Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 27 de novembre del 2013

Quan, de sobte, tot és malaltia, tu ets malaltia

Tens setanta-vuit anys i, sí, estàs una mica atrotinat. T'has de controlar el sucre, tens una angina de pit i duus dents postisses. També, un cop l'any, t'han de mirar amb lupa la pròstata, i ja t'han operat dues vegades per treure't uns petits tumors que se't fan a la bufeta i, ah! és cert! duus un genoll de mentida que et van canviar fa un parell d'anys.

Això no et priva, però, d'anar a comprar amb la dona, més o menys tan atrotinada com tu, de fer l'hort de casa, de dur el nét a l'escola i, els dissabtes -els dijous en temps de bolets-, prendre la dona i el cotxe i anar a la muntanya, i a dinar en algun mas.

Saps que estàs de baixada, però vas fent. L'anar fent típic i tòpic dels catalans, que no és conformisme sinó alegria continguda pel fet de seguir existint. Fins que un dia saps que alguna cosa va més malament del normal. Tens mal de panxa i la visita al vàter comença a fer-se feixuga. Tens anèmia i prens ferro, però hi ha alguna cosa que, definitivament, no funciona. Et fan més proves: colonoscòpia, més analítiques i ressonància magnètica.

Ara sí que s'ha encès el llum d'alarma. Ho veus en les cares i penses que ja et queda poc. Com serà? patiré? No vull morir rosegat pel dolor. I ho dius així, en veu alta.

Però encara no estàs mort, i passa un altre dia i encara respires. El mal, que encara no saps si és un mal tan fort o només és la suma del mal i la por, continua allí. Esperar els dies preceptius perquè tinguin els resultats de les proves i et visitin, o dictin sentència, es fa interminable.

Tot gira al voltant del moment en què la metge obri la boca i digui la paraula temible, avui: metàstasi.

Quimioteràpia pal·liativa?

Veus la cara de la cirurgià i de l'oncòleg: res a fer, prepareu la senyera per cobrir el taüt.

Però tu encara respires.

A casa -vius amb la filla, el gendre i dos dels néts-, veus com tots fan cara de circumstàncies. De tant en tant apareix algú amb els ulls plorosos, al·legant al·lèrgia, o constipat. I el rau-rau de la panxa comença a fer-se insuportable.

Vull acabar.

No tens dret a fer-li això a en Joan, té vuit anys.

Al matí te'l porten, com sempre. Deuen haver parlat els dos germans -els teus fills- i han decidit que és el millor. El despertes i li fas bromes, fins i tot li has comprat un Biribiri d'aquests tan lletjos, que li has dit a la filla que el busqués per l'Internet. Després, la dona el duu a col·legi i tu aprofites per seure una estona amb la gata a la falda.

Prens les pastilles, quatre al matí i quatre al vespre, de la primera tongada de la quimioteràpia. Li fas llegir el prospecte al teu nét gran, biotecnòleg, i et garanteix que són pastilles que tenen efecte, que no t'estan donant sucre candi, i els hi poses fe.

Què queda sinó que posar-hi fe?

La filla t'ha dut una ampolla de suc d'àloe vera. I li poses fe.

Tens por i només et queda la fe. Una fe panteista, entre la medicina i els remeis de la teva mare, bruixa de professió.

Déu fa anys que no hi és.

Vas a comprar el diari, només fa un parell de setmanes que no sorties, i la venedora surt del mostrador i t'abraça plena d'alegria.

Definitivament, t'estàs morint.

Però l'endemà et despertes, i així ja duus tres setmanes. Has tornat a desar la senyera perquè feia nosa al damunt de la tauleta.

I si estigués funcionant?

I fa dos dies que ja no et fa tan mal.

I si estigués funcionant?

I ha plogut molt, i penses que, per Nadal, podries anar al Bruc, en aquell racó, a mirar si s'hi han fet rovellons.

I si estigués funcionant?

I si no funciona, què passa? Res, el mateix que a tothom, que un dia, que no saps, et moriràs i ja està. Però ara sembla com si tothom ho estigués esperant.

Què fa ton pare? Li diuen a la filla. Anar fent. Respon ella. Perquè avui feies bona cara, has rigut i no et feia mal, però no es pot dir que et trobes bé, perquè tens càncer amb metàstasi i això vol dir que ets un moribund. Com si no ho fóssim tots. I ja no pots parlar de política, de futbol, de bolets o de llibres. Només veus com presten atenció quan expliques batalletes, quan repeteixes l'anecdotari familiar, com una mena d'homenatge al difunt que ja deus ser.

Penses que no has de fer plans, que no has de rumiar en quin planter compraràs per l'any vinent. Però, en què has de rumiar? No et pots morir dia rere dia, el cos ja ho farà per tu. Però tu?

...

Us esteu fent il·lusions i sabeu que està molt greu.

No, no ens fem cap mena d'il·lusió, vivim amb algú que està viu, malalt, però viu. I no podem viure cada dia com si estiguéssim vetllant un mort. I si estigués funcionant?

Però no us n'adoneu que pot ser que no estigui funcionant i us creieu una fal·làcia?

No ens creiem res, ens llevem al matí i respira, parla, està viu i vivim la seva esperança, perquè si no ho féssim no podríem compartir ni un minut amb ell. Quan mori ja plorarem, mentre visqui viurem com si res. Fent el que calgui, és clar, però com si res.

dissabte, 16 de novembre del 2013

Tant li fot XIX

Saps què, pare? com què per morir-nos sempre hi som a temps, avui centrem-nos en investigar què és allò que ens farà somriure.

dimecres, 13 de novembre del 2013

dimarts, 12 de novembre del 2013

guerres perdudes

aquesta pot ser una batalla molt curta, que es pot fer injustament llarga. no hauria d'estar permés que la mort jugués amb l'esperança. hi ha quelcom en el trànsit de la nostra cultura que ofèn la intel·ligència, fins i tot ofèn la compassió i la misericòrdia. morir sempre hauria de ser una sorpresa, així ningú hauria de viure en l'espera. així tothom viuria en vida, fins a l'últim instant.

dilluns, 11 de novembre del 2013

pare

aparentem normalitat, massa normalitat. provem de no fer patent allò que ens atenalla l'ànima. de tant en tant, veus que algun de nosaltres necessita desaparèixer, per plorar una mica i recobrar la serenitat. els metges ens han dit ... i provem de no avançar res, de mantenir el tipus, perquè el dol encara no toca, perquè no en podem fer escarafalls de la normalitat de la vida. i, ara,  comences a atresorar cada gest, cada paraula, la més innocent, la més absurda, perquè saps que les hores estan comptades i saps, també, que aquests últims instants, seran els que reviuràs, una vegada i una altra, cada dia dels que a tu et restin de vida, quan ell ja no hi sigui.

divendres, 8 de novembre del 2013

De erroribus

Diu la dita:

“Errare humanum est, perseverare autem diabolicum”

Errar és humà, perseverar en l'error és diabòlic.

I segons la Viquipèdia, aquesta és una frase falsament atribuïda a Agustí d'Hipona, un dels pares de l'Església catòlica, del segle Vè, i dic falsament atribuïda perquè és una frase de la cultura popular llatina, que també han utilitzat autors com Tit Livi o Ciceró.

El d'Hipona, en realitat digué:

“Humanum fuit errare, diabolicum est per animositatem in errore nomere”.

Errar és humà, quedar-se en l'error per malvolença persistent és diabòlic.

La frase no es modifica substancialment fins que, el 1709, el famós poeta britànic Alexander Pope, el tercer més popular després de Shakespeare i Tennyson, autor també de nombroses cites com aquella que diu:

“Les millors fruites són les que han estat picades pels ocells: així els millors homes són aquells en qui s'aferrissa la calumnia.”

Pope, doncs, digué:

“Fer errors és humà, perdonar és diví.”

Com no podia ser d'una altra manera, atenent que era un poeta. Aquesta cita, ha estat la que ha fet fortuna els últims 300 anys. Curiosament presa des d'un punt de vista probablement erroni, com si l'ésser humà, perdonant, fes el pas de semblar-se als déus i no en una altra possible lectura: perdonar no és possible, ans és prerrogativa única dels déus i no dels homes.

I arribem avui, al 2013, i d'autor anònim, però sobre la qual me'n guardaré ben prou d'adjudicar-me l'autoria, on el poeta de la xarxa diu, parafrasejant en part a Pope:

“Errar és humà,
perdonar és diví,
però engegar a la merda és SENSACIONAL!”

Per en J.R.T., no tinguis cap angúnia davant de la calumnia, ets un dels millors homes.

dijous, 7 de novembre del 2013

Llengua, adorada llengua!

"La casa dels novençans es va omplir de convidats, fins i tot al carrer hagueren de parar taules. Al corral de casa, els hòmens desferen els garbons de llenya i encengueren els focs sota els trespeus per començar a fer les paelles. Les dones traginàvem plàteres de carn i verdura, sobretot verdura, mentre l'oli crepitava calent en els calderos. "Més val que en sobre que no que en falte!", proclamaven, mentre mesuraven l'arròs que hi caldria. De carn n'hi havia poca. I no havent-hi prou de conill i de pollastre, la de caragol porgat i enganyat també era carn. la xicalla intentava entrar al corral de les paelles per bacinejar-hi, però tot d'una els aüixaven cap al carrer. Hi va haver calbots per als més dessentits i la promesa d'un grapat de confits a l'hora de les postres."

Cucarella, Toni. Dones d'aigua, hòmens de fang. Alzira, 2013. Ed. Bromera