Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 16 de novembre de 2017

Tant li fot LXXVII

A la vida ser persona és en l'únic camp on tots podem competir en igualtat d'oportunitats. La resta és curriculum per trobar feina i prou.

dilluns, 13 de novembre de 2017

Cita

"Viure és l'ofici que jo li vull ensenyar. En sortir de les meves mans no serà, ho confesso, ni magistrat, ni soldat, ni sacerdot; serà primerament home: tot el que un home ha de ser, sabrà ser-ho, si cal, tan bé com qualsevol altre; i per més que la fortuna el faci canviar de lloc, ell estarà sempre en el seu. Occupavi te, Fortuna, atque cepi; omnesque aditus tuos interclusi, ut ad me aspirare non posses?" (Rousseau, J.J. Emili p. 41)

divendres, 10 de novembre de 2017

Tant li fot LXXVI

Tots necessitem de l'èpica per sobreviure: pels meus fills és la vida que han triat, per a mi és haver-los tingut.

dimecres, 8 de novembre de 2017

La salvación de lo bello de Byung-Chul Han

d'aquí

"Lo sano es una forma de expresión de los liso y pulido. Paradójicamente, irradia algo morboso, algo inerte. Sin la negatividad de la muerte, la vida se anquilosa en lo muerto. Se la satina, convirtiéndola en aquello que, por carecer de vida, tampoco puede morir. La negatividad es la fuerza vivificante de la vida. Constituye también la esencia de lo bello. Inherente a lo bello es una debilidad, una fragilidad, un quebrantamiento. Es a esta negatividad a lo que lo bello tiene que agradecerle su fuerza de seducción. Lo sano, por el contrario, no seduce. Tiene algo de pornográfico. La belleza es enfermedad:

 La proliferación de lo sano trae inmediatamente consigo la proliferación de la enfermedad. Su antídoto es la enfermedad consciente de sí misma, la restricción de la vida propiamente tal. esa enfermedad curativa es lo bello. Este pone freno a la vida, y, de ese modo, a su colapso. Mas si se niega la enfermedad en nombre de la vida, la vida hipostasiada, por su ciego afán de independencia de ese otro momento se entrega a este d elo pernicioso y destructivo, de lo cínico y lo arrogante. Quien odia lo destructivo tiene que odiar también la vida: solo lo muerto se asemeja a lo viviente no deformado. (T.W. Adorno, Mínima Moralia)"

Byung-Chul Han. La salvación de lo bello. Barcelona, 2016. Herder
Catalogació: no és que abusi d'aquest autor, més aviat és que se m'acumulaven lectures al damunt de la taula i ha coincidit que aquesta setmana he tingut una mica de temps per posar-me al dia. Vivim en el temps de les perfeccions plàstiques, depilades. Aquesta bellesa antinatural, aquests "m'agrada" compulsius, ofereixen poca resistència al poder i al sotmetiment. La bellesa com a fruit de la reflexió sembla un bon substitut per fer funcionar alguna neurona de més. I això no és mai sobrer.

dimarts, 7 de novembre de 2017

Okuribito de Yōjirō Takita

de la Viquipèdia

Okuribito (Despedidas). Japó, 2008. 131 minuts. Direcció de Yōjirō Takita, guió de Kundo Koyama, música de Joe Hisaishi. Amb Masahiro Motoki, Ryoko Hirosue i Tsutomu Yamazaki. Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 2008

Daigo protagonitza una pel·lícula de finals que són principis. El final de la seva carrera com a músic d'orquestra pot ser el principi de la recuperació del seu paisatge, la seva memòria, i una nova feina, de rituals molt estrictes, que l'acaba portant a la reconciliació amb el seu passat.

Amortallar els difunts segons un ritus que els retorni la dignitat pot semblar una feina poc apropiada per a un music de violoncel, però serà aquesta feina impensada, i rebutjada per tot el seu entorn, qui el farà saber-se part d'una societat.

És una pel·lícula pausada, que no lenta, en podríem dir: neta i polida. Remarcable la presència musical, naturalment, i la hibridació cultural sense complexes.




























dilluns, 6 de novembre de 2017

Sobre el poder de Byung-Chul Han


d'aquí
"Cuando falta la intermediación, el conjunto avasalla al individuo. El poder tiene que recurrir aquí a prohibiciones o a mandatos. En tal caso, el conjunto se continúa en el individuo solo por medio de la coerción. Por el contrario, con una intermediación intensa se produce una formación de continuidad sin coerción, pues el individuo experimenta el conjunto como si fuera su destinación propi. En su relación con el conjuto, al individuo no se le impone nada. Así es como en el Estado de derecho, por ejemplo, el ciudadano particular no percibe el orden jurídico como si fuera una coerción externa, más bien representa para él su destinación propia. Ese orden jurídico es el único que lo convierte en ciudadano libre. Por el contrario, en un Estado totalitario, el individuo padece el conjunto como una destinación que le resulta ajena. Esta falta de intermediación genera mucha coerción. Una continuidad creada a base de coerción resulta frágil."

Byung-Chul Han. Sobre el poder. Barcelona, 2016. Ed. Herder

Catalogació: Byung-Chul Han és una gran eina per revisar la realitat passant pel tamís dels grans pensadors europeus dels últims anys i les diferents escoles filosòfiques derivades d'ells. No és estrany, tampoc, que el trobem terriblement actual, perquè el que ens fa l'autor és enfrontar-nos a tot allò que ens ateny a nosaltres, ara, aquí, en aquest món globalitzat i en aquesta Europa en decadència.

dissabte, 4 de novembre de 2017

Diari de bord. Data estelar: 041117. Dia 39

D'ahir

- Hola fill, què tal tot? Esteu bé? Imagino que ja saps que tenim en Junqueras i 7 consellers més a les presons de Madrid, així com els presidents de l'ANC i Òmnium. I en Puigdemont exiliat a Brussel·les amb d'altres consellers. Ah! i amb rumors d'il·legalització de la CUP i després, probablement, ERC. Els país a punt d'aixecar-se i els nazis pel carrer. Vaja, tot normal. Ah! i records de l'E.P.!

- Ei mare
Si, x aqi to be
Plovent bastant ara
Ja vaig llegint ja
Qina vergonya
Records per tots!

El món al revés.

dimecres, 1 de novembre de 2017

Senyals

Avui, per primer cop en la vida, la mare m'ha demanat que li pugi el cossi de la roba molla al terrat per estendre-la. Mentre enfilava escala amunt he pensat en els anys que pesen i en si tindré la sort de dir-ho a alguna jove, algun dia, si em pot pujar el cossi de la roba molla al terrat per estendre-la. He sentit com se'm feia una petita laceració a l'ànima, talment com quan una espurna de foc et cau a la pell, i això, posar data a la vellesa de la meva mare, enmig del brogit que ens envolta dia rere dia, m'ha semblat la notícia més rellevant. Me'n vaig a estendre l'alfàbrega perquè s'assequi, també, perquè provo de fer coses normals quan en tinc ocasió.

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Diari de bord. Data estelar: 231017. Dia 27

Ahir li vaig enviar un hipervincle d'un fil de Twitter sobre la cobertura que fa la premsa estrangera de la manifestació de dissabte. Servidora i acompanyants just a sota del senyor Hilario Pino i la Sexta (premsa espanyola, manipuladora!) i a tocar del senyor Coscubiela i el senyor Rabell. Resposta:

- No se m'obre.

- És de Twitter. Sobre la mani d'ahir. Què tal? Avui hem dinat tots a casa. Hem parlat de vosaltres. Tot bé?

- Sí, la Hanna i jo ja tenim la feina definitiva. Tenim un bus on dormir, menjar i guanyem 150 dollars al dia cadascun.

- Un bus?

- Sí, un bus vell que fa anys que no es mou però té llit.

- I dutxa?

- El bus no, però podem dutxar-nos a la casa. I fer servir el jacuzzi.

- Wow!

- Això sí, estan bojos. Pur rednecks.

- Rednecks?

- Amèrica profunda. A l'última feina teníem un llop àrtic de mascota.
- Ah! Els que es casen amb óssos, bufen ampolles i toquen el banjo?

- Més o menys. Però bé, si treus el fanatisme religiós i els ovnis, són bona gent.

- Judèrt, això de la religió fa més iuiu que els ovnis ... o no.

dijous, 19 d’octubre de 2017

Diari de bord. Data estelar: 191017. Dia 24

Compto els dies des del zero i me n'adono que només (només?) han passat vint-i-quatre dies de la seva marxa. Comprovar empíricament que la durada del temps és una apreciació subjectiva, per molts rellotges i calendaris que hi hagi, em sembla fascinant. Només fa vint-i-quatre dies i, en aquest període, he viscut tantes coses, gairebé totes d'aquestes catalanes que fem ara algunes, que em pensava que n'havien passat moltíssims més.

- on sou? és bonic? és com a les pel·lícules?

- a garberville, i sí, és com a les pel·lícules.

Entre el primer i aquest missatge, alguna frase més tipus: aquí tot bé, i vosaltres? com està tot?

Els incendis els queden al sud, per tant, calma per aquí. No especifiquen gens cap on tiraran, però això no és nou, pel que la calma per aquesta banda també la tenim assajada.

Llegeixo a la Viqui que Garberville és una petita població de prop de 1.000 habitants del comtat de Humboldt, a 320 quilòmetres de San Francisco. Ah, sí! i que és un poble on hi ha moltes plantacions de coses que es fumen i no són Ducados.