Anys ha (i no tan ha, que no em tinc pas per vella i ho he viscut), hom parava casa i anava a cal fuster i li deia: "Pepet -o Joanet, o Rigobert, que de tot hi ha en el gremi dels fusters-, fes-me una taula per casa i ves que sigui bona!". I en Pepet -o en Joanet, o en Rigobert, que ja se sap-, anava al magatzem on tenia la fusta assecant-se, perquè la fusta cal que s'hagi assecat com cal, sinó es pot torçar de mala manera i pots acabar amb una porta que no tanca, o que no obre, posem per cas, i això ha de ser una peça per la vida. Doncs, com dèiem, en Pepet -o en Joanet, o en Rigobert-, triaven del magatzem la fusta adequada pel preu pactat i la taula que havia de ser per la vida.
A casa nostra es duia molt la noguera, perquè no es corca i és molt resistent, amèn que, els catalans, havíem estat grans consumidors de nous, que diuen que van d'allò més bé per la cosa cardíaca. Ara no veus mai cap vailet, o minyona (per allò del políticament correcte), berenant una llesca de pa i quatre nous, o trencant-ne unes quantes de robades amb un parell de pedres, una fent de mall i l'altra d'enclusa, en una vora del carrer. I qui diu nous diu ametlles, o avellanes, això sí, millor si són robades. De fet, no sé pas si queda cap carrer sense ciment en aquest nostre món. O potser caldria dir que no sé si queda món en aquest nostre ciment, ai las!
El cas és que, en Pepet -o en Joanet, o en Rigobert, o en Facundu, que en vaig coneixer un, de fuster, que se'n deia-, feia una bona taula, massissa, sòbria, equilibrada, a la mida adequada de l'espai on calia que anés i, fins i tot, anava a "presentar-la", que no vol pas dir que anés a casa del que pagava, amb la taula, i digués: "us presento: vet aquí una taula, vet aquí un feliç propietari de la taula", sinó que la provava in situ i així comprovava si ballava -vaja, si alguna pota anava més curta que una altra, normalment més fruit d'un terra irregular que no pas de la imperícia del fuster-, i, aleshores, en un acte de proporcionalitat assenyada, es feia el pedaç a la taula i no pas es canviava el terra.
Bé, una família es crearia a l'entorn d'aquella taula. Se li posarien tovalles, estalvis, plats i porró cada dia. Alguns dies, els de la festa que toqués, se la mudaria i engalanaria cosa de no dir i suportaria, estoicament i, perquè no dir-ho, amb un punt d'orgull per la seva resistència, tota l'exposició de tovalles brodades, coberts d'alpaca, plats de porcellana i gots i copes de mudar, el porró, per suposat, i menges abundoses destinades a la celebració.
Aquell moble veuria aparèixer nous membres a la casa, primer asseguts en la trona colpejant-la per sota amb els peuets coberts de flonjos peücs, i que anirien augmentant de tamany -les persones, no els peücs- no sense haver passat per llargues tardes amagats sota d'ella, bo i jugant a fer veure que era una cova -amb unes tovalles velles penjant- on s'amagaven d'uns bandits, o que eren uns bandits que s'amagaven en una cova.
També sofriria, amb resignació, les marques fetes, per algun dels bandits de pega, amb la punta d'una navalla i, al cap d'una o dues generacions, potser, si la fusta s'havia mostrat prou bona, seria reparada, tornada a envernissar i retornada al seu lloc habitual, en el punt exacte que se li havia adjudicat per servir a les noves mestresses atrafegades i els nous bandits riallers.
Avui, no gaire gent en sap res d'aquestes taules, sembla que se n'ha perdut la mena. Es van extingir i, quan hom para casa, va a un magatzem d'exposició molt gran, pren un carretó metàl·lic, que invariablement roda guenyo i et fa parar boja, passa per infinitat de passadissos prenent una munió de productes que no necessita però que li semblen abellidors pels colors cridaners i perquè els falta cinc cèntims per ser número rodó, i tria una taula d'uns exposició d'una vintena de taules. La fusta? no té cap importància, tot és pi tenyit d'allò que vulguis.
Finalment, un cop triada, haurà de memoritzar -o anotar amb un llapisset minúscul del mateix pi, que et facilita el magatzem només entrar, en un paper, que també trobes on toca- un número de passadís i un número de lleixa d'un nou magatzem, ara de productes embalats, on trobarà la taula triada en un paquet perfectament compacte.
El paquet, que pesa com un mort amb caixa inclosa, l'haurà de posar al carretó i passar per una caixa registradora on, una Jèssica, Ona, Vanessa, o un Pol, Johnatan o Iñigo, sense cap mena de cerimònia, li cobraran el que ara ja no es diu taula, ans és un producte amb un codi de barres que haurem de traslladar a allò que en podem anomenar llar. De fet, de llar, que ara se'n diu "llar de foc", ja no n'hi sol haver, perquè normalment no hi cap i tothom sap que una xemeneia és un cau de pols i sutge.
Un cop doncs en el nostre domicili -em nego i em negaré mentre visqui a tevetresitzar-me i dir-ne vivenda-, i amb un full d'instruccions a la mà, haurem de completar el trenclaclosques d'allò que serà la nostra taula. No caldrà solucions pel terra, ningú no es recorda de les toves catalanes, serà llis i tampoc caldrà gaire cerimònia, perquè l'any vinent, o l'altre, el magatzem ens oferirà una suposada nova taula, de pi tenyit, naturalment, però en d'altres colors "més divertits" que l'any anterior, seguint la tendència de l'any -ara industrial, ara romàntic, ara ... ara, també els mobles canvien de moda cada any, ja no és només la roba- i, per un mòdic preu, podrem repetir l'aventura. I la primera taula farà els honors a la deixalleria, el punt verd, a casa de la minyona, a casa d'un immigrant o, comunment, com a abocament incívic al costat dels conenidors de residus.
I a tomb de què ve tot plegat? Doncs que la taula de la cuina de casa, del magatzem on te l'has de buscar tu en un passadís i un número de lleixa determinats, ja no resistia ni sota un hule, vaja que havia fet l'ànec i, per tant, era necessari un recanvi. Què potser he anat a un fuster? No sé si hi ha cap Pepet, o Joanet, o Rigobert, i en Facundu ja fa anys que es va jubilar, per tant, en un acte de rebel·lia, he anat a una botiga de mobles, de les "normals", i he comprat NOMÉS una taula. Un moble que em duran, i em muntaran, a casa i pel mateix preu del magatzem del carret metàl·lic i guenyo i, a més, no serà de pi tenyit, que serà de vidre. Perquè heu de saber que, a casa, ja no tenim bandits que hi juguin a sota, que els petits bandits ara són ganàpies que, al pas que van, es tornaran concos i que, pel que sembla, no hi ha bandidets a curt termini. I toca fusta, ni que sigui de pi tenyit i guenyo ... ai, mare! que la taula ara és de vidre!
.jpg)
