I ...

Cita

Y fue en esos tiempos en que me habían metido en un convento de monjitas, que mejor las llamamos monjotas, pues menudas eran las hijas de la gran chingada. Nunca vi una de esas monjotas flaca. Y cuando a los del pueblo cercano se nos comían los piojos y los ojos nos desaparecían bajo las legañas, ellas andaban emparejadas, con esas ropas que despedían aroma de espliego y sus caras redondas y sus sotabarbas, y se te aparecían, casi se materializaban, en la puerta de casa, para pedir para los pobres, que de principio creímos que era una chanza. 

100 años de terquedad. Guadalupe Simuchí Gomes Montes, Rda. Mª. Chihuahua.

Historietes poc exemplars: Sandàlio

A Tàrrega, després de la guerra, hi havia el Sandàlio que venia xufles, tramussos i altres llaminadures per la canalla. El Sandàlio també era bomber, aka propietari d'una bomba d'aigua amb tracció animal, o sigui en un carretó tibat pel susdit. Quan es calava foc i l'avisaven en Sandàlio podia arribar a perdre els estreps de l'emoció i, considerant el sistema pedestre -mai més ben dit- de transport, solia arribar a misses dites, o a focs apagats. És per això que quan algú li deia:

- Vés Sandàlio que a cal "tal" -o "qual"- hi ha foc!

Ell responia tot arreglant l'equipatge:

- Foteu-li llenya que no hi arribo a temps! Foteu-li llenya!

No sé pas si en va arribar a apagar mai cap.

Anar preparats

Tot es confon

Tant li fot XVII

Com més conec el meu gos, més el distingeixo del del meu veí.

Terres baixes

Avantatges de la metavinyeta

Gent del barri*

* Qualsevol semblança a la realitat NO és mera coincidència. Una que viu en un barri original.

De la política

Tant li fot XVI

El més empipador dels somnis és que quan se't repeteix la programació no pots canviar de canal.

Alló, alló

i ai xiqueta!

Tant li fot XV

Diu que els anys et donen la saviesa. Una saviesa mare de la tristesa. Una tristesa fonda i pacífica que, dia a dia, et desconnecta del món real fins que, quan sigui l'hora, tampoc et sàpiga gaire greu anar-te'n.

Sí!

Futur

Cansa, cansa molt

per massa o massa poc

Últimament, segons quins opinadors escoltes, llegeixes, et transcriuen, els que volem la independència de Catalunya hem passat de ser jueus a ser uns nazis.

Abans, no fa pas gaire, quan érem tots rics i famosos i això semblava la bóta d'en Farriol, als que volíem la independència de Catalunya ens deien bufanúvols, els més amables, i rancis, carlins i antiquats els globalistes, a la dreta i a l'esquerra, que també costa d'entendre com és pot ser "ciutadà del món" i d'esquerres quan els únics als que els interessa la caiguda de fronteres és a les grans multinacionals per no tenir cap trava a l'hora d'establir un únic mercat i un poder global.

Ara, tots plegats, hem descobert que la mamella no rajava per sempre i les files d'independentistes s'han engruixit de corts de conversos a la causa, als quals, com no pot ser d'una altra manera, els calen actes, símbols, parlaments, líders, que els dotin d'un discurs al que, fins ara, no havien prestat atenció, una cançó d'aquelles que, malgrat haver-la taral·lejat a voltes, ens saps la tornada però no la lletra.

Aleshores, quan la possibilitat esdevé palpable, que ja se sap com són les masses quan les carrega el diable, salten com una molla els detractors apocalíptics, a dreta i esquerra altra vegada -sembla mentida com es poden arribar a tocar, eh!- i ja hi tornem: nazis.

Vivim encara immersos en les afirmacions freudianes sense adonar-nos que el paradigma ha canviat. Al món hi ha, pel cap baix, 7.000 milions de persones -7.126.690.233 en el moment just de consultar-ho i pujant a més d'una persona per segon- i no pas totes veuen el món a la europea, malgrat que la re-colonització brutal que hem fet amb la tecnologia i els mitjans de comunicació, estigui anorreant una cultura i una cosmovisió rere l'altra.

L'individu és un concepte distint, aquí i a la Xina Popular, i la massa és, també, quelcom distint. Reconec, que després d'haver estat educada -ensinistrada?- en l'odi al nazisme per part, essencialment del cinema -llàstima que no em van permetre odiar-lo mitjançant conèixer la història del meu avi-, les postes en escena, del tipus que siguin, em fan angúnia. I, com és natural, els detractors de l'assumpte, automàticament, ens endossen l'epítet nazi i ja no els cal elaborar cap mena de discurs. A n'ells només els cal repetir: nazi, nazi, nazi ... i res més, tothom sap què volen dir. I nosaltres? doncs nosaltres ens sentim incòmodes, alguns pretenen justificar-se i això, per la pròpia incomoditat pot dur a la violència, i d'altres sentiran com trontollen les seves idees, de sempre o recentment adquirides, per mor de no estar caient en l'abisme de l'oprobi universal.

Vaig ser al "Concert per la Independència" i no pas perquè m'agradin aquests esdeveniments, també em sento incòmoda massa hores en un concert del Bruce Springsteen, o sigui que dedueixo que la meva angúnia és per estar massa estona tancada en un lloc, amb massa gent i sense un lavabo amb garanties higièniques acceptables. Vaig escoltar molta poesia anarquista i un tast d'una mica de tot. No em va agradar pas tot, i ara! Normalment no em sol agradar en Lluís Llach, i continuo pensant el mateix, però a la meva parella li agrada, pel que ja em va estar bé que ell s'ho passés bé. Normalment la Núria Feliu i la Marina Rossell desperten els meus instints assassins, però no em van fer cap nosa. Normalment en Joel Joan em posa els nervis "nerviosos", però a Catalunya, qualsevol quina sigui aquesta Catalunya, el primer exercici que hauríem de fer tots és aprendre que no tothom pensa com nosaltres i per això no cal anorrear-lo.

O sigui que, amb tota la franquesa, vaig participar d'un acte on hi estava representada una gran part de la societat catalana. Em van agradar els palestins, llàstima que no hi haguessin jueus. No pas perquè m'estimi més els uns que els altres, però hagués estat una bona imatge veure'ls cantar tots plegats, que per aquelles terres també n'hi ha de gent que pensa. I hi vaig participar perquè crec en la independència del meu país, no pas per qüestions ètniques, sinó per qüestions de redisseny d'aquest despropòsit que anomenem Terra.

Ara, als que pretenem que el poder resideixi en el poble, als que creiem en la independència de Catalunya com un mitjà, no com una fi, als que ens neguem a ser absorbits per una massa informe que se satisfaci només amb soma, ens diuen nazis. Potser sí que aquests actes de majories poden remetre'ns a la imatge cinematogràfica que tenim d'en Hitler y sus muchachos, però amb els gitanos de Gràcia a l'escenari, ja em perdonareu, algú hauria de refer el seu discurs i dir-nos que no a la independència per a, per b i per c, no per nazisme. Atorguin-nos un xic més d'intel·ligència si us plau.

Ai, quina por

Avui m'he llevat plena de pensaments positius. Què estaré tramant?

Política?

d'això ... res, millor ho deixem córrer que encara prendríem mal.