Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 27 de setembre de 2016

Tant li fot LXV

A partir d'avui prometo no creure'm cap llibre, cap pel·lícula, ni cap història on les decisions dels seus personatges no es vegin condicionades per una inflamació hemorroïdal o una mala nit passada per massa fogots.

dilluns, 26 de setembre de 2016

34. El procés, el d'en Kafka però

Tant sentir parlar d'El procés ara i adés (rodolí), i de tant que tothom (i totdon) fa servir l'adjectiu kafkià a tants assumptes, al final acabes pensant que potser et cal llegir aquesta obra impagable del senyor Franz Kafka.

També hi ha la pel·lícula d'en Orson Welles amb l'Anthony Perkins, que he recuperat gràcies a mr. Amazon, i que, com moltes altres pel·lícules, vaig veure a la més tendra infantesa i, no només no en vaig entendre un borrall, sinó que, com Els ocells d'en mr. Hitchcock, m'ha causat, durant anys, una bona pila de malsons dels quals, com en El procés mateix, no n'entenia ni un borrall. Ben pensat, entre l'un, en Welles, i l'altre, l'ocellaire, eren un parell de genis.


"no hi ha cap dubte que darrere totes les manifestacions d'aquest tribunal, o sigui, en el cas meu, darrere l'arrest i l'interrogatori d'avui, una gran organització treballa. Una organització que no sols posa en moviment guardes corruptes, inspectors ximples i jutges instructors sense cap virtut millor que la de ser modestos, sinó que a més manté, com a mínim, una magistratura de graus alts i suprems, amb l'innombrable i inevitable seguici d'uixers, escrivents, gendarmes i tot d'altres serveis auxiliars, i fins potser botxins, que no em fa por la paraula. I, senyors, ¿quines mires serveix aquesta vasta organització? Es redueixen a fer que persones innocents siguin arrestades i que se'ls instrueixi un procediment que no té sentit i que generalment, com en el meu cas, tampoc no obté cap resultat. Donada aquesta manca de sentit de tot el sistema, ¿com podria haver-hi manera d'evitar l'abjecta corrupció dels funcionaris? És impossible, i ni el jutge més elevat no se'n sortiria, ni tan sol quant a ell mateix. Per això, els guardes proven d'arrencar la roba del cos dels arrestats, per això els inspectors violen el domicili d'altri, per això als innocents, en comptes de deixar-los declarar, se'l vexa davant tota una assemblea."
Kafka, Franz. El procés. Barcelona, 2016. Ed. Proa. Traducció i pròleg de Gabriel Ferrater.


Catalogació: durant quatre anys dins el govern municipal he estat buscant la càmera oculta manta vegades. En aquesta obra hi he trobat tants paral·lelismes que gairebé fa angúnia. Més en el llibre que en la pel·lícula, però això són manies meves.

dijous, 22 de setembre de 2016

Tant li fot LXIV

En aquesta vida he hagut de remar amb molt d'esforç, i contra corrent, per aconseguir ... cansar-me molt.

dimecres, 21 de setembre de 2016

Cavalcant de nou

Avui enceto semestre a la UOC. El meu cervell m'envia olors de llapis, gomes d'esborrar, de llibres nous, del cotó de les bates ratllades, la coïssor del viso sota l'uniforme -sóc prou gran com per haver dut viso-, el ressò de les rialles dins la classe buida, les últimes picades de mosquit gratades amb fruïció mentre la hermana passava la llista i miràvem encuriosides a "les noves" i ens fèiem dentetes les unes amb les altres amb els estoigs nous, a veure quin tenia més retoladors, l'esquadra i el cartabó més grans i aquell mànec per les plumilles que ningú va fer servir mai.

Aquesta vegada és Història del segle XX -a veure si, per fi l'acabo- i un seminari de gènere, vulgui el que vulgui dir això, el qual també vaig deixar penjat fa un cert temps. O sigui que de novetats poques, però de ganes de tornar a la situació ideal de l'estudiant totes. Perquè, en el fons, el que a mi m'agrada ser, el que vull poder ser fins a la fi dels meus dies, és estudiant. Vaja, que encara no he acabat aquest grau-que-va-començar-essent-una-llicenciatura, que ja estic pensant en què i com estudiaré després.


dijous, 15 de setembre de 2016

Diari de bord. Data estelar: 150916. Dia 2


Un viatge del meu fill pot començar com aquest últim. Va comprar el bitllet per Internet i no en va rebre, via correu electrònic, la notificació.

M'ofereixo a acompanyar-lo a l'aeroport.

Val, guai!

A quina terminal?

Nusé

Bé, anirem a la T1. Arribats a la T1: Amb quina companyia voles?

No me'n recordo, potser Vueling

Segurament, la teva economia no dóna per Lufthansa. Bé, anem al mostrador de Vueling. Ja podràs passar la motxilla?

Crec que sí, sinó em posaré tota la roba, ja ho he fet altres vegades. De tota manera espera que passi seguretat, per si t'has d'endur els entrepans o alguna cosa.

D'acord

Finalment passa tots els ets i els uts. Només viatja amb el passaport i una targeta de dèbit amb un compte a zero.

Hi ha gent que no entén com he après a fer cara de pòquer. És molt fàcil, tingues un fill d'aquests i només caldria que m'agradés el pòquer per fer la primera pela. La llàstima que més enllà del "remigiu" no m'agraden els jocs de cartes.

dimecres, 14 de setembre de 2016

Diari de bord. Data estelar: 140916. Dia 1

Estic esperant que s'acabi de fer la motxilla per dur-lo a l'aeroport. Aquesta vegada, els seus últims 150€ han servit per un vol a Leipzig (a Leipzig via Munich, sembla). No crec que pensi gaire en Bach i Wagner, però és ben cert que és meva la responsabilitat de la seva mancança en coneixements musicals. Imagino que la meva mala experiència en aquests aprenentatges -quatre anys de solfeig, piano i guitarra, que han provocat que no hagi tocat ni una tecla, ni una corda, d'ençà els 15 anys (el que pot fer un mestre!)-, va provocar que em decantés més per comprar-los una pilota de bàsquet.

Però bé, a qui li pot importar Wagner, la Saxònia i tot plegat si a Leipzig hi viu la Hanna! D'allí cap a on? Califòrnia, em diu. Sol o acompanyat? em pregunto mentalment. No ho verbalitzo, així m'estalvio el moc. Mare i fill sempre hem tingut una relació complicada i tot allò que pot provocar un somriure vingut d'altres, vingut de la mare és motiu d'enuig. No ho comprenc, ni ho vull, només ho accepto amb mala resignació. Forma part de la feina de mare, em diuen.

Bé, tornem a la ruta. Negaré haver dit el que ara diré, però tant de bo trobés una bona mossa vigatana que l'encaterinés i me'l lligués a prop de casa! (fins i tot si fos leipziguesa ja faria el fet)

Un cop expressat el desig i bufades les espelmes, tornem a la realitat. Avui toca Leipzig? o Munich o el que sigui? Doncs el que sigui!

dimecres, 31 d’agost de 2016

33. Les joies del Paradís

d'aquí

"La Caterina no era una persona gens cobdiciosa. Tenia molt poc interès a acumular riqueses i invertia pràcticament tot el que guanyava a portar el que ella considerava una vida decent. Això era conseqüència, en part, de la seguretat que dóna la felicitat. Sempre havia estimat molt la seva família i se n'havia ocupat, de manera que donava per fet que ser estimat i que s'ocupessin de tu eren coses de les quals podria gaudir tota la vida, tant se valia el que cobrés o les riqueses que pogués acumular. La Caterina sabia que hi havia un munt de gent que sentia un desig molt intens de posseir riqueses, però a ella li costava molt reunir prou energies per dedicar-se a aquella tasca."

Leon, Donna. Les joies del paradís. Barcelona, 2012. dgt. Edicions 62. En col·laboració amb la soprano Cecilia Bartoli, com bé s'explica en el biblioblog de la Biblioteca Municipal de Vilanova i la Geltrú.

He triat aquest paràgraf perquè m'ha fet gràcia que l'autora descrigui com, a algunes persones, ens fa molta mandra treballar per a ser riques, o per intentar-ho. I, tot i que és una novel·la de misteri absolutament ben documentada sobre un compositor -i castrati- d'òperes barroques, la família de la protagonista també la defineix, tot i que potser amb una visió una mica innocent de les relacions familiars felices. Tanmateix tampoc cal demanar gaire més a una novel·la de misteri.

Catalogació: no és un Brunetti però la Donna Leon et distreu igual. Amb el component afegit del que es pot aprendre sobre l'òpera barroca italiana.

dimarts, 23 d’agost de 2016

El bagul dels records


Ara fa sis anys vam viatjar al Vietnam i Cambodja. Sembla ben bé com si ho hagués somniat. D'aquest viatge en van sortir una carpeta amb unes 1.500 fotografies, el que vol dir, evidentment, que la majoria allí s'han quedat, perquè som bona gent i no torturem a ningú. Avui m'ha agafat per fer-hi una ullada, a veure què hi ha d'aprofitable, i m'ha sortit aquesta perla. Fa 10 anys, al Vietnam, venien la imatge de la Hillary Clinton al costat de Jesucrist, el signe de Virgo, alguna verge i ves a saber què més ... serà una imatge profètica?

No em direu que això, llegir els penjolls de pedra, no és millor que llegir els pòsits del cafè.

dijous, 18 d’agost de 2016

30. L'home de Tor


El Pallars sempre ha estat la meva segona llar. L'estimo per la seva bellesa natural, però l'estimo com l'espai d'on tinc els millors records de la meva vida, tant en la infantesa com, després, amb els meus fills. Podríem dir que m'adjudico, unilateralment, ser de la vall de Cardós. I una mica ho vaig ser, perquè durant un temps vam tenir casa a Cassibrós. Per això, les coses del Pallars també les sento com a pròpies. No demano res, només declaro el meu amor incondicional. I si serveix tenir una besàvia pallaresa i estar aparellada amb un home amb un besavi aranès, doncs bé, que sigui dit. Al cap i a la fi, Barcelona es plena de pedres de tartera.

Amb mon pare, ma mare i mons germans, vam passar a Andorra per Tor quan jo devia tenir vuit o deu anys, en un 1.500 que semblava un tanc. El pare el va fer pujar per la pista sortejant reguerots i sots i, després, vam estar fent bots per un prat fins a arribar al Port de Cabús i a una pista més acceptable, a la part andorrana i, finalment, una carretera de les de debò. Després vam sortir per la frontera de la Seu i vam tornar pel port de Cantó cap a la vall de Cardós. Durant uns anys, al nostre passaport familiar -perquè teníem un passaport familiar-, s'hi podien veure o bé d'entrades per la Seu, sense sortida, o bé sortides per la Seu, sense entrada. I és que l'excursió de Tor no ens la podíem perdre pas mai. Els guàrdies civils d'Alins, quan enfilàvem o quan davallàvem, ens paraven a mirar-nos el maleter, per si dúiem contraban -cosa que no fèiem mai, la família i el contraban no es barregen-, i ens preguntaven: Que van -o vienen- de Andorra? i mon pare, amb cara d'innocent, responia: Oh! es que se puede ir a Andorra por aquí?, i el guàrdia, seguint el guió deia: No, por aquí no se puede ir a Andorra. I el pare es permetia respondre: Entonsses, por qué me lo pregunta? Reposta: Sigan sigan.

Aquestes anècdotes familiars, que si m'hi poso semblaria una colla d'homes d'una certa edat parlant del servei militar, justifiquen, potser, que qualsevol publicació pallaresa m'interessi i, si té a veure amb Tor, també. A Tor hi ha hagut morts violentes, més de les que serien desitjables per demografia i metre quadrat, hi ha, latents, molts interessos creuats, perquè la muntanya és magnífica, i el seu aïllament la fa més preciosa encara. Tots aquests enrenous han provocat la seva pseudo-virginitat, cosa rara, hores d'ara, en el Pirineu i no sé si alegrar-me'n per la part natural i paisatgística o doldre-me'n perquè això d'assassinar gent no està gens bé. Aquí és on una aprèn a mirar-s'ho amb una certa distància, perquè, qui sóc jo per puiar antanau a dir-los com s'han de guanyar la vida? El respecte al fet pirinenc i pallarès, diferenciat de qualsevol altra part del país, per l'orografia i la dificultat de reeixir en un espai com aquell en un temps com aquest, em fa ser molt prudent a l'hora de pontificar sobre què cal fer.

He aconseguit arribar fins aquí sense parlar del curiós protagonista principal, príncep o plebeu, brètol o màrtir, justicier o paranoic, en Jordi Riba, el Palanca. A L'home de Tor, la Núria Comes aprofita l'ocasió de conèixer-lo, i tenir la seva confiança, per provar d'esclarir, o si més no de deixar per escrit, els detalls de tot l'afer, tant amb documentació com el propi relat d'aquest personatge. La mort, sobre el paper o en titulars, fa feredat i ens fa prendre partit, però a la realitat, en un món ple de silencis com és el Pallars, la nostra Sicília d'interior, es molt necessari aquest exercici de neutralitat, malgrat que, posats a trobar a faltar, manca de les versions directes dels protagonistes enfrontats. Vull creure que per una qüestió de temps, d'espai -documentar tot l'afer potser requeriria un parell de volums més-, o de voluntat per alguna de les parts, que no ho sé. Tampoc crec que s'hi pogués afegir gran cosa més, si no fos les versions de cadascun i les seves motivacions íntimes.

Comes, Núria. L'home de Tor. Lleida, 2010 (2). Pagès.

Catalogació: assumptes pallaresos pels que seguim la vida i miracles d'aquelles valls.

dimarts, 16 d’agost de 2016

Tant li fot LXIII

Manta vegades ens trobem que la superxeria pretén sustentar-se sota la premissa certa que la ciència no ho sap tot. Justament, aquesta és la premissa principal, certa i única, només aquesta, sobretot en el món de l'alternativisme: la ciència no ho sap tot, n'és conscient i, per això, treballa constantment, error sobre error es van bastint certeses. I aquesta certesa invalida qualsevol pretensió d'aquells que ens volen fer creure en allò que no està demostrat. Demostrem-ho, i quan ho hàgim fet, aleshores ho podem creure. Abans? I ara! Tinc massa poc temps de vida per perdre'l en allò que només existeix en la imaginació, o en la mala fe, d'alguns éssers vius.