Bored

Pel que s'ha de sentir!

Estudiant

Ja hi som!

Tant li fot XIV

He estat a punt de morir, però no patiu que, d'això, no em moriré.

Sexe?

Tant li fot XIII

En certes ocasions penso que si en comptes d'invertir en persones hagués invertit en valors de renda fixa, hores d'ara m'hagués estalviat més d'un disgust i potser encara tindria un bon passador.

Dels records

Tic-tac

D'allò inútil

Stercus cuique suum bene olet.*

"Quantes estupideses dic i responc cada dia, segons jo mateix; i moltes més, fàcilment, segons els altres! Si em mossegue els llavis, què han de fer els altres! Tot plegat, cal viure entre els vius, i deixar que córrega el riu sota el pont sense la nostra preocupació, o, a tot estirar, sense alterar-nos. Sí, però, per què, sense irritar-nos, trobem algú que té el cos torçut i mal bastit, i no podem sofrir la trobada amb un esperit mal disciplinat sense entrar en còlera? Aquesta severitat viciosa té més a veure amb el jutge que amb la falta. Tinguem sempre en la boca aquestes paraules de Plató: El que trobe malsà, no és per ser jo mateix malsà? No en tinc culpa jo mateix? El meu advertiment, no pot tornar-se en contra meu?. Sàvies i divines paraules, que fuetegen el més universal i comú dels errors humans. No solament els retrets que ens fem els uns dels altres, sinó les nostres raons i els nostres arguments en les matèries discutides poden ordinàriament tornar-se en contra nostre, i nosaltres ens ferim amb les nostres armes. D'això, l'antiguitat ens n'ha deixat bona cosa d'exemples importants. Va dir molt enginyosament, i molt a propòsit, aquell que ho inventà:

*A cadascú la seua pròpia merda li fa bona olor: Erasme, Adagiorum Chiliades, III, IV, 2. Erasme, tanmateix, el formula de manera diferent: Suus cuique crepitus bene olet, és a dir, 'cadascú estima l'olor dels seus pets'.

Els nostres ulls no veuen res darrere. Cent vegades al dia ens burlem de nosaltres sobre la persona del nostre veí i detestem en altres els defectes que en nosaltres estan més clarament, i ens sorprenem d'una meravellosa impudència i inadvertència."

Eyquem de Montaigne, Michel. Assaigs, llibre tercer. Barcelona, 2008. Proa. pàg. 239

Barbabum

I, de sobte, un matí et lleves, repetint el ritual que has adoptat en els últims temps sense ni adonar-te'n, i que no has perdut malgrat tot, i te n'adones que alguna cosa distinta està passant. El sol ja no és el pàl·lid reflex d'una llum incerta, ara t'entra fins l'ànima i l'escalfa. I mentre prepares el te sents com el pare, la mare i el nebot canten una vella i coneguda cançó. Les notes t'entren endins i no pots evitar repetir-les, afegint-hi des de la cuina. I mentre cantes les mans i els peus s'han tornat més lleugers, i t'atures un moment i somrius assaborint aquest instant de salut.

Allà a l'Etiopia, hi havia un Rasallum, Rasallum, Rasallum ... tenia una gran barba, li deien Barbabum, Barbabum, Barbabum ...

Efectes secundaris

Posant-hi remei

algun dia va passar

El conte d'en Joan Sense Por

En Joan Sense Por era un heroi valent i agosarat -i probablement pagà- que no sabia el que era la por. En Joan Sense Por brillava i excel·lia en tot allò que emprenia, perquè la seva manca de por el feia afrontar qualsevol dificultat amb el convenciment que la podria guanyar. Tothom deia que en Joan Sense Por era un enze, -i probablement pagà- només perquè res aconseguia espantar-lo. Finalment, en Joan Sense Por, gràcies a la seva manca de por, va aconseguir la mà de la Princesa, -altrament dit braguetassu- i aquesta, enlluernada per la valentia -i probablement el paganisme- d'en Joan Sense Por, s'hi va casar sense pensar-s'ho dues vegades. Malauradament la dolça -i probablement cristiana- princesa no podia suportar viure al costat d'algú que fos tan distint a la resta dels humans i per això es va proposar que el seu valent -i probablement pagà- marit conegués la por. Així la bella -i probablement cristiana- princesa li preparà un parany per mitjà d'uns peixos de colors al valent -i probablement pagà- Joan Sense Por.

Així, s'acaba el conte, de la manera ridícula i absolutament inversemblant que s'acaben els contes, amb una pretesa moral, que converteix els ídols bells, valents i brillants -i probablement pagans-, en éssers ridículs, mediocres, indignes -i probablement no pagans- que s'igualin a la resta. Així, neutralitzant allò que no som la majoria, aconseguim sentir-nos millor.

I què els va passar a en Joan Sense Por el Pagà i la Dolça Princesa la Cristiana? Doncs que ell va conèixer la por i, d'ençà aleshores, té atacs d'angoixa perquè té por de tenir por. La Dolça Princesa la Cristiana finalment ja té el que volia, el millor heroi -i probablement pagà- del regne al qual, gràcies a uns peixos de colors -perfectament imbècils- aconseguí sotmetre i humiliar. I, no cal dir, la Dolça Princesa, la Cristiana, ara el menysprea el suficient per a mantenir-se casada amb ell, altrament ho hagués considerat impossible.

Moral: la por se la van inventar els psiquiatres -probablement cristians- per aconseguir clientela entre les persones -probablement paganes- sense por. Perquè el pitjor no és tenir por a alguna cosa, és tenir por a la por.

I conte contat, conte acabat.

Agorafòbia

Titulitis

No quadra