Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 31 de gener del 2014

Cita

Qui controla el passat, també controla el present i el futur.

George Orwell

dilluns, 27 de gener del 2014

Licantropia


Ara mateix sóc incapaç de recordar com és que m'ha arribat a les mans la segona edició del llibre Licantropia d'en Carles Terès, sobretot pel poc afeccionada que sóc a les històries del tipus que suggereix el títol i per l'angúnia que em fan els premis literaris, però el motiu que hagi fet que aterrés a les meves mans tant li fa, el cas és que ha estat així, i me n'alegro.

Una malaltia psíquica o una maledicció genètica? En qualsevol cas una bona excusa per endinsar-se en un paisatge, el Matarranya i en un llenguatge, el català més occidental (si algú en vol dir lapao allà ell, jo m'hi nego en rodó), d'una riquesa i expressivitat inqüestionables.
Com a prova li ensenyava una porta condemnada que hi havia a l'extrem oposat. "La porta que mai més no s'obrirà", li havia dit. Recordava que aquella frase l'havia colpit perquè, per alguna raó (potser per l'aspecte indestructible de les pedres que l'obstruïen) havia capit el significat rotund de "mai més". Algú, feia molts anys, havia tapiat una porta per la qual mai més ningú no passaria. Mai més. (180-1)
Carles Terès. Licantropia. Barcelona, 2013(2). Edicions de 1984.

Un bon llibre sol tenir un gran poder: l'evocació. I en aquest episodi he recordat una paret del primer pis de casa dels meus avis materns, just "a la ratlla", a Almacelles (Segrià), on s'hi dibuixava una porta que havia existit i que comunicava amb la casa veïna. Una porta tapiada és un espai singular, manté una espècie d'estatus humà que la fan distinta a una paret. Per les parets no hi traspassen persones, però aquella paret, malgrat la seva solidesa, ha estat traspassada, ha estat viscuda, i, d'alguna manera, et pot arribar el ressò de les passes d'aquells que han fet el viatge d'una banda a l'altra. Qui? per què? quan? com? amb qui? cap a on? a fer què? ... semblen gravades al damunt del material que l'omple.


Catalogació: sense artifici sobrer -recordem que la simplicitat és una de les fites més complicades d'assolir en literatura-, passa a bon ritme i et fa protagonista com les millors novel·les de gènere, tot i que no sigui una novel·la de terror, i té l'afegit de poder paladejar el llenguatge saborós del ponent.

dilluns, 20 de gener del 2014

conversant-nos al damunt

...
- Potser ara és aquella edat en què cristal·litzen tants aprenentatges, tu ho has aconseguit.

- No hi pateixis, quan sigui l'hora ho sabràs.

- Segurament, però ja em fa falta. Som una generació que viu de les notes a peu de pàgina i les cites bibliogràfiques, potser és el moment d'espolsar-nos-les i crear sense complexes.

- El segle XX, amb tanta experimentació i tants llenguatges sembla haver mort l'art.

- Però tu treballes contínuament amb jovent i saps que no és així, que es fan les mateixes preguntes i cerquen noves respostes. És la millor manera de no morir de pessimisme. El món no canvia tant, canviem les persones, ens fem vells i pessimistes, perquè sabem que hem de morir, perquè el nostre cos sap que ens cal morir, per això és incapaç de conservar l'impuls de la jovenesa i, de sobte, el menjar ja no té el mateix gust d'antany, ni la llum és la mateixa, ni les persones són tan amables, ni els fills tan amorosos, ni les gents tan belles, i fem de la queixa el nostre motiu de viure.

Transcripció de la part d'una conversa mantinguda, la part real i la part imaginària. Qui va dir què, no importa, el núvol ens envoltava i les idees dansaven al nostre voltant.

divendres, 17 de gener del 2014

Tant li fot XXVI

D'ençà que em bellugo per això de la cosa pública, he passat de ser raonablement escèptica a cínicament descreguda.

I és que molts matins, si comets l'error de posar cares al bé públic, segons quines se t'apareguin, només et vénen ganes de tombar-t'hi, i als carlins que els mati Déu.

Mode veig la misantropia al final del túnel ON

dimecres, 15 de gener del 2014

Europa ante el espejo



Esta lucha contra las masas plebeyas no es nunca una guerra abierta. Los enemigos a combatir serían demasiados y, por otra parte, se les necesita vivos y engañados para que sigan trabajando para cubrir las costosas necesidades de los "mejores". Se crean "enemigos internos" con el fin de segregar a determinados grupos humanos como inferiores o incluso como enemigos: judíos, vagabundos, huelguistas, inmigrantes extranjeros (cuando han dejado de ser necesarios). Con ello se consigue el doble objetivo de fortalecer la ilusión de que existe una comunidad de intereses entre las "masas" no segregadas (los buenos ciudadanos) y sus dirigentes, y de tener a alguien a quien cargar las culpas de los problemas.
Fontana, Josep. Europa ante el espejo. Barcelona, 2000. Ed. Crítica

Catalogació: no seré pas jo qui tingui la poca vergonya de catalogar un mestre com en Fontana. Només dir que, al final, doblegava les pàgines per fer punts de llibre (se m'havien acabat els postits) i que no surto d'un per pàgina. Aquest no passa a la lleixa, torna a la tauleta per tal de ser rellegit ipso facto.

dilluns, 13 de gener del 2014

Tant li fot XXV

I arriba aquell moment fatídic en la vida de tota dona, on acabes encomanant-te a sant Col·làgen, santa Àloe Vera (barbadensis) i a la Mare de Déu de la Bava de Caragol. Perquè a Lourdes ni cal que hi tornis.

dissabte, 11 de gener del 2014

Fot-li!

No he estat mai massa pusil·lànime, més aviat, la meva manca de precaució m'ha dut a alguns atzucacs que m'hagués pogut estalviar. L'edat, però, i una més gran consciència del respecte que em mereixen aquells que m'envolten -per allò de que no has de voler pels altres allò que no vols per a tu-, m'han fet retrocedir davant de moltes accions, fins i tot, algunes en defensa pròpia, amb l'esperança que, tard o d'hora, algú repararà aquella ofensa, ni que sigui per pura carambola. Al cap i a la fi, si me'n vaig al canyet sense que això passi, dubto que hi hagi cap moviment sísmic en justa correspondència.

Per això, quan la casualitat t'ofereix presenciar l'espectacle d'un zasca'ntoslosmorros que algú més documentat li fa a alguna d'aquelles persones que, gratuïtament, ha provat d'ofendre't, permeteu-me que m'assegui al davant de l'ocasió amb la manteta, les crispetes i un somriure de satisfacció perfectament poc honorable.

I és que ja m'ho deia fa trenta anys la meva amiga Merche: yo tranquila, que ya vendrán los mios.

divendres, 10 de gener del 2014

Romanticidi


 "Romanticidi, de Carolina Cutolo. Una mirada mordaç i sarcàstica a les relacions sentimentals." Si més no això és el que diu la publicitat.

Em va tocar en una rifa de l'editorial, és la tercera cosa que em toca al món, després d'un trencaclosques del Condis del costat de casa i un fantàstic llibre d'en Josep Renau, Fata Morgana Usa, a can Pisco.

Afortunadament, Fata Morgana Usa, continua semblant-me magnífic, els trencaclosques no em deixaran d'agradar mai, però Romanticidi segur que l'hagués comprat, només per la portada.

Això de la mordacitat i el sarcasme va de baixa, sobretot en aquest producte. Fins i tot per fer literatura d'evasió cal ser original, o copiar els clàssics, però voler ser un gag televisiu, entre Benny Hill i l'Escurçó Negre en un llibre, no té cap mena de gràcia.

Presumptuosa? Potser sí, però és que de llibres dolents n'he llegit gairebé tants com de bons i, al final, una s'acostuma a mirar-s'ho amb ulls de crític. Què trist, oi?

Catalogació: producte editorial, o sigui: pà de màquina.

(només apte per a lectors del trio fantàstic Coelho, Brown i Follet que vulguin sentir-se una mica mordaços i sarcàstics per un dia.)

dimecres, 8 de gener del 2014

Tant li fot XXIV

Hi ha gent que valora el temps invertit en un projecte en funció de la bondat dels resultats; n'hi ha que el valorem en funció dels aprenentatges assolits durant el procés. En el primer cas, el triomf o el fracàs van lligats al resultat, en el segon sempre és un èxit.

I, perquè consti, no poso autor de cap mena al text, perquè atorgar-se l'autoria d'una obvietat tan universal és, com a mínim, un plagi universal i la demostració que, qui pretengui ser-ne l'autor és, pel cap baix, ruc del cabàs. I és que, en realitat, tant li fot.

dimarts, 7 de gener del 2014

El gos cosmopolita

"Jo sóc la vida eternament rejovenidora, eternament creadora. Vull destruir de soca-arrel l'ordre de coses en què viviu, perquè ha sorgit del pecat, la seva flor és la misèria, i el seu fruit és el crim. Vull destruir el domini de l'un sobre els altres, dels morts sobre els vius, de la matèria sobre l'esperit; vull suprimir la violència dels poderosos, de la llei i de la propietat." En el nou món, l'obligació de produir serà substituïda per la llibertat de crear. Les masses miserables d'avui seran multituds de germans lliures i inspirats, que posseiran tot allò que necessitin. Hauran deixat de sentir-se estrangers a la terra.

Mentre escrivia aquestes coses, sembla que Wagner va encarregar a un llauner la fabricació de granades de mà, per anar preparant la gran conflagració final.

Raül Garrigasait. El gos cosmopolita i dos espècimens més. Barcelona, gener 2012. Acontravent. pàgina 70.

Catalogació: un pèl sí, però no, per l'exigüitat del producte, però amb una base sòlida i potent.

Agraïda al paràgraf (moment "perdoneu però algú ho havia de dir"): "Deixant de banda els polítics, els tertulians radiofònics i televisius i els mestres de primària, que són els únics que es poden permetre el luxe de ser experts en tot, els individus contemporanis som constitutivament idiotes." (pàg 102)

dissabte, 4 de gener del 2014

Regals memorables

Aquest és en Gizmo i fa trenta anys que viu amb mi, al prestatge que tinc al costat de la meva cadira d'escriptori. En Gizmo és un regal, un regal absurd, d'aquells de festa-d'amics-a-qui-a-cadascú-se-li-fa-un-regal-relacionat-amb ell. Aquell any estava de moda David el gnom, tots els comensals tenien un gnom relacionat amb ells al costat del plat. Jo tenia en Gizmo.

No cal fer-ne lectures psicoanalítiques gaire profundes, per la meva colla sempre havia estat un gremlin, jo. O sigui que el regal va ser un acte de sinceritat profunda que vaig agrair. També vaig canviar de colla, no cal dir.

Però en Gizmo, un #onhoposo de vint duros a tot estirar, sempre m'ha acompanyat. Per recordar-me què o qui sóc, i fer-me memòria que em cal ser més prudent, perquè res hi ha pitjor que la diferència en la societat humana.

Afortunadament, en David el gnom (que era l'#onhoposo que li va tocar a en F) encara troba interessant viure al costat d'en Gizmo. I tot per només vint duros!

divendres, 3 de gener del 2014

Tant li fot XXIII

Quan fem un regal, si no som capaços de fer-lo memorable per qui el rep, per petit i insignificant que sigui, val més que no fem res, o que omplim la persona de temps i estimació. Gastar per dir que hem gastat és un absurd i una ofensa.

dimecres, 1 de gener del 2014

Dia 1. Petits tresors domèstics

D'un llibre del pare, de l'any 1955, em salten tres octavetes. Records d'un temps que fou, explicació de més silencis. Recomponent el trencaclosques personal i pensant que, ben mirat, tot s'aprofita.