La dona coixa

Recordo, vivament, com un dia, fent cua en un caixer, mentre entretenia els meus fills incitant-los a la recerca de porquets de sant Antoni dins la jardinera de 2x2 que hi havia en aquella oficina de la caixa, i jugar a fer-ne boletes, al meu davant s'esperava una dona coixa. Era una d'aquelles dones del-poble-de-tota-la-vida, que és una categoria que utilitzen alguns per fer-te saber que només essent del-poble-de-tota-la-vida, s'és algú en aquest univers. I jo, que vaig néixer en el mateix poble que ella, sembla que no sóc mereixedora d'aital condecoració. Perquè el que no et diran mai els del-poble-de-tota-la-vida és que també cal que demostris un cert nombre de generacions i un cert estatus. Per exemple, no es pot pertànyer a aquesta crosta havent nascut en un barri que es va configurar amb la immigració i, curiosament, la crosta que no es té per naixença en el barri inadequat, s'adquireix, miraculosament, per casament amb la casa adequada. Meravelles antropològiques.

Bé, mentre ens esperàvem el torn, la senyora del-poble-de-tota-la-vida-i-de-la-crosta se'm va adreçar assenyalant els meus fills que estaven ben distrets amb les seves paneroles:

- Fan prou bondat.

- Sí, són bona canalla.

Va ser la meva resposta una mica distreta mentre vigilava en Jordi, que sempre ha tingut una tendència perillosa a prendre mal.

- Jo estic així per culpa del meu fill -afirmà amargament-, em va deixar coixa en el part.

Coneixia el seu fill i me la vaig mirar dubtant que tingués el cap on tocava.

- Sí, sí, si no l'hagués tingut no m'hagués passat la vida coixa.

Ho afirmà amb una rancúnia fonda, animal. Em vaig mirar els meus fills i vaig pensar en la cicatriu que duc a la panxa, en les estries, en les nits d'insomni, en la intranquil·litat per sempre més que havia abraçat pel fet de tenir-los ... no se'm va acudir cap motiu per odiar-los, és clar que tampoc havia quedat coixa en el part, però aleshores potser hagués odiat el metge, la llevadora, el meu home, ves a saber!

Vaig pensar en el fill d'aquella dona, un home també dels del-poble-de-tota-la-vida, és clar, en els trets del seu caràcter. Me'l vaig imaginar creixent al costat d'aquella malícia amargada i amargant i el vaig plànyer. Mai s'imaginaria la commiseració que em va merèixer.

Afortunadament la cua va avançar, la dona feu anar la crossa i la cama més curta, on hi duia una sabata amb alça, i va començar a fer el que hagués vingut a fer al caixer. El del costat va quedar lliure, vaig treure els diners per anar a comprar, vaig recollir els meus fills, vaig dir adéu i vam gairebé fugir de l'aura d'odi d'aquella dona.

- Què passa mare, perquè correm?

- Res, dóna'm la mà i tira, ja passarà.

Diari de bord. Data estelar: 270614. Dia 10

En les aventures que, en comptagotes va desgranant mon fill petit, a cop d'SMS, i que no desvelo per mor que no és a mi a qui toca narrar-les, la constant és la solidaritat i la generositat de les persones amb què va ensopegant. I, sense poder evitar-ho reprenc velles converses amb ell -que continuo mentalment-, on parlem de l'origen del recel català, d'aquesta eixutesa com a poble, d'aquesta malfiança infinita.

Si tots els humans som iguals -que ho som, no cal dubtar-ne-, què ha provocat aquesta diferenciació en la cosa catalana? Probablement la història, però em nego, en rodó, a ser catalogada dins un sac on hi van a parar les explicacions més fàcils i demagògiques.

Des dels Terços de Flandes fins ara, quantes coses no ens han passat als catalans? I és que la solidaritat imposada, ves que no acabi resultant una vacuna poderosa.

"ei pare, som a Goa, tot genial, per aki tot bé?"

August

d'aquí

"L'home jove, com que encara no sap el futur que l'espera, veu la vida com una mena d'aventura èpica, una odissea a través de mars estranys i illes ignotes on ha de posar a prova i demostrar els seus poders, alhora que descobreix la pròpia immortalitat. L'home de mitjana edat que ha viscut el futur que va somniar veu la vida com una tragèdia, perquè ha après que la seva força, per gran que sigui, no prevaldrà sobre l'atzar i la natura, als quals ell dóna noms de divinitats, i ha après que és mortal. Però l'home gran, si interpreta com cal el paper que li han assignat, només pot veure la vida com una comèdia; els seus triomfs i els seus fracassos es barregen, de manera que no n'hi ha cap que representi un motiu d'orgull o de vergonya superior a l'altre, i ell no és ni l'heroi que s'enfronta a aquestes forces ni el protagonista que és destruït per les forces en qüestió. Quan només queda una trista ombra de l'actor que va ser, s'adona que ha interpretat tants papers que ja no és ell." (426)

Anava a fer una recensió comme il faût, però, mandrosa com sóc, i havent-la fet l'Allau, ves perquè ara jo havia de voler passar-li al davant (dubto que pogués) i pretendre que la mestra em posés més bona nota.

Només un parell de precisions: m'adono que hem escollit textos de la tercera part del llibre -tot i que en tenia un altre de Ciceró, i de la seva poca habilitat com a futuròleg-, i que John Williams -sí, també cal parlar d'Stoner-, d'ençà del seu descobriment, només m'ha donat alegries.

Wlliams, John. August. Barcelona, 2013(2). Ed. 62

Catalogació: no només pels malalts de la cosa romana. Bon escriptor i bon llibre: què més voleu?

perdre

Em miro al mirall i desconec el meu cos una vegada més. El meu etern enemic declara la seva victòria. I jo, sense esma, baixo el cap i em declaro vençuda. Ara, ja, fins el final.

Diari de bord. Data estelar: 240614. Dia 7

Em reconec profundament romana. Vinc d'una infantesa caòtica i el meu company també. De tant anar d'Herodes a Pilat, pràcticament en solitari, ambdós vam abraçar una certa discreció, vam elaborar un tel translúcid i vam utilitzar la rutina com un bàlsam guaridor, i ens vam protegir de l'originalitat amb ferotgia.

Però, al final, només hem servit de frontissa entre els pares i els fills, i ara toca ballar una música a la que ens semblava havíem esquivat però que, ben mirat, hi tendíem irremeiablement.

La realitat ens fa passar per l'adreçador i ens retorna a l'origen caòtic.

Sobreviurem, és clar, però en sortirem raonablement indemnes? Més savis?

Diari de bord. Data estelar: 230614. Dia 6

"- Mare, et truco des d'Oman.
- D'Oman?
- Sí, mare, és d'on surt l'avió cap a Bombai. Estic bé, no hi pateixis. Teníem dos dies per passar a l'aeroport, però un hindú ens ha ofert acollir-nos a casa seva, i estem aixoplugats i tenim menjar.
- Caram, fill, dóna'ls les gràcies de part nostra.
- Si, no t'amoïnis, ho faré. Un petó.
- Un petó fill. Cuida't."

Tenia vint-i-quatre anys que, també, vaig encetar el meu propi viatge. Era la matinada i dormia al costat de n'F., amb qui feia quatre anys que convivia, després de sis anys de festeig. Algú dubta de l'ardidesa d'alguns viatges? Em vaig despertar amb una necessitat dolorosa i vaig sacsejar-lo:

- Vull que tinguem un fill.

Em va mirar amb els ulls aclucats, provant de conjugar dues neurones per aterrar a la realitat. Finalment remugà:

- No estic preparat.

I es va girar per reprendre el son.

- No n'estaràs mai, però jo, ara, sí.

Al cap de deu mesos teníem el primer fill. Un any i nou mesos després d'aquest, el segon. El tercer no va ser possible, em vaig rendir en la negociació.

Diari de bord. Data estelar: 210614. Dia 4

2:23 AM via SMS

"estc a un hotel a dubai, historia curiosa ja us explicare, un petoooo!"

(ves a saber, si no duus un ral!)

escriu, fill meu, escriu

Cita

" ... el moralista és la més inútil i menyspreable de les criatures. És inútil perquè s'estima més destinar les seves energies a emetre judicis més que no pas a adquirir coneixements, senzillament perquè jutjar és fàcil i adquirir coneixements és difícil. I és menyspreable perquè els seus judicis reflecteixen una imatge d'ell mateix que, en la seva ignorància i en el seu orgull, li agradaria imposar al món. T'ho imploro: no et converteixis en un moralista; destruiràs el teu art i la teva ment, i seria un llast massa pesant fins i tot per a l'amistat més profunda."

De la carta de Gai Cilni Mecenes a Tit Livi dins d'August de John Williams.

Diari de bord. Data estelar: 190614. Dia 2

La valentia és la inconsciència i la covardia el coneixement? El coneixement ens fa febles, ens castra?

He arribat a passar por pel món, veritable por, la por del saber que no ho contaràs. I contar-ho no em fa relativitzar aquella por, ans el contrari, em fa agrair -a qui? a què? a res- el fet de ser aquí, viva, o gairebé.

Aquesta por era controlable, m'afectava a mi. Ara afecta a aquells pels quals estic ensinistrada a defensar de tot i de tothom. I resulta incontrolable.

Baixant d'Aneto enmig d'una tempesta de llamps i trons vaig pensar que potser algun dels llamps que queien ben a prop era per a mi, i vaig tenir por. Vaig mirar endavant, al meu company, i vaig pensar que si el llamp fóra per ell seria encara pitjor.

Morir deu ser dolent, veure morir és pitjor.

Diari de bord. Data estelar: 180614. Dia 1

Avui en Jordi (24 anys) comença el seu viatge de fugida, o de retrobada, o de ves a saber què, perquè als 24 anys és quan toca llençar-se al món, amb una motxilla i dos rals. Avui dorm al Prat, a casa d'algú, i sortirà demà al matí en avió direcció Budapest, d'allí fins a Dubai, en auto-estop haurà d'anar a un altre aeroport, a 500 km, per prendre un avió en direcció a Bombai i allí, suposadament, li perdrem la pista fins ... no sabem res més.

Si bé admiro la seva resolució, la part que em toca d'aquest drama és la de sentir-me terriblement trasbalsada. La capitana d'aquesta nau la declara en deriva.

Hi ha moments de l'existència que tot el que t'envolta és tancat i perfecte, una foto fixa que, malauradament, se't queda immòbil en l'imaginari com la fotografia ideal. No sé si és perquè ets jove i et sents forta. Segurament que les hormones i la genètica formen part d'aquesta enorme broma.

Ara, però, s'ha trencat la capsa. Definitivament. I està bé, però no m'agrada. Gens. La realitat s'ha tornat fuzzy.

Només m'encomano a tots els déus, en els qui no crec, els haguts i per haver, que me'l protegeixin de tot mal.

Res més em pertoca. Això i córrer si mai s'escau.

Pols nova de runes velles

"- Que no s'ha acabat , la guerra?
- Les guerres no s'acaben mai.

[...]

" ... la història d'un Daniel Bastida que, encara infant i arran de la derrota del bàndol republicà a la guerra 1936-1939, passa la frontera francesa amb els seus familiars. Ja durant la fugida mor part de la seva família i en arribar a França és internat al camp de concentració d'Argelers."

D'aquí ens trobem en la narració d'una fugida constant. Què va ser d'aquells que van haver de fugir de casa? Què va ser d'aquells infants que no van participar en la lluita política dels seus pares i en van haver d'entomar les conseqüències sense comprendre res? En Pedrolo ens passeja per una França escassa, d'un nen exiliat en una família descomposta i que no s'adapta, fins una Amèrica estrangera, terra de l'oportunitat de malviure com arreu, d'un home sol que no sap qui és ni tampoc on trobar-se.

Pedrolo, Manuel de. Pols nova de runes velles. Barcelona, 1992 (1a ed 1977). Edicions 62

Catalogació: és d'en Pedrolo, no cal dubtar-ne. Ah! i en alguns moments he tingut la sensació d'estar en una novel·la d'en Hammet. No m'estranya coneixent la flaca de l'autor.

No n'hi ha prou

Per molt que s'hi entestin -ens entestem?- els que escriuen paraula rere paraula, el llenguatge corporal és l'essència de la comunicació.

Ni una imatge ni mil paraules seran mai tan eficaces com el gest, el moviment, el tic, la intencionalitat percebuda, la fesomia, l'olor, la forma de vestir ...

J'ai fait un rêve

No sé si és gaire convencional creure en la possibilitat de realitzar els somnis i saber, també, que no hi ha res més impossible d'aconseguir que la realització dels somnis.

D'anys que sé l'absurd que representen els somnis de grandesa, l'afany de reconeixement i de riqueses em sembla, com a mínim, de mal gust. I una malalta de l'estètica com jo no pot caure en aquest parany.

D'altra banda, conscient com sóc de la tasca implacable de la gran anivelladora, res em motiva menys que les possessions, de qualsevol tipus.

Però i allò que somnies que no és per a tu? Allò que et sembla que seria un bé per al comú? És aquí on cal esmerçar-hi més hores, on cal esforçar-se per captivar els que t'envolten, per convèncer-los de les bondats dels meus somnis i de la seva viabilitat?

I tornem al principi, la realització dels somnis, probablement bons i probablement viables, resta aliena a ells mateixos i resta pendent de l'oportunitat i l'atzar.

Depenen de la sensibilitat d'aquells necessaris per a tirar-los endavant votant-los, de l'ocasió que en vegin per capitalitzar-los com a propis més enllà del seu propòsit ...

Ahir, mentre ho escrivia, em semblava frustrant, avui em sembla engrescador.

Convèncer i no vèncer. Sempre.

Tant li fot XXXIII

Arreu llegeixo que hi ha, en això o en allò, un punt de no retorn. Perdoneu, però la vida sencera és un punt de no retorn, val més no que ens hi amoïnem gaire.

El Dux i la Dogaressa

Ah! senza amare

Andare sul mare

Col sposo dal mare

No può consolare

Marino Falieri (1274-1355), Dux de Venècia que, a les seves velleses la dugué a la victòria sobre l'armada hongaresa i que acabà morint amb deshonor - decapitat i esquarterat- per la seva pròpia ciutat, és la font de molta literatura romàntica: Marino Faliero: Doge of Venice, de Lord Byron al 1821, i una òpera de Donizetti, al 1835, és el protagonista d'aquest conte romàntic d'E.T.A. Hoffmann.

Que per què? Doncs perquè el vaig ensopegar en una pila de llibres als Encants, perquè em va fer gràcia que fos traduït per Carles Riba, perquè és una traducció pre-fabriana del 1924, perquè és curt, perquè he après coses sobre el Bucentaur (Bucintoro), la galera en la qual el Dux de Venècia contreia matrimoni amb el mar, sobre Pere Ursèol I (928-997), antic Dux de Venècia que es va retirar a fer vida d'ermità a Sant Miquel de Cuixà sota la influència de Fra Garí, (l'abat del monestir, no pas el nostre Fra Garí, el de Montserrat que va tenir problemes amb el Dimoni i la filla d'en Guifré el Pilós), i que, l'Ursèol, es considerat sant per l'Església catòlica, o, per exemple, he après coses rel del nom del protagonista, Antonio Dalbinger, que m'ha dut a un discurs de Sir Walter Scott a Milà el 1835 ...

Hoffmann, E.T.A. El Dux i la Dogaressa. Marino Falieri. Valls, 1924. E. Castells

Catalogació: només si estàs contaminat per l'efecte "cistell de les cireres", que una cosa et porta a l'altra i un conte perfectament prescindible pot acabar essent un pop-up de dimensions magnífiques.

Cita

"La lectura em serveix especialment per despertar el meu discurs a través de diversos assumptes, per fer treballar el meu judici, no la meua memòria."

Montaigne

incomprensions

Sempre proves d'accedir a les persones amb delicadesa. Entens que tothom té la seva particular visió del món, i que no hi ha cap llei que els obligui a veure les coses com tu les veus.

Però la barroeria és el que mana i res del que facis modificarà aquesta sentència.

Quines opcions et queden? Embolicar-te en el teu capoll i oblidar-te del món? Insistir com si al teu davant la gent fos cortès i atenta? O pagar amb la mateixa moneda?

Assaigs. Llibre Tercer

d'aquí

"L'estupidesa i el desordre del sentit no és cosa que es puga curar mitjançant un advertiment. I podem pròpiament dir d'aquest advertiment que tracta de corregir allò que Cir va respondre a qui l'apressava a exhortar el seu exèrcit abans de la batalla: que els homes no es tornen valents i bel·licosos sobtadament a causa d'una bona arenga, com tampoc un no esdevé músic de sobte per escoltar una bona cançó. Es tracta d'aprenentatges que han de fer-se abans, gràcies a una llarga i constant educació.

Devem aquestes preocupacions als nostres, i aquesta assiduïtat de correcció i d'educació; però anar a predicar al primer que passe i a regentar la ignorància o la inèpcia del primer que trobem, és un costum en el qual veig un gran mal. Rarament el practique, fins i tot al llarg de les converses que tenen amb mi, i ho deixe tot més prompte que arribe a aquestes lliçons llunyanes i magistrals. El meu humor no s'adiu a parlar o escriure per als principiants. Però en les coses que es diuen en societat o davant de tercers, per falses o absurdes que les jutge, no em pose mai al mig ni amb paraules ni amb gests. Al capdavall, res no em desagrada tant en l'estupidesa com el fet que s'agrade a si mateixa més que cap altra raó no puga agradar-se raonablement.

És mala sort que la saviesa us prohibisca satisfer-vos i estar plens de confiança i que us deixe sempre descontents i temorosos mentre que l'obstinació i la temeritat omplin els seus hostes de joia i de seguretat. Correspon als homes menys hàbils mirar els altres homes pel damunt del muscle, tornant sempre del combat plens de glòria i de vivacitat. I també al més sovint aquesta petulància de llenguatge i alegria de rostre els donen la victòria als ulls de l'assistència, que és habitualment feble i incapaç de jutjar bé i de discernir els autèntics avantatges. L'obstinació i l'ardor d'opinió és la prova més segura d'imbecil·litat. Hi ha res de més cretí, resolt, desdenyós, contemplatiu, greu, i seriós que l'ase?

 [...] No és bon comerciant qui sempre guanya. La major part canvia de rostre i de veu quan la força li falta, i per una inoportuna còlera, en lloc de venjar-se, revela alhora la seua feblesa i impaciència. En aquesta alegria premem a vegades les cordes secretes de les nostres imperfeccions, les quals, en calma, no podem tocar sense ofensa; i ens advertim mútuament, i útilment, dels nostres defectes."

Quan el senyor de Montaigne reflexiona, ens reflexiona. Fa anys que em fa companyia, però fins avui no havia acabat el seu tercer llibre d'assaigs. No cal que us en parli i, considerant el fragment triat, podeu presumir que el meu món actual condiciona la meva lectura. O, potser, és en aquesta lectura on hi trobo les crosses per continuar en el meu món actual. Ves a saber!

Montaigne, Michel Eyquem de. Assaigs. Llibre tercer. Barcelona, 2008. Proa. Traducció al valencià de Vicent Alonso.

Catalogació: no cal, seria una ofensa.

Per cert, no parlaré de cap rei ni de cap príncep. Perquè amb Montaigne se't passen totes les manies.

Tant li fot XXXII

Hi ha gent que duu la perfecció fins a tal virtuosisme que resulten perfectament imbècils.

#LaFeinaBenFetaNoTéFronteres.