Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 21 de febrer de 2017

Es pon el sol (XXI). El funeral

La sala és petita i el sostre baix no ajuda gaire a dissimular-ho, fa venir ganes de fugir. La Sió les té aquestes ganes però se n'ha d'estar, és el que volia la seva germana, per tant, ho fa. Al fons de la sala, simètric a les rengleres de cadires -ara tot es fa molt a l'americana- s'imposa el taüt, amb dos enormes rams de flors a banda i banda.

Quan avança, veu el seu ex-cunyat, en Joan, de dol rigorós, que parla amb un senyor molt circumspecte. Deu ser l'encarregat de tot el tripijoc aquest del negoci de la mort. Es dirigeix cap a ells i quan en Joan la veu, se li adreça i li fa una abraçada i, agafant-la per les espatlles, molt afectuós, la duu a seure a la primera cadira de la filera del davant.

- Aquest és l'espai reservat a la família, nena, seu.

No li vol contestar i pensa en els seus pares que, sense saber-ne res, naveguen per l'Egeu, feliços. Els pares, a l'estranger no duen mòbil, per allò de no haver de pagar massa, i des de l'agència de viatges s'havien posat en contacte amb el vaixell, però els seus pares l'havien abandonat per embarcar-se en una mena de iot per a fer una subruta. Provarien de localitzar-los per ràdio, però probablement trigarien un o dos dies. La Sió pensa que ara ja és ben bé igual, la Maria Rosa continuarà morta.

Van entrant persones, se li atansen, li fan dos petons, li estrenyen les mans i li donen el condol. Companys i companyes de feina, empleats d'en Joan, en Garrigues, el president de la comunitat de veïns del pis de Barcelona ... i aquells ... ah! sí! en Pep i la Natàlia, els veïns de Collbató. Ell, tan ben plantat però una mica sopes i ella, tan menuda i fosqueta, es veu tan delicada, talment una figureta, però ell sembla realment afectat, devien ser molt amics. I aquella parella? però si són en Lizancos i la Puiggrós, els dos policies, què hi deuen fer aquí?

Algú tus discretament per demanar l'atenció de tothom. La Sió torna a la realitat i veu el senyor circumspecte d'abans al davant d'un micròfon, al costat del taüt de la seva germana. Els dóna la benvinguda i agraeix l'assistència dels presents en aquell acte tan trist que van a començar. La família vol dirigir-los unes paraules.

La Sió no ho entén, ella no vol dirigir res a ningú. Veu com en Joan s'aixeca i s'enfila a l'estrada.
- Serà possible aquest pet presumit! I ara quina una en dirà aquest poca-solta, si li va ficar unes banyes que no passava per la porta!

La Sió està enfutismada, però no es mou. No està d'humor per a fer un escàndol. Suporta estoicament el discurset fatu i planyívol de son ex-cunyat. Veu com entren el taüt amb les despulles de la seva germana per una portella i es dirigeix cap a la sortida sense fer cabal de ningú. Quan veu en Lizancos, l'agafa de la mà i li diu, sense ni mirar-lo: Anem!

Els dos policies la segueixen, callats.

dimecres, 15 de febrer de 2017

Diari de bord. Data estelar: 150217. Dia 89

El postoperatori sembla que va bé. Esperem que no tingui cap més ensurt, l'assegurança que tenim s'acaba demà si no torna a trepitjar sòl espanyol i això no deixa de preocupar-nos. L'última, i succinta, comunicació va ser dilluns: "estic bé, tot està bé, el 22 marxem de Bali cap a Djakarta i d'allí, en autoestop, cap a Thailàndia". Cap més informació.

És curiós, amb un "estic viu", ja en tenim ben bé prou.

dimarts, 14 de febrer de 2017

Es pon el sol (XX). Me'n vaig

La Natàlia està a la seva habitació fent la maleta. Ha de marxar, fugir de tot allò. Sent la claustrofòbia que l'envaeix, que comença a odiar a tothom qui l'envolta i no ho vol. No desitja cap mal a ningú, sap que marxant deixa el regust de la fugida però, allà lluny l'esperen. Un nou país, un nou idioma, una nova vida i, sobretot, en Philippe amb els seus cabells rossos sempre embullats, tothora somrient. Natalià li diu, amb l'accent a l'última a, i la fa riure. Fan falta poques coses per fer-la riure, ho ha fet tan poques vegades en la seva vida!

S'obre la porta i entra en Pep. La Natàlia veu com li cau la fatalitat al damunt, l'últim que desitja, ara, és una escena. El que encara és el seu home sembla a punt de desmaiar-se. Pàl·lid i tremolós avança fins a la butaca del costat del llit i s'asseu. La mira i unes llàgrimes, manses com ell, li corren galtes avall.

La Natàlia voldria fondre's. Això no ho pot suportar. L'omple d'enuig veure aquell home, alt com un Sant Pau, amb tan poc coratge.

- No te'n pots anar, Natàlia. Ara no pots deixar-me.

- Per què no? Jo me'n vull anar, ja ho saps que ...

No acaba la frase, és del tot innecessari.

- Sí, ja ho sé que t'esperen, però ara et necessito, et necessitem aquí.

Remarca el necessitem, cal que la Natàlia visualitzi la seva mare i els seus fills perquè vegi com els pot afectar la seva fugida. Ella acaba de tancar una maleta, fa un gest afirmatiu per a ella mateixa.

- Demà, després del funeral me'n vaig. Ja he comprat el bitllet per Internet. Sortiré en el vol de la una.

Se'l mira desafiant. En Pep rumia si mai l'hi havia vist aquesta expressió en tots els anys de matrimoni.

- I ens deixaràs així? A mi, a la teva mare? Després del que va passar abans d'ahir?

Abans d'ahir! Sembla un somni però ha passat un dia i mig en una mena de fantasia, com  si veiés una d'aquelles pel·lícules en blanc i negre que no ha entès mai. Veié la Maria Rosa estirada a terra, amb un cop al cap i, de sobte, se n'adonà que, com ella, d'altres persones s'ho estaven mirant. La seva mare plorava en silenci, en Joan, l'ex de la Maria Rosa, estava impassible, en Pep -pobre Pep!- feia cara de babau, amb els ulls esbatanats i a punt de posar-se a plorar i, aquella noia -qui devia ser?-, anava bruta i espellifada, però la roba era bona -s'hi va fixar-, i taral·lejava una cançó, molt fluixet, i semblava ben bé com si s'hagués begut l'enteniment. Va marxar amb en Joan, la noia estranya, devia ser la famosa secretària esgarria-matrimonis de qui tant havia parlat la Maria Rosa. Què hi feia tothom allí? I la Maria Rosa? Què havien de fer? En Joan va agafar la noia trastocada per les espatlles i se la va endur, sense dir res i ella, va agafar igualment la seva mare, prengué la mà d'en Pep i se'ls endugué a casa.

De sobte li cau al damunt tot l'abatiment del dia i tota la realitat que li caldrà viure a casa, i de la que estava fugint. Amb un gest llença la maleta a terra i s'asseu a la vora del llit.

- Tens raó, Josep, no me'n puc anar, encara.

Ell sospira alleugerit, només li diu Josep i no Pep, quan parla molt seriosament. Ara se sent una mica més segur de sí mateix, no ha sabut anar mai sol i també, pensa, tindrà temps, tindrà una oportunitat.

- Però sàpigues que d'aquí a un mes me'n vaig. Ni un dia més. Quan hagi passat tota possible investigació, quan sàpiga que tot està en ordre me n'aniré. Queda clar? I ara, si et plau, ves-te'n, he de fer una trucada i vull estar sola.

La Natàlia li gira l'esquena donant la conversa per acabada. Ara ja no queda res més per a dir. En Pep, amb el cap cot, marxa sense fer soroll. El seu matrimoni és mort? I ara, què?

dilluns, 13 de febrer de 2017

Tant li fot LXXI

Quan narres el teu fracàs basant-lo en tot d'influències externes, més que explicacions el que estàs fent és donar excuses.

dimarts, 7 de febrer de 2017

Es pon el sol (XIX). Sitges

El mar està fosc, l'aire fred i humit l'envolta i la Sió nota una basca que li sacseja tot el cos. No, no vomitarà. No vomitarà, ni plorarà, ni cridarà, ni es desmaiarà, però ha de fer alguna cosa, per a algú com ella, quedar-se quieta no és una opció.

Les onades són cada cop més sovintejades. Veu el mar sense comprendre'l, com tampoc comprèn el que li ha passat a la Maria Rosa.

Sent l'aire fred i humit, el mar, fosc, està neguitós, com ella. El cel comença a ennegrir-se allà, a la ratlla que deien quan eren petites, però no sap ni quin vent fa ni pot explicar el mar. És una cosa que sempre ha estat allí, per a ells, la seva família, que vénen tots de terra endins, on només hi ha mars de blat i orenetes al juny.

Ara es troba aquí, mirant un mar d'aigua escumejant i sorollosa que no entén, com no entén res del que li ha passat en les últimes hores.

Va ser ahir, a la tarda, quan la va anar a buscar la policia, quan els va acompanyar a identificar el cadàver de la seva germana, quan firmà un munt de papers, encara no sap ben bé de què i, quan va arribar en Joan, el seu ex-cunyat, se'l va mirar i li va dir que se n'encarregués ell de tot.

Va anar a casa, es va dutxar, prengué una pastilla i s'adormí. Avui s'ha despertat de sobte, s'ha vestit i sense esmorzar ha baixat al garatge, ha tret el cotxe i ha conduit. Només recorda revolts i més revolts fins arribar a Sitges, haver aparcat prop de l'església i anar-se'n a veure el mar. Aquell que ella no comprèn. Ha caminat fins a Vilanova, ha girat cua i s'ha endinsat en una de les esculleres, ben a la punta, asseguda, amb tot el mar fosc a dins d'ella, esperant que es pongui el sol enmig d'esquitxos de sal.

dimarts, 31 de gener de 2017

Es pon el sol (XVIII). I ara, què?

La Sió surt del dipòsit després d'assegurar que aquell cadàver és la seva germana. Un home que s'ha presentat com l'inspector Gómez l'ha agafat del bracet i se l'ha endut. Sense ni adonar-se'n es troba asseguda en una cadira força incòmoda davant una taula de despatx d'allò més vulgar, atapeïda de papers i, segurament, pensa la Sió, que per aquí hi trobaríem restes de menjar. Assegut davant seu, un home gran, amb cara amable, li ofereix un cafè mentre es disculpa pel desori que impera en el seu despatx.

La Sió fa un gest, com volent dir que no cal, ni el cafè ni la disculpa, però li demana que li expliqui què ha passat, no comprèn res, no entén què hi fa la policia en tot allò. L'inspector Gómez inspira, com volent agafar empenta, la mira uns instants, calibrant el tremp de la persona que té al davant, sap que no tothom reacciona de la mateixa manera i prova de minimitzar l'impacte i, finalment, tenir algú el més sencer possible o que li doni el màxim d'indicis possibles útils per a poder tancar l'expedient. Finalment, es decideix a explicar-li els fets, tal i com ell en té constància.

- Han trobat la seva germana a l'alba, sobre les set del matí i, calcula la forense, abans de l'autòpsia, que duia unes dotze o catorze hores morta, o sigui que la mort hauria d'haver passat entre les cinc i les set de la tarda del dia anterior. No hi havia signes de robatori ni de violència ...

- Què vol dir tot això? Per què hi haurien de ser aquests signes?

- Excusi'm senyoreta però la seva germana no va morir de mort natural, ni a casa seva. A la seva germana la vam trobar al bosc, sembla que havia sortit amb la bicicleta, sens dubte, de fet i, probablement, va caure i es va donar un cop a la templa amb una pedra.

La Sió s'ha quedat gelada, no sap perquè, però no li sembla correcte res del que escolta. No està bé morir-se així. Un accident absurd?

dimarts, 24 de gener de 2017

Es pon el sol (XVII). La policia

Està al sofà, mig estirada, llegint una novel·la de Camilleri quan s'escolta el timbre de la porta.

- Vaja, qui deu ser?

La Sió posa el punt al llibre i va a obrir. No demana mai qui és i sa mare ja li hauria fet crits, però ella sempre li respon que li agrada que la sorprenguin -algun dia potser si que et sorprendran, poca solta!-. Per sort, sa mare avui no hi és.

- Bon dia, el senyor Solà i Camats?

Per què li sembla que està veient una pel·lícula? Aquella parella, home i dona, són policies! Li vénen ganes de riure en comprovar que els bòfies fan pinta de bòfies ...

- Què hi és el senyor Sió Solà i Camats?

- Sí, és clar, sóc jo, Sió és nom de dona, què volen?

- Oh! perdoni, no ho sabíem això -per un moment s'han vist torbats-, de tota manera ... - i aleshores li ensenyen la famosa placa. La Sió no pot evitar divertir-se, sentint-se una mica damunt el buit.- podríem passar? Hem de parlar amb vostè.

- De què? - No està disposada a què entrin, i ara! què s'han pensat!

- Bé, senyora ... -ves-te'n a la merda! pensa la Sió, no suporta que li diguin senyora- ... es tracta de ... vostè té una germana que es diu Maria Rosa? Maria Rosa Solà i Camats?

- És clar, si és germana meva es diu com jo, fins aquí encara hi arribo, no em diguin que n'ha fet alguna? Una estafa a l'empresa? Ha fugit després de robar un banc? Ja era hora que  fes alguna cosa de profit!

- Es morta la seva germana, senyora Solà.

- Morta? Per què?

- Com vol dir per què?

La Sió sacseja el cap, s'adona que no ha dit el que tocava.

- Això és una bestiesa, vull dir, on és? què l'hi ha passat? Com ha estat? vull dir ... m'entén?

- L'entenem perfectament senyora. Miri, fóra interessant que entréssim i en parléssim, li explicarem les circumstàncies, la posarem en antecedents i després ens podrà acompanyar al dipòsit ...

- I una merda! Anem!

La Sió agafa la jaqueta del penja-robes del darrera de la porta d'una revolada, les claus surt i tanca la porta al seu darrera. El replà, de sobte, es fa molt petit amb els dos policies i ella.

- Au va! no es quedin parats al replà! Anem! On sigui, però va!

Dins el cotxe la Sió s'encasta a la finestra mirant l'exterior. No entén res d'aquell joc, però dóna gràcies a que els pares estiguin en aquell creuer idiota per a vells desvagats. Què farà? Està sola. Potser trucarà a en Tomàs, el seu ex, però no, no pot ser, ara deu estar per l'Àfrica, o a les Quimbabes amb l'equip de rodatge, només a ella se li havia pogut ocórrer de casar-se i descasar-se d'un paio que no hi era mai, que vivia la vida a través del visor d'una càmera i que li ocupava neurones que no servien per a res, al cap i a la fi, conèixer-lo i res hauria estat el mateix.

Bé, els pares ves a saber en quina illa grega paren, en Tomàs al cinquè pi, a mà dreta i ... en Joan! S'ha d'avisar en Joan!

- Escolti senyor ... com els he de dir? Inspector?

- Sóc el sergent Lizancos, senyora Solà i ella l'agent Puiggrós.

- A pastar fang amb això del senyora, d'acord?

- I com vol que ens dirigim a vostè?

- Miri, deixem-ho córrer -diu amb cara de resignació-, ja han avisat en Joan?

- En Joan? Quin Joan?

- El seu ex-marit, punyeta! en Joan Puig!

- Ah! suposo que sí, a nosaltres només ens han encarregat que la informéssim i la portéssim al dipòsit, allí hi haurà l'inspector Gómez que l'atendrà.

- Mira que bé!

La Sió es gira una altra vegada cap a la finestra i no torna a dir res en tot el camí. Els dos policies es miren i arronsen les espatlles. Ja se sap, la gent reacciona de formes molt diverses davant aquests tràngols i la violència verbal n'és una d'elles.