pànic compartit

la màquina del temps

Anar tirant

Una de "xinus"

- Avui he vist un xinu amb una embòlia!
- I com és un xinès amb una embòlia?
- Doncs com un català amb una embòlia però en xinu... Sembla que la medicina xinesa no és tan meravellosa com ens la pinten.
- Ja.

Retall

"Un personaje si cabe menos bolchevique, el escritor checo Jaroslav Hasek -futuro autor de una obra maestra, Las aventuras del buen soldado Schwejk- se encontró por primera vez en su vida siendo militante de una causa y, lo que es aún más sorprendente, sobrio. Participó en la guerra civil como comisario del ejército rojo y regresó a continuación a Praga, para desempeñar de nuevo el papel de anarcobohemio y borracho con el que estaba más familiarizado, afirmando que la Rusia soviética posrevolucionaria no le agradaba tanto como la revolución." (pàg. 74)

Hobsbawm, Eric. Historia del siglo XX. Buenos Aires, 1999. Ed. Grijalbo Mondadori.

Adquisicions lingüístiques

Un príncep m'ha ensenyat una nova paraula i, ara, puc dir amb propietat que ja no crec en la lighteratura.

Al metge sense mitges II

Hi ha metges als quals hi has d'anar, forçosament, sense mitges. Sense mitges veritats, sense mitges mentides, sense mitjos convenciments, sense mitges fantasies. Manta vegades resulta dolorós treure's les mitges per anar a segons quins metges, sobretot aquelles que tenen la funció d'espill. Trobar que la ratlla fosca que et creua la cama per sota el genoll és ben poca cosa quan t'enfrontes a la ratlla fosca que et creua alguna part del dedins que no comprens, i sense cap mitja crossa que t'ajudi a anar fent la viu-viu, com si res passés, com a Barcelona, on tot s'hi val, i on només has de canviar de barri per canviar de paisatge.

Al metge sense mitges

Avui m'he tret les mitges, o els pantalons ja que difícilment porto faldilles a l'hivern, justament perquè no suporto les mitges. Avui tinc metge a Barcelona i he decidit que bé hi podia anar amb vestit i sense mitges. Al metge sense mitges. Asseguda al metro me n'adono que una franja més fosca em creua la cama per sota els genolls, és el canvi de to de pell fruit de la caminada de dissabte. Fa una mica estrany, per sort a Barcelona tot s'hi val.

Línia d'arribada

Fa tres setmanes podia assegurar que no passaria per l'arc de sortida. Al quilòmetre vint m'he sentit feliç, forta, poderosa i n'he guardat la sensació embolicada en cotófluix dins una capseta de llauna per quan, més endavant, em sentís miserable com el cuc més miserable de tots els cucs miserables haguts i per haver. Al quilòmetre trenta-dos he recuperat la sensació i, al quilòmetre cinquanta he passat per l'arc de la meta sabent que, sempre, em resistiré al desànim, sigui químic o no, sempre ho intentaré.

Com si res

acabo d'arribar a casa amb una bossa carregada d'avellanes, xocolata, gominoles i sucs de fruita especialment ensucrats. Malgrat tot, encara tinc la pretensió de fer, aquest dissabte, la cursa de 52 km. Avui m'he cansat, pensar i dirigir m'esgota, però ho faig amb tota l'energia a compte de la que hauria de guardar per casa. Tenia raó la metgessa quan em va dir que em calia la baixa, però això era innegociable, no la pengo agafar. Segueixo llegint Hobsbawm, que, més que una obligació per la UOC és un plaer. He encomanat el seu llibre La invenció de la tradició, crec que no em decebrà. Llegir i menjar llavors de gira-sol, prendre'm els medicaments quan toca, anar a les feines i imaginar que, aquest dissabte, estaré a la línia de sortida a l'hora en punt, a punt per véncer l'agorafòbia que m'abassega i fer el recorregut en menys de dotze hores.

Hi ha algú més? (III)

"El mundo se ha transformado de tal forma que cada día, cada hora y en todos los hogares la población común dispone de más información y oportunidades de esparcimiento de la que disponían los emperadores en 1914."

Hobsbawm, Eric. Historia del siglo XX. Buenos Aires, 1999. Ed. Grijalbo Mondadori.

Hi ha algú més? (II)

Sobre el període posterior a 1950 fins la crisi dels 90:

"Sin embargo, la crisis moral no era sólo una crisis de los principios de la civilización moderna, sinó también de las estructuras históricas de las relaciones humanas que la sociedad moderna había heredado del pasado preindustrial y precapitalista y que, ahora podemos concluirlo, habían permitido su funcionamiento. No era una crisis de una forma concreta de organizar las sociedades, sino de todas las formas posibles. Los estraños llamamientos en pro de una "sociedad civil" y de la "comunidad", sin otros rasgos de identidad, procedían de unas generaciones perdidas y a la deriva. Se dejaron oir en un momento en que esas palabras, que habían perdido su siginificado tradicional, eran sólo palabras hueras. Sólo quedaba un camino para definir la identidad de grupo: definir a quienes no formaban parte del mismo.

Para el poeta T.S. Eliot, "esta es la forma en que termina el mundo: no con una explosión, sino con un gemido". Al terminar el siglo XX corto se escucharon ambas cosas."

Hobsbawm, Eric. Historia del siglo XX. Buenos Aires, 1999. Ed. Grijalbo Mondadori.

Hi ha algú més?

"... se desencadenó una crisis económica mundial de una profundidad sin precedentes que sacudió incluso los cimientos de las más sólidas economías capitalistas y que pareció que podría poner fin a la economia mundial global, cuya creación había sido un logro del capitalismo liberal del siglo XIX. Incluso los Estados Unidos, que no habían sido afectados por la guerra y la revolución, parecían al borde del colapso. Mientras la economía se tambaleaba, las instituciones de la democracia liberal desaparecieron prácticamente entre 1917 y 1942, excepto en una pequeña franja de Europa y en algunas partes de América del Norte y de Australasia, como consecuencia del avance del fascismo y de sus movimientos y regímenes autoritarios satélites.

Sólo la alianza -insólita y temporal- del capitalismo liberal y el comunismo para hacer frente a ese desafío permitió salvar la democracia, pues la victoria sobre la Alemania de Hitler fue esencialmente obra (no podría haber sido de otro modo) del ejército rojo. Desde una multiplicidad d epuntos de vista, este període de alianza entre capitalismo y el comunismo contra el fascismo -fundamentalmente las décadas de 1930 y 1940- es el momento decisivo en la historia del siglo XX." (pàg 17)

Hobsbawm, Eric. Historia del siglo XX. Buenos Aires, 1999. Ed. Grijalbo Mondadori.

I al XXI, qui ens defensarà la democràcia de tots els feiximes -a dreta i esquerra- que ens esperen?

... i cada matí és un regal

I, un dia, et trobes vivint sota els auspicis d'un prospecte. La realitat s'ha tornat boirosa i fràgil, et mous talment tinguessis els ossos del cristall més pur i tot t'arriba filtrat per capes de cotó-fluix. No faràs una davallada als inferns, això ja ho saps. La teva serà una entrebancada menestral, ben portada, raonada i tranquil·la. Un enuig, més que no pas un drama. El paradigma del "ves que hi farem!".

+ Coses del veïnat

Gairebé tothom té un veí (o veïna) lladre. Alguns, per qüestions geogràfiques (llegim barris marginals) en tenen a balquena, d'altres, per les mateixes qüestions (llegim barris alts) es troben exactament en la mateixa situació però perfumats amb colònies de marca. Els de poble ens ho solem repartir com podem. Atenent que no vivim massificats, la cosa se sol distribuir amb una certa equitat. Avantatges de la vida fora de la metròpoli.

Al nostre carrer, un carrer amb un centenar de veïns a tot estirar i sense sortida pels cotxes, tenim representants de tots els estaments socials -exceptuant la noblesa, que som de poble, no ho oblidem- i, gairebé, de tots els gremis existents. Aquí faig un parèntesi per mantenir un minut de silenci pel nostre fuster traspassat, veritable vigilant del carrer des del seu taller ara amb les portes fermades. Acabat el minut de silenci, tanco el parèntesi.

Com no pot ser d'altra manera, també tenim un lladre. Un lladre d'aquells als qui sempre esperes que un dia sortirà de casa amb un antifaç, una samarreta ratllada i el sac a l'esquena. Cal dir, en honor a la veritat, que en el nostre carrer no ha robat mai, si més no d'uns anys ençà, quan va aprendre que no s'havia d'endur feina a casa. Malgrat tot, de tant en tant, ens regala alguna performance mitjançant un parell de cotxes de Mossos que el fan sortir de casa emmanillat.

Ja se sap que els de poble ens distraiem amb ben poca cosa! I així s'escolen els nostres dies, mentre veiem les orenetes acaçant insectes i Mossos acaçant el nostre lladre. En qualsevol moment ens podrien aparèixer en Totó i l'Aldo Fabrizi, en aquella magnífica -i esgotadora- persecució a Guardie e ladri.

Però els temps canvien i ja res és com havia estat. En dues setmanes, la grua s'ha endut el cotxe del nostre lladre -99 € de sanció, que no acabo d'entendre, per què no 100? o 95?- i, al capdamunt, ahir al vespre algun pispa forani li ha trencat el vidre del cotxe i li ha robat el reproductor de CD's. I ja ens el tens, amunt i avall, remugant de molt mal humor, mentre enganxa amb cinta adhesiva un plàstic al vidre trencat, i sa mare, una bellíssima i anciana persona, queixant-se de com la dissort s'acarnissa amb son fill. Ves quines estranyeses que hem de viure!