

Annorum V seruus

Inspexi lucem, subito quae erepta est mihi.

Ita neque domino liquit e me gaudia percipere

nec me scire quid natus forem.

Un nen esclau, de cinc anys

He contemplat la llum, i tot d'una m'ha estat

arrabassada. Així doncs, ni al meu amo no li ha

estat permès de rebre de mi motius de goig, ni a

mi de saber per què vaig néixer.

Retrobo la Mònica Miró Vinaixa al Facebook en un grup que demana que se li atorgui a l'Olga Xirinacs el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, impulsat per la Júlia Costa.

Papers, llibres, dones ... la Mònica és una de les millors consultores que he tingut a la UOC, sense cap mena de dubte. Els que llatinegen en aquella casa han estat -suposo que encara ho són- un grup compacte i poderós i veig que no ha perdut el tremp.

Els romans escrivien molt a les pedres, sobretot per recordar els seus morts, i la Mònica ens tradueix inscripcions funeràries. Ens diu: "Vivia entre morts, certament, però aquells morts eren ben vius".

Miró Vinaixa, Mònica. Perennia. Poesia epigràfica llatina. Barcelona, 2015. Godall Edicions.

Catalogació: contràriament al que hom pot pensar, un llibre d'inscripcions funeràries, si són llatines és clar, no és ni fosc ni depriment. En algun cas et tenyeix l'ànima d'una lleu tristesa, més per com de propers se't fan els protagonistes de les petites històries condensades, algunes vegades, en quatre línies. Per mi, dels llibres que cal tenir i fullejar de tant en tant.

sóc el defecte

"Tres d'aquests obres dramàtiques -Pell vella al fons del pou, Algú a l'altre cap de peça i Sóc el defecte- han estat reunides en el present volum de la Biblioteca Raixa. Totes tres evidencien les millors qualitats del teatre de Manuel de Pedrolo, que encerta a aprofitar les més agosarades experiències contemporànies -de Sartre i Beckett a Ionesco- per a donar-hi un sentit i unes solucions profundament personals."  (de la contraportada)

Tres obres reunides, Pell vella al fons del pou, Algú a l'altre cap de peça i Sóc el defecte. Vagareges per un mercat de vell i el llibre està allí, cridant-te, a vuit euros. Recordo quan la literatura catalana de vell te la venien a pes, perquè ningú no en volia saber res. Ara em costa completar algunes de les col·leccions que va començar el pare als cinquanta al mercat de Sant Antoni, ja fa temps que me'n dolc. Primer perquè es van posar de moda i segon perquè alguns venedors "et veuen a venir".

Però, és clar, és un "Pedrolo" i, per a mi, és com si diguéssim un "Tàpies", o un "Picasso" o ... 

Tres obres de teatre, simples, efectives. La primera és una Matrix avant la lettre, i com xalo quan veig que tot ja està inventat!, i les altres dues ens enfronten a l'alteritat i a la llibertat de pensament. Algú dubta de la modernitat d'aquest autor?

Pedrolo, Manuel de. Sóc el defecte. Palma de Mallorca, 1975. Editorial Moll.

Catalogació: pels que ens agrada llegir teatre i gaudim d'un cert vintage dient-nos: "ja us ho deia jo!". Si se'm permet.

Ceguera moral

d'aquí

"Si Marx y Engels, esos dos jóvenes impetuosos e irritables de Renania, se dispusieran a escribir hoy su manifiesto, que tiene casi doscientos años, tal vez podrían empezarlo afirmando: "Un espectro recorre el mundo, el espectro de la indignación ...". Las razones para indignarse son, de hecho, numerosas; podríamos suponer, sin embargo, que un denominador común de los estímulos increíblemente abigarrados y la aún más numerosa influencia que atraen en su camino es una humillante premonición de nuestra ignorancia e impotencia, que niega la autoestima y la dignidad (no tenemos ni idea de lo que va a pasar ni modo alguno de evitar que pase). Las antiguas y presuntamente patentadas formas de afrontar los desafíos de la vida ya no funcionan, y las nuevas y eficaces formas no están en ninguna parte, o se dan en una cantidad abominablemente pequeña. De uno u otro modo, la indignación está ahí, y se ha encontrado una vía para transmitirla y descargarla: salir a las caslles y ocuparlas. La masa de potenciales ocupantes es enorme y crece día tras día." (p. 82-83)

Aquest és un llibre del 2013 i, és clar, en aquesta modernitat líquida, en dos anys, el món ha tornat a fer un canvi. I potser, per això mateix, els postulats d'en Bauman i Donskis, en aquest llibre epistolar, resulten més vigents que mai.

" ... concepto de "adiáfora": el acto de situar ciertos actos o categorías de los seres humanos fuera del universo de evaluaciones y obligaciones morales. La adiáfora implica una actitud de indiferencia a lo que acontece en el mundo, un entumecimiento moral. En una vida cuyos ritmos están dictados por guerras de audiencias e ingresos de taquilla, donde la gente está absorta en las últimas tendencias en aparatos tecnológicos y formas de cotilleo; en nuestra "vida apresurada" en la cual rara vez hay tiempo para detenernos y prestar atencióna temas de importancia, corremos el grave riesgo de perder nuestra sensibilidad ante los problemas de los demás. Solo las celebridades y las estrellas mediáticas pueden esperar ser tenidas en cuenta en una sociedad extenuada por la información sensacionalista y sin valor." (de la contraportada)

Bauman, Zygmunt - Donskis, Leonidas. Ceguera moral. Barcelona, 2015. Paidós.

Catalogació: fent cabal als postulats dels autors, imprescindible pel que aporta d'exercici de reflexió respecte al món que ens envolta. Curiosa també l'anàlisi que fan de l'obra de Michel Houellebecq La possibilitat d'una illa com a obra cabdal del pensament actual.

Les dones tenen cura

Li poso la mà al front, no té febre. El bony que li ha sortit a la templa no presagia res de bo. No sabem si cal relacionar-lo amb el càncer. Ara dorm i respira tranquil. Torno a posar-li la mà al front i, per si de cas, m'ajupo i li controlo la temperatura amb la comissura dels llavis. El tacte i el color de la pell no són dolents, m'alleugereix una mica. Li acaricio el cap, ara tan reduït, com tot ell. Surto de l'habitació cavil·lant si hem d'anar o no a l'hospital. A baix, a la cuina, parlo amb la mare.

- No té febre, oi?

- No, i ara dorm tranquil.

- Però el bony fa molta angúnia ...

- Sí, et sembla que l'hauríem de portar d'urgències?

- I què li faran? A Martorell no li faran res d'urgències avui que és festa.

- A Bellvitge, doncs.

- No voldrà anar-hi.

- Si cal que hi anem hi anirà, ja me n'encarrego jo.

- No ho sé, esperem, potser.

Els ull de la mare mostren la immensa tristesa que arrossega de fa un any i mig i que només s'esvaeix quan parla amb el meu nebot de deu anys.

- Ves si no podria acabar de pressa ...

- Ja ho sé mare, però encara viu prou acceptablement.

Me'n vaig a la sala i prenc un llibre. L'obro, distreta, i ni tan sols veig les lletres. Em ve al cap l'olor i el tacte del pare a la galta i rememoro la galta de la padrina prenent-me la febre, i la de la mare, amb la seva olor de pólvores i perfum. Rememoro el tacte i l'olor dels fronts als que m'ha tocat prendre la febre. A casa és cosa de dones això, saber quan estàs malalt, quan cal anar al metge, quan cal medicar-se, fer dejuni ... Els homes no tenen aquesta potestat i no se m'acut gaire per què.