Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 27 d’abril de 2017

Pedir lo imposible de Slavoj Zizek

d'aquí

Els estudis sempre t'acaben portant a camins interessants, en aquest cas al filòsof, crític cultural i psicoanalista eslove Slavoj Žižek. Lacan i marxime amb un currículum que cal consultar a la Viquipèdia, i del qual n'hagués fet més de quaranta cites. Més interessant com més n'abomina l'statuo quo, és una estrella mediàtica i, en aquest llibre, perfectament intel·ligible, i en format entrevista, podem veure exposades gran part de les seves teories, si bé, és clar, de forma força reduïda. Però per començar a tastar no està gens malament.


Zizek, Slavoj. Pedir lo imposible. Madrid, 2014. Digital. Akal

"... algo muy importante está cambiando -no sé cómo formularlo- en la manera en que los líderes políticos funcionan hoy día. Creo que la vieja figura del líder magistral, que conserva cierta dignidad, está despareciendo. Hasta Putin toma buena nota de ello. En un acto de beneficencia, Putin puede tocar el piano y cantar "Blueverry Hill". Pregunté a un amigo que le sigue de cerca y me dijo que todo está planeado, igual que cuando parece perder la calma y dice palabras soeces. Sabe que eso le hace popular. Algo está cambiando aquí, incluso en las características del nuevo modelo de dirigente político.

[...]

La ironía es que el dogma marxista tradicional -los medios de producción cambian más rápidamente que las relaciones de producción- es realmente la mejor manera de explicar la caída del comunismo. Esto también se puede ver muy bien en el guion seguido por la economía comunista en Alemania del Este.

[...]

Con Corea del Norte, lo que me gustaría seria hacer una interpretación de todo esto que no fuera racista, porque una típica respuesta europea seria, "ya, ya, los coreanos sois primitivos. He ahí la respuesta". No, yo no lo creo así. Creo que está relacionado con el carácter específico de lamanera comunista de hacer las cosas, que nos puede hacer llegar implícitamente a la verdadera dimensión. Y esta clase de dimensión religiosa ya se ha visto antes con Mao y Stalin.

[...]

Considero que esta tendencia hacia la monarquía tiene algo que ver con la manera en que el comunismo reaccionó a su decadencia."

[...]

... Así que la comuputación en la nube ofrece al usuario individual una libertad de elección sin precedentes, pero esta libertad de elección ¿no está sostenida por la elección inicial de un proveedor respecto al que cada vez tenemos menos libertad?

Por poner un ejemplo evidente, resulta espantoso que Apple hiciera un trato con Rupert Murdoch que permitía que las notícias de la nube de Apple estuvieran suministradas por el imperio mediático de Murdoch. La notícias que se reciban en los iPhones serán las notícias de Murdoch. Esto es un problema. Internet me interesa, utilizando una frase pasada de moda, como "un campo de la lucha de clases". La lucha se ha estado produciendo allí desde el principio, Steve Jobs no era mejor que Bill Gates. Ahora descubro que era incluso peor. Está claro cómo manipulaba con estas máquinas. Pura manipulación.

Como puede que sepas, la primera generación de iPods no poseía ninguna funcionalidad de teléfono ni disponía de ocnexión USB. Después de hablar con gente relacionada con Apple, me quedó claro que Jobs sabía que esa primera versión se iba a vender bien y quería que la gente comprara la segunda generación inmediatamente después. Es bastante horrible."

dimarts, 25 d’abril de 2017

Es pon el sol (XXIX)

- Conxita, aquesta jaqueta li ve que ni feta a mida! Ara m'interessaria que em fes un favor, és una rucada però, com què no vull tenir problemes amb el meu ex-cunyat, que és el nou amo de la casa ... i tinc permís per endur-me el que em sembli, és clar ... però ja sap com és en Joan ...

- Sí, i tant filla! amb la marranada que li va fer a la teva germana i, a més, no és un senyor, se'l fa, però no ho és ...

La guineu deu tenir poders, pensa la Sió, perquè la prudent de la Conxita s'hagi despenjat d'aquesta manera.

- Doncs, bé, aniria bé que féssim una ullada per la casa, a veure si hi és tot, no ho sé, que no faltés alguna cosa de la meva família i després jo no me'n recordés de demanar-li.

La Conxita es treu la jaqueta amb una certa recança.

- D'acord, doncs, som-hi!

Fa un tomb per l'habitació i diu que no hi troba a faltar res.

- De les joies no ho sé perquè sempre les tenia tancades a la caixa forta.

- No pateixi, això ja ho miraré amb la pòlissa de l'assegurança.

A l'habitació de convidats tot està en ordre, igual que a les golfes. La felicita per haver-s'hi instal·lat, és l'habitació més normal de la casa, les altres dues tenen massa fums. Baixen al pis de sota. A la cuina i la sala tot està correcte, al garatge sembla que tot està bé.

- És normal que el cotxe tingui fang a les rodes, Conxita?

La dona se n'estranya, la Maria Rosa només anava de Barcelona a Collbató i a l'inrevés, per tot arreu per on passava estava asfaltat i no li agradava anar en cotxe per la muntanya, si ho feia sempre passava per un rentat de cotxes abans d'entrar-lo al garatge.

- Sí que és estrany.

Després, al despatx, tot ho troba al seu lloc, i al vestidor, es fa difícil de dir, després d'haver estat mirant la roba elles dues. Mira el guarda-roba de l'entrada i es queda pensativa.

- Hi falten els pals.

- Els pals? Quins pals?

- Els de golf, aquelles coses que van dins una bossa i que porten tots els rics amunt i avall a les pel·lícules.

- Què els tenia aquí?

- Sí, sempre. La Maria Rosa era molt ordenada i sempre els he vistos dins d'aquest armari.

- Però no podria haver-los deixat en una altra banda, no hem mirat el maleter del cotxe.

Van a mirar als armaris del garatge i al maleter. Tornen a fer una ullada per tota la casa, però no troben els pals de golf.

- És molt important, oi? pel cas vull dir ... -La Conxita ja se sent ficada en una novel·la de misteri.

- No ho sé, però és estrany, no? Potser se'ls va deixar al club de golf?

- No, això si que no. Sempre li deia que ves quines ganes d'anar amunt i avall amb aquella baluerna, que pesava com un mort ... perdó - envermelleix.

- No hi pateixis, segueix.

- Doncs això, que la teva germana sempre deia el mateix, que li havien costat un munt de diners i que millor que a casa no estaven.

- Doncs ara no hi són.

La Sió es pregunta quina importància pot tenir que hi siguin o no els pals de golf, però la molesta molt la seva absència. És incongruent i no suporta les incongruències. S'ho haurà d'anotar a la llista.

1. Comprovar les joies.
2. Club de golf.
3. Josep de Ribot.
4. Pals de golf.
5. Fang?

dilluns, 24 d’abril de 2017

Diari de bord. Data estelar: 240417. Dia 157

Dissabte 220417 - 9:31 hora local

Hola fill, t'he enviat un llibre per e-correu. Mira a veure si te'l pots descarregar, perquè m'estic fent la lia un pitxu :_(

Diumenge 230417 - 22:08 hora local

L'has pogut baixar?

Dilluns 240417 - 08:15 hora local

(ves a saber quin coi d'hora és a Hanoi, ara)

- Sí, sí. X cert mare, hi ha alguna assegurança mèdica q encara m'estimi?

(ja hi tornem!)

- Què et passa?

- No ho sé, pixo molt i transparent ni que no begui massa. Crec q una infecció als ronyons x lo q he llegit.

- Tens febre?

- No

- A veure, la mútua, fins que no tornis a entrar a Ñ no es fa càrrec de tu. Són 90 dies fora. Però hi ha el Racc. El que no sé és si també et fa el seguiment mèdic o només les urgències d'accidents.

- Puc tirar-me per les escales.

- Ha! Hauries d'anar a algun centre mèdic. Pagant. Mira-t'ho i si et falten calés ens ho dius.

- Ara miraré a veure q tal i demà hi aniré, q avui ja hem tingut prou feina amb la visa mongola.

- Mongòlia?

- Però b, hochimin segur q va instaurar una sanitat pública i gratuïta, no? Sí, Mongòlia, aquell tros de desert entre Xina i Rússia, bé l'haurem de creuar x anar cap a Europa.

- Ho Chi Minh va instaura una puta sanitat vietnamita. Vaja, abracadabra pota de cabra i, sempre pels vietnamites. Els que teniu els ulls rodons a pagar.

- Ben fet q va fer, ni q em putegi. XD

- Beu molta aigua, si pot ser sense contaminar i mira d'anar a algun metge, però ves amb compte, si ensumen europeu ensumaran dòlars.

- Si ens ensumen potser es desmaien.

- Hahaha! Si et trobes pitjor mira de contactar amb el Racc per telèfon, mira a la web. Per cert, mola oi, Hanoi? (rodolí)

- Sí, b no som fans de les grans ciutats, xo Vietnam en general està molt b. Bastant millor q Laos.

- A mi em va fascinar Vietnam. Laos què tal? no era maco?

- B, al nord algunes zones si, xo no massa grans i plenes de turistes. Vam estar bastant per zones rurals perdudes i allà la gent era maca, xo bastant pobre. B, és el país més pobre d'Àsia. Bàsicament hem menjat arròs blanc durant l'últim mes i instant noodles. Sovint crus. XD

- Home, potser tens alguna cosa d'aquestes orientals. Truca al Racc, ho has de fer tu.

- No puc enviar un e-mail?

- Has de trucar. De tota manera ves al metge i si convé t'enviem diners. I prova de menjar carn.

- No tranqui, si la meva targeta no va des del principi del viatge, la Hanna pot pagar i ja us diré.

- Fill meu, t'estimo com no ho pots imaginar, però ets un desastre. Ves-nos tenint al dia, a veure si hauràs agafat disenteria o alguna d'aquestes marranades tropicals.

- D'acooooooord.

dijous, 20 d’abril de 2017

Diari de bord. Data estelar: 200417. Dia 153

Dilluns passat:
- Eo fill, què tal? Per on pareu? Tot bé? Una pregunta: si et vull regalar un e-book el podràs baixar per la teva adreça de gmail? T'envio una foto de ton germà amb la primera ampolla de cervesa feta a casa de l'any!

Avui:

- Ei! acabem d'entrar a Vietnam! Ens ha adoptat un tio molt guai, així que avui dormim a un hotel. Hem creuat Laos bàsicament caminant per les muntanyes, per això no teníem wi-fi. Guardeu-me birra, suposo que en tres o quatre mesos estaré per allà. I el llibre me'l pots enviar a l'e-mail, sí!

dimarts, 18 d’abril de 2017

Es pon el sol (XXVIII)

La Maria Rosa feia una vida d'allò més regular. Es llevava a dos quarts de set, es dutxava i es vestia. A les set baixava a esmorzar -aleshores era quan jo arribava-, un suc de fruita, un got de llet i cafè i una torrada amb formatge de règim -gairebé mai havia vist que canviés. Ho sabia perquè era ella que li comprava el menjar a la botiga d'Esparreguera, tot i que ara, que havien obert el Bonadespesa al poble, ja no li feia tant la compra. Set talls de formatge baix en greix cada setmana, tres enciams, tomàquets, api, porros i fruita variada -millor meló que cap altra cosa-, i la resta la duia ella de Barcelona.

Un cop esmorzada li donava instruccions de si volia que aquell dia planxés o fes els banys a fons o els armaris de la cuina. Li deixava els diners per si havia d'anar a comprar i se n'anava amb el cotxe cap a la feina. Li pagava per setmanes, sense fallar mai, i no regatejava quan li demanava un augment del preu de les hores.

Tornava a la tarda, sobre les quatre, es canviava i se n'anava amb la bicicleta. Això ho sabia perquè li ho havia explicat ella i, perquè ja se sap, això és tan petit!

Mentre la Conxita xerra, han pujat a l'habitació de la Maria Rosa. La Sió ha obert l'armari i va separant peces de roba en una pila damunt la moqueta del vestidor. Pantalons d'esport -les dues germanes gastaven la mateixa talla-, camises, alguns jerseis, una levita de pell i un parell de bosses de mà. L'abric de visó, que la repugna d'allò més, el separa per la seva mare, i la jaqueta de pell de guineu, tres o quatre bruses i dos vestits jaqueta els ofereix a la Conxita. Totalment torbada, i encantada, la Conxita no s'atreveix a acceptar-ho perquè ho troba massa car.

- Vols dir, Sió? Segur que la teva mare no ho trobarà a faltar?

- No pateixi Conxita, estic segura que la meva germana ho voldria així. Sempre deia que n'estava molt de vostè, que era molt polida i de tota confiança, o sigui que estic convençuda que això hagués estat el que ella hauria volgut.

No s'havia posat vermella en dir aquella mentida, encara que ningú podia dir que ho fos. La Conxita acaricia amb goluderia mal dissimulada la pell de guineu, fins i tot s'ha permès unes llagrimetes d'emoció. La Sió sap que podrà comptar amb ella sinó la vessa amb algun comentari, i decideix fer una provatura i li pregunta, mentre va remenant calaixos distretament:

- Senyora Conxita, el dia que va passar l'accident - fa una pausa mentre tria cinturons que ha tret del calaix de dalt de la calaixera d'antiquari- sap si va venir algú a veure la meva germana?

La Conxita s'està prenent seriosament la pregunta, parada al mig de l'estança, als peus del llit, de cara al vestidor i amb la jaqueta de guineu a la mà -sembla que no se'n pugui desprendre.

- Ai, Sió, filla meva! i com vols que ho sàpiga jo, si a les deu del matí ja era fora! Cada dia, bé, els dies que feia els armaris de la cuina no, que marxava a les dotze, però mai hi era la teva germana quan jo me n'anava. Aquest dia vaig marxar a les deu, com sempre, i ja no la vaig veure més, pobreta.

Sospirà i s'assegué un moment al descalçador dels peus del llit, amb la guineu a la falda.

- I, els caps de setmana, vostè també venia?

- No, i ara! els caps de setmana jo faig festa. Bo es posaria el meu home si treballés els caps de setmana!

- Així, doncs, tampoc sap si la meva germana dinava aquí?

Intentava seguir mantenint el to pausat i casual, mentre feinejava dins el vestidor plegant roba i afegint-la a alguna de les piles.

- No, no dinava mai aquí, pel que jo sé no en sabia gaire de cuinar. Ai! perdona, no ho volia dir això.

- No passa res, ja ho sabia això, però, per casualitat, no sabria pas on dinava?

La Conxita posa cara de criatura que se sap la resposta davant el mestre.

- Al club de golf, és clar!

- Al club de golf? No sabia que n'hi hagués cap aquí?

- I no n'hi ha cap, aquí només tenim el tennis, bé ara en diuen el paddle, que van canviar d'amos i ho van fer de més d'upa. El club de golf és a un poble prop d'aquí, a Sant Esteve. Ella hi anava a dinar i a fer una partida, o com es digui això que fan.

- I hi anava sola?

El silenci fa que la Sió tregui el cap per la porta del vestidor. La Conxita sembla molt interessada en un filet que surt d'una costura de la jaqueta de guineu. Fa cara de preocupada, com si hagués trobat la tara en un producte de la pila de saldos. La Sió insisteix, veu que allí hi ha quelcom d'interessant. Si la Maria Rosa es veia amb algú, el més probable és que ho fes els caps de setmana.

- De debò Conxita, si sap qui era m'ho ha de dir, pot ser important, sap?

S'asseu al seu costat, la Conxita s'enfutisma per moments, no li sembla bé parlar a una mestressa d'una altra, encara que sigui morta, perquè sempre s'acaba corrent la veu i pot perdre alguna feina.

- Important per a què? La Maria Rosa és morta, ves. Tant li fa amb qui es veiés, no?

Aixeca els ulls plorosos i mira la Sió a la cara, amb l'esperança de què no segueixi posant-la en aquell compromís. Ni per totes les guineus del bosc es jugaria la feina.

- Bé, Conxita, els mossos m'han deixat entreveure que la mort de la meva germana no estava del tot clara i, també voldria conèixer la gent que ella coneixia, per saber-ne més.

- Què dius ara, Sió! Que potser no va ser un accident? D'on les treus aquestes idees? A més, no em puc creure pas que el senyor de ... -es posa tota vermella i tanca la boca sorrudament.

- Conxita, m'ho dirà oi qui és aquest senyor? Vostè el coneix, oi?

La Conxita se sent acorralada. S'abraça a la pell cercant algun tipus de complicitat amb la certesa que ja ha badat massa la boca i que tant se val, ja ha perdut. La Maria Rosa ja no la pot despatxar per haver xerrat, els de Ribot no són clients seus i, a més, li té molta mania al pet bufat de la vella. La Sió li cau bé, se la veu amable i generosa -prem una mica més la jaqueta, la durà al casament del seu nebot, d'aquí a quinze dies, apa quina cara farà la seva cunyada quan la vegi ...

 - Conxita! què no em sent?
- Ai, sí! quin espant! perdona Sió, estava pensant, és que, saps? a mi em fa molta angúnia dir mal de ningú, però, és clar, això no és com criticar, oi? al cap i a la fi m'ho va dir la teva germana un dia que se sentia trista perquè havia agafat el grip i jo la vaig venir a cuidar, i ell estava aquí ... fent visita, com si diguéssim. Però se'n va anar tot seguit que vaig arribar jo i em va dir: cuidi-me-la bé, eh? i jo vaig pensar: té, mira, és prou bon mosso, però això són ganes d'embolicar la troca, veïns com són, i aleshores la Maria Rosa m'ho va dir i em va pregar que no ho digués a ningú, que ell encara no s'havia decidit a deixar la dona. I jo li vaig dir que s'estigués tranquil·la, que poca feina tindria si fos una bocamolla, amb la feinada que tinc! com si em pogués dedicar a anar d'un lloc a l'altre explicant la vida de la gent, ningú em voldria per treballar ...

- Conxita!

- Ai, sí, perdona Sió, però això ja t'ho he dit abans, era en De Ribot, en Josep De Ribot, el veí, l'home de la senyoreta Natàlia, el gendre d'aquell poll ressuscitat de Donya Pepi.

La Sió es queda badant mirant la Conxita, que ara, ja alliberada del terrible secret, s'emprova davant el mirall del vestidor, la jaqueta de pell de guineu.

Així que era el sopes d'en De Ribot? No el coneix pas massa, a més del funeral, potser s'han vist un parell de cops. Li sembla un pobre noi ric, sense massa sang, però com més hi pensa, més natural ho troba. No se'ls veia massa feliços a ell i la dona, probablement sigui un matrimoni de conveniència, un "arreglu", que diria la seva àvia si fos viva. I la Maria Rosa necessitava algú que la fes sentir admirada, després del numeret del seu home amb la secretària a la que, per cert, no ha vist gens. Ho preguntara al seu ex-cunyat.

dijous, 13 d’abril de 2017

Ple de buit

Trenta llamps convergeixen en el botó de la roda;
i d'aquesta part, en la qual no hi ha res, depèn la utilitat de la roda.
L'argila es modela en forma de vasos
i justament per l'espai on no hi ha argila
és per on podem usar-los com a vasos.
Obrim portes i finestres a les parets d'una casa,
i per aquests espais buits podem utilitzar-la.
Així, doncs, d'una banda trobem benefici en l'ésser;
de l'altra, en el no-ésser.

Lao-Tse, Tao-Tê-Ching (Llibre del camí recte)

dimarts, 11 d’abril de 2017

Tant li fot LXXII

Quan un anunci d'una beguda gasosa, que ningú no ha vist i del qual molts en parlen, banalitza conceptes com la solidaritat, la consciència política, la justícia, la reivindicació de drets, l'autoritat, etc., com solen fer la majoria d'anuncis d'ara amb suposat missatge social -d'ençà de la "chispa de la vida" tots hi tendeixen-, podem concloure que estem parlant, literalment, d'ideologia de llauna.

Ja se sap, ni punt de comparació a la ideologia feta a casa!

#quilòmetrezero

dilluns, 10 d’abril de 2017

Diari de bord. Data estelar: 100417. Dia 143


Hola mare! com sempre tot esta com cal i mho estic passant b. Fa uns dies vem anar a vientiane a tramitar la visa xina, i mentre esperem x a recollirla estem vivint a un temple budista a uns 50km, daqi dos dies lanirem a recollir i començarem a tirar cap a vietnam. Els monjos budistes son els putos amos, ens acullen quasi sempre i ens cuiden prou b, molt b. Espero q x casa tot b, una abraçada!

(inter nos, els budistes seran els putos amos, però alguna cosa no quadra, perquè quan passa per casa arrasa amb els bistecs)