Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 31 de març del 2014

La oca al paso


"El juego ha terminado: para lo que vale este libro, podéis inclusos tirarlo. Pero Italia no termina con este libro o con el tiempo que éste delimita. Muchas de las máscaras de la Commedia dell'arte que circulan por estas páginas os las encontraréis en vuestra vida, real o televisiva. Quizá no en los mismos sitios que ocupaban en la comedia precedente sino en un sitio diferente, en una comedia igual y distinta, en otro guión, pero iguales serán la máscara y el personaje que habrá debajo: habra cambiado sólo la escenografía. Pero si estas máscaras son eternas, el ejercicio contidiano de la democracia puede hacerlas inofensivas, puede permitir limitar sus daños e impedir que tomen en sus manos las riendas de las cosas.

Sin embargo, por el momento, nos queda la Italia de las masacres, de la bomba en Piazza Fontana, del tren Italicus, de Brescia, de la estación de Bolonia, de ustica, de las Brigadas Rojas, del asesinato de Moro, de la Logia P2, de la mafia. Una Italia que las máscaras que han ocupado nuestras instituciones no nos han aclarado con sus discursos. Todo lo contrario, nos han distraído con sus ballets y sus zalamerías, enterrando nuestra identidad: porque nosotros somos aquello de lo que provenimos, somos el resultado del tiempo que hemos vivido. Y ellos, robándonos la verdad de aquel tiempo, nos han dejado huérfanos de esa identidad. Nosotrso somos simplemente supervivientes de una época de masacres en las cuales nuestros cuerpos también se podían haber hechos pedazos; somos supervivientes de cuerpo, pero no de mente y alma, porque éstas han sido hechas pedazos por la mentira, por el silencio y por la omisión. Somos expósitos, hijos de nadie. En cuanto italianos, somos hijos de otros italianos muertos que no obtuvieron justícia y que esperan respuestas, si es que alguna vez las obtenemos."
Aquest dia, amb Pedrolo, provava de llegir el present des del passat immediat. Ara, amb en Tabucchi he llegit el nostre present des de fora. No pas tant per les referències que es fan al país al qual pertanyem, que també, sinó pels paral·lelismes amb el país de la bóta. Al cap i a la fi, ningú ens podrà negar que també hem patit Berlusconi.

"Quien ha escrito estas páginas es un escritor de literatura. Ahora en Italia, com en un juego de prestidigitación, la vida ha desaparecido de la literatura, casi como si aquélla fuese portadora de una inferioridad respecto a una condición alta, feliz e intangible que está en otra parte, aunque no se sepa muy bien dónde. Sin embargo, la literatura italiana, la grande, la verdadera, la que ha hecho que se conozca a Italia en el mundo, está hecha de vida. Así Dante, Boccaccio, Belli, Porta, Leopardi, De Roberto, Verga, Pirandello, Svevo, levi, cierto Calvino, Montale, Gadda, Sciascia, Pasolini. Medirse con la vida puede doler, especialmente si se hace sin excesivas meditaciones literarios o romancescas. Lo hicieron otros escritores en el pasado y lo he hecho yo también durate bastante tiempo, como testimonian estas páginas. Pero no se puede estar haciéndolo siempre. Es justo que un escritor, llegado a cierto punto, ceda el testigo de la visión directa de la realidad y retome los instrumentos que le son más propios. Es lo que hago, cerrando este libro. El futuro es competencia vuestra: ocupaos vosotros."

I els nous escriptors de la realitat catalana, els escriptors literaris, compromesos, analítics? Hi són? Són prou? I els escriptors de la realitat espanyola?

Tabucchi, Antonio. La oca al paso. Notícias desde la oscuridad que estamos atravesando. Barcelona, 2010. Anagrama.

Catalogació: de lectura una mica empipadora pel joc que s'inventa l'autor d'anar d'un article a l'altre. No deixa de ser una bona manera d'apreciar la realitat que ens envolta, sobretot pels que no solem llegir premsa estrangera. De l'autor de Sostiene Pereira, no gosaré dir-ne res, massa amunt.

divendres, 28 de març del 2014

Un cadàver per sopar







"Provà de formular una pregunta intel·ligent. Almenys a ella li semblava intel·ligent:

- ¿Les novel·les per a joves han de ser forçosament imbècils? ¿L'escriptor adult, que és qui escriu per a joves, les escriu amb aquesta intenció, com tu acabes de dir?

Llorenç Albert va somriure, i allò no va agradar a Iris, perquè volia dir que ell ja n'estava de tornada, de preguntes com aquella."


Amb permís, Olga. I és que els autors que fan novel·les imbècils per a joves només demostren que ells en són d'imbècils, o aprofitats. Ells i els editors. I és que l'Amazon m'ha temptat amb aquesta novel·la "juvenil" de l'Olga Xirinacs, i alguna altra i no he pogut resistir-me. Me n'alegro.

Xirinacs, Olga. Un cadàver per sopar. Barcelona, 2006. Ed. Columna

Catalogació: un parell d'hores ben distretes, amb una mica d'angúnia i de suspens. Si la protagonista fos ma filla ... uf! L'ofici és essencial en un novel·lista i, hores d'ara, no descobriré pas la vàlua de l'autora, mai l'he enxampat baixant la guàrdia. Gràcies.

dimecres, 26 de març del 2014

Cal protestar fins i tot quan no serveix de res

d'aquí

Els llibres ens expliquen la història mirant enrere però, què passaria si un llibre del passat ens expliqués el que estem vivint ara mateix?

Manuel de Pedrolo va ser un intel·lectual de talla inusual en el nostre país, excel·lent escriptor, fins i tot en les seves aventures literàries més incompreses, compromès amb un ideari d'esquerres i independentista, va haver de sobreviure enmig d'una Catalunya immergida dins el "peix al cove" que el va condemnar a l'ostracisme. En aquest llibre es poden llegir alguns dels seus articles al diari Avui i algunes entrevistes, entre l'any 1964 i el 1989. Alguns dels articles, si els publiquéssim demà al diari, ningú no distingiria entre el dia que es van publicar i el que està passant ara mateix en els Països Catalans.

"I com poden relligar-se, també d'una forma efectiva, l'alliberament nacional i l'alliberament social o de classe?

Les dues coses, evidentment, van juntes. El que passa és que la teoria marxista i les forces que tradicionalment se li han reclamat, és a dir, els grans partits socialistes i comunistes, han enfocat sovint molt malament la qüestió nacional, ja que la majoria dels grans teòrics del marxisme del segle XIX pertanyien a àmbits estatals grans i no tenien en compte aquest problema, o àdhuc el negaven amb consideracions al cap i a la fi conservadores. Això de la famosa "unitat de la classe obrera" per damunt de les cultures i dels pobles, en el sentit que aquests divideixen els treballadors, només pot acudir-se-li, és clar, a algú que pertanyi a un Estat opressor. Perquè jo veig que el que realment divideix la gent és, precisament, el fet de no ser respectats. L'internacionalisme, des d'un punt de vista marxista -que és el meu- continua sent plenament vàlid, sobretot a nivell econòmic, però això no ha d'excloure el fet que existeixin unes cultures particulars per tal que els individus que hi pertanyin s'expressin a través d'elles. En definitiva, l'alliberament nacional i de classe són dues coses que, des d'una perspectiva marxista, han de coordinar perfectament. Perquè, com podem alliberar una nació si, després, aquesta nació no és per a tots els que hi viuen i treballen? Nacionalisme i socialisme, doncs, no sols no són incompatibles, sinó que resulten del tot complementaris."
A Per Catalunya. Portaveu del FNC. 24 de novembre de 1978

"Tu et defineixes marxista?

Sí, em defineixo marxista, però heterodox. No accepto allò que s'ha convertit en dogma. Marx va viure fa més d'un segle i ell no podia preveure moltes coses. Llavors hem de ser crítics i no ortodoxos amb el marxisme. Crec que hi ha coses fonamentals que ell va veure molt bé: el salt qualitatiu, el moviment dialèctic, etc. En tot això hi crec perquè és aplicable a la realitat existent, però com que el capitalisme ha evolucionat d'una forma que ell no preveia, les seves anàlisis poden ser errònies en alguns apartats concrets. Ara bé, jo ja no crec en la Revolució. Va ser Trotsky qui va dir que si la Revolució no triomfava abans dels anys 50, aquesta ja no seria possible."
A Lluita. Portaveu del PSAN. Abril-Maig de 1984

"I el poble català seria un poble creatiu en aquest món utòpic en perpètua olimpíada cultural?

Conyes a part, em sembla que ho podria ser. Ara no, perquè estem massa controlats. Si em preguntessis com veig ara, en aquest moment, la cultura catalana, hauria de dir que força malament. Si no està malalta del tot, es troba just convalescent d'una malaltia molt greu. I aquesta convalescència no acabarem de superar-la, no serà franca, mentre hi hagi un constrenyiment que pesa al nostre damunt, un control des de fora de la nostra cultura, de la nostra llengua. No podem desenvolupar totes les nostres capacitats, poques o moltes, quan estem sotmesos a una vigilància contínua, quan una bona part de les nostres energies les hem d'emprar barallant-nos amb Madrid, discutint les ordres de Madrid, rebutjant la seva manera de veure i d'entendre què hem de fer a casa nostra, la seva voluntat, sovint implacablement manifestada, de subordinar-nos a una altra manera de ser.
Fa la impressió que aquestes siguin unes frases que repeteixi una i altra vegada, que enviï una i altra vegada la mateixa pilota contra el mateix frontó, en una partida interminable que l'esgota definitivament ...

Cal insistir quan la gent es fa l'orni ... De fet, estic molt cansat. No tan sols pels anys, sinó per això que assenyales, però ja diuen que els cansats fan la feina. Ho he repetit moltes vegades, i de tant repetir-ho també els dec cansar. Ens cansem els uns als altres. No és motiu per callar ... mentre ens permetin d'obrir la boca. Perquè també podria ser que un dia es tanquessin portes avui obertes, o relativament obertes. Mentre no arriba aquest dia, penso que és bo oposar-se públicament al discurs de l'Estat espanyol, al discurs que els espanyolistes ens fan des d'aquí i que es repeteix a tantes veus. Cansats o no cansats, renegant o no renegant, s'ha de fer. Oi?"
A El Món, 19 de maig de 1985.

Pedrolo, Manuel de. Cal protestar fins i tot quan no serveix de res. Barcelona, 2000. Editorial El Jonc.

Catalogació: per a mi, imprescindible. La virtut: es pot llegir article a article. El defecte: meu, tinc massa poc temps i l'he llegit entre aquest any i l'anterior.

dimarts, 25 de març del 2014

Moderns


Ho he afirmat alguna altra vegada: anar a Capital City i no fer un recorregut en metro és perdre's l'ocasió d'observar retalls d'humanitat exercint el seu estereotip amb virtuosisme.

Al meu davant, un parell de nois, d'uns vint anys, conversen en anglès americà -altrament dit americanès-, però de la costa Est, ja que no masteguen gaire. L'un, baixet i fort -de ben segur que es fa un tip de fer exercici per equilibrar la seva autoestima, tan reduïda com la seva alçada-, és qui més xerra, amb entuasiasme, mentre consulta l'esmartfon contínuament. El cabell fosc i arrissat, el nas aguilenc, la pell clara, em fan pensar en un jueu americà.

L'altre noi, amb posat displicent, mentre prova d'emmirallar-se en la finestra del meu darrera sense aconseguir-ho -perquè la publicitat que han posat a la finestra del vagó li ho impedeix-, va responent al seu company amb frases curtes mentre juga amb les ulleres de sol, es fa i es desfà el monyo que duu, i canvia la bossa de lona d'una mà a l'altra. Alt i excessivament prim, més aviat rossenc, amanerat, qualsevol diria que és l'esquema d'un démi-lord mal trasplantat. La dentadura superior, prominent i mal endreçada, ens diu que no ve d'una casa on tinguessin assegurança dental.

I així, durant cinc minuts, he viscut dins d'una pel·lícula d'en Woody Allen.

dimecres, 12 de març del 2014

L'home que es va perdre

La pèrdua d'aquella cigarrera dugué un tràngol nou a la vida de Lluís Frederic. El dia no tenia prou hores. Lluís Frederic organitzà una campanya per arribar a trobar aquell fòtil sentimental. Constantment desplaçava els seus servents, mobilitzà la policia i un exèrcit de detectius, ell mateix es lliurà a investigacions arbitràries i minucioses. Amics seus li trameteren gent de tota mena, professionals quinzenaris, carteristes de tramvia, manipuladors d'hotels, poca-vergonyes autèntics.
Quan Amazon em va ensenyar -punyeters que són- que tenien aquest llibre, vaig caure-hi de quatre grapes. D'en Trabal només tinc Vals -i repetit, coses que passen-, però no n'havia llegit cap més. Aquest, avui, passaria per homònim d'un Avi de cent anys que bla bla bla, però com què va ser escrit a Sabadell l'any 1929 i no a Suècia, i l'autor es diu Trabal i no pas Trabalsson, o qualsevol cosa que acabi en -sson, doncs ja no té tant de ganxo i dubto que en facin cap pel·lícula, tot i l'espectacularitat dels fets que hi succeeixen. Fets que, d'altra banda, són perfectament negligibles, de la mateixa manera que ho són els de la novel·la sueca esmentada.

Catalogació: no cal, però com què he llegit coses pitjors, ja no ve d'un pam.

divendres, 7 de març del 2014

I els plats

Quan érem a la muntanya, més sovint del que potser volia la mare, el pare i nosaltres ens rèiem d'ella i li dèiem: "senyora de Barcelona". Però no ens enganyem, ella és lleidatana. I si hi ha una dona que mani al món sempre haurà nascut a Lleida i a la meva família!

Jo no, que el gen va passar a ma germana.

dijous, 6 de març del 2014

I de les olles i els plats

La mare a Almacelles el 25 de setembre de 1958
...

M'encanten els vestits de llunes, blancs amb llunes blaves, vermells amb llunes blanques ...

...

La mare sempre ha apostat per vestir diferent, al seu gust, guiada per un instint cromàtic més enllà de les modes. Com es veia en els seus quadres, quan encara volia pintar, de pinzellades gruixudes, impertinents, descarades.

...

M'agrada la gent, tota, de tota mena i condició. Mai he considerat temps perdut el que he dedicat a escoltar les persones.

...

La mare era "la Montserrat" al barri. Era l'única casa on hi havia telèfon i cotxe, l'única casa on hi havia botiga que els fiava fins que l'home duia el sobre marró a casa, amb sort sense passar abans pel bar. A la mare encara li agrada la gent. Quin sentit té un humà a qui no agradi la humanitat, que no se senti humanitat? Algú s'imagina una formiga misantrop?

...

En la ciutat em deixo anar, sóc un ésser més d'aquella riuada que la recorre, incansablement. Sóc tribu.

...

La mare es nodreix de la ciutat, persones, llums, colors, sons ... el seu esperit s'alimenta del brogit. És tribu i en la ciutat se sent més tribu que mai. Mai s'ha trobat sola perquè mai ha temut adreçar-se a qualsevol.

...

A casa tots hi cabem, ningú no defineix l'espai que es forma amb totes les aportacions possibles.

...

La mare va saber crear un espai per tothom. Qui entra a casa, quan torna, sap que ho fa a casa seva. Ningú no fa nosa, i sempre hi ha cafè, i coca i truita de patates. Com a mínim.

...

dimecres, 5 de març del 2014

D'allò dels plats i les olles


El pare a l'estany de la Gola el 6 de juliol de 1955
...

M'agraden els barrets de feltre, els adoro, sempre en duria i en tindria centenars.

...

Al pare li agraden els barrets de feltre, els adora, no en té centenars perquè és un home que ho perd tot, però sempre ha preferit dur el cap cobert.

...

M'encanta el flamenc, el cante hondo, el sentiment que t'obliga a vibrar en la mateixa onda dels desesperats (ara ja se'n troba poc, d'aquesta puresa flamenca, no pas de desesperació).

...

Al pare li encanta el flamenc, el cante hondo, i sovintejava, als cinquanta i seixantes, vells tablaos barcelonesos sense japonesos, que aleshores no n'hi havia, de japonesos, vull dir.

...

Batego al mateix ritme que la muntanya, que qualsevol muntanya, perquè no recordo cap dia abans que ella, perquè és en ella on he trobat jo, llibertat, dolor, família i pàtria.

...

El pare sempre ha bategat amb la muntanya, d'ella n'ha fet el seu jo, la seva llibertat, el seu dolor, la seva família, la seva pàtria. I no hagués suportat que els seus fills i els fills dels seus fills no haguessin estat capaços d'acceptar aital herència.

...

Idolatro els llibres, pel que diuen, pel que són, per la seva olor. Els posseeixo més enllà del seu missatge, són el meu paisatge des de la més tendra infantesa, no sé què és viure sense ells i dubto que sabés ser feliç sense ells.

...

El pare idolatra els llibres, pel que diuen, pel que són, per la seva olor. Els ha posseït més enllà del seu missatge, són un paisatge que el van deconstruir en el seu món i el van reconstruir en un altre, i que va confegir a partir de la seva adolescència, com a estudiant exiliat solitari a Barcelona, al mercat de sant Antoni. Ens ha ensenyat a no saber viure sense ells, i així ens ha configurat, talment un terrissaire dóna forma a una gerra.

...

dilluns, 3 de març del 2014

Onirisme gràfic

Experimentant amb la imaginació. Els savis diuen que produeix els mateixos efectes que la realitat. Un zasca'ntoslosmorros xucnorrissià (i queagutticoquemequedao) virtual i sense luxacions!